El soterrar dels dissabtes

Calaveras en bici, José Guadalupe Posadas

A les variades raons per les quals un servidor fa ruta ciclista en diumenge i no en dissabte, va afegir-s'hi ahir dissabte una que per impensable no deixa de ser de mena lapidaria e irrefutable com les sentències: els diumenges els soterraments fan festa. Com que avui diumenge pel matí teníem un compromís tan joiós com gaudir dels bons amics i de la música, doncs vaig decidir agafar la bici ahir dissabte. L'oratge estava incert, fresquet, ventós i en constant amenaça de pluja, aspectes que sempre s'accentuen en apropar-se a la Calderona. Tot i anar més sol que l'una, vaig enganxar-me a un grup que em sobrepassà al començar el trencacames de Canteras i que amb prou feines el podia seguir. Em feren suar de valent i, cap al final, ja anava pensant en perdre'ls de vista només comencés el mur de Serra. Aquesta colla de addictes als pulsòmetres, la depilació, els gels energètics, els massatges "abans i desprès", i no sé quantes coses més, estava acabant en mi, que no duc ni velocímetre -imagineu-vos on és el meu pulsòmetre, que ni tinc- mai m'he llevat un pel de les meues cames, mai m'han agradat els massatges i menge plàtans o bocata pernil catalana, cervesa i cafè. I heus ací que quan enfilem l'entrada de Serra, on més de mig quilòmetre per damunt del 10% et dóna la benvinguda, ens trobem a un policia local demanant-nos que ens fiquem cap a la nostra dreta, en fila d'un i a poc a poc. A poc a poc! Com si es pogués anar d'altra manera -bé, alguns sí. La raó era el soterrar que baixava pel carril oposat al nostre i que obligava a desviar la circulació dels vehicles del seu darrere pel nostre. Que per què no s'aguantaven al darrere de la processó mortuòria? doncs pregunteu-li-ho als polis, però sembla ser que els ciclistes no comptem. La fluència de vehicles cap avall era constant i el passadís que ens deixaven tan estret que no podies posar-te dempeus a la bici, no fora el cas que pels moviments laterals de vaivé t'enganxés algú dels que baixaven. La comitiva fúnebre era llarga, gairebé com tota la llargària del mur: algú prou conegut al poble, vaig pensar. De sobte, el nostre pelegrinatge ascendent començà a alentir-se perillosament: que nos vamos a caer, coño! Què collons passa? Com que jo anava al davant, vaig intentar esbrinar-lo. El cas és que havien arribat a l'altura d'un ciclista que estava angoixat físicament i espiritual. Era un xicot gros, molt gros, i portava una bici de passeig amb portamaletes, fars i parafangs que, pel que jo podia albirar, em recordà la que utilitzava el meu pare per a anar al port, farà més de trenta anys. Pobre, com vegeu no era el millor equipament per a fer l'Oronet. Com que la bici de carretera no porta marxes que et permeten pedalar amb fluïdesa i a poc a poc, doncs començaren a anar tots completament encallats. I les protestes augmentaren: coño, que se aparte! Que estamos tocándonos la rueda! Això era el més elegant del que el deien, i això hagués volgut ell, apartar-se, però no podia: l'asfalt acaba -a la banda dreta, segons puges- en un desnivell de més d'un metre que va a parar a la vorera. I entre esbufec i escopinada, el xicot arribà a dir: pa' una vez que cojo la bici! I això va acabar de calfar els ànims: y no se te ocurre otra cosa que venir por aquí? Aprieta el culo, hostia, o acabarás en la caja! I mentrestant, els cotxes baixaven per l'esquerra cada volta més ràpids. Però el pitjor estava per vindre. Comence a sentir un soroll de frens elèctrics, els que porten els camions, i la sentor a cremat que els acompanya. Efectivament, un camió descomunal amb grua inclosa es precipita cap a nosaltres. A més a més, estem al tros pitjor, gairebé al final del mur, corba a la dreta i contra corba envolten un petit parc infantil, i en arribar al bar El descanso comences l'ascensió de les dues últimes terceres parts del port. D'habitud, aquesta corba a la dreta la prens en la zona mitja de la calçada per intentar suavitzar la pendent. Però, donada la conjuntura, sembla impossible. El xicot esbufega cada volta en més violència. M'imagine el seu rostre… No, no vull imaginar-me'l. El camió se li'n ve al sobre. I damunt comença a tocar el clàxon, que bufa com una sirena de transatlàntic. Qué pasa, qué pasa? Que l'ha xafat?, demanen els acòlits d'aquesta processó improvisada. Una y no más. Una y no más, arriba a dir el pobre xic. I entre cops de clàxon, malediccions, esbufecs i encallaments, arribem a la corba a la dreta pel seu interior. El desnivell fàcilment hi deu ser del 20 %. Pobre, tot el que diu són gemecs, mentre se n'adona que no pot pedalar, que la pendent interior és massa per a ell i es queda clavat. I cau. Cau, amb la radicalitat de l'Imperi Romà d'occident. Instintivament, ha provat de posar peus a terra, però el desnivell no l'ha deixat. Ha anat de morros. Quina pinya, déu meu! De les que fan mal només de veure-les. Sortosament, el camió acabava de passar i al seu darrere hi havia prou espai per a que la comitiva del xicot gros, la nostra, passés amb un cert marge, retorçant-nos, això sí, tots, sense excepció, dempeus a la bici, encallats com anàvem. I tal i com el deixàvem al darrere, ens deia, amb el nas sagnant i pujant a peu: perdón, perdón, lo siento. Alguns, els menys emprenyats, li preguntàvem si s'havia fet mal. Deia que no amb el cap, mentre seguia amb el perdón, perdón, lo siento. I, és clar, va començar a ploure. Un bon soterrar ha de ser amb pluja inclosa.