Madame Ivonne

Tot i estar neguitosa, la tarda li cau sobre els ulls aquosos. Les cortinetes de la finestra comparteixen la pols endurida dels coloms dissecats que vigilen l'estança des dels llocs més inversemblants. Sap el que acabarà fent, però aquesta certesa no li estalvia un petit frec incòmode al racó més insospitat del pit. El nen li canta la lliçó. El nen no es lleva del cap la bici de curses italiana que ahir li va prendre la meitat de la seua ànima per sempre mai. L'altra meitat és d'una nena bruna d'ulls rodons com el sucre. El nen calla i mira com, la dona gran, la madame, s'adorm sense deixar anar la minúscula llapissera de punta salivera que també dorm als seus dits de la mà dreta. Té una piga al llavi inferior, al mateix llavi, dins del llavi, i al nen li estranya, li abstrau. No seguirà amb la solfa fins que ella no reviscole. I el seu esguard encuriosit es passeja dels coloms a la piga i de les pintes del monyo a la llapissera, per acabar, a la fi, en la piga, altra volta, desprès d'haver-hi passat pel besllum que ve del carrer amb ombres toves de fulles adormides. Per tot arreu fa sentor d'orina, de pixum dels gats que al llarg de la llarga vida de la madame varen marcar-hi els seus petits territoris domèstics. I al piano, el flaire, barrejat amb la música, al nen li sembla ser el perfum del passat llunyà de les melodies que interpreta. Al nen li agraden les músiques de ritmes clars i sostinguts, com el pedalar del pare per l'Avinguda, i aquesta peça que s'anomena Aida li porta de cap. El nen no entén de tragèdies. Encara no sap qual és el ritme de la tragèdia, i observa impertèrrit la partitura blanca i negra al damunt del teclat negre i groguenc, desigualment groguenc: al centre, ambarí com l'orina; als costats, blanc perla com el somriure de la mare. Mentre, la dona gran, la madame, torna a abaixar el cap, i la blanca i gruixuda pell del rostre dorm amb la profunditat dels instants i de la mort. Al acabar la lliçó, el nen fuig com escopetada de lladre. Darrerament li ha pegat per posar-se les espardenyes apelfades i a quadres, d'anar per casa a l'hivern, durant tota la resta de l'any i en tot moment. Li agrada córrer pel carrer gaudint aquesta flexibilitat, tot i la calor. Li semblen un parell de guants. Una segona pell. Com les fines sabatilles dels ciclistes. Dale las gracias a tu padre por el saco, li diu la vella. I al dir-li padre al nen, li ve al cap el record del seu home. Què diferents! Segur que el seu pare no deu passar-se tot el dia mirant cap al cel, com ho feia el meu marit. I, tanmateix, això va ser el que li semblà encantador quan el conegué. Elegant, espiritual, refinat com aquell seu cognom compost amb "de". En assabentar-se de la realitat, no va voler donar-li major importància. Desprès, ja era massa tard. Tanca la porta i sent la suavitat fugissera de la carrera del nen allunyant-se. On acabarà aquest?, pensa. Travessa el menjador i surt al patí interior. Aprofitant l'ocasió, els fica a tots plegats dins del sac. Es remenen. Lluiten. Però fa un nus al sac i torna per on ha vingut. Com que no fa gens de fred, agafa les claus i surt tal qual al carrer. El sac pesa i es belluga dintre la bossa d'equipatge de pell negra marcida. Ella també camina amb les espardenyes de pelfa pel carrer, però a poc a poc i amb l'esquena doblegada dels pianistes, el viatge és curt, fins a la cantonada, on una cabalosa sèquia talla el carrer. No ha trigat gairebé ni deu minuts en anar i tornar. Entra. A la saleta del piano, i sota l'atenta mirada dels coloms, amolla la bossa buida, i té, de primer antuvi, la intenció de llegir amb els dits aquesta Aida que el nen s'ha descuidat al piano. Però, ben mirat, potser no li trobaria, ara, el tempo. Trau la partitura i baixa la tapa. Millor fer-hi un mos abans de preparar-se el llit i anar-se'n a dormir. Tal i com ho fan els coloms.