divendres, 3 de juny de 2011

La decisió del rei

Sempre li va resultar estranya la decisió del rei. Un bon recull de cançons podia estar en la llengua que li avingués, és clar. De fet, les galanteries poètiques, en langue d'oc o en langue d'ouïl, eren galanteries més galants, qui ho podria posar en dubte? Però aquestes, especialment aquestes cançons... no ho acabava d'entendre. La seua benvolguda Maria, la santa que tant li havia donat com a rei, segons ell, no es mereixia que li parlés en la llengua d'altres. Li semblà massa convencional, fins i tot frívol. Alguns dels seus col·legues li varen fer veure raons que anaven des del compromís polític -amb vincles familiars inclosos- fins els culturals -la llengua elegida, el gallec, era considerada, en aquell regne, més culta i amb més tradició poètica. Però a ell, res del que el deien acabava de llevar-li un frec de neguit, conseqüència, potser, de l'admiració que de sempre havia sentit pel rei. La cosa, però, tant i com avançava la confecció del recull, se li feia més molesta, gairebé s'ho prenia com a ofensa personal. Per què? Tampoc s'explicava de quin fosc racó de la seua ànima podia sortir aquest punyent sentiment. Havia estat instruït en la llengua internacional, el llatí, i en la del regne en expansió. Tot i que els seus pares conservaren el costum de parlar-se en la seua llengua materna, amb ell no ho feien, i afegiren un veritable esforç per a què, donades les circumstàncies, al seu únic fill baró no se li notés en cap moment la seua procedència cultural. Entenia el que parlaven els pares, llegia la seua literatura amb certa dignitat, però parlar aquell idioma o escriure-ho li semblaven coses innecessàries i problemàtiques. Passà el temps. A les cent primeres cançons, hi afegiren aquelles que, de tant en tant, recopilaven gestes del rei reconvertides en milacres de la santa. Anaven fent. Però el neguit persistia. Un dia va morir el pare. Al poc, la mare. Tot i esperar aquells esdeveniments, va ser molt dolorós, els volia més del que en vida havia estat conscient. Va començar a fer-hi memòria i decidí escriure un parell de cants elegíacs per a desfogar-se. No trobava les paraules. Potser el dolor era massa gran. El càlamus li queia de la mà. Mirava el magnolier del jardí, la celinda. Es va adonar que havia oblidat els noms que els seus pares li donaven a les flors del jardí, als enramats i als arbres. I provà d'escriure amb aquelles paraules oblidades. L'efecte va ser immediat, va ser com si bufés amb força a un grapat de farina. Les veus dels pares començaren a sonar i s'escamparen per tot arreu. Aquella música perduda en el temps li semblà d'una autenticitat extraordinària. Va entusiasmar-se. I, de sobte, alguna cosa es trencà al seu dintre. Ara copsava el neguit. S'adonava que, potser amb la millor intenció, el rei havia decidit que aquella llengua de les cançons, d'ara en davant, seria, només, llengua amb rima i jocs florals. I que la dels seus pares, era llengua de passat i nostàlgia, i que mai de la vida assoliria els desafiaments intel·lectuals i humans del llatí o de la llengua del regne en expansió. Tanmateix, a ell, li serviria, d'ara en davant, per a retrobar-se amb els seus. D'això, que va pensar un neologisme d'escriure: pedalar, de pes, peu en llatí: posar, a la fi, els peus a terra; i d'ala, ala en llatí: volar a on a ell li abellís. Volar amb els peus. Sí, això mateix. I és al que va dedicar-se tota la resta de la seua vida: retrobar-s'hi gràcies a una llengua oblidada que s'escrivia a l'inrevés.

4 comentaris:

  1. Que n'ets, de savi, Vicicle, i com engavanyes el lector. Tot un plaer pedalar per les línies discontínues que uneixen la biografia amb la ficció. Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  2. tindrem que parlar més a sovint aquesta llengua entre nosaltres,es fará extrany peró anirem andavant.beset.

    ResponElimina
  3. Qui perd els orígens perd la identitat....salvaguardar la llengua, la cultura, totes les llengües, totes les cultures i en especial les que volen de totes totes anorrear per imposar-ne altres....hem de volar amb els peus i pedalar amb les ales de la imaginació

    ResponElimina
  4. Manel, gràcies. No sé si potser sóc massa recargolat i tot. Aquest matí he estat a l'Oronet (Canteres i Oronet) amb pluja, fred i soterrar inclòs. Semblava que ho hagueren preparat pels meus post. I és que la realitat és molt recargolada. Una abraçada i bon cap de setmana a vosaltres.

    Concha, podem fer-nos la il·lusió de recuperar el passat, i molt camins són sorprenents, però mai no el podrem canviar. Un bes.


    Elfree, és ben cert el que dius. A València city, molta gent de la meua generació va sofrir una situació més pròpia dels immigrants: els pares parlant entre ells en una llengua i al carrer una altra, que és en la que et parlaven a tu. I tenies una sensació estranya de no pertànyer enlloc.

    ResponElimina