dimecres, 8 de juny de 2011

La decisió dels déus


Els manllevaren del món. Els deixaren al bell mig d'una plantació de cotó o de canya de sucre. D'ara en avant, el menjar era food o comida, i als ulls dels seus amors no els dirien t'estimo, sinó I love you o te quiero. I es varen perdre. Varen naufragar a l'oceà orfe dels esclaus. Arribaren a dubtar de la seua ànima; ells, que varen crear els déus del món. Arribaren a dubtar dels seus déus; ells, que els varen pintar i esculpir tal i com eren. Oblidaren la pluja austral, les ones de sorra, la sabana infinita, la llança i l'arc. Oblidaren els seus noms. Però els va quedar el so. Els batejaren els sentiments, i aquell sacerdot quasi els ofega. Els batejaren les creences, i aquells sentiments s'ofegaren en sons. Els batejaren els sons, i els seus déus ancestrals tornaren de l'oblit. Les deixalles d'un exèrcit en retirada foren les pròtesis dels mutilats. La trompeta, el trombó o la tuba es repartiren entre els que havien perdut, per càstig, la mà esquerra. Els saxos i els clarinets, per als coixos. La percussió, a qui els faltaven dits. I als cecs, el banjo o la guitarra; més endavant, el piano. I els que no tenien ni braços ni cames, posaren la veu. Així, de tant en tant, deixaven anar els records fugissers convertits en llàgrimes sonores al seu cant llagrimós, com els gemecs d'unes rodes amb l'ànima de l'eix rovellada o els xiulets desesperats dels frens a la llanta humida per la rosada. I els déus sentiren que algú els reclamava des de l'altra part del món. Però no copsaven el sentit de l'oració. Demanen pluja? On són els malalts? De què pateixen? Volen fills? Que la cacera siga profitosa? Tot i ser déus no entenien aquesta llengua amb sons familiars. I a poc a poc, i ja que n'eren tants, decidiren anar enviant els seus fills per intentar esbrinar el que els volien dir. I arribà el Louis, desprès l'Art, la Billy, Duke, Count, Charlie, Thelonius, Bud, Dexter, Miles, Chet, Django, Tete… I els sons varen parlar de paraules perdudes. Retrobaren noms. I els records es feren insuportablement vius. I els fills dels déus bastiren la història ofesa. I va ser tan insofrible que tots reconegueren, fins els déus, l'aberració comesa i consentida, la desolació amb que aquestes paraules recuperades des dels sons parlaven del món.


Demà dijous a les 19 h a la plaça de la Mare de déu (jo arribaré a les 19'30 h, i espere tindre vertaders problemes per torbar-hi un lloc) No podem quedar-nos tan sols amb el so de les paraules.

9 comentaris:

  1. Enhorabona per el post,molt bó com sempre,jo no aniré perque trevalle tota la vesprada,peró espere que la manifestació siga el més nombrosa possible,ja em diurás...besets.

    ResponSuprimeix
  2. sons de jazz.....m'arriben i ben trobats enredats amb un preciós embolcall de mots ben trenats.....em cau lluny la plaça que dius, massa lluny però hi seré encara que sigui amb el pensament

    ResponSuprimeix
  3. La tèrbola venjança dels vençuts. Ningú no ho havia dit mai tan bé. Faré per veure't demà i celebrar-ho amb una cervesa. I escampe el teu article com poderoses raons per la resistència i la lluita.

    ResponSuprimeix
  4. Concha, ja te ho contaré, no pateixes. Un bes.

    Elfree, gràcies pel teu suport. Els tenim, els suports, molt en compte. De vegades ens dóna la sensació de ser una mena pesats o maniàtics per defensar una identitat que massa gent està disposada no només a no respectar, sinó a negar.

    Manel, a veure si tenim sort i ens trobem. Jo arribaré pel costat de Guermantes, perdó, volia dir de l'Almodí.


    Clidice, sí. Encara estem drets i farem per no perdre aquesta dignitat, gràcies.

    ResponSuprimeix
  5. Perdona que tiri de copy & pegui, però és el que em venia al cap conforme anava llegint...

    Si he perdido la vida, el tiempo, todo
    lo que tiré, como un anillo, al agua,
    si he perdido la voz en la maleza,
    me queda la palabra.

    Si he sufrido la sed, el hambre, todo
    lo que era mío y resultó ser nada,
    si he segado las sombras en silencio,
    me queda la palabra.

    Si abrí los labios para ver el rostro
    puro y terrible de mi patria,
    si abrí los labios hasta desgarrármelos,
    me queda la palabra.

    Blas de Otero

    ResponSuprimeix
  6. Brian, magnífic poema que tots hem cantat amb la música del Paco Ibáñez. D'això es tracta, de no perdre la paraula reduïda a una música antiga, que siga alguna cosa viva i present per tot arreu, a tots el àmbits.

    ResponSuprimeix
  7. Vinc del futur, de les flames. Un viatge intens i preciós.

    ResponSuprimeix
  8. Gràcies, José Luis. D'això es tracta, viatjar damunt la bici dels sons.

    ResponSuprimeix