38,5

Si heu llegit la conjectura de la germana, ja sabreu del meu vici matemàtic. D'això que en assabentar-me de la quantitat d'anys de cotització imprescindibles per a la jubilació als inabastables 65 -que dius: estic fet un xaval- m'ha envaït el dubte existencial. Com pot aplicar-se una proporció decimal a una realitat sexagesimal? Si fem quelcom semblant a les divisions dels dentats de la roda lliure (pinyó) d'una bici o dels engranatges d'un rellotge, demà mateix ens en carreguem l'enginyeria més tradicional i tornem als rellotges de sorra o d'ombres i al patinet. ¿Com i qui ens calcularà els anys perduts, la vida perduda al llarg de tants d'anys per l'obstinació d'uns pocs en no fer res d'útil i manar, aprofitant la mala distribució dels quefers d'una societat moderna? Perquè, no fotem: si no n'hi ha prou feina per a tots, doncs repartiu-la millor, carallots, i equilibreu el valor dinerari del bens materials amb la capacitat adquisitiva dels essers humans. I tanqueu els mercat dels perversos somnis dels diners. Així de simple, així d'impossible, sembla. Seria tan senzill com treballar un màxim de 1 o 2 horetes -amb dies de lleure, és clar- i, au! a gaudir de la vida que són quatre dies mal comptats. Bé, amb els déu dits (decimal) o bé amb les falanges dels dits llargs (sexagesimal) I no fotem faves, que 12 no és divisible per 5. Que no me'n refio ni un pèl dels que manen, sobretot quan demostren no saber comptar. I avui també plou, així que a veure qui és el xulo que agafa la bici i els demostra -d'una vegada per totes- que fent pedals, els 360º de les rodes s'empassen sense pestanyejar les desenes i desenes de quilometres necessaris per a gaudir del temps que ens furten mentre juguen a les cartes amb el capital humà. Ei, que també són 12 cartes per cadascú dels pals de la baralla. Potser els hi té igual, mentre ningú gose trencar-les… la baralla, és clar.