El gos d'en Tarkovsky (190è joc literari)

Imatge de Pep Clemente

A iniciativa de JMTibau

Basta con contemplar atentamente las obras maestras, hacer que su fuerza vitalizante y misteriosa penetre hasta el fondo para que se le revele a uno su sentido complejo y a la vez santo. (Tarkovsky, A. Esculpir en el tiempo)

A Mona

És un dels personatges més inquietants de Stalker -la mítica pel·lícula d'Andrei Tarkovsky. Una mena d'enllumenament invisible per als homes que s'endinsen a l'incert paradís de la Zona. Passeja amunt i avall per la terra on aquella recerca suïcida d'un camí viu i fugisser és farcida dels ullals del món tarkovskià. I ell, el trepitja amb la precisió d'un bisturí savi, d'una intuïció feta d'enlluernaments. Què superba paràbola. Pel·lícules com aquesta o com A la ciutat blanca de Tanner hagueren canviat la meua vida si no fos perquè no havia gens que canviar. La meua vida semblava normal, tot i que jo sabia que no era així, i aquelles imatges em deixaren esbalaït. El rostre de perfil del Stalker escodrinyant l'horitzó en aquella recerca original, em va deixar tan aclaparat com els poemes de Residencia en la tierra o Poeta en Nueva York. I de músiques no en parle pas. Em va encisar aquest gos. D'on ve? Qui és? A qui, si més no, representa? Tot i la seua presència de llop, és gos estant. Té la magnificència natural dels ídols perduts. I si bé no sabria anomenar-lo, és un bàlsam mirar-lo i que em mire. I si bé no sabria apropar-m'hi, gaudeixo de que hi siga, de que m'envolte amb el seu ball iniciàtic. Potser sap que els homes acabaran trencant-li el cor o l'esquena i ho accepta. Sap el que som. Humans. Farcits de somnis que no gosem dir. Dir-nos-en. I tanmateix, ens escolta. I ens segueix des dels principis dels temps amb l'esperança de que trobem la pau que ens hem furtat a ganivetades, fetes o imaginades. De gossos abandonats, de testimonis rebutjats de l'aventura humana, ni ha un fum pels camins que sovintejo, però potser no tots miren amb l'esguard del gos d'en Tarkovsky. N'hi han que amenacen des del desemparament dels seus ullals traïts. Fins i tot hi trobes de decidits a ser amb tu per la resta del món, per la fi dels temps. Perquè l'alegria dels nens i dels gossos és una alegria sense pal·liatius, d'una peça, tan insubornable com la lleialtat. D'altres, passen ignorant-te, pendents com van del grup i d'aquell camí que només ells saben. I et preguntes, què varen veure al nostre esguard per a seguir-nos-en, per a admetre les nostres inconfessables febleses i per a comprendre el nostre desemparament. I heus ací que més d'una ocasió m'ha semblat com si el trobés. L'he vist majestuós, mirant-me de reüll pels estreps de la Calderona. Jo, al damunt d'una bici, ja en sabeu. Ell, al damunt de les flors del món. I sembla, m'ha dit, que tots els gossos tenen a l'esguard un bocí de l'amor dels homes. Digueu-me, doncs, qui pot rebutjar aquest bocí?

Stalker i el gos d'en Tarkovsky