El raïm de nacre

Va quedar sorprès. Esperava que la mainada s'ho prengués amb més entusiasme. Però no va ser així. La bicicleta era vella, és cert. I potser tindria que espavilar per posar-la ben a punt. Caram -els hi digué- si mai hem tingut una, ja podríeu estar botant com a bojos. Que jo mai vaig conèixer els meus reis. Mai no em varen arribar. Doncs, no. Ací, l'única que semblava ser als núvols del màgic desdoblament de l'amor era la Rosa Maria. I això, que aïllats com eren en aquesta regió de l'Emilia-Romanya, envoltats de camps de sègol, blat de moro i vinyes, mai varen haver l'oportunitat de veure caminar artilugi semblant. Carlo, el pare, els hi va fer una demostració del seu funcionament. Rialla general. Els hi va anar pujant al tub horitzontal. Primer els nois, és clar, desprès les noies. I Rosa, completament encisada, va haver de callar davant la magnitud emocional i vital que aquest esdeveniment li suposà. I en acabar el seu corresponent passeig, el seu pare mai no va voler oblidar la seua filla d'aquell dia. El nou sègle amb prou feines s'encetava, som al 1901, i Rosa Maria Alfonsina Morini acabà sent presa, vista la seua inveterada afició al pedaleig, per una posseïda. De fet, una dona al damunt d'una bici, en aquestes contrades properes a Bolonya, era la personificació actualitzada que el maligne adoptava per anar amb els temps -deia Don Giusseppe- el rector de Castenazo. I la cua. On s'hi fica la cua, pare?, li deien, grollerament, a l'homilia, els nois més agosarats. Doncs, no tinc el menor dubte que a la fica pilosa della vostra mamma, malparits; els hi esquitxava, emprenyat i des del púlpit, el mossèn -que a la seua joventut va ser campió regional dels wèlters- i tots s'hi callaven com a putes. D'això, que tot i que va fer-se modista, en arribar el 1907, Rosa Maria, sabedora del destí que volia, arreplegà les quatre lires que n'havia estalviat amb els sargits i els doblecs, i va fotre el camp cap a Torí, capital més cosmopolita. Torí li va permetre endinsar-se al món de la competició i l'exhibició als velòdroms. S'acarava amb els homes, ja que les categories femenines encara no hi eren desenvolupades per manca de participants. I no només no quedava mai en la darrera posició a les curses, sinó que superava a un fum de ciclistes masculins. Va seguir creixent com a esportista, i quatre anys desprès, al 1911, fixà el rècord mundial femení de velocitat en la inabastable xifra de 37'192 km/h. Superant la marca que vuit anys enrere havia establert el francès Louis Roger per als homes. Però el seu destí, no podia ser d'una altra manera, passava per Milà. En arribar-hi, coneix al que seria el seu marit, Luigi Strada, escultor i gravador. Home aferrissat als nous corrents futuristes i de mentalitat prou oberta. Premonitori Strada? Rosa Maria li pren aquest cognom al seu home, Strada -ella que seria tota una campiona del ciclisme de carretera- i dóna a l'oblit la flor que fins ara l'anomenava, a més de descobrir el seu nom poètic, Alfonsina, com a nova identitat ciclista. Alfonsina Strada. Havia nascut la primera dona ciclista que competiria dues voltes (1917, 1918) al Tour de Lombardia, i fins i tot al Giro d'Italia de 1924 junt els homes. En aquest darrer cas, amb tots els entrebancs del món, desqualificació inclosa. Va ser coneguda pel malnom de la Regina della pedivelle, la reina de les bieles. I diu la tradició, que el Luigi li va regalar a la nit de noces la bicicleta de curses amb la que desprès competiria. Tampoc ell va voler oblidar la seua dona d'aquella nit. I és que la Rosa i l'Alfonsina tenien al somriure un raïm de nacre.