dilluns, 17 de gener de 2011

A foggy day

A foggy day
Ahir, diumenge de matí, la boira enfarinava l'aire en un intent gloriós de fer-lo visible. Sóc al purgatori. Si no, com s'explica aquest fum que emana de la terra i es confon en la humitat immarcescible dels pantans que són sota les deixalles enderrocades? Sóc al purgatori. I a poc a poc, la ciutat va convertint-se en un ermàs blanquinós on jo sé el que suposa pedalejar banyat en la saliva ardent del seu foc interior. És com si tota l'estona sentires desfer-se d'aigua la dona que hi és al taüt amb tu. I no esperes lliurar-te d'aquesta rosada íntima i anònima. Algú va segellar la llosa amb engruna de temps. Tanmateix, tire cap a l'Oronet. No veig clar arribar en aquestes condicions. Envoltat de broma, l'espai sembla espessir. Aquesta boira gelatinosa enfonsa els peus en un fang oliós i pútrid. Què faig amb ulleres de sol? No sé. Algú m'espera a la Porta del Cel. Anem-hi, doncs.


Camí del cel

Pere no hi és. Mai no hi és ningú. Ho sabia. Qui m'explicarà, llavors, per què aquella dona està desaiguant-se? Ningú, com sempre. M'ho vaig ensumar en veure les primeres clarianes del sol. He passat el purgatori. I al meu cap s'atabalen un munt d'imatges i cançons. Fes-me cas, fes-me cas -hem diuen totes alhora. Piquen la balda i no les obri. M'agrada tindre-les envoltant-me els ulls de les idees. Això, que ballen. Balleu, balleu, maldites. Arribe a Portacoeli. Travesse les seues portes de ferro gris. Al racó de la dreta, el concessionari Audi. Un dels models té els vidres del darrere fumats. M'enfile per la rampa dei. Pels discapacitats, deu ser, han tingut que condicionar l'antiga escala. Puc veure el purgatori des del cel. I em pregunte si aquestes visites no deurien ser guiades. Faig unes quantes fotos. Em menge la barreta energètica, que sembla massapà, com els ossos dels sants. Com és que tinc fam? Ningú em respon.

El purgatori des del cel

Poc menjat i poc begut, me'n vaig. Gire cua. Bec l'últim glop d'aigua. I prenc el darrer mos d'os. La porta de ferro gris és tancada. Amb pany i forrellat. Deixe de mastegar l'os. Perquè els meus músculs han perdut connexió. La por m'envaeix. Amb prou feines si puc moure els ulls. I de cua d'ull i al darrere d'un taronger un cartoixà amb un bàcul tant descomunal com la seua barba em mira, plantat com una figureta de belem, de fit a fit. L'envolta una aura. Ah, no, me n'adono que se m'han entelat les ulleres. Quiere salir?... Recupero les connexions. Pues, sí, hermano. Aún me queda camino por recorrer, creo -li dic mentre reprenc la mastegada. Sabe? Lo hacemos sin pensarlo, pura formalidad… I de sobte, m'engargusse. I comence a tossir, perquè m'ofego. Pero hombre de dios, qué le pasa… I em dona uns colps a l'esquena que ajuden a empassar-me l'os del sant. I me'n vaig cagant hòsties. Adiós, hermano. Me voy al purgatorio… Hale, a prepararse bien. Vaya con dios…



Romaní amb núvols

Decidisc tornar per Canteras. Vaig perdent altura i retrobant la boira. S'ha quedat enganxada al romaní. Com un cotó en pèl de dubtes i rancúnies. Ni el sol al besllum pot llevar-les l'aparença de teranyines brutes. Però m'agraden. M'estimo tornar cap el purgatori, tot i la seua maleïda broma tràgica. Així, que quan aquell ciclista m'ha avançat com el que no fa res, fent veure la seua superioritat, l'he posat al punt de mira. I he deixat que se n'anés un poc. I he estudiat les seues pujades. Com que el final de Canteras és una rampa molt dura en dues parts, anem per feina. La primera et trenca i la segona, molt propera al cim final i amb una contra corba a la dreta, t'aniquila. I l'he deixat les coses clares en la primera. Pujant sense alçar-me del selló, a tren, que es diu, l'he avançat mentre ell feia cabrioles posat dempeus a la bici. Com que s'ha quedat un poc, al arribar a la minsa zona de descans que prepara el final, ha anat apropant-se i s'ha posat a roda amb l'esperança de fotre-me-la. D'això, que jo m'he acostat a la dreta tancant-li la trajectòria i obligant-li a que prengués la fatídica contra corba per la part més dura, com jo mateix anava a fer. I aquí és on he baixat pinyó i dempeus a la bici he fet una arrencada que l'ha deixat clavat, com un ou esclafat. Sí, ja sé. Això no es fa. Que és de mal viciclista. És cert, ho reconec. Vanitas vanitatis. Però fa falta material pel purgatori. Au!, cap a casa.


Cap a casa
I les he deixat entrar. I love is here to stay i, és clar, A foggy day, ambdues de Gershwin, un músic sense maldecaps al segle XX, quina joia. I una imatge, Fred Astaire cantant-ballant-passejant, com només ell ho sabia fer, aquest dia de boira al purgatori.

5 comentaris:

  1. hahahahahaha dolentooooooot ;) però qui pot evitar-ho, que l'experiència és un grau! :D

    ResponElimina
  2. Todos estamos en el purgatorio,después de leer este maravilloso relato,me subo al cielo ,después bajo,si tú estuvieras en el cielo no estarías aquí,pero cuando llegue la hora y que tarde mucho y largo,allí nos veremos...en el cielo...

    Este comentario no me sale en catalán.

    ResponElimina
  3. Clidice, tots tenim un Mr. Hyde a l'ombra, mai millor dit. Jo tracte d'apaivagar-lo amb la bici, la literatura, la música…

    Concha, seguro nos encontraremos en el mismo sitio, pero que tarde mucho y en buenas condiciones, que si no no vale la pena. Un beso.

    ResponElimina
  4. Avui m'hi sento! Estic com a dins d'un purgatori, no veig ni les petites llumetes que em van inspirar. Quina merda (perdó)...

    Petons. Grans.

    ResponElimina
  5. Anna, esperarem a que escampi la boira i tot serà molt millor. Un petó.

    ResponElimina