I demà... s'obri la veda

Vinyeta de Ramón a El País

Va arribar el dia que un sisè sentit acabà imposant-se'm. Sabia que grans campions ciclistes com, per exemple, el Tarangu, eren fumadors incorregibles. Així que, total, pel que jo feia, no era gaire imprescindible liquidar uns dels pocs plaers, que de manera residual, encara conservava de la meua joventut. Activitat, la de fumador, que vaig dominar amb un cert virtuosisme, ja que era capaç fins i tot de dutxar-me sense apagar la cigarreta ni llevar-me-la dels llavis, i això que fumava Bisonte sense filtre. La meua addicció començà prou tard, quan feia la mili. Abans, mai no vaig tindre ni la curiositat ni la necessitat d'embolicar el temps, el maleït temps de rancúnia e incertesa que la milícia implica, dins un núvol d'aromes encisadors i de transparències del temps perdut. Bé, en un moment determinat, jo, que havia aplegat a fumar-me fins a tres paquets diaris de Bisonte (quan el retiraren, vaig passar-me al Lucky sense filtre) a més dels purets Reig de varies mides i alguna pipa de tant en tant, vaig reduir el meu consum de forma natural, és a dir, involuntària. Ben és cert que en reprendre de forma més habitual e intensa el viciclisme, la meua imaginació començà a no dependre en part tan substancial del tabac. I, a poc a poc, els paquets s'eternitzaven, tot i que quatre o cinc cigarrets al dia, i un puret de tant en tant queien. Però heus ací, que un cosí germà meu, una mena de germà gran, pel que ens estimàvem, va ser diagnosticat d'un càncer de pulmó. Fumava Ducados amb una disciplina que ja haguérem volgut que tingués per a la fotografia, el seu talent natural per a la qual era indiscutible. De fet, les millors instantànies de la infantesa de la meua germana i jo ens las va fer ell. Tot i que el dolorós tractament va suposar-li una mena de temps afegit, va morir quan encara no havia complit els seixanta anys. Tanmateix, no va deixar de fumar fins al darrer moment. Una vesprada, poc abans de morir, varem berenar plegats a casa de la meua germana, li vaig dir que jo havia decidit deixar-ho. No sé si va assabentar-se que era una mena de petit sacrifici tarkovskià que jo feia amb l'esperança posada en la seua impossible recuperació. Però sempre vaig respectar la seua decisió última. I jo, fins avui, seguisc sense fumar. No m'ha suposat ningú esforç, ho reconec, mai no ho he trobat a faltar, no em molesta gens que els amics fumen al meu costat, és més, m'ajuda a fer memòria de sensacions perdudes. No comprenc aquesta focalització i dèria per estigmatitzar-los que s'ha pres amb els fumadors. N'hi han moltes coses tan nocives o més per a la salut física i anímica dels essers humans que, a més a més, no depenen de nosaltres. És molt pitjor per a la salut democràtica d'una societat, pose per exemple, que les malifetes dels seus representants públics prescriguin amb la connivència dels poders que abans dèiem fàctics. O, si més no, els fums superbs dels que han estat trobats amb les mans a la pasta i fugen cap en davant. Bé, i el dels cotxes, aquests trastos que ens han furtat les petjades.