Obsolescència programada. Mire usté… (Balanç apassionat)

Si el protocol és la saviesa dels necis, Vicicle, què farem ara amb l'ortografia que no és sinó el protocol de les idees?... Bé, doncs no sabria dir-te, la veritat.

N'hi ha d'avanços tecnològics l'eficàcia dels quals va en progressió inversa als mals de caps que ens procuren. És a dir, l'avantatge que teòricament suposen, mai disculparà l'enrenou al que et porten. Al món ciclista ho tenim meridianament exemplificat per les manetes dels frens que a hores d'ara incorporen també el mecanisme dels canvis de plat (mà esquerra) i pinyó (mà dreta) Fa quatre dies, unes simpàtiques palanquetes agafades al quadro resolien els canvis amb magnífica precisió i economia. Passaven anys i panys fins que el mecanisme es desajustava per la senzilla raó de que el dit engranatge no existia. Podíem dir que fora dels esdeveniments que un cable d'acer pot sofrir -elongació, trencament, corrosió…- la resta del sistema és mantenia incòlume, llevat les malifetes pròpies de una caiguda. Però els enginyers nouvinguts quan s'adonaren de la poca o nul·la rendibilitat dinerària de la cosa, donada la perfecció assolida, varen substituir-la amb prou urgència pel que us descric al començament (feu ullada a la foto inferior) i que implica uns engranatges de carraca que no sols es desgasten pels múltiples fregaments als que són sotmesos, sinó que de bell nou presenten amb massa freqüència petits desajusts. I on és, doncs, l'avantatge, em direu. La gran comoditat consisteix en poder canviar des del manillar sense haver de desplaçar la mà a la part superior del quadre. La qual cosa per als que peguem una volta per les contrades de tant en tant diuen que és d'importància cabdal. I clar, com fa uns dies vaig assabentar-me per la TV3 -tot i que ja ens ho hem ensumat més d'una vegada- aquestes estratègies comercials entren de ple al que es diu obsolescència programada, ja que quan comencen a saltar de dent i fan fallida… Xè, per què no ho canviem tot sencer? No paga la pena, home, ficar-se en mà d'obra al taller, si no és que tindrem que enviar-les a la fàbrica… Què m'estàs dient, no podeu arreglar-les vosaltres?... És que sense un estri especial, podem malbaratar-les si intentem desmuntar-les. Posa unes de nou i t'oblides… Doncs, sí home, que em regalen els calés… Ja us en fareu l'idea, que la diferència de cost entre l'antic i el modern modus no en té ni punt de comparació. I no entraré en detalls ensopits, posem-li un 1000% i em quede curt, de segur. I fixeu-vos, amics, que tot plegat, però, no és sinó un símptoma de quelcom més greu. Perquè allò que tu mateix, amb un poc d'habilitat, et podies solucionar quan s'espatllava, ara requereix d'un protocol tan complex i mesquí que ni el Pentàgon en faria l'ús. I aquesta saviesa dels necis em recorda d'altres obsolescències programades. Pose per exemple la de les democràcies. No em digueu que no ho havíeu pensat, si més no, de passada? Digueu-me, si no, per què i amb què finalitat hom va utilitzar la seguretat dels frens, és a dir, dels mecanismes de control, per a posar-hi dispositius de velocitat que llancessin la maquinària de manera que la seua acceleració desbocada acabés imposant la mà de ferro de la ema, amb perdó, dels mercats o dels militars? I ja sabem la poca traça que tenen aquests últims per a l'ortografia. L'enemic és a casa nostra. Llança pedres a la teulada comuna, però ell ja no serà sota quan arribe el daltabaix. La veritable teoria del caos és la dels que saben aprofitar-se'n. Li ho vaig sentir dir a les carraques quan creien que ningú les escoltava.

La pastanaga de l'ase o comandament a distància

Bon any a totes i tots