L'ensurt

Quan l'oficial primer pegà a fugir amb els diners, deixà enllestides mitjà dotzena de rodes guanyadores i un parell de quadros de cursa magnífics. Paradoxalment, aquell material de primera qualitat acabaria arraconat al lloc més fosc del taller. Deien que tot estava maleït pel suïcidi de la Conxigües. La veritat és que un ciclista semi professional que deia no ser supersticiós i que es muntà una meravellosa bici de competició amb aquelles joies, va tindre un greu accident i no tornà a caminar. Casualitat? Maledicció? No sé, però mai ningú no va voler saber-ne res d'aquestes perles. La història es va anar escampant. I al gadità ja no li varen veure el pèl ni el bigotet a ningun cau ciclista. Passaren els anys. Passà la guerra. I en restablir-se l'anormalitat tenebrosa que mantindria la contesa aletargada, però molt eficient, durant més de quaranta anys de desoladora felicitat amb mà alçada, encara es parlava, en determinats cercles, del gadità. Hom deia que va fugir a Itàlia, a l'esverada Milà, i que allí es casà. D'altres, que sí, però que de casar-se res de res. Potser se'l disputaren les més reconegudes fàbriques ciclistes de la Itàlia feixista. O bé va anar-se'n al calaix banyat pels seus propis vòmits a alguna cantonada de la ciutat llombarda, vés a saber. Mon pare, que a les acaballes dels '60 encara treballava als cellers del grau de València que exportaven vi de la terra com a base dels famosos caldos italians, mantenia constant relació amb el port marítim, on els camions cisterna omplien bodegues immenses als vaixells italians. Va fer bona amistat amb un marí italià, Giovanni, que ens portava joguines meravelloses a la meua germana i a mi. I, aficionat a la bici com era el pare, no dubtà en fer-li comandes pròpies i alienes -dels amics i coneguts- de material ciclista que a València o no el trobaves o tenia un preu prohibitiu. Com la vostra perspicàcia us ho ha avançat de segur, un parell de rodes extraordinàries va fer la seua entrada a casa nostra quan jo no devia de comptar més de 4 o 5 anyets. Com que no eren per a ell, el meu pare les estibà al traster. Però passaren els dies i els mesos i el que li va fer la comanda no presentava senyals de vida. Mon pare, que li havia avançat els calés al Giovanni, va tindre que malvendre les rodes de la seua pròpia bici -molt més assequibles- per a compensar la pèrdua. L'esbroncada de la mare va ser històrica -bé, sempre n'eren històriques. Al capdavall, però, aquelles joies de l'enginyeria passaren a estar baix el cul del pare. De tant en tant, i pujat al damunt del tub horitzontal del quadre, fèiem un passeig plegats tots tres. Mai de la vida he tornat a viure aquella plenitud d'una forma tan directa. La llum al camí del port, la brisa que ens arribava a la cara des de la dàrsena i els braços del pare al meu voltant eren una mateixa cosa esplendent. Un pessic de lluïssor, caliu i brea. Era una felicitat tan profunda que només podia tindre un final trist. Lleva el peu de la roda… Clinlinlinlinlin… No toques els radis que és perillós… Clinlinlinlinlinlin… Si no el lleves, ens tornem cap a casa i s'acabà el passeig… Clinlinlinlinlin… I és que aquella música em tenia fascinat. Com una arpa rodona d'acer els seus sons eren d'una bellesa, d'una harmonia indescriptible… Clinlinlinlinlinnnnnnnnn… El peu esquerre quedà encallat entre els raigs o radis i la forquilla. Anàrem a terra. Res greu, no us amoïneu, per al que podia haver passat. Un renault 4/4 ens arreplegà i dugué al Puesto de Socorro que hi havia a la mateixa Avinguda del Port. Al pare no li passà gairebé res. A mi, em curaren la ferida del peu, i em quedà una cicatriu circular al turmell esquerre de pell lluenta i blavosa de la mida de les antigues monedes de cinc duros, i la idea -que ningú no em farà rebutjar- de que les vacunes del tètanus són el súmmum de la gravetat. En arribar a casa, la que es va muntar sí que va ser rodona, sí. Déu meu, la mare. Ah, la noia del cotxe era italiana i li deien Concetta.