Els ulls que reien el món

Diuen que mai no va fer un somriure. Que és prenia la vida amb la serietat tràgica d'un escac i mat. Que dormint semblava un cadàver de pedra. I que havia aprés a llegir tots els moviments de la cursa sense moure els ulls. Els més lleus i els més notoris. Els que no eren sinó cortines toves amagant acceleracions sobtades i els que colpien amb la força d'un martell neumàtic. Fins i tot, aquells que et dessagnaven en veu baixa fins a la desolació eixuta dels músculs. Amb aquesta saviesa i una disciplina de monjo oriental, havia aconseguit el rècord mundial del quilòmetre i dels 20 km. Però, per què no reia?... Un moment, ara us ho explico. Deixeu-me dir-vos, abans, que va ser el primer rei de la muntanya de La Grand Boucle. Les dues exhibicions (1905/1906) que va fer al Ballon d'Alsacia, li valgueren no sols aquest honor i el Tour de 1906, sinó un monument al poc de produir-se la malifeta. Jo diria que va reencarnar l'ànima esmaperduda d'en Descartes, l'altre René, aquell tipus escanyolit i mercenari que per fi tenia el que tota la seua vida va somniar, un veritable cos d'atleta. Tot un Discurs del Mètode per a soltar llast. Què, si no? I tot un prendre consciència de la realitat analitzant-la i espantant dubtes catòliques i protestants, per apaivagar la força dels seus delers. Bé, deixem-ho, a aquest René, i tornem-hi al nostre. Al seu germà, André, li ho acabà explicant. No és pot riure, li va dir, quan el somriure tot de l'Univers és clos rere els ulls de la dona que estimes, no et sembla? André, no va saber que contestar-li. Això era amor, sense dubte metòdic ni d'altra mena. I el germà va sentir com la seua anterior inquietud és transfigurava en una incertesa punyent i neguitosa. Estaven preparant el Tour de l'any següent, el 1907, i no era moment d'aquestes dèries. El sopar de Nadal, tots tres plegats, però, no va aconseguir que els talls esmolats de les seues boques feren suar el gel de les paraules dites. I al dia següent, el 25 de desembre, mentre feien l'entrenament, tot i que el René sempre anava capficat al seu món, l'André s'ho va ensumar. Heu trencat, oi?... Em va enganyar mentre fèiem el darrer Tour i no ho vaig saber veure… Ja estava tot dit. Però René no se'ls hi treia del cap, aquells ulls. Sabia, a més a més, el valor afegit que per a les seues cames tenia aquell esguard de menta amorosa. El darrer i definitiu alè que aquella ullada esmaragda l'insuflava com un baló d'oxigen màgic que transformés l'amor en una mena d'aire que només ell pogués inhalar. Estava segur que no tindria mai més un altre Ballon D'Alsacia. El 25 de gener de 1907, René Pottier es va penjar del ganxo on habitualment deixava la seua benvolguda bici als tallers Levallois-Perret de la casa Peugeot. Feia un més just d'aquella conversa del dia de Nadal que ningú, fora dels seus protagonistes, havia sentit. L'André va dir que l'engany d'una dona de bells ulls va ser la raó de tan terrible decisió. Jo, la veritat, no sé què pensar. Aquell rictus semblava un vel on totes les tristeses del món feien camí. On tot el sofriment físic que suportà com a ciclista no feia ni una llàgrima de l'aigua de plor no vessada pels ulls que reien el món.