Schwan... 2

II

Quan digué als seus pares el que li havia pres l'ànima, tot varen ser, però, entrebancs. Que no vull ni pensar el que costarà… Però als reis tant els hi farà. Poden pagar-la com la rentadora, no?... És molt perillosa, saps? Estan els cotxes. I n'has d'aprendre a portar l'equilibri… Però aniré en molt de compte. I al principi duen unes rodetes als costats que t'ajuden, m'ho ha dit el noi del magatzem… Bé, i ja has pensat on podrem guardar-la? Oi que no? Vols deixar-la al passadís, amb la vitrina pel mig? El pis és massa petit, ja veus el que va passar amb la rentadora… Però podríem parlar amb l'oncle, de segur que no li farà mandra trobar-li un lloc al taller on treballa… Bé, ja n'hi ha prou. No sigues pesat. Ja en parlarem… Però… Au! Vinga, vés i rentat les mans que anem a sopar. Has fet els deures?... Siiiiiiiií. Massa excuses, açò no pinta gens bé -acabà munyint o rumiant, que ara no ho sabria precisar, el nen. Enlloc trobava senyals ni de grans ni de petites esperances que albergar. Res a fer, res a dir. Es posà a jugar amb el futbolí de botons. Clic, clac, clac, clec, cloc, clic, cluuu… Ja l'ha espifiada el de sempre. No com aquest xafat, quasi pla i gris, que era el davanter excepcional, el perfecte. Com col·locava la pilota, quina precisió, quin encís. Rep l'esfèric per la banda dreta i no s'ho pensa massa, xuta i gooool! Vols parar? No fases tant de soroll. Deixa això i mira la tele. De fet, a la tele, a l'avorrit UHF que els seus pares posaven sovint, a la nit, aquell documental sobre una tal Callas va semblar-li definitiu. Tot indicava que era, o havia sigut, una cantant d'aquestes serioses. Cantava una cosa que es deia Casta diva. I el nen es posà a plorar. De fet, no era la primera volta que plorava o vomitava per coses que li colpien massa sobtadament. Què et passa, tonto? -li va dir la mare. Caram amb el futbolí... Però no n'era aquesta la causa. Li donava pena la cançó, li donava pena la cantant, tan prima, i li donava pena aquell vestit de nit encartonat que hi portava. I fins i tot les arracades i el collar li semblaren fora de lloc, amb una lluentor amarga esquitxant la grisor ubèrrima de l'escena. Li recordà l'avià, quan poc abans de deixar-los -com deia la mare- començà a regalar entre les veïnes les quatre coses de bijuteria que guardava a una carmanyola d'alumini. Era com una mena de comiat i que te'n recordes de mi. Adéus i compliments que més d'una llançà a les escombraries. Però el que més li va impactar foren sense dubtes els seus ulls grans i morts. Aquesta dona, que segons els seus pares ho era, o ho havia sigut, tot al món de l'òpera, a més, va ser la xicota de l'Onassis. Tindre-ho tot, i de cop i volta perdre el que més s'estimava: el parell d'ulls més inexistents rere les ulleres més fosques del món, d'un senyor baixet com el tècnic però de nas monumental i amb un magnífic cabell platejat. Així, que el cúmul de pretexts, el record de l'avia, el davanter perfecte i aquella dona escanyolida li feren mal al pit, i se li entrellaçaren al pensament com si d'exemplars companys dels impossibles es tractés.

(Continuarà...)