Schwanengesang

Seguint ordres rebudes des de les més altes instàncies blogaires

CONTE DE NADAL

I

Ja quedava poc. Nadal era al tocar. Els carrers deixaven anar alguna carrandella escarransida amb bombetes groguenques de filament a la vista. Als aparadors, el terçanell verd i roig entretenia els esguards buits i ansiosos dels passejants professionals, la múrria dels quals anava a parar a l'orella enrogida o al calbot dels seus fills. El drap enganyós atreia el fred com els dolços i les joguines als ulls més innocents. I, al capdavall, calfar la part superior del cos -les cames patirien el fred a pell descoberta i enrogida un bon grapat d'anys més, fins als catorze anys, quan els pares s'avenien a posar-t'hi pantalons llargs- calfar el cos, dèiem, era la conseqüència col·lateral de l'esforç que comportava caminar o simplement moure's dins d'aquella impedimenta dita abric i bufanda, tan aspra, aquesta, que et feria el coll al poc que el girares per l'encís normal de les il·lusions. Un aroma esmortit de carbó i castanya rostida omplia l'aire dur i negre d'una tarda fosca entrant pels ulls dels gossos. I, malgrat tot, el nen munyia, de la mà dels pares, tot allò que ells s'hi havien estat dient entre silencis, amb l'esperança -quimera, més bé, tot i que ell ho ignorés- de fer-hi sortir el raig de llet que li aclarira si aquest any tindria el que no parava de donar-li voltes al seu cap: la bici, la somniada bici del magatzem veí. Feia un fred humit, gelatinós, d'esquelet mullat, que pintava les voreres d'una irrefrenable gana de la xocolata calenta i els xurros que els altres s'hi menjaven. I feia un any, si fa no fa, que el nen havia començat a insistir amb la cosa aquesta de la bici. Semblarà un mal recurs literari, però la veritat és que tot va partir d'una rentadora automàtica. Sí, el que heu sentit. Els darrers Nadals, la seua mare va poder aconseguir-ne -ja tocava, no es cansava de repetir- el que tant desitjava: la rentadora que s'ho feia sola. Pagament a terminis, és clar. El dia que li la portaren va ser tot un esdeveniment. Un poc més i no entra ni per la porta principal ni per la de la cuina, però a la fi, i fent un esforç de geometria aplicada que ni en Pitàgores hauria millorat, la pogueren encastar. El fals tècnic -només era l'estibador més espavilat- li explicà a la mare els principis del seu funcionament. Vostè li posa el programa que necessite -programa, no és de la tele?, pensà el nen- i ja pot passar-s'hi la resta de la tarda veient la tele, senyora -el que jo deia, la tele. El desencís, però, va ser inquietant. El nen no s'ho pensà dues vegades i arrossegà fins a la cuina la seua cadireta verda pastissera de fusta i boga. Va asseure's tot just davant la finestreta rodona del tambor rentador i es posà a vigilar. Voltes, el que és diu voltes, en faria aquell trasto una infinitud. Com el rellotge, a l'inrevés del rellotge, com el rellotge, a l'inrevés… L'aigua entrava i sortia, però a intervals massa espaiats, li semblà. I en arribar el centrifugat el desastre és va precisar: mai trobava el famós programa el clic alliberador del stop, i, clar, feia sis hores que el nen no sols no és movia de la cadira pastissera, sinó que no parava de dir: mare açò no rutlla gens fi. En efecte, als pocs dies vingué el tècnic, malcarat, baixet i de cigarreta fixa a la comissura com en Bogart, sota una excepcional calba de savi sorprenentment buida. Menys fals que l'altre, però déu n'hi do, endreçà a mitges la malifeta. Ara, el nen, pobre, només feia que somiejar amb les voltes infinites de la rentadora. I un dia se li ajuntaren a l'entrecella, sense esperar-s'ho, el tambor rondinaire i la roda fina d'aquell trasto del magatzem. El cor li va fer un tomb estrany. Com no s'havien assabentat els pares d'aquesta coincidència meravellosa? Les dues coses feien voltes, però la bici, a més, caminava. Què més podia demanar-s'hi?...

(Continuarà…)