divendres, 3 de desembre del 2010

Schwanengesang



Seguint ordres rebudes des de les més altes instàncies blogaires

CONTE DE NADAL

I


Ja quedava poc. Nadal era al tocar. Els carrers deixaven anar alguna carrandella escarransida amb bombetes groguenques de filament a la vista. Als aparadors, el terçanell verd i roig entretenia els esguards buits i ansiosos dels passejants professionals, la múrria dels quals anava a parar a l'orella enrogida o al calbot dels seus fills. El drap enganyós atreia el fred com els dolços i les joguines als ulls més innocents. I, al capdavall, calfar la part superior del cos -les cames patirien el fred a pell descoberta i enrogida un bon grapat d'anys més, fins als catorze anys, quan els pares s'avenien a posar-t'hi pantalons llargs- calfar el cos, dèiem, era la conseqüència col·lateral de l'esforç que comportava caminar o simplement moure's dins d'aquella impedimenta dita abric i bufanda, tan aspra, aquesta, que et feria el coll al poc que el girares per l'encís normal de les il·lusions. Un aroma esmortit de carbó i castanya rostida omplia l'aire dur i negre d'una tarda fosca entrant pels ulls dels gossos. I, malgrat tot, el nen munyia, de la mà dels pares, tot allò que ells s'hi havien estat dient entre silencis, amb l'esperança -quimera, més bé, tot i que ell ho ignorés- de fer-hi sortir el raig de llet que li aclarira si aquest any tindria el que no parava de donar-li voltes al seu cap: la bici, la somniada bici del magatzem veí. Feia un fred humit, gelatinós, d'esquelet mullat, que pintava les voreres d'una irrefrenable gana de la xocolata calenta i els xurros que els altres s'hi menjaven. I feia un any, si fa no fa, que el nen havia començat a insistir amb la cosa aquesta de la bici. Semblarà un mal recurs literari, però la veritat és que tot va partir d'una rentadora automàtica. Sí, el que heu sentit. Els darrers Nadals, la seua mare va poder aconseguir-ne -ja tocava, no es cansava de repetir- el que tant desitjava: la rentadora que s'ho feia sola. Pagament a terminis, és clar. El dia que li la portaren va ser tot un esdeveniment. Un poc més i no entra ni per la porta principal ni per la de la cuina, però a la fi, i fent un esforç de geometria aplicada que ni en Pitàgores hauria millorat, la pogueren encastar. El fals tècnic -només era l'estibador més espavilat- li explicà a la mare els principis del seu funcionament. Vostè li posa el programa que necessite -programa, no és de la tele?, pensà el nen- i ja pot passar-s'hi la resta de la tarda veient la tele, senyora -el que jo deia, la tele. El desencís, però, va ser inquietant. El nen no s'ho pensà dues vegades i arrossegà fins a la cuina la seua cadireta verda pastissera de fusta i boga. Va asseure's tot just davant la finestreta rodona del tambor rentador i es posà a vigilar. Voltes, el que és diu voltes, en faria aquell trasto una infinitud. Com el rellotge, a l'inrevés del rellotge, com el rellotge, a l'inrevés… L'aigua entrava i sortia, però a intervals massa espaiats, li semblà. I en arribar el centrifugat el desastre és va precisar: mai trobava el famós programa el clic alliberador del stop, i, clar, feia sis hores que el nen no sols no és movia de la cadira pastissera, sinó que no parava de dir: mare açò no rutlla gens fi. En efecte, als pocs dies vingué el tècnic, malcarat, baixet i de cigarreta fixa a la comissura com en Bogart, sota una excepcional calba de savi sorprenentment buida. Menys fals que l'altre, però déu n'hi do, endreçà a mitges la malifeta. Ara, el nen, pobre, només feia que somiejar amb les voltes infinites de la rentadora. I un dia se li ajuntaren a l'entrecella, sense esperar-s'ho, el tambor rondinaire i la roda fina d'aquell trasto del magatzem. El cor li va fer un tomb estrany. Com no s'havien assabentat els pares d'aquesta coincidència meravellosa? Les dues coses feien voltes, però la bici, a més, caminava. Què més podia demanar-s'hi?...
(Continuarà…)

6 comentaris:

  1. Espero que sigui demà la continuació :)

    ResponElimina
  2. Quina passada de conte, Cleto. M'has fer recordar tantes coses! Sobretot dels pantalons curts que duien els meus dos germans. Pobrets! Mare meva, quin fred més béstia! I l'entorn el descrius de meravella, com la cadira verda pastissera! I la rentadora... pobre la teva mare, sort de tenir-te controlant. I mira, saps amb quina cosa m'entretinc molts cops? A mirar com renta la roba la meva. M'ho passo! ÉS com un relax que mai l'he arribat a entendre.
    Sabia que era la vici el que no et van dur els reis.Ahir hi vaig pensar: que t'hi jugues a que no li van portar. I tate! La vicicleta!
    Seguiràs eh?
    I escolta, això de les ORDRES?(és broma).
    Petonets!

    ResponElimina
  3. Un conte boníssim vicicle! qui no ha mirat girar la rentadora? esperarem la segona part mentre giravoltem

    ResponElimina
  4. Me acuerdo de la imagen de un niño sentado en una silla para ver girar la lavadora pero tambien recuerdo que a veces estabas en el suelo ,cuando la trajeron querias saber aquello como funcionaba,a la mamá le llamaba la atención aquel interés y me decía "mira tu hermano",ella sabía que eras curioso por inteligente y que todo te llamaba la atención,a ver como acaba este bonito y entrañable cuento.un beso.

    ResponElimina
  5. Clidice, els teus desitjos són ordres per a mi. Demà mateix tindràs la continuació. Aquesta nit no dormiré pas si és necessari. M'hi pose. Bones minivacances.

    DEL·LA, tu me'n donares la idea. Tot el que conte està basat en fets reals, com diuen el ianquis. Ho jure per les meues vicicletes. Demà la continuació, us lo prometo.

    Elfreelang, moltes gràcies. Ja hi sóc amb el conte. No puc permetre que m'hi espereu mirant la maleïda rentadora.

    ResponElimina
  6. Concha, buena memoria. Nada, que me pongo con el cuento. Yo también quiero saber como sigue. Un beso.

    ResponElimina