À bout de souffle

La seua família

Per a l'Anna M… esposa d'en Joan S.

Els bons artistes són aquells que quasi sense calcular, acaben passant comptes… Caram, sí que ho tens clar. Però, al noi aquest ja li venia de família… Sí, el pare ja les hi feia. I el pare del pare. I el recontrapare del pare… Això és jugar amb avantatge, oi?... No sempre. El Jordi Frederic, que també era de la collita del '85, no hi tenia ningú a casa seua i mira com dominava les clàssiques anglosaxones… Sí, sí. Quin geni, el Jordi. Com dominava el grup, tot l'escamot li cantava alhora l'Al·leluia, com si diguéssim, quan ell els ho hi deia. Ara, el Joan Sebastià, què voleu que us diga, era especial… I especialista, no?... Bé, ho dominava tot. Si algú s'escapava, deia en francès à suivre, i tot el grup com un sol ciclista feia la roda dels relleus seguint l'ordre màgic d'una Suite. L'Alemany, el Gavatx, el Sarau i fins i tot el Gigabyte com una sola ànima. Quin poder de convicció… I quan algú anava de solista, li llançava l'orquestra fent el mateix i tan virtuosament coordinats que el deixaven ben planxat… Peccata minuta, nois. I ja sabeu què vull dir... Us en recordeu com les hi feia?... Això sí que era la seua especialitat... Li veies el pedaleig i t'ho ensumaves. Ja està fent el Preludi. Mira, mira com els mareja, com els distrau, els té bocabadats. Ara quan toque el dos, veurem qui agafa al subjecte aquest… Primer deixava clar qui manava, s'exposava, diríem. I els altres, tot i que l'imitaven, sempre li anaven al darrere. Era com si portés un espill a la mà i els veiés pel clatell… Fins i tot feia broma -us en recordeu?- pedalejant a l'inrevés com un cranc, i encara es distanciava més, com si doblés o tripliqués el valor de les seues pedalades. Són els divertiments, ens deia… Ei, però el súmmum -ostres, ho veig com si fos present- era quan girava cua amb la bici cap al grup i donant altre bot sense moure la bici seia, novament, d'esquena als perseguidors i pedalejant a l'inrevés i en l'espill fotia el camp, reafirmant novament el seu mandat -una mena de reexposició- fins als estrets carrers que anunciaven la meta que travessava amb un sol pedal, però potent i omnipresent. Encara m'emociono, mireu… I a mi em puja un nus a la gola si faig memòria de la seua última escapada… Mira'm la pell… No hi dius res tu ara, caram, la inacabada, tot un Art de l'escapada. Duia la seua firma, el seu nom signat sobre les llambordes… Tots sabíem que qualsevol esforç era inútil… Jo diria que va ser la més gran que li varem veure. Com si ella a soles resumís totes les possibilitats. Qualsevol circumstància que pogueres imaginar hi era. Qui gosaria dir la seua sobre fugides desprès d'allò?… I de sobte ens arribà la noticia: havia caigut i havia caigut malament. Quelcom li entrà als ulls i va anar cap a terra… De fet, no va despertar. À bout de souffle, nois, que diuen a França… En arribar prop de la meta tots els nois com un sol home posarem peu a terra i ningú va voler creuar-la. Només ell podia saber com acabava aquella Fuga supèrbia. Sí, nois, quin artista de la fuga, el Joan… Li venia de família…

La fatal caiguda captada per un reporter esportiu
(Arxiu de prensa: Die Kunst der Füge BWV 1080)