dimarts, 14 de desembre del 2010

La revenja dels bonsais


Només d'una ullada ho he copsat de ple. Com una fiblada d'amor. Camí del treball, aquesta tarda, i a bona marxa perquè feia tard -m'agrada fer tard però arribar d'hora- no em va donar una altra sensació. Aquella parella d'adolescents eren Romeu i Julieta. I tots tres plegats -és a dir, amb bici inclosa- una mena de fugida al desert, abans d'hora, cap a Egipte. Perquè ella, no en tinc cap dubte, estava embarassada, tot i la seua panxa més que plana; i ell es creia una mena d'oracle dels horitzons. Eren a la vora d'un dels camins d'entrada al llit del riu que em serveix de distribuïdor cap a la ciutat de la nit, i l'esguard inquisidor del noi transmetia la incertesa i determinació típica del que no sap què passarà als següents deu minuts. Mentre que ella se'l mirava amb els ulls càlids i tendres de qui compren perfectament la immensitat del desafiament en que estaven ficant-se. Al capdavall, els núvols deixaven anar escletxes per on la llum cendrosa de la tarda era un retrat anímic del moment. Pujada al davant, fent equilibri al tub horitzontal i al manillar, la noia havia recuperat, de segur, alguna plenitud oblidada. I ell, sense adonar-se'n que els altres també existíem, pedalejava amb la inconsciència d'una emoció que posava en dubte qualssevol de les alegries que hagués sentit abans d'ara. Dos nois i un destí atipat de la ignorància dels dies de vi i roses que ens envolten. Perquè el llit del Túria és ple d'aquests jardins més o menys encertats i que tant em diuen dels homes protocol·laris. I us hi puc assegurar que allà per on ells passaven els trencadissos colors autumnals és tornaven fragàncies deslluïdes, avergonyides de la seua pretesa esplendor. Ajupides bardisses, malenconiosos plàtans, moreres inquietants, magnoliers lletraferits, fins i tot les oliveres arcàdiques i tots els verds humits i secs, i tots els grocs dolços i enagrits queien de genolls acceptant el seu equívoc estat, la seua pròpia errada vital. Jo sé que la selva és al rerefons del jardí més ensopit. Que sota les llambordes no n'hi ha sorra de platja alguna, sinó l'herba oblidada que un dia com una paràbola universal dels nàufrags sumadors de zeros -gràcies Miguel- ens posseirà. Quina enveja, amics, si els haguéreu vist, feien cara d'haver dit no a la resta dels homes, a la resta dels jardiners del món.

12 comentaris:

  1. Hi ha res més bonic que aquest estadi on el món desapareix i tot tu ets presa d'un gran desig? :)

    ResponElimina
  2. És un magnífic cant a la vida aquesta entrada teva. No hi ha com tenir els ulls (de l'esperit) ben oberts quan hom se'n va a treballar, ni que es vagi a bona marxa per anar tard...
    Salut.

    ResponElimina
  3. Precios,jardins,amor i vida,no es pot demanar més dins una carrera al treball.beset.
    Sara ja és a casa!

    ResponElimina
  4. Sembla que sota les llambordes era la mateixa primavera que brollava disfressada d'hivern! Preciós i bell text!

    ResponElimina
  5. Clidice, no, i mil voltes no. Tens raó. Bé, algunes obres d'art se li acosten. També són petites fiblades d'amor.

    Ramon, em varen sorprendre. He vist d'altres parelles fent el tonto al damunt d'una bici, però com aquesta no. Em deixaren encisat i els vaig envejar: estaven vivint el que toca en el moment que toca. Bé, això em va semblar. Salut.

    Concha, doncs li ho dedico a la Sara. Besets per a tots.

    Elfreelang, sí. Abans de trobar-me a aquesta parella, anava pel carril bici en un tram de petites llambordes vermelles entre les quals surt l'herba amb una verd original i una força inquietant. Una primavera sota l'hivern. Gràcies per tot.

    ResponElimina
  6. Quina passada de text...
    A dia que passa millor, TorumViciclum!
    Petonets
    Saps? tinc tres llambordes a casa (allò de les casualitats). M'agrada mirar-les. Sempre em parlen del passat, de molts homes, dels carros, dels cavalls que els estiraven... I saps que m'arriba al cap? Un poema d'En Salvat Papasseit. Quan tingui temps, te'l busco...

    ResponElimina
  7. Anna, ets generosa. Espero, al damunt de la bici el poema del Papasseit.

    ResponElimina
  8. Aquí el tens (damunt del seient), el veus?:


    NADAL


    Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.
    Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
    Sento el carro dels apis
    que l'empedrat recolza
    i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

    Els de casa, a la cuina,
    prop del braser que crema,
    amb el gas tot encès han enllestit el gall.
    Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
    i ells recullen les plomes,
    i ja enyoren demà.

    Demà posats a taula oblidarem els pobres
    -i tan pobres com som-.
    Jesús ja serà nat.
    Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
    i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


    Salvat-Papasseit

    ResponElimina
  9. És magnífic, i no el coneixia. De segur que ploraria si tornés i veiés el que fan en el seu nom. Moltes gràcies. Et dec una. Vorem què se m'acut.

    ResponElimina
  10. Ves al tanto amb el què se t'acut, eh? No me'n deus cap! No em facis passar vergonya, pleaseeeeee, porfi, si us plau.... (sóc timida, em van parir malament!). Oju, eh?

    ResponElimina
  11. Tranquil·la dona. T'imagines al Bach damunt d'una bici?... Jo, sí. Què em dius, el fem pedalejar?

    ResponElimina
  12. Sí! Però no massa eh? Que és una mica grandet. No el rebentessim. ;)

    La paraula del codi: ostres que no la veig ara...
    Bé era una mena d'auxilio! Sembla que ens hagi escoltat.
    Ara saps quina diu? "noningsp" de no!

    ResponElimina