La revenja dels bonsais

Només d'una ullada ho he copsat de ple. Com una fiblada d'amor. Camí del treball, aquesta tarda, i a bona marxa perquè feia tard -m'agrada fer tard però arribar d'hora- no em va donar una altra sensació. Aquella parella d'adolescents eren Romeu i Julieta. I tots tres plegats -és a dir, amb bici inclosa- una mena de fugida al desert, abans d'hora, cap a Egipte. Perquè ella, no en tinc cap dubte, estava embarassada, tot i la seua panxa més que plana; i ell es creia una mena d'oracle dels horitzons. Eren a la vora d'un dels camins d'entrada al llit del riu que em serveix de distribuïdor cap a la ciutat de la nit, i l'esguard inquisidor del noi transmetia la incertesa i determinació típica del que no sap què passarà als següents deu minuts. Mentre que ella se'l mirava amb els ulls càlids i tendres de qui compren perfectament la immensitat del desafiament en que estaven ficant-se. Al capdavall, els núvols deixaven anar escletxes per on la llum cendrosa de la tarda era un retrat anímic del moment. Pujada al davant, fent equilibri al tub horitzontal i al manillar, la noia havia recuperat, de segur, alguna plenitud oblidada. I ell, sense adonar-se'n que els altres també existíem, pedalejava amb la inconsciència d'una emoció que posava en dubte qualssevol de les alegries que hagués sentit abans d'ara. Dos nois i un destí atipat de la ignorància dels dies de vi i roses que ens envolten. Perquè el llit del Túria és ple d'aquests jardins més o menys encertats i que tant em diuen dels homes protocol·laris. I us hi puc assegurar que allà per on ells passaven els trencadissos colors autumnals és tornaven fragàncies deslluïdes, avergonyides de la seua pretesa esplendor. Ajupides bardisses, malenconiosos plàtans, moreres inquietants, magnoliers lletraferits, fins i tot les oliveres arcàdiques i tots els verds humits i secs, i tots els grocs dolços i enagrits queien de genolls acceptant el seu equívoc estat, la seua pròpia errada vital. Jo sé que la selva és al rerefons del jardí més ensopit. Que sota les llambordes no n'hi ha sorra de platja alguna, sinó l'herba oblidada que un dia com una paràbola universal dels nàufrags sumadors de zeros -gràcies Miguel- ens posseirà. Quina enveja, amics, si els haguéreu vist, feien cara d'haver dit no a la resta dels homes, a la resta dels jardiners del món.