El moviment continuo

Al primer antuvi em va sorprendre, ho reconec. L'habilitat amb que aquella dona gran feia i desfeia camí amb la seua bicicleta era molt particular, i tant que ho era. El dia s'havia llevat ventós i no era gens fàcil endreçar-hi la bici. Anava pel carril bici cap a Meliana amb la incerta aspiració de fer qualssevol dels cims habituals i no m'hi acostava fàcilment a la seua vora. Era afilada i menuda com una fulleta d'afaitar. I tallava el vent amb l'exquisidesa dels millors pistards. Simplement, em tenia embadalit. Quan, al capdavall, vaig atrapar-la, no m'ho pensí dues vegades i li vaig etzibar: com collons s'ho fa, senyora? I perdone vostè l'expressió. La seua resposta em deixà esmaperdut: el més senzill, al damunt d'una bici, és fer-la marxar, tros de suro… Què vol dir?... Vull dir que l'infern és molt a prop de no atrevir-te a portar-li la contraria al món, si és així com ho sents. I, pedalada amunt, pedalada avall, em parlà del seu pare.

La barraca de fira dels meus pares va ser un negoci ruïnós des que la varen engegar. Però el pare, quan va intentar fer-nos de pare, no va saber trobar una altra forma de traure-li profit a l'obsessió que el posseïa. Al rerefons dels seus records sempre hi trobava el mateix. Des que recorde -ens deia, com si d'una rondalla es tractés- no hi vaig tindre un altre desig, un altre amor -llevat de la vostra mare, és clar, i de vosaltres mateixos. Fugia d'escola. Fugia de casa. Fugia del món. I amb el primer circ que em trobí, em vaig acomodar… Ni la més petita escletxa va tindre, ni el més fugisser dels dubtes al llarg d'una vida entregada sense recompenses al que d'altres consideraven no sols una imprudència, sinó més bé una greu irresponsabilitat. En cinc xiquets i una dona, i encara fent el tòtil -li deien. Sort que la mare, d'honorabilíssimes arrels gitanes, els Reinhardt, va saber enfocar-li la dèria de manera que alguna moneda perduda caigués del nostre costat. I si no menjàvem tots els dies, almenys menjàvem. Hagué de vèncer, però, la resistència del pare als postissos, les perruques pèl-roges amb rínxols, el maquillatge, el barret fort i el nas de bola. Sort de la mare. Però mon pare patia molt, pobre. Posava l'ànima bona sencera i part de la dolenta en el seu afer. Assajava tots els matins del món fins a l'extenuació. Afegí tot tipus d'estris equilibradors camuflats amb l'enginy de les causes perdudes. Era parc en paraules i en gestos, un asceta. Quasi podríem dir que era un esperit religiós, una mena de sant baró, si m'ho permets. Però res li va fer el costat. D'això, que les esmortides rialles que els seus diaris fracassos produïen, anaven minvant aquell ample bressol que el seu pit era per a nosaltres. I un dia, va caure per sempre més. Acabades les eixutes riotes, els ensopits ulls del públic prengueren la mida de gruixudes boles d'acer quan la mare va intentar que despertés del seu darrer son, del seu somni corporificat. Encara hi veig, com si fos ara, la llegenda escarlata envoltada per les rodes negres que la mare li va pintar al rètol: "L'home estàtic. El Surplace infinit" I les seues paraules predicadores: "Passen, senyores i senyors, passen i gaudeixin de l'home que dorm al damunt d'una bicicleta en equilibri. Quisvulla que parle del moviment continuo és que no coneix la quietud eterna de les dues rodes". I alguns passaven i reien.

Imatge de la xarxa