Art poètica

Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels temps. El frec a frec de la seda neumàtica. Les fines rodes lliscant sobre el quitrà. El so encisador del cant beneït de les sirenes. Ara ja ho sé. I vaig perdent-me en aquell xiuxiueig malenconiós -avorrit, dirien molts- que m'envolta i m'acull com un bressol sobtat enmig del no-res. A poc a poc m'oblide del paisatge, del plaer equívoc que les olors de la terra esquitxen al meu nas o del vermellor amb que els canviants tornassols fereixen els ulls aixoplugats baix les ulleres fosques. Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels camins. M'encuriosís esbrinar el que aquell parell de noies rodones i radiants es diuen amb el to pecaminós de les confessions. Fins i tot l'esforç físic, inherent a l'orografia i al pedaleig, sembla quedar-se al marge qualsevol de l'objecte primordial: entendre aquelles paraules d'amor. I dic amor, perquè el primer que intuïsc és l'íntima dependència d'ambdues. Que si una és la capritxosa, la permeable a les contingències misterioses dels camins, l'enlluernadora i esquiva alhora, la seductora per definició i descobridora de nous destins mil voltes trepitjats: la somniadora; l'altra, sabedora d'aquestes febleses o virtuts, l'estimula el lluïment, l'insufla vida amb la seua força, la persegueix sortosament esclavitzada per les seues promeses inabastables, canviants i fermes a un temps, bevedora dels seus quimèrics vents modulats en la incertesa dels somnis. Com no dir-li amor? Com no adonar-se'n de la callada tragèdia, de la impossible abraçada d'aquets dos cossos germans, del desitjat bes mai vist a l'univers circular? Com una exemplificació cruel de la fletxa i la tortuga, el seu deler ha sigut sentenciat pels déus sobirans de l'Olimp. Sols en l'estança gris del desballestament reposaran, a la fi, cos a cos, com tants amants malferits per les coses no dites. Com les noies de Lesbos que també parlaven la llengua dels cors perduts. D'això, que les seues trameses a sota veu hauran sigut els fruits tardans d'un silenci imposat. La bellesa crepuscular, que el llarg poema de la seua aventura agònica reflectirà en la simultània música callada dels seus fins llavis de cautxú i cotó. Ara ja ho sé. Pare l'orella, escolte els sons, traduïsc els mots i gaudisc de les més tendres i tristes paraules d'amor tan inversemblant. Testimonis silents i únics del qual havien sigut fins ara els antípodes marxapeus, marcats in aeternam per la seua particular odissea… Ah! Que les vostres no xiuxiuegen? Doncs, mireu d'ajustar-les al màxim l'alineament esquiu i màgic del que es mou amb la quietud amorosa i eterna dels cercles. Un dia qualsevol d'una etapa qualsevol en qualssevol dels no-res vaig trobar-me amb Safo i… Bé, té igual, que de tant canviar-li el nom va perdre's en el temps. Coses de la mediterrània.