El fred i les cendres

Bici per a la neu d'en Jacques Carelman

Dec reconèixer com a una de les sensacions viciclistes més intenses, la de gaudir a l'hivern del gèlid vent del nord sobre la cara. Els ulls deixen anar a doll llàgrimes com boletes de mercuri: metall líquid adient de la dèria que em posseeix. Té igual si el sol m'escalfa tímidament el cos, les galtes, els dits balbs; o si la fina neu, que de tant en tant ens visita, em dóna una aparença de fester impenitent i inassequible al desànim. Sempre fruïsc del dubtós plaer de respirar el gel polvoritzat amb el deliciós aroma que els fogalls encesos als pobles per on passe o a les masies escampen per tot arreu. Quin perfum pot millorar aquesta barreja màgica que uneix en una sola experiència indivisible l'olfacte i el tacte? No és com si donarem mossegades a l'exquisida menja del fred i les cendres? De fet, damunt el selló d'una bici les coses se'm confonen o se'm precisen, que mai no ho acabaré d'esbrinar. Desembre passat -un diumenge, és clar- pujava cap a El Garbí. El dia era fosc, amenaçava pluja i a la nit la baixada del vent d'Els Ports i més amunt havia deixat estès un bon grapat de cruixidores catifes de gebre a les revoltes de l'ascensió -tindria que anar amb molt de compte baixant. Fins i tot el paisatge semblava una d'aquelles fotografies en blanc i negre que dibuixaren la meua infantessa. Tot era d'una grisor inquietant, rancuniosa. Una volta fet el cim, vaig parar una estoneta, ja encetada la disbauxa de la baixada, a l'altura del Chaparral, lloc especialitzat en paelles, costellades i esmorzars de penya. Anava sol, no sé si ho he dit, i a la vora del camí i amb l'oloreta de les graelles en plena feina, em vaig menjar el plàtan més gelat i trist de la meua vida. Sobtadament, només empassar-me l'últim mos vaig advertir flotant per l'aire petites espurnes. Potser el vent enrevessat o entremaliat llançava per les xemeneies quelcom més que l'aroma de l'embotit flamejat i la carn rostida? Potser. Em va fer goig. Tot plegat tenia un regust a llar comunitària i anònima, una mena de café para todos, diríem. La realitat, però, queia damunt de mi en la forma alhora lleugera i contundent de petits flocs de neu. I vés per on, aquest fred que naixia d'unes acollidores cendres imaginades em va gelar la rialla. D'això, que cal donar-li atenció al que sols és producte de l'entusiasme cec dels somnis i la misèria més cega i endèmica dels esclaus. Compte amb les espurnes que no n'eren, que no són, més que escopinades d'una neu no volguda, d'un fred que mai no podré estimar. Per aquestes contrades, viderunt omnes, l'esperit és, des de ja fa molt de temps, sota zero. Pareu esment, amics, a l'enemic que és a casa vostra. Que no sé com d'efectives poden arribar a ser aquestes bicicletes per a la neu no desitjada, aquella que t'encartona l'ànima per un bon grapat d'anys o, fins i tot, per sempre.