Les bicicletes xineses

Imatge de la xarxa

Que els xinesos eren grans usuaris de la bici em feia, temps enrere, una il·lusió molt particular i obvia. Aquelles imatges d'una gentada sobre vehicles de dues rodes omplint les amplies avingudes pequineses on uns pocs cotxes semblaven demanar perdó per existir, eren molt gratificants, fins i tot visionaries d'un futur al qual, si fa no fa, tots acabarem plegant-nos pel mandat d'una realitat més eixuta de recursos encara que l'actual. Però vet ací, que els xinesos s'ho prenien com una etapa intermèdia, com un mal necessari que, a la fi, els aproparia als privilegis dels individus occidentals, que pel que sembla és el model universal de benestar. No entraré ara a valorar si tenen o no tot el dret a malbaratar els recursos naturals embrutant alhora, si cal, un poc més la terra, tal i com ho hem fet nosaltres durant els últims segles. Ho faran o no, i prou. Però sí que en diré la meua d'un poble que s'ha pujat al selló d'una bici no per voluntat pròpia, sinó amb la mateixa convicció i esperit de sacrifici que les formigues. I, m'explico. El que jo prenia com a esperit solidari o com avançada d'un pensament postmodern, ara tinc l'evidència de que sols és tractava de les víctimes anònimes i col·laterals dels tèrbols designis del poder. Bé, com quasi sempre. I he comprés palesament com un bon grapat de generacions de xinesos han anant omplint amb el seus cossos els fons més incerts sobre els quals aquest país vol donar lliçons d'eficàcia i aprofitament del seu malentès esperit emprenedor. O això, sembla, és el que ens volen vendre les formigues que creuen el riu sobre els cadàvers dels seus germans. Ja sabeu. Una migració salvatge de formigues o "marabunta" (no he sigut capaç de trobar terme equivalent en català) que devora tot el que troba al seua pas, sols té dos enemics: el foc i l'aigua. Curiosa paradoxa. Del primer sols els lliurarà una bona pluja. Però aquest aliat circumstancial pot esdevenir letal quan la migració pretén creuar un riu o torrent violent. I el grup decideix, portat pel seu voraç deler, un suïcidi majúscul, insistent, pertinaç -com les sequeres franquistes- fins que l'esgarrifós cavalló, amb aquesta enginyeria homicida, surt pel damunt de l'aigua i permet que la resta d'aquest poble embogit continue el seu propi viatge final. Perquè els nombrosos obstacles i els consegüents suïcidis aniran minvant-los fins a l'extermini. I cal preguntar-se, per què la voràgine?... Potser, arribarà el dia que l'estret de Gibraltar, pose per exemple, ja no serà al mapa i un fum inabastable d'africans cansats d'estar cansats preferirà ser pedra d'un dic d'ossos que tancarà la mediterrània per mai de la vida... D'això, que les bicicletes xineses varen ser i són el caramel que distreu la fam del nen pobre.