divendres, 19 de novembre de 2010

Les bicicletes xineses

Imatge de la xarxa


Que els xinesos eren grans usuaris de la bici em feia, temps enrere, una il·lusió molt particular i obvia. Aquelles imatges d'una gentada sobre vehicles de dues rodes omplint les amplies avingudes pequineses on uns pocs cotxes semblaven demanar perdó per existir, eren molt gratificants, fins i tot visionaries d'un futur al qual, si fa no fa, tots acabarem plegant-nos pel mandat d'una realitat més eixuta de recursos encara que l'actual. Però vet ací, que els xinesos s'ho prenien com una etapa intermèdia, com un mal necessari que, a la fi, els aproparia als privilegis dels individus occidentals, que pel que sembla és el model universal de benestar. No entraré ara a valorar si tenen o no tot el dret a malbaratar els recursos naturals embrutant alhora, si cal, un poc més la terra, tal i com ho hem fet nosaltres durant els últims segles. Ho faran o no, i prou. Però sí que en diré la meua d'un poble que s'ha pujat al selló d'una bici no per voluntat pròpia, sinó amb la mateixa convicció i esperit de sacrifici que les formigues. I, m'explico. El que jo prenia com a esperit solidari o com avançada d'un pensament postmodern, ara tinc l'evidència de que sols és tractava de les víctimes anònimes i col·laterals dels tèrbols designis del poder. Bé, com quasi sempre. I he comprés palesament com un bon grapat de generacions de xinesos han anant omplint amb el seus cossos els fons més incerts sobre els quals aquest país vol donar lliçons d'eficàcia i aprofitament del seu malentès esperit emprenedor. O això, sembla, és el que ens volen vendre les formigues que creuen el riu sobre els cadàvers dels seus germans. Ja sabeu. Una migració salvatge de formigues o "marabunta" (no he sigut capaç de trobar terme equivalent en català) que devora tot el que troba al seua pas, sols té dos enemics: el foc i l'aigua. Curiosa paradoxa. Del primer sols els lliurarà una bona pluja. Però aquest aliat circumstancial pot esdevenir letal quan la migració pretén creuar un riu o torrent violent. I el grup decideix, portat pel seu voraç deler, un suïcidi majúscul, insistent, pertinaç -com les sequeres franquistes- fins que l'esgarrifós cavalló, amb aquesta enginyeria homicida, surt pel damunt de l'aigua i permet que la resta d'aquest poble embogit continue el seu propi viatge final. Perquè els nombrosos obstacles i els consegüents suïcidis aniran minvant-los fins a l'extermini. I cal preguntar-se, per què la voràgine?... Potser, arribarà el dia que l'estret de Gibraltar, pose per exemple, ja no serà al mapa i un fum inabastable d'africans cansats d'estar cansats preferirà ser pedra d'un dic d'ossos que tancarà la mediterrània per mai de la vida... D'això, que les bicicletes xineses varen ser i són el caramel que distreu la fam del nen pobre.

7 comentaris:

  1. D'una lucidesa exemplar, t'aplaudeixo sincerament.

    ResponElimina
  2. Una reflexió molt interessant i, és veritat, bastant propera a la que feia jo l'altre dia. Les espècies socials (formigues, abelles, etc.) es comporten com si foren un sol individu. De fet s'ha comparat el cos humà amb un "eixam" o colònia de ceŀlules; no solament no importa que morin les ceŀlules, sinó que és necessari que morin perquè l'individu segueixi visquen. Quan es posa per damunt la societat sobre els individus, com en aquest cas fan els xinesos, ens estem comportant com aquest insectes que només existeixen en tant que ceŀlules d'un organisme superior.

    ResponElimina
  3. D'una colpidora realitat. Potser aquestes pautes del comportament, tipus "eixam", com bé explica en Brian, venen donades pels mecanismes subconscients de la pervivència de l'espècie.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Clidice ets molt amable. Feia temps que els xinesos i les formigues em venien al cap alhora i, veges per on, la clau, com no, era a la bici. Gràcies.

    Brian, ja són dos cops que coincidim en algun tret. M'has recordat amb el teu post i el present comentari aquella magnífica d'en Víctor Erice "El espíritu de la colmena". Ara m'has fet gana de reveure-la i gaudir novament de la bellesa i saviesa que contenia.

    Ramon, potser siga el que tu dius. Però la persistència de l'espècie més que mecanisme inconscient -que també- em sembla és el gran secret amagat al rerefons de l'amor o el desig i fins i tot del buit existencial. Salut.

    ResponElimina
  5. Em sembla que el tenim clar amb els xinesos,em fan por,bò...una mica.beset.

    ResponElimina
  6. Fa molts anys es va publicar un llibre que duia de titol "Cuando China despierte" malauradament ha despertat i pobres xinesos i pobres de nosaltres! un pots brillant vicicle!

    ResponElimina
  7. Concha, un a un són com nosaltres; el que està per veure és el que són capaços de sacrificar pel grup. Un bes.

    Elfreelang, em sona el que dius. La disciplina fèrria i l'esperit gregari és una combinació explosiva com ja hem pogut comprovar en d'altres moments i en d'altres pobles. Gràcies.

    ResponElimina