Imatge de la xarxa
A "La família" d'en Ettore Scola, n'hi ha una anècdota que tal i com va desprès la història pren prou de relleu. Un avi engresca al seu net fent-li com que no el veu, com si no existís. El nen, fart de ser ignorat, romp a plorar i l'avi el consola. Ambientada en la Itàlia que s'aboca a la segona guerra, aquesta fotesa familiar pot arribar-hi a simbolitzar el menyspreu més pervers. Hom va dir que el contrari de l'amor no és l'odi, sinó la indiferència. Perquè alhora que t'inhabilita de la realitat et patentitza que no tens lloc propi al món. Dissortadament, els ciclistes no aconseguim que la retina de tants i tants siga excitada per la nostra anodina imatge amb carrosseria de carn i ossos. Potser un canvi radical prenent les armadures medievals com a prototip fera un miracle multiplicador semblant als dels pans i els peixos, i allà on l'asfalt presenta la buidor més extrema començaren a brotar com bolets autumnals aquestes actualitzacions dels cavallers novel·lescs. Potser la llança i l'espasa no foren mala idea per a engrandir el new look, al temps que podríem recordar-li al cec de torn -amb la gentilesa que una bona estocada té com a essència- que els més febles també existim. Us en podria fer una relació tan llarga com les mentides dels polítics en campanya i fora d'ella, d'esdeveniments fotudament esgarrifosos. Basada en fets reals, us ho prometo, com les telemovies americanes, però crec que us en feu rodona idea del que vull dir. Els ulls que no ens veuen els tenim que posar nosaltres. Com una mena de rèmores que subsistim al procel·lós mar del tarquim negre. El que em recorda que ja seria content si la primera part del proverbi machadià es fera realitat: El ojo que ves. I que no espere, déu me'n guard, que la segona part li arribe al cervell al cec. I és que la indiferència és una perversió viscosa, corrosiva com un àcid sepulcral, malvada com la felicitat tonta dels ulls morts dels qui la practiquen. I si no, que els hi pregunten als sahrauís o als haitians o als zero responsables o als romanins o als palestins o als… Bé, té igual. Fins que no esclaten en plors…
Uf! dens, però molt encertat. Un meu conegut va morir pedalant, algú no el veié, o potser era que el seu cervell no veia els més febles. Ves a saber!
ResponEliminaClidice, sento el que em dius del teu conegut. Quan dic que no ens veuen, és quasi en un sentit literal i gens metafòric. Per altra banda, la indiferència sí que és totalment cega. No com la justícia. Que darrerament no té ninguna vergonya en llevar-se una i altra volta la bena dels seus ulls i obrar en conseqüència. Gràcies per passar.
ResponEliminaNo hi ha cec com aquell qui no vol veure....molt encertada la reflexió vicicle...
ResponEliminaMolt bé. Quanta indiferència ens porta a menystenir persones, animals i coses que poden enriquir-nos i millorar la nostra existència.
ResponEliminaSalut.
Elfreelang, gràcies. Una de les poques coses que he aprés en aquesta vida és que darrere de la cosa més intranscendent pot haver-hi una persona que la considera important. És més que suficient per a respectar-la. Després ja decidirem el que ens importa a nosaltres.
ResponEliminaMoltes gràcies, Ramon. Ara em passe a comentar-t'hi el que he estat rumiant a la feina del teu post d'avui, que tot i conèixer la cançó no deixa d'espantar. Quantes coses ens perdrem per la nostra prepotència. La humilitat és enriquidora. Salut.
I és que la indiferència és una perversió viscosa, corrosiva com un àcid sepulcral, malvada com la felicitat tonta dels ulls morts dels qui la practiquen.
ResponEliminaLa imatge i aquest paràgref és per deixar baldat al més pintat (en tots els àmbits de la paraula indiferència, tot el què engloba).
Compta amb els que no volen veure!
Anna, sí que tens raó. Els cecs deliberats són molt perillosos.
ResponEliminaLa indiferencia más que un sentimiento,creo que es el no-sentimiento,una forma de estar y pasar por la vida y aún diría más, para algunos es signo de "buena educación", en todo caso siempre hay distanciamiento,es real pero también muy triste.beset.
ResponEliminaConcha, ese ir pasando frente a los demás como si no existieran o como si lo que les pasa a los demás nunca fuera suficientemente importante, me parece una falta total de humanidad, más habitual de lo que creeríamos. Un beso.
ResponElimina