A casa nostra

Mai de la vida ho haguera pensat. Mai. Si fa uns quants anys m'ho hagueren dit, com a mínim els haguera titllat d'exagerats. I ves per on, hem arribat a una situació que no dubtaria en qualificar d'esperpèntica. Els enemics habituals han passat a un segon pla. De fet, ja te'ls mires amb un cert enyor i tot. No sé, diuen que el tracte fa l'afecte. Perquè ara l'enemic més perillós és molt a prop. Tan proper, que ja podem confirmar-ho: l'enemic és a casa nostra. Hem cridat a sometent. I ho hem fet de forma clandestina, clar. D'això, que no puga ser més explícit. Sabem que no podem eliminar-los, així, sense més ni més. Però tenim que minvar-los. I cal fer-ho amb una estratègia subtil. Amb la precisió d'un bisturí trencaclosques. Hom a dit que si en tenim de paciència, les aigües tornaran al seu curs. Que deixem fer al hivern, a la pluja o al vent. Que l'alegria és curta i la llonganissa llarga. O que massa botifarra per a estómacs tan delicats. No ho sé. No les tinc totes. Potser és la meua impaciència... Però ningú no ens pot negar el perill continuo que darrerament ens envolta. I és que els veig embogits. No han paït la nova realitat. Simplement és llancen en caiguda lliure per tot arreu. Els seus ulls són com dues pedres inexpressives mirant al rerefons del no-res. I la seua boca té el rictus sardònic dels que moren amb el somriure del tètanus. L'incomprensible entusiasme del babau papista. D'ensurts ja en tenim un fum. Nens penjats dels arbres. Grinyolant i gronxat de la seua maneta mentre la branca fa catacrac. I que no esperen ningun tipus d'assistència. T'ha tocat i prou. Dones prenyades arrossegant-se pels passadissos més tèrbols dels carrers fugint desesperadament de l'allau. Vells escridassats pel furor esclavista d'aquests temps accelerats. A més a més, si són com tu i jo, què els empenta a creure's els amos del món?... Vicicle, Vicicle, para, què dius? T'has begut l'enteniment? Però si és el nostre futur. Com no pots entendre que gaudeixen lliurement d'aquest retrobament que tantes voltes tu n'has beneït? Deuries alegrar-te?... Retrobament? Gaudisc quan s'estavellen els nassos a causa de la seua incompetència o imperícia… Clar, tu, m'oblidava, vares nàixer instruït… No, però no em creia el rei del mambo… Home, ni ells tampoc… Com que no, però si no en donen mai d'explicacions de les seues malifetes ni paguen en carn pròpia tota la impunitat que els alimenta… Bé, és cert que molts no saben ni guardar l'equilibri, i miren obsessivament al forat negre del davant. Que el sistema de lloguer és poc operatiu, sobretot per la manca de carrils adients. Que al capdavall es cansaran, i tindrem la ciutat més plena si cal de ferralla inútil. Però els nostres com a enemics, Vicicle? Què malifeta és rodar en bici, encara que ho fases per primera vegada als 40 o 50 anys?... I qui parla de Valenbisi, tòtil?...