Raig i Radi, els homes radiats

Enllestir com déu mana el radiat d'una roda de bicicleta no és una tasca només mecànica. De fet, ens enfrontem a quelcom més proper al temperament musical que a un ajustament de forces. Potser els músics serien els millors radiadors del món. I a més, ens calfaríem… "xist"… perdó, no m'he pogut reprimir. Els seus protagonistes: llanta, boixa i radis o raigs -a més d'una claueta especial per a les rosquetes dels radis o raigs i un portamaletes de bici capgirat que farà d'estri equilibrador- no són res per sí a soles. Bé, potser amb la llanta podríem jugar al cèrcol i amb els filferros fer una fondue a distància… "xist"… ehem, ja van dos, ho sento; al tercer, podeu engegar-me a passeig... Ah!, que ho fareu? Bé, ja veig quina mena d'amics que sou. Bé, ans de continuar, he de fer un advertiment. Hui en dia, les rodes -que és del que parlaven- venen muntades de fàbrica. Les més modestes, una volta es desequilibren -bé per trencament de radi o bé per raig tou- mai de la vida podreu tornar-les a endreçar com déu mana. Poseu-li hores, tant se val. Han sigut enllestides per la força i estan assenyalades per sempre. Res a fer. D'altra banda, les més sofisticades i exclusives, magres i lleugeres com una ploma, i fortes només en un sol sentit, el de la cursa, quedaran fetes un vuit o una figa -depèn de l'ànim en que us ho hi prengueu el fet de no poder tornar a casa, i no és "xist"- si els hi trenqueu un radi o raig a la ruta. Indefectiblement hauràs de portar-la al mecànic. Per a petar-se de riure, saps? si no és que te toca remetre-la a la fàbrica -més riure encara- de lo inversemblant que el seu procés de recuperació pot arribar a ser. Tot un signe d'aquests temps tan riallers, mira. Bé, no ens posem en lo pitjor. Parlem millor de rodes de gama mitjana, com tu i jo -que hi deia en Diderot- magnífiques -no penseu- i que podem manipular o construir a casa nostra. Parla, ara, el mecànic que porto al dintre: composar una roda suposa decidir, en primera instància, el nombre de creuaments que els hi haurem de fer als radis. Podem fer-les amb un creuament dels radis, amb dos, tres, quatre o sense creuaments. És a dir, quan més llargs són els radis o raigs, més creuaments els hi podrem fer i més forta i còmoda ens resultarà la roda, ja que flexionarà amb major facilitat i es repartiran més equitativament les forces contràries. Radi i raig suportaran amb més èxit, donada la major inclinació dels radis en la relació llanta-boixa, el pes momentani del ciclista que els hi anirà caient al damunt, però s'ho pensaran molt més -què hi farem?- alhora de respondre al vostre esforç per avançar. I, a més, les rodes seran un poc més pesades. Una vida més tranquil·la, com si diguéssim. Belles vistes al mar. D'això, que les més lleugeres, rígides, incòmodes i nervioses són les que radiem sense creuaments. Radiat solar, es diu. És l'ideal de la bicicleta de curses. Fetes per a cossos quasi volàtils i que sols mantenen el creuament a una creu en la banda dreta de la roda del darrere per compensar la força de tracció que suporta el pinyó. Buf, quina llauna, no? Bé, ja acabe. Aquest radiat solar, d'inclinació zero respecte al tàndem llanta-boixa -podeu fer-se la idea- pateix molt més les malifetes del ciclista que qualsevol de les altres possibilitats. No és convenient, per tant, que intenteu el surplace -habilitat de quedar-se en equilibri sense avançar- permetent que un sol radi o dos, com a molt, suporten tot el vostre pes, sobre tot si en sou una mena de peix gros. D'això, que Radi i Raig donen molt més de sí quan els templa la mà de l'arpista que no la fusta de l'amo.