La cara de Barcelona

Que la lluna mai s'amaga de mosatros -deia l'home que eixia dels lavabos trontollant. L'entrecuix mullat pels orins mal regats i que amb prou feines aconseguia passar el carajillo, servit a la barra, a la tauleta on volia seure. En un segon esforç, traslladà el cendrer. I al tercer, descansà a la cadira. Jo prenia el te amb llima -sense sucre, of course- de tres quarts de vuit o'clock, com antídot contra la fredor del viatge a la nit i vacuna per a la grip laboral que anava a encetar. Com que el bar tanca a dos quarts de vuit, les cadires prenien l'aspecte d'un record gris: "No hi ha res més contrari a un cafè que un cafè amb les cadires sobre les taules". I no hi ha un alcohòlic més profund que el que no se n'adona dels fets i seu al buit d'un local de menjars, al besllum de la vesprada d'una plaça antiga sense nens. Jo venia pedalejant com m'ho faria per a ficar cullera al relat conjunt i veure bicis on no les hi ha. Ah, l'ondulació del costat dret serà el perfil del casc d'una ciclista rossa d'ulls ofesos. O aprofitant la quasi homonímia d'en Roy amb el famós principat de Liechtenstein i la seua pràctica absència de ciclistes reconeguts: doncs aquesta serà la cara que se li queda a una mare lietchtensteintina quan el seu fill petit li diu de fer-se ciclista professional. És a dir, com si a una dona sueca el fill gran li diu que en lloc d'escriure novel·les policíaques dessaborides, vol fer-se torero. Vaig bé? Ja veurem. D'altra banda, li feia voltes a l'afer facial i tanmateix aquí tenia aquesta altra cara del borratxo. El regust de la llima era dolç, boníssim, i vaig estar temptat de fotre-me-la al davant de tots -el bevedor i l'amo- però sóc tímid i vaig deixar la llesqueta al tassó. Tot el contrari de la cridanera noia ciclista i ofesa. Que no és per a tant, dona, que l'ullada que li vaig pegar al seu tafanari no anava amb segones intencions. No veig què de dolent pot tindre un somriure ocular al darrere de una noia pa' que faci vostè eixa cara? Sóc tímid, però els ulls tenen aquestes manies, ho sent, sorry! Ah, que el que li preocupa és el nen? Ja. Que vol ser torero a Barcelona? Ah, caram. Però, vostè no era sueca? Sí, però que li varen fer una cara a Barcelona quan era ciclista amateur. Sí, ja comprenc, sí. Llavors en què quedem, a la lluna de València o a la cara de Barcelona? Ah, que ho diga en Pla. Ja. Escolte, i què té a veure en Pla amb els ciclistes? Ah, que si em troba en Roy a Barcelona que em farà una cara nova. Sí, és clar, no m'estranya, no. És que el Roy aquest el que de veritat volia, era ser torero. Ciclista? No, no. El, seia al buit de la plaça amb un carajillo com a vacuna i un bon antídot de cendres amb llima. Que ara li quadra tot? Cony, doncs haver-hi començat per aquí. El que jo li deia, la lluna mai s'amaga dels borratxos. I vaig passar al lavabo de senyores, tot i que li havien posat a la porta el semblant en miniatura d'una ciclista de Barcelona que volia ser mare.

A iniciativa de Relats conjunts