Schwan... i 3

III

A la fi, arribaren els Reis d'Orient amb la seua desorientació habitual. Espasa, casc i escut de soldat romà, talla mercenari germànic -espada grande, ande o no ande, li deia el seu pare- fets d'un plàstic gris, buit i tou més fals que el primer dels falsos tècnics. Ho tindrem fotut, com sempre, davant l'enemic. Qualsevol se'n refia d'aquest trio de sapastres! Baló de futbol, a l'altre extrem de la inabastable qualificació "de reglamento", és a dir, també de goma, que al poc s'inflaria al caliu de la llum solar i es desinflaria a l'ombra freda del traster. Baralla de famílies del món i… sorpresa!: un canari; bé, canària. Afilada com una fulleta groga, estovava els desigs insatisfets. Encara vestida amb el plomissol, els seus ulls li feren memòria fugissera dels de la Callas. Tot feia indicar que la portaren els desorientats per intercessió del seu oncle mecànic i dels venedors de la Plaça Rodona al costat de l'església de Santa Caterina. Però les femelles canten?, afegí el pare… I la bici?... Potser l'any vinent. Vorem què diuen els Reis d'Orient… Però… Aquelles vesprades occidentals del Reis d'Orient, eren llargues, avorrides i de recança estàtica i ferma com la pudor a orins d'aquell nano de l'escola que mai parlava en ningú. Pare i oncle feien fum de Farias i Soberano al dòmino seràfic dels pobres. La mare acabava, a corre-cuita, el jersei de llana aspra habitual i la seua germana retallava els retallables habituals de les nines habituals. A la pardaleta la posarem a la cuina, varen dir. Així, no passarà fred. El nen se li acostà. Ficà el dit sencer per entre els filferros de la gàbia. I aquella pobre bestiola voletejava amb l'ànima al cor. Tranquil·la, dona. Per no baquetejar-la més, llevava el dit. Recomençava el protocol fins al tranquil·la dona, etc. Déu, què llargues són les hores d'una tarda sense temps. Al capdavall, lliscant el braç i el cap pel banc de marbre fals, blanc i polit, engegà el transistor que la mare feia servir quan era a la cuina. I veges tu el que són les coses, que començà a sonar la famosa Casta diva de la Callas. L'ocelleta deixà de sobte de voletejar i mirà amb els seus grans ulls apagats l'altaveu. Al nen se li posà un nus a la gola i un senyal de llàgrima a la parpella. Va ser la primera volta en la seua vida que sentia com el temps s'aturava per a que la música continués fluint en la seua inversemblant dimensió pròpia i aliena. I en acabar aquella ària de l'exquisit Bellini, la fulleta daurada començà a trinar amb un deler àcid de tan dolorosa com que era la seua magnífica i sobrenatural bellesa. Fugint ràpidament, com espantat per la sospita d'una tragèdia pròxima, el nen passà com un ocell en caiguda lliure pel passadís enfosquit cap al menjador. I topà amb el seu particular parany. Aquell cop al genoll el va sentir als budells i l'estómac transmès pels seus ossos. Com era possible? Ell, que era capaç de volar per tota la casa com un reactor amb el pilot automàtic de la seua imaginació. Què hi havia passat? La fotuda vitrina, segur. Té igual. La humitat als dits li confirmà que la ferida era amb sang. Però ara no podia pensar-hi. Arribà de seguida al menjador on tots hi eren: agulles, xamelo, fum, jersei i retallables. I plantat al mig de la porta, rere els serpentons elèctrics que els feien d'estufa i de calfreds, els etzibà, amb els barrejats sentiments de l'emoció i la melangia a la seua fina i trencadissa veu: ja sé com li direm!.

Epíleg

La mare li va fer una ullada a la ferida. Caram, com t'ho has fet?... No ho sé, mare… al passadís, anava corrent… Sempre vas corrent, no ho comprenc el misteri… Quin misteri?... El de la canària, si de cas, no et sembla?... No sé què vols dir. No ho he fet aposta, de veritat… Anem que et cure. Només faltaria que hages trencat alguna peça de la cristalleria… El llum del passadís, quina novetat, no funcionava. A les palpentes, i amb molt de compte, la mare tragué del primer calaix de la dreta un espelma i la caixa dels mistos. Només encendre-la es trobà amb un ensurt encisant. Al clarobscur del cantó hi havia quelcom que feia cric cric. I el que ningú d'ells: mare, pare, fills i oncle mai no varen poder comprendre és com havia arribat al fotut passadís aquell descomunal embolcall de paper de cel·lofana. La seua inestable i compartida arquitectura de sentiments mai va poder trobar raons que explicaren l'esdeveniment. Això sí que seria el gran misteri geomètric de les seues vides. Això, i la canària cantora, canora o cantaire, que ara no ho sabria precisar, és clar.

Vicicle?