València by nigth

Isc del treball i és de nit, força nit. Ha plogut al llarg de la vesprada. De fet, a l'anada, un plugim insidiós marcava de molt a prop el viatge a la nit dels homes equivocats, que és on laboro. Els carrers empavesats són làmines platejades per la incertesa de quatre ombres acoltellades, de quatre gats inexistents amagats al fredor d'una cantonada. No puc córrer, tem relliscar. El cautxú de les rodes s'empastifa de la saliva freda que encatifa el quitrà. Carrers clars, carrers foscos. Arbitràriament il·luminada, no acabe de copsar el fluix íntim d'aquesta ciutat que mai no n'he tingut per meua. M'és aliè l'hàlit ennegrit de les llums esquitxades de la seua nit. M'és aliena la suau, tova i tendra carícia dels seus grollers plaers subterranis. No duc a la meua sang ni una eixuta gota d'aquest malentès flaire corporal que la suor dels homes diu ser nostàlgia. El que sospito com a l'epiteli de la meua ànima puc trobar-ho més aviat a les somniades llambordes d'un carrer parisenc o als trams empavesats propers a Roubaix que mai no he trepitjat. El que sent com a propi dels meus ulls avorrits d'aquest món pot gronxar-se a l'onatge esmortit d'unes platges, l'abandó de les quals és a frec de l'extraradi o a la sorra esllavissada pels llavis morts de les deesses desaparegudes. Fes camí, no pares ara. Vés tornant cap a casa. És la nit i els àngels negres seguiran la teua cursa fins al lúcid moment del desencís. Fes la nit. I l'ullada impenitent del desig vestirà amb esplèndids hàbits de besos buits les margarides més pansides de la teua inconsciència. No vull, encara que hi sóc, el cuit menyspreu dels somnis. No vull, encara que hi sóc, la vigília com a veritable somni i el somni com l'assaig d'una mort fingida. De sempre he sabut que les paraules són les deesses perdudes. Qui necessita, doncs, als falsos profetes, als apòstols del no-res? Als jugadors d'avantatge amb síl·labes a la màniga? Qui? De fet, mai no entendré als apòstols. Mai no entendré les benediccions perverses del que no vol ser santificat, del que mai de la vida no deuria esser beneït perquè no ho han edificat sobre els seus sants. I tanmateix, i quasi clandestinament, et ruixen amb la saliva infecta dels depredadors i t'arruixen dins el seu cercle sense escapada. Ha plogut. No molt, és cert. Però basta la lleugera humitat vessada per la ciutat per a comprendre que tots els camins no són més que atzucacs sense retorn. Isc del treball i és de nit, força nit, sempre és nit en aquesta ciutat. Ha plogut al llarg de la vesprada. De fet, al retorn, un plugim insidiós assenyalava de molt a prop la línia que les meues rodes deixaven anar en aquest viatge a la nit dels venedors de fum, que és on visc.