Homo ciclens (Informe a la RACV)

Reproducció litogràfica de Jan Puerto

Arran d'una transcendentalíssima qüestió científica com la que ens plantejà, farà un parell de dies, en Alfred Russel, sobre el perquè ontològic dels culs d'ampolla de cava -xampany, per als polítics, of course- me n'adone de posseir, si em permeteu dir-ho públicament, una mena d'instint bàsic (sic) per a la investigació científica. Diumenge al matí vaig gaudir de la companyia d'un bon amic de la infantessa sentimental, és a dir, de quan encara creiem que la gent acabaria, si més no, fent el que deien i dient el que pensaven. Aquest retrobament, no cal dir-ho, és de les coses bones boníssimes que et podem succeir, tant al damunt d'una bici, com si et poses dempeus a terra. Però, a més a més, dues troballes veritablement inquietants i extraordinàries varen amanir i arrodonir aquest matí gloriós. La primera, constatar que el meu amic acabarà sent un crack del viciclisme, a poc que s'hi capfique (i ara que no ens sent: a la pròxima, li apretaré les clavilles un poquet més) La segona, el descobriment, mentre fèiem el pipí ritual a duo, d'aquest petroglif que hi vegeu encapçalant les apressades notes del present informe, i que el meu infalible -com ja he dit- olfacte d'investigador data al voltant del Paleo-proto-neolític (setmana amunt, setmana avall) Bé, la imatge ho diu tot. L'evolució humana està per finalitzar, amigues i amics, senyores i senyors acadèmics. I tot apunta a que l'homo ciclens és l'objectiu final que devem assolir. I és que com més ho pense, més convençut n'estic. Mireu, si no, que l'anatomia humana així ho demostra. Les cames s'adapten molt millor al pedaleig que a l'esforç de caminar o córrer, i fins i tot de parar dempeus; que se carreguen, les pobres, cosa mala -i si no, pregunteu-li a qualsevol dependenta de grans superfícies i veureu la gràcia que li fa la vostra curiositat. Les cames són dues jocs de bieles dobles magnífiques, així de clar i net (no, ara no el toquis que estic parlant. Si no et saps la lliçó de música, t'esperes. Perdó, amics, la meua neboda que vol tocar pasdobles, què hi farem?) Prosseguim. I les mans i el cul? Doncs, cerquen desesperadament un bon manillar i un bon selló, qui pot dubtar-ho? Sí, senyor president de l'Acadèmia, il·lustríssim senyor en Iago Grey Pecunia Olet, té vostè tota la raó quan diu que el cul al principi fa mal. I vostè és tota una autoritat al respecte. Però el cul s'hi acostuma amb inversemblant rapidesa a tot. Oi que sí, mestre? Mentre que els peus sempre acabaran per donar-nos inconvenients: ulls de poll, galindons, etc. A no ser que, com deia el tango, siguem dels que: "conservan los zapatos, andando de rodillas", o quelcom semblant. I el cos? Ostres, el cos és una magnífica idea que hom ha tingut per a poder lluir sense entrebancs els mallots més estridents i cridaners de les fashion workshops ciclistes. Què, si no? Però apleguem al que més importa: el cap. No està fet el cap a la mida exacta del seu casc? Qui s'atreveix a negar-m'ho o només a discutir-m'ho? No és el cap, per tant, el millor lloc on poden seure els seus reials tafanaris els bonics cascs fashion de temporada? Doncs, ja està. Dit açò, i aprofitant una mena de lucidesa retroactiva, comprenem de sobte que l'homo eques no va ser sinó un pas previ, una mena d'assaig -brillant, diuen els horseman; angoixant, si li preguntes als cavalls- abans de l'arribada del ferro a les nostres vides. Sí, ja sé el que us esteu preguntant, i potser no aneu gens desencaminats: vols dir, Vicicle, doncs, que el melic del món és per aquestes contrades de la Serra Calderona? És opinió generalitzada entre els serratins a Serra i els naquerans a Nàquera dir que sí, i tant, alhora que en donen dues o tres i fins a quatre cabotades mirant cap a terra amb un mig somriure de commiseració amb tu per assabentar-te, burro més que burro, ara. I argumenten, a més, que la presència i conservació de l'insecte més antic del món (Microtyphlus infernalis) en certes coves dels voltants, és un document demolidor que no admet refutació alguna. A més, ja sabem tots la fiabilitat i solvència contrastada dels sondejos d'opinió popular. Personalment, sí que puc assegurar-vos que al cim de l'Oronet, i mirant cap el sud, les dues línies imaginàries dels pujols adjacents a dreta i esquerra, semblen les engonals que dibuixen l'entrecuix femení d'on tot deler viciclista va eixir, de segur. De fet, qualsevol nuvolet arrissat que hi passe pel lloc convenient a l'hora convenient conforma el triangle vellutí imprescindible de la gran mare Eva. Resumint. Si la comunitat científica, representada, ací i ara, per la Reial Acadèmia de Ciclistes Viciclistes, acaba acceptant la validesa d'aquestes dades exposades sobre la ubicació definitiva del melic del món, l'entrecuix d'Eva i l'objectiu final de l'evolució darwiniana: la gran germanor viciclista, deurem concloure, per tant, que el portus ciclens prius facto va ser indefectiblement l'Oronetus. Que els viciclistes, vulguem-ho o no, sols fem que obeir, amb humilitat, esperit de servei i la inconsciència justa, la sola llei de la Natura, fent camí junts i retrobant allò que es perd pels passadissos de les solituds no compartides. I que l'extraordinària facultat visionària d'aquell homo calderonensis, que s'ensumava, des del seu primitiu enteniment, on acabaríem arribant els seus descendents, no té que ser qüestionada per la fotesa de fer públiques aquestes conclusions revolucionàries tal dia com avui, 28 de desembre, dia dels Sants Innocents o de com l'infanticida d'Herodes es va atipar de vessar la sang dels veritables àngels d'aquest món. Les coses venen donades com venen i no podem ocultar per més temps a la Humanitat aquests fets que per singulars no deixaran de tindre una repercussió universal. Podem dir, sense cap intenció lapidària, que haurà un abans i un desprès de la Petra urinata, també coneguda als àmbits pseudocientífics de les universitats més prestigioses com a Mignitori cudol.