Neighbours

Feia tant de temps que l'ignorava com profund i intens era l'amor que li professava. Com és possible que no se n'adonés? No veu que el meu silenci són els crits desesperats de tot allò que en fa estimar-la? D'alguna forma havia intentat dir-li-ho amb l'elegància dels seus posats sempre que la casualitat els reunia. Un llenguatge de muts que esperava entengués tot i la sobrietat amb que ell s'expressava. El trencament d'aquella amistat, que sobtadament va capgirar-se en passió, té com a colofó una bústia innocent que encara hui en dia creu poder rebre un anònim amb nom i cognoms absents demanant-li un oblit de tots els oblits -com diu la cançó. I, llavors, va ser allò de l'escala. Havia arribat a entendre que tants silencis eren una mena de camins sense retorn, un tot de ferides que mai de la vida podrien sanar sinó amb el bes lleu i dolç del seu amor. Però existia aquest amor compartit? Existia aquest tàndem o només havia estat una il·lusió pueril d'un vell, la vida del qual, no era sinó un cúmul d'itineraris somiats i dreceres solitàries? Bé, pensava com de significatius havien sigut els episodis, abans la bústia, en què li demanava ajuda: el de l'ocell que l'espantava, el de la màquina de caminar que no sabia engegar, o les habituals consultes de tantes coses que no feia falta consultar, i que va interpretar com apropaments delicats d'aquella que se'n sap sola, i sap que l'altre potser encara està més sol. Però van passar els anys des d'allò de la bústia. I els sentiments que ell va viure d'ençà van acabar en obsessió. Com dir-li sense dir-li? Perquè tal i com engrandia el seu impostat menyspreu, igual d'esponerosa era la seua malaltia amorosa, la seua aigua de plor que va dir el poeta. Com de dolorosa aquesta llarga espera d'un no-res. Perquè al capdavall tot plegat potser no era sinó un no-res al cap confós d'un vell que, ves a saber per què, no deixava passar cap dia sense un deliri afectuós més que afegir als molts disbarats que la seua vida li havia imposat tal i com les ones del mar imposen el ritme dels hàlits de Déu. I, llavors, va ser allò de l'escala. Un baixava, l'altre eixia. Un va dir hola, l'altre també. La sorpresa va imposar-se a les impostures, als silencis acusatoris establits. Però cap d'ells n'ha fet res per trobar la clau de la bústia.

Jim Bon

'Crec que un dia els Jim Bond dominaran l'hemisferi occidental', diu Shrevlin Mac Cannon a 'Absalom, Absalom!' de W. Faulkner. No sé fins a quin punt, l'Ian Fleming -el del 007- volia fer-li un homenatge al creador de Yoknapatawpha quan el 1953 va crear un tal James Bond, un pura sang anglès amb nom d'un dels personatges amb sang més impura del susdit comtat veí del Mississippí: Jim Bon, fill de Charles Stephen de Saint-Valery Bon -fill del mestís Charles Bon i una quarterona- i de la seua esposa negra, i que al llarg dels capítols on pren vida és anomenat com a Jim Bon o com a Jim Bond, dualitat molt adequada per a un tipus que segons la genealogia del llibre: 'va desaparèixer de l'Sutpen's Hundred al 1910 i del qual es desconeix cap adreça'. Bé eren temps on tothom anava a cavall i les bicicletes tot començaven a interpel·lar la vida. La qual cosa deixava un ample marge per a vulnerar els camins, sabotejar els itineraris nouvinguts i menjar-se, si calia, el propi vehicle en donar-se les condicions pertinents. Potser el Fleming era un bon representant d'allò que en diuen 'humor anglès', i tot llegint en Faulkner li va semblar molt oportú dir-li Bond al seu James; però també podem pensar que batejar el seu James com a Bon el qualificava indubitablement com el millor i més bo entre tots els espies del moment. Ell, el James, era el bo, o, si més no, el menys dolent. És el que té dur cognoms com a Bon, Bond, du Bon o Dubon. Però que el Faulkner, per boca de l'Shrevlin Mac Cannon, afirmés que arribaria el dia al qual els descendents dels mestissos, quarterons, negres amb pell blanca o blancs amb cutis negra, dominarien l'hemisferi occidental amb llicencia per a matar, no em direu que no és d'una lucidesa extrema, sobretot si la seua aparença física és la d'un gentleman anglès besnét d'un tal Thomas Sutpen, home blanc esclavista d'ascendència anglo-escocesa, i una haitiana, Eulalia Bon, d'ascendent francès, a la qual, en Thomas, rebutjà en assabentar-se que corria sang negra per les seues venes. Ah, per cert, el Jim Bond, patia d'una discapacitat mental.

In memoriam E.

Allà on sigues, perdona.

Perdona el precipitat dol.

L'absència involuntària.

Les trucades esgotades.

Allà on sigues, escolta.

Aquesta música que estimaves.

Tot i el piano envellit.

Tot i les mans entristides.

Allà on sigues, amiga.

El nostre dolor tremola

amb la sobtada tristesa

dels adéus i la góndola.

Qualsevol

Qualsevol. Ho ha dit na Victòria Roselló avui, 29 d'octubre de 2025 a l'Oratge de les notícies de migdia. Qualsevol amb un mínim interès podia seguir i saber el que estava passant i passaria aquell imperdonable dia de 29 d'octubre de 2024. A la ràdio. A la televisió valenciana: à punt. A les pàgines d'Aemet, la informació va ser continua des de primeres hores del matí. De fet, la distància entre tot allò que deia la predicció meteorològica i la meua realitat -a València ciutat no va caure una puta gota de pluja en tot el dia- va ser tan enganyosa, que tots dubtaven de l'ominós encert que ens venia al damunt. Un parany ecumènic. Una història que hauria de figurar al llibre de les pitjors històries, aquell on una arca va evitar el que a terra nostra ningú va avisar. I mireu que qualsevol podia saber el que arribava. Qualsevol que tingués aquell neguit que una alarma roja crea als pits dels que no són uns malparits, dels que, si no més, per curiositat, sabien minut a minut què és el que passava o anava a passar. Qualsevol. Sí, cony, qualsevol amb un mínim d'humanitat es preocuparia si els vulcanòlegs anuncien l'erupció d'aquella muntanya que tots coneixen amb el nom de Vesuvi. Perquè Noé també va fer cas i va avisar a les parelles. Perquè qualsevol que no fos un criminal, una rata, un malparit, un assassí, una autèntica deixalla humana, hagués estat pendent i hagués avisat. Qualsevol. Els afectats, les víctimes, els familiars, imagine que no aspiren sinó a passar el que els resta del dia d'avui sense noves tristeses. I demà, aspiraran a no conèixer altra pena perduda pels barrancs que trepitgen. I semblant aspiració tindran a l'endemà. I a l'endemà de l'endemà fins arribar aquell moment en què la vida ja demana molt més del que ofereix un qualsevol. Sí, qualsevol.

Estornells

Plou. Plou a València. Plou mal, com sempre. Plou amb deler de diluvi. Plou amb ambicions bíbliques. Però a cap lloc, ja pots buscar amb la inquietud dels estornells, trobaràs el vaixell mític d'en Noé. L'arca no hi és a la vida àgrafa. Però els estornells no ho saben. I pugen i baixen. Van a tort i a dret. A cegues. A l'atzar d'un vent fugisser dels trons, dels llamps. A la bona d'un Déu tirànic, venjatiu amb la malifeta de la seua creació. Però ells no ho saben. I no preguen, perquè ignoren què és un prec, però volen amb la modèstia d'una oració compartida, d'un rosari com petita nuvolada que busca l'aixopluc d'un ramatge, d'un brancam quiet solcant l'oceà gris d'un cel capgirat, d'un cel penedit del seu nom, d'un cel que ahir oferia el paradís i hui deixa anar l'estocada borda d'una pluja impenitent. Però ells no ho saben. I volen en cercle. I fan creus, pobres. I dubten qual serà la millor opció. Perquè al capdavall és l'atàvica oposició entre la recta i la corba. Què millor, amics? Però plou. Plou irreflexivament. Però ells no ho saben, i creuen poder encertar el camí amb els seus pensaments concomitants. Setembre acaba. Setembre els deixa amb els pitjors auguris que ells mateixos dibuixen a la grisor. Els deixa, amb la intempèrie dels condemnats, que som tots. Però ells no ho saben.

31

Avui acaba Agost. Sí, amb majúscula, que n'és nom propi. I com a propi del temps, demà aquesta calor que ens domina ja no serà la mateixa. Perquè demà és 1 de Setembre. Fins i tot la temperatura encara pot pujar, però ja no serà l'estiu d'Agost, on patim la calor com una condemna acceptada. I també les nits continuaran xafogoses, bascoses… però ja no seran nits agostenques. Al Setembre, però, acceptem la realitat com a una anomalia habitual. I per això he pedalat al matí per la Patacona, la platja d'Alboraia. Tots els convocats prenien el seu darrer bany d'estiu sense saber-ho. A partir de demà, les capbussades al Mediterrani seran xops afegits als que van fer dins aquesta quimera dita vacances. N'he trobat cossos salats i de dolços. Tots els ha mullat la mateixa aigua i el mateix sol ha escalfat ad libitum la seua orografia. Però la realitat s'imposa: la calor i el aigua actuen a les pells com els petons humits i calents ho fan als pètals dels llavis confosos per les darreres hores de l'estiu. I sense saber la raó que els impel·lia, aquests cossos disseminats sense lògica aparent damunt la sorra ardent, lluitaven per una victòria, sabedors com eren de la seua derrota assenyalada amb una ics al calendari. Sí, avui acaba Agost. És una necessitat la mort d'aquests joves trentenaris perquè la vida no ens semble una infinitud dolorosa sense un parell de llavis que dur a la boca.

Bec

Bec vi, i cervesa també en bec.

Si voleu, amb conyac o whisky

el darrer brindis en faré.

Tot i que rom i de l'alcoholera anís

em demanaran raons del meu oblit.

Bec cervesa freda, i vi negre de nevera.

Molts pensareu l'inestable 

equilibri a la 'pedalera'.

Bé, res que no puga evitar

una copa de xampany ben freda.

I dit açò, si borratxo em creieu

serà sense fonament la creença.

No conec cap persona

de façana més sòbria que la meua.

Cap, de silencis més etílics

i tanmateix desapercebuts.

Cap, de tristeses més vaporoses

que aquelles que n'entren pels ulls.

Sóc de carisma abstemi.

Tot un addicte sense gremi.

Com tots aquells que en beure

un glopet de Bénédictine,

conyac o herbero qualsevol,

esternuden una i dues repeticions.

Perquè, a més, el dispensari tanque

només acabar el dinar.

I les vesprades mulle

amb bombolles de Vichy.

I a la nit, si pertoca,

li faig asperges de soda.

Vet aquí la ridícula història

d'un home ridícul que beu

per oblidar tot el que no beu.

Bec vi, i cervesa també en bec.

Odie la flauta de bec.

Perquè només la travessera

destil·la ambrosia a cadascú

dels sons embriacs

que parlen, però no senten,

el transport de la passió.

¡Viva la libertad carajo!

De vegades, als tuits d'en Milei, el de la motoserra, he gosat corregir-li el seu famós: 'Viva la libertad carajo' indicant-li l'absència de la coma darrere el mot 'libertad' i la necessitat de posar-la: 'Viva la libertad, carajo', seria l'expressió correcta. Perquè, la veritat, aquesta absència em fa mal als ulls. Però ell, i els seus imitadors, continuen evitant aquesta coma que 'brilla por su ausencia' tantes vegades com criden això de 'Viva la libertad carajo'. Bé, no crec que en Milei i els seus assessors siguen una colla d'obtusos i inútils, per això he arribat a la conclusió que en Milei 'et alter' ho fan com una forma d'enviar un missatge críptic: per a ell, la llibertat s'ha d'adjectivar 'carajo' (paraula malsonant que tracta el membre viril despectivament) perquè al igual que li passa al penis, la llibertat pot ser més gran o més petita, més grossa o magra. I, fins i tot, com li succeeix a un sol i mateix penis, també la llibertat por allargar-se, engrandir-se o encongir fins la quasi desaparició com a botó prepucial davant distintes circumstàncies i excitacions vàries. Vet aquí, la raó fonamental de tal absència, vull dir la de la coma, no la del penis. La d'escriure 'libertad carajo'. La d'adjectivar la llibertat amb 'carajo'. Com un pinyó fix que impedeix la coma. Per a Milei, la llibertat dependrà de com li vaja al seu penis, perquè al capdavall la llibertat l'importa 'un carajo', d'això que la seua llibertat és una 'libertad carajo'. Extensible o retràctil. Menysprea el lliure albir dels altres, no el seu, és clar, que és sagrat, tal i com aquesta 'libertad carajo' que tant predica, però que li la sua molt, la polla, la seua polla, vull dir, la llibertat. En resum, una estafa, críptica, però estafa, com la de les criptomonedes. La llibertat de Milei, i la de tots els que li alaben, és sempre una 'libertad carajo', és a dir, una llibertat controlada per l'elàstica. La llibertat ha de ser 'carajo',perquè així ho mana l'estafa dels autoanomenats liberals, 'carajo'.

La negra flor

Primer va ser l'estupor.

Desprès, la indignació, la desolació

per tanta ignomínia vessada

sobre la indigència de les víctimes.

Volta i volta el fang a les mans

como l'etern retorn d'una roda.

I a les escletxes de l'ànima

van eixir uns petits brots de tija espinosa,

de verinosa pua i negra flor de tres pètals:

la revenja, l'odi, la rancor.

Només

Només els somnis escolten

les meues veritats mai no dites.

I vull no siga un somni l'enlloc

que ha sentit com et deia

allò que mai no t'he dit.

I dins el somni pregunte

si al capdavall ja no és un somni

la visió que presència el gaudi

del que la realitat ignora.

Perquè dit el que no he dit

s'obren els camins del no retorn.

Sempre a peu, sense cap ajuda, 

els carrers són enganys

que de mi m'allunyen,

com verinoses serps d'una ciutat

que reconec als seus atzucacs

a les travesses confoses

abocades, totes, a l'enlloc

trepitjat com l'obsessió

malaltissa d'un malalt

terminal per trobar la porta absent

d'allò que diem casa nostra.