Gairebé dues setmanes que a Twitter em va eixir una notificació demanant-me demostrés no ser un robot. Vaig picar el requadre i twitter em va contestar: confirmem que ets humà, ara escaneja el codi QR per a continuar. Com que no tinc mòbil, vaig haver d'agenciar-me un, i aprendre com s'escaneja amb la càmera del mòbil. Ho vaig fer, però al mòbil no em donava opció de continuar. L'enllaç que eixia al escanejar, el vaig provar a l'ordinador i tornava a eixir la pàgina on confirmaven que jo era humà. Vaig buscar al google, i resulta que això era una mena de bucle infinit, de maleïda roda de bicicleta inassequible al desànim, que començava amb la verificació de no ser robot i la confirmació de que no ho era, per a tornar a començar ad infinitum. Vaig provar tot allò que la IA de google m'aconsellava i jo comprenia, però sempre acabava al mateix lloc: demostrar que no era un robot i la posterior confirmació. Com que havia la possibilitat de demanar ajuda, ho vaig fer. Un correu explicant tot el que m'havia passat. Passaren un parell de dies i davant l'absència de contestació els hi vaig remetre un de nou. Automàticament em van fer saber que el primer correu ja hi era a la cola i que el segon allí quedava. Vaig comprendre que la cosa anava per a llarg, que possiblement trigaren prou a contestar o que fins i tot potser no ho feren. De fet, encara no ho han fet. Tot un desnonament, un Maripepe, sense avís previ. Així que he hagut de fer-me un altre perfil, molt semblant a l'original, que em permet continuar llegint allò que poseu. Però, és clar, no només he perdut els meus seguidors, el problema és que no puc accedir al llistat complet dels que jo seguia. A poc a poc, he pogut tornar a seguir alguns, i així estem. Si el meu nom inicial era Pepe Alonso, ara és Pepe Alonso Dubon. I si l'usuari abans era @PepeAlonsoDubon, ara és @PepeADubon. I poca cosa més, amics. Si heu vingut ací des de Twitter, doncs ja sabeu el que m'ha passat. Si, d'altres, aneu al meu twitter des d'ací, doncs allí xerrarem una estoneta. Si puc recobrar el meu primer perfil ja us ho faré saber. Fins que això arribe o no: Besarkada handia bat, que vol dir: una forta abraçada.
Tot semblava haver començat amb les mans. Però no. Tot va iniciar-se als llavis. El que tu vas dir. El que jo vaig contestar. Potser les paraules no eren del tot sinceres, però no havia intenció de manipular la realitat. Senzillament, no trobàvem d'altres en aquells instants més matèria d'un somni que d'una vigília pactada entre dos éssers conscients d'un temps que els superava. Sí, desprès van ser les mans. Tantes vegades havia desitjat agafar-te-les. No eren delicades. Ni falta que en feia. Perquè eren les teues mans. I les vaig entrellaçar com els llavis ho fan amb els llavis estimats de l'amant. I vaig besar-te amb tota la passió de l'índex i el polze, amb tota la tendresa de l'anular i el petit. Amb tot el desig del mitjà. I els petons van confondre's amb les paraules dites sense raons més poderoses que les desraons de les no dites. Però aquell contacte físic, aquells besos digitals van commoure les arrels més assecades d'un amor les primeres pedalades del qual tenen massa història. Tanta, que te n'adones que l'amor és l'única alternança, l'única escletxa, l'únic racó, el lloc del qual és el misteri menys amagat, però que només quatre àngels desraonats -les mans dels amants- són capaços de trobar. I, en això, que va arribar l'abraçada. I diria, i no mentiria, que va demostrar la petitesa infinita de l'univers. Podria dir. Ah, sí, podria dir, però no ho diré. L'abraçada va ser tornar als llavis. Va ser tornar a un començament equívoc i forçat. I, al capdavall, la teua ànima de fosca comptabilitat va deixar anar i malbaratar la felicitat petita i infinita del bes. I els meus llavis, abandonats al marge del camí, i assedegats com eren, en aquella copa freda de rossa cervesa que sempre em recordarà els teus cabells ondulats fregant el meu pit anhelós la vesprada de llums creuades i carrer al besllum 'que nadie conoce ni transita' i que jo mirava tot abstret des dels prestatges farcits de la llibreria que em servia d'aixopluc front l'instant en què un llibre i una cervesa ben freda, abandonat l'indolent fum del tabac, serien els meus únics plaers a la vida sorda i malbaratada com a resposta a la teua interpel·lació: I tu, què?.
Fa una estona. El cel, de sobte, s'ha ennuvolat. Com que tinc roba estesa al balcó, l'arreplegue. D'alguna forma, l'oratge busca retrobar-se a sí mateix. La primavera no vol perdre's, però com que ningú no sap ben bé com va arribar. La poesia també té efectes col·laterals, ja veus. Perquè ara ja sé que tu em lliges. Com no haver-ho pensat abans? I, tanmateix, veig la teua prevenció abastir una descomunal desconfiança. Potser per això: perquè ara puc dir-te tot el que mai no et diré. I tens por. I tinc por. Com el ciclista a roda que mai no pot saber quan serà la frenada mortal. Perquè, a la fi, tot es redueix a un pacte. A un pacte tàcit. Jo pedalo a tomba oberta en aquest descens als inferns, i tu em segueixes a les meues traçades tot i que fas veure que la cursa no va en tu, tot i que simules una ignorància que potser a tots dos ens fa mal. Però aquest és el joc. A mi no m'agrada, però la decisió última és a les teues mans, als teus llavis. Sé, perquè ho veig, de les teues circumstàncies equívoques. Dels teus maldecaps, de tot un munt de petites decepcions, d'aquelles que són pitjor que un daltabaix amb nom i cognoms. Però tots dos som mestres en l'acceptació del que no és acceptable: els dos som mestres en deixar anar els dies, els magres espais on la felicitat aflora com un succés imprevist que s'ha de conrear. Per què, si sabem que la desesperança involucra tots els actes que ens defineixen, no som capaços de trencar l'abúlia dels fets programats, dels forrellats que tanquen alguna cosa més que una porta, darrere la qual els nostres cossos mai no podran trobar-se? Però tots tenim un passat, i al teu li diuen hivern.
Hi havia aquell protagonista d'un conte d'en Vázquez Montalbán que de bon començament diu: 'Yo no soy el que parezco ser'. És algú sempre al marge de la partida, al marge del món. Però, sobretot, no és allò que sembla ser. Com jo mateix. Tots som una o part d'una impostura? Sí, és una forma de defensa, de prevenció, d'as a la màniga. No necessariament, aquesta impostura, presenta tot just allò contrari de l'essència que ens constitueix. Pot apropar-se, i molt, a la nostra naturalesa, però sempre deixa un espai que ens permet acomodar les hores i els dies, els fets, a l'esperit voluble i un tant imprevisible que ens defineix mentre vivim. No, jo no sóc el que pareix. Si així ho fes, potser em prendríeu per un no-res, per una mena d'equilibrista damunt un tricicle. I pensaríeu, amb raó, com de senzill seria fer-me plorar, com de fàcil trencar-me el cor, com de dolorós el somriure pactat de la infància, les ganyotes de les fotos i la magra presència d'alegries als passadissos foscos de la memòria. I allò va conformar el que sóc. I la necessitat de no dir i, fins i tot, no pensar, el que pense o he de pensar. Per mi, viure és com el desencís de la primera vegada que veus eixir el sol per l'horitzó: la mar en calma i una claredat diàfana que li diu a l'astre: fas tard, fas tard, sempre arribes tard a l'alba, la teua llum et precedeix, on és el misteri d'un naixement que tothom sent sense cap nadó, sense cap epifania la poesia de la qual no és sinó l'escuma lleu sobre la sorra fresca de la matinada? De igual forma que el començament del dia està a la vora del mar, el meu jo més profund sempre queda a l'altra banda de l'horitzó teatral on de tant en tant passeja un funàmbul daurat i rodó i massa lluminós pels ulls. Millor Clair de Lune.
Ella hi era. El nen no volia girar-se, estirat al llit sobre el seu costat esquerre. Ella hi era. Al darrere. Només imaginar el rostre embogit, l'expressió desfermada de crueltat, els seus ulls tibants era prou per paralitzar-lo. Gairebé no podia parlar. Ho intentava, però. Articulava amb dificultat les paraules. Provava de dir-ne. I paraules com a roba mullada miraven de travessar els seus llavis. Li va estranyar aquella realitat en blanc i negre, sense grisos, sobre la que rebotaven les forçades paraules de la seua desesperació. Cridava a la germana pel seu nom. I li deia alguna cosa d'inconfessable. N'era conscient de la gravetat del que volia comunicar-li. Veia els seus propis llavis com una finestra per la qual llençar els sons imperiosos de la veritat irrefutable que acabava de descobrir mentre feia que dormia al llit blanc de llums negres. Imaginava que girava el cap. L'altre costat del coixí era buit. Però el sabia que ella hi era. Millor no insistir. Millor evitar aquella cara irada, aquell semblant de serps com cabells, rodó, ample i enfurismat com una sentència. De sobte, un ocell va iniciar el vol per a perdre's a les inexistents bigues de fusta de l'estança. No, no gires el cap, es va dir. Ja n'és prou el que estàs patint. Aguanta, aguanta l'esforç com si pujares el pitjor dels maleïts ports que encara no coneixes. Crida, crida la germana. Perquè ella, l'altra, hi és, i acabarà per llençar el seu esguard sobre els teus ulls desemparats. Crida, crida-la! Digues-li això que ja saps. Això que només tu saps d'ells dos. Això que et desespera i dius com llàgrimes al silenci sense olor dels somnis. Digues-li, tal i com ja t'ho has dit a tu mateix mentre despertaves dins el somni, digues-li: 'tot és mentida, tot és mentida'. La cambra són les golfes. El llit, un matalàs. La golfa, un cel detractor. Tot és mentida quan despertes al somni. Però ella hi és.
Feia tant de temps que l'ignorava com profund i intens era l'amor que li professava. Com és possible que no se n'adonés? No veu que el meu silenci són els crits desesperats de tot allò que en fa estimar-la? D'alguna forma havia intentat dir-li-ho amb l'elegància dels seus posats sempre que la casualitat els reunia. Un llenguatge de muts que esperava entengués tot i la sobrietat amb que ell s'expressava. El trencament d'aquella amistat, que sobtadament va capgirar-se en passió, té com a colofó una bústia innocent que encara hui en dia creu poder rebre un anònim amb nom i cognoms absents demanant-li un oblit de tots els oblits -com diu la cançó. I, llavors, va ser allò de l'escala. Havia arribat a entendre que tants silencis eren una mena de camins sense retorn, un tot de ferides que mai de la vida podrien sanar sinó amb el bes lleu i dolç del seu amor. Però existia aquest amor compartit? Existia aquest tàndem o només havia estat una il·lusió pueril d'un vell, la vida del qual, no era sinó un cúmul d'itineraris somiats i dreceres solitàries? Bé, pensava com de significatius havien sigut els episodis, abans la bústia, en què li demanava ajuda: el de l'ocell que l'espantava, el de la màquina de caminar que no sabia engegar, o les habituals consultes de tantes coses que no feia falta consultar, i que va interpretar com apropaments delicats d'aquella que se'n sap sola, i sap que l'altre potser encara està més sol. Però van passar els anys des d'allò de la bústia. I els sentiments que ell va viure d'ençà van acabar en obsessió. Com dir-li sense dir-li? Perquè tal i com engrandia el seu impostat menyspreu, igual d'esponerosa era la seua malaltia amorosa, la seua aigua de plor que va dir el poeta. Com de dolorosa aquesta llarga espera d'un no-res. Perquè al capdavall tot plegat potser no era sinó un no-res al cap confós d'un vell que, ves a saber per què, no deixava passar cap dia sense un deliri afectuós més que afegir als molts disbarats que la seua vida li havia imposat tal i com les ones del mar imposen el ritme dels hàlits de Déu. I, llavors, va ser allò de l'escala. Un baixava, l'altre eixia. Un va dir hola, l'altre també. La sorpresa va imposar-se a les impostures, als silencis acusatoris establits. Però cap d'ells n'ha fet res per trobar la clau de la bústia.
