Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.
De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.
Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.
Tots Sants arribava al calendari envoltat de recordatoris. Les germanes comentaven aquell dia que el pare, te'n recordes?... O quan la mare, pobra, va morir de forma tan inesperada. Una embòlia, sí. Que se la va trobar la germana menuda. No, vaig ser jo, no ella, que jo era al menjador i vaig sentir un cop molt fort a la cuina… És que jo era a la cuina, en ella… Tu? Si mai no n'has xafat una cuina. Va, va… Tan jove encara… I qui vos va fer de mare?... I desprès tornaven al pare. Com el vam cuidar al llit, ja molt malalt… Vam? Si tu no venies mai. I elles dos encara eren massa menudes per fer-se'n càrrec. Ací, l'única que se n'ocupava era jo… Ja la tenim… Sí, ja la tenim, i què?... Sí, ja la tenien la baralla. Perquè dies abans, sempre uns pocs dies abans, la tia materna ja les havia regirat els budells de l'ànima: que com estarien les flors de plàstic, que si s'havien passat, que llavors ningú no hauria rentat la làpida, que ella sabia com d'enfeinades estaven, però que la mare, i tampoc el pare, no s'ho mereixien, i que si açò i allò …, que si encara quedaven terminis per abonar perquè la tomba doble fos a eternitat i que si a ta germana gran no li ve bé, com sempre, doncs posa-ho tu i ja t'ho pagarà… És que encara em deu la de l'any passat… Però fa dos anys ho va pagar tot ella… I ja li ho vam tornar… I amb aquesta zitzània convenientment escampada, les converses prèvies a Tots Sants anaven, a poc a poc, convertint-se en cridadissa, males cares i nassos enfurismats. Sí, ja tenien la baralla feta de mitges mentides, de records impregnats de recels que cap cosa tenien a veure amb els pares i que, indiferents als fets, eren els vertaders faedors de les seues dissensions. Dissensions que enllaçaven transversalment amb el què farien enguany, si anirien totes juntes o que cadascuna ho fes a la seua. Esvaint-se, així, la tangencial presència dels pares, diluïda ja, a aquestes alçades de la sobretaula, entre les volutes grises i blavoses del fum que el pare i l'oncle feien servir com a protecció davant aquelles recriminacions ultraterrenes. Perquè d'anar, com sempre, no ho farien en el dia de Tots Sants. Ho farien uns dies abans. Sempre uns dies abans. El Cementeri estava molt lluny i l'afluència feia que el dia festiu els tramvies foren impossibles si volies arribar amb les flors intactes. I cap d'elles podia permetre's un taxi. Perquè sempre duien, això sí, flors fresques del jardí de casa. Mai no posaven de plàstic. I en aquell moment m'hagués agradat preguntar-li a la mare per què la seua tia els hi deia que què mal estaven ja les de plàstic si mai no hi portaven. Però vaig tindre la impressió que millor rentar la bici, si volia que el pare arreglés la punxada d'una rosa a la roda del davant. Sí, millor rentar-la a consciència.
