dimecres, 11 d’abril de 2018

Tome nota


García, tome nota: Voyons… "Au village, sans prétention/ J'ai mauvais réputation" Bueno, este amago de contrición, de examen de conciencia, de mea culpa, a pesar de su matiz realista no evita que el susodicho plantee subrepticiamente una actitud antisocial, n'est-ce pas, García? Deberá responder de tan negativa valoración a ojos de sus convecinos. Tome nota: rebelión, con agravante de futura y previsible actividad violenta de engañoso cariz pacifista. ¿Le terrorisme, monsieur le juge?... Qui sait, García?... No parece ser totalmente consciente de la repercusión de sus actos: "Qu'je m'démène ou qu'je reste coi/Je pass' pour un je-ne-sais-quoi". Podríamos deducir, incluso, un cierto desequilibrio mental, algún brote esquizoide, el típico complejo de mártir o delirio conspiratorio, tout contre moi: claro, él no hace mal a nadie, él es buena persona, "petit bonhomme", pero no se deje confundir, García, tales expresiones son la muestra inequívoca de su pertinaz cinismo. Tome nota: manifiesta voluntad de manipulación al pervertir la humana virtud de la candidez. "Mais les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Non les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Tout le monde médit de moi/Sauf les muets, ça va de soi". Si tan buenas gentes son, por qué no seguir su camino? ¿Me lo puede explicar, García?, además de la befa o burla ofensiva, grosera y malintencionada hacia una discapacidad física como es la mudez, que más adelante amplía a la manquera o manquedad, cojera y ceguera. Tome nota: voluntad malevolente y consiguiente delito de odio hacia los discapacitados físicos. "Le jour du Quatorce  julliet/Je reste dans mon lit douillet" Previsible, García, previsible. Un antipatriota. No le conmueve lo más mínimo festividad tan simbólica y significativa, tanto por sus vigorosos himnos guerreros y marchas, como por sus estandartes ondeando al viento del sentir patrio. Todo le trae sin cuidado. Que no hace mal a nadie, insiste el susodicho, ignorando clamores musicales tan ancestrales. Tome nota: sedición en grado de enmascaramiento en diferido tras el simulacro de sedentaria actitud finiquita del yacente. "Quand j'croise un voleur malchanceux/Poursuivi par un cul-terreux/J'lance la patte et pourquoi le taire/Le cul-terreux se r'trouve par terre."  Colaborador, y por lo tanto cómplice, del acto y el sujeto delincuente. Muy grave, García, muy grave. Tome nota: instigador, en grado de colaborador necesario, de enajenación de bienes al descuido o pillaje, hurto con violencia -reconoce la zancadilla- de fruto moralmente tan sospechoso como la manzana. "Pas besoin d'être Jérémie/Pour d'viner l'sort qui m'est promis/S'ils trouv'nt une corde à leur goût/Ils me la passeront au cou". Ah, claro, los malos somos nosotros, las gentes de bien. Comprende, García? Qué perversión! Tome nota: malversación… Sí, sí, ha oído bien, malversación de la paciencia pública, que como todas las paciencias tiene un límite. El susodicho juega con la autoestima de las buenas gentes, su entereza y pundonor al sugerir un linchamiento que, por otra parte, estaría más que justificado. Fíjese, García, lo que puede llegar a esconder un hombre que se queda en la cama un catorce de julio. Redacte el pliego de cargos y proceda. Los hombres son como los volcanes, parecen dormidos hasta que erupcionan… ¿Pero podemos encarcelar a todos por la amenaza de erupción que representan?… Tout marchera, García, todo se andará. Donnez-moi le dossier suivant: À bicyclette.  Tome nota, García: "Quand on partait de bon matin/Quand on partait sur les chemins/À bicyclette/Nous étions quelques bons copains" Asociación ilícita evidente, García. Da nombres, es cierto. Pero esta reunión subversiva es sospechosa de sugerir el libre desplazamiento -léase albedrío- la libertad de circulación -léase de expresión- y los derechos ciclistas -léase humanos. Le terrorisme, tome nota…


diumenge, 1 d’abril de 2018

Surrexit dominus


Mama, Papa, jo vull ser… No ho digues. No digues que vols ser artista… No. Jo vull ser confrare… Com?... Confrare. I vestir-me de natzarè, amb o sense capirot al cap, a la mà o no, cobert o descobert. I si no, granader, això, granader, que sempre van coberts amb el barret eixe que sembla un tocat de bisbe fosc i amb xarreteres. O centurió, què xulo, no? Almenys, de romà, bah, sí, de romà planer no us podeu negar, oi? Tot i que d'oficial o suboficial de la marina també com que m'encisa, i molt, sabeu? Amb la gorra eixa de plat blanca que deu de veure's des de l'estació espacial internacional, l'ISS. Oh, no em digueu que no pot ser, em moriria, pares. I vull tocar la corneta i el tambor. I si no, vestir-me de gaiter. Bah, no us poseu a tremolar, no tocaré la gaita, us ho promet. Però si cal, em faré músic, i que la banda s'encarregue de tot. No, dolçainer entre cornetes tampoc. O potser sí, i assajaré al riu, baix de qualsevol pont que estiga lliure. Però si no voleu que bufe, em faré alabarder, amb tricorni i tot, eh? I si faig de Neró? O de Maria? Com que encara sóc molt jove, puc semblar Maria o la Magdalena o qualsevol jueva o jueu. O millor abanderat, que porten capa. M'encisen les capes, pares. Ja m'estic veient de guarda reial amb capa, casc i llança. Per favor, quina passada! Ni color amb fer de faller, papa, mama. Ni de moro o cristià. Tot i que fer de Sant Jordi deu ser una passada. Mireu, doncs de Sant Josep també, no?, amb la túnica i tot, caram. I si no, de Sant Sepulcre, Visitatio Sepulchri, en el Venite et videte locum i tot, i tothom Oooh! Aaaah! al davant del forat negre i buit. O de San Sacristán: un respeto, diu, quina barra, quina supèrbia té aquesta generació de sabuts que sempre estan de vuelta de todo sense haver anat a cap lloc. ¿I el que els hi costa posar en ordre la frase? Primer el subjecte i desprès el complement, com diu el profe. No es diu polítics presos, cal dir presos polítics. Quina mandra. Com que no han llegit Wittgenstein. El bidell de l'insti li comentava al profe de filo, que ell aprofitaria les vacances per anar-s'hi a l'oest. El profe, es va sorprendre, com si li hagués dit que es tractés d'un viatge iniciàtic en busca del carrer, yo concozco una calle que hay en cualquier lugar... on l'espera la Tabacaria amb Fernando assegut a la porta. Però el ponentí li va aclarir que fugia a Xest, que els seus pares tenen una caseta o no sé què, però que ell creu en Déu, faltaria més, que va anar a col·legi de cures. La processó va com un tir. Que no se'ns passe l'arròs!!, diu un. Guapo!! Guapa!!, crida la gentada. I es llancen flors. Flor va, flor ve. Pasdoble va, pasdoble ve. Pitrera va, pitrera ve. Els gossos carden damunt l'herba descalços al parc. Capa va, capa ve. La música dels capa roja es barreja amb la dels capa blanca imposant el seu ritme coix sobre els capa negra que venen al fons: Ives hagués gaudit com un nan. I llavors un negre amb bici, i sense saxo, a peu, travessa la cavalcada: e atravessou a rua com seu passo tímido. Negre, tenies que ser!! A tu tierra, coño!! Quina vergonya!! Habráse visto!! E tropeçou no céu como se ouvisse música... na contra-mão atrapalhando o surrexit dominus. En acabar la festa, isc al balcó. Pose l'estenedor i tímidament vaig estenent la roba, intentant de no entorpir el diumenge.

dijous, 29 de març de 2018

El signe i els temps


Al bar de la cantonada convexa li han fet un tuneig. Perquè dir reforma seria massa optimista. Li han posat un gran adhesiu a tota la part baixa de la barra. Representa un fons negre degradat a gris amb gotes gegantines d'aigua que volen transmetre una sensació de frescor, si fa no fa. La pedra de terratzo granat que hi havia al damunt l'han substituïda per una de DM de color gris clar: més fredor. Han deixat, però, les mateixes vitrines. As vitrines te vendo passar. I la paret del darrere la barra exhibeix un altre adhesiu de color negre, també amb lluentes gotetes, damunt del qual ressalta en blanc enrabiat el nom del local, que, per a sorpresa de propis i estranys, ha passat de la categoria de bar a la de cafeteria restaurant: Restaurante  Cantonada Convexa. Al bell mig de l'esmentada paret hi havia un rellotge molt admirat: ens servia per a controlar l'hora d'entrada al Circ del dilluns, no només el dilluns, no cal dir, como un dia depois de outro dia, mentre fèiem un cafè de corre-cuita. Ara n'han instal·lat un, les hores del qual són pilotes de tennis, a la paret on està la porta d'eixida a la cantonada convexa, just a l'altra banda del local, d'esquenes a la clientela, la qual cosa ens obliga a controlar-lo girant cua cada dos per tres. Mals temps pels cafès de corre-cuita. El personal també s'ha tunejat. Ara duen unes samarretes polo negres amb el nom blanc a l'alçada del cocodril de Lacoste: Restaurante C. Convexa. I el mobiliari l'han canviat. Al dintre, té l'aparença d'oficina d'asèptic gris de tub metàl·lic amb petits tocs humans de fusta; i a la terrassa, taules negres amb cadires negres imitant qualsevol fibra vegetal: espart, boga. Tradició i modernitat. Pel que es veu, la cosa fosca i freda n'està de moda. Tradició i modernitat. Però vet aquí, que tres coses que a mi em semblen essencials en la renovació d'un local públic brillen -mai millor dit- per la seua absència: una bona mà de pintura -la higiene abans de tot, un canvi del pis -les antigues petjades ens condicionen, i, sobretot, una nova i adient il·luminació -un nou esguard. Ja us deia que parlar de reforma era massa optimista. Perquè, al capdavall, el tuneig és això, no? Fer creure als veïns, coneguts i saludats -els amics no entren en la farsa, no?- que tens cotxe nou, quan duus el mateix nyap de sempre. As vitrines te vendo passar. Ah!, ja m'oblidava. Al costat esquerre de la paret negra amb el nom enrabiat del local, hi havia una reproducció del Guernica, on el temps, como un dia depois de outro dia, hi havia transformat els seus grisos i blancs enrabiats en marcits pètals esgrogueïts. Ara està al fons dreta del local, tot just al costat de l'entrada als escusats. El signe. Al seu lloc, un seguit de lletres en relleu, grosses, d'un color a joc amb l'antiga pintura pansida, conforma el nom del que ara enrabia o desenrabia a la gent, segons el pedal que duen: Cruzcampo. Els temps.

dimecres, 21 de març de 2018

21M


Primer esculls la paraula.
O ella t'assenyala a tu.
Ignores la raó.
Dibuixes, però,
la desraó que amaga.
Sense adonar-te
ets part del poema:
atrapat al secret
mut de l'enyor.

Les imatges, llavors,
 es precipiten.
L'antiga pel·lícula:
la primera mirada,
l'únic esguard que cal
recordar cada volta
que l'amor t'obliga
a escollir una paraula
que t'assenyali a tu.

dilluns, 19 de març de 2018

Toy Piano


Menja cacaus amb la voracitat i disciplina d'un esquirol famolenc. Al seu costat el bidonet -li direm així per la cosa ciclista- de cervesa. Un terç de Cruzcampo -no digo más. Se'ls empassa, els cacaus, com si mai de la vida pogués tornar a gaudir d'aquest plaer modest per quotidià. Engoleix, devora, amb el ritme sostingut d'una cadena de muntatge: no acaba de posar-se'ls a la boca amb la mà dreta -l'esquerra, que cau a plom al llarg del seu costat homònim, sosté una mena de caixa o maleta de fusta amb foradets a la part superior- que ja n'està la mateixa mà, la dreta, agafant, sense altra ajuda que la seua flexió digital convexa, la següent remesa. Es capfica a la mastegadora tasca amb la veritat d'un nen, d'una nena amb la xocolata de Pessoa: Olha que nao há más metafisica no mundo senao chocolates. ¿Deuríem dir Cacaueria? Potser. Són quasi les tres de la vesprada, i som al bar que fa cantonada convexa amb la porta del Circ, Le Cirque du Lundi, encara tancada. Som a l'espera. M'intriga aquest home. M'intriga, perquè si el que està menjant és un aperitiu, on és la resta del dinar? Perquè no menja res més. Ho estic observant. El plateret de cacaus, la cervesa i… Jo prenc cafè. He dinat a casa, i per matar el temps demane un descafeïnat amb gel. És el que toca, no? Si no ho hagués fet -dinar, vull dir- demanaria potser un aperitiu i també un pinxo del que em vingués de gust, qui diu pinxo diu mig entrepà o un entrepà o jo què sé, però no em faria un lacònic aperitiu de cacaus atabalats amb Cruzcampo, tot i la fruïció, com a complement del que he menjat a casa. Perquè si has dinat, fas el cafè al bar, però no l'aperitiu. Potser que no ha dinat, és clar. Llavors, no dina? De què viu aquest home? Dels cacaus? Jo li dic Landru. És clavadet a l'assassí en sèrie francès: Henri Désiré Landru. El mateix cap rodó i calb, la barba de setciències i el nas ganxut. De fet, la primera volta que el vaig veure estava convençut que era un mag, i que el seu número consistia en assassinar, esquarterar i cremar davant el públic a la xica que desprès eixia -tal i com si fos per art de màgia, no cal dir- totalment reconstruïda, intacta, et voilà. Però no, resulta que és un domador, un domador de paneroles. Sí, sí, no m'equivoque. No va de puces el seu número, no, va d'escarabats, de paneroles ben grosses i ben roges. I pel que m'han dit, tampoc no és el típic número de jocs malabars o acrobàcies, tot i que a les paneroles els agradaria fer-ho, estic segur. Avui podré veure l'actuació. La dona faquir tenia un compromís -inconfessable, m'han dit- i ell li permuta el dia. Resulta que la caixa de fusta que duia a la mà esquerra és un petit escenari desplegable amb teló i tot. A la part superior està la gàbia amb les paneroles, d'això els foradets que, una volta retirada la gàbia, serveixen com a suport dels llums d'escenari. En obrir la gàbia les paneroles ixen tocant el dos foragitades pel seu instint, però de sota l'escenari Landru ha tret una mena de calaixet amb un Toy Piano, com de joguina, i és tocar dos notes a la babalà -la marxa de magraners, per exemple- i les paneroles queden petrificades. Ràpidament s'alineen en tres fileres, com si foren un cor de cambra, i dempeus sobre les seues potetes del darrere comencen a cantar. El seu repertori és molt variat, des de polifonia del Renaixement fins als clàssics espirituals negres i la música d'avantguarda, passant per la cançó popular i les inevitables peces d'Els Xics del Cor. A mi, el que més m'agrada és el Gòspel i els espirituals, perquè llavors, Landru, trau d'un compartiment lateral una gabieta molt xicoteta amb una sola panerola, negra, com les de tota la vida, que canta amb una veu trencada pel seu captiveri. Mai no li obri, diuen, la gàbia, i ella canta agafada als barrots, bé, filferros, de la seua particular garjola com si no quedés sinó uns minuts tan sols abans la seua execució a la cadira elèctrica o a la forca, tant s'hi val. Per mirar de desnuar el nus que tots tenim a la gola, Landru comença amb l'epíleg còmic de l'actuació. Els nens riuen molt. Una panerola comença a desafinar, però Landru no sap qui és. Així, va agafant-ne aleatòriament i les esquartera per a gaubança del respectable: primer les potes, desprès les antenes i acaba amb el cap, llançant-les, tot seguit, a una mena de barbacoa que és al darrere de l'escenari, i mentre van rostint-se es frega les mans. En trobar la culpable, i amb el crit final del seu coll trencat, comença l'àpat panerolèlic acompanyat de l'ínclita Cruzcampo amb que conclou la funció. Et voilà. Et moi, en attendant la faquiressa. 

dimecres, 14 de març de 2018

Désir et caresse


A la nit vaig tenir l'ocasió d'observar un fenomen meteorològic molt interessant. Cap a les deu va sortir la lluna, era pàl·lida, pràcticament no emetia llum. Just desprès la boira escampà i llavors dos llargs raigs i punxeguts s'estengueren per dalt i per baix del disc lunar. El fenomen durà uns quinze minuts. Llavors tornà la boira i la lluna tornà a fer una llum difusa i poc clara. Començà a caure un plugim fi, que durà tota la nit fins a l'alba. (Arséniev, V. Dersú Uzalà)

Estem pedalant sota un cel negre. Tot i que el grup és nombrós, sembla que no comptem sinó la xica que és al meu costat esquerre i jo mateix. L'asfalt rellueix la nit de lluna. La rosada és al corredor de la mort, però li queda l'esperança de la impossible trucada del governador prohibint la matinada. Desig. La xica duu un mallot de color blau fosc amb alguna mena de publicitat poc visible al bell mig de l'esquena nocturna. De fet, el matí intenta desesperadament  despertar. Sembla que les negociacions són dures. Me n'adone que he punxat. Ho dic, i amb la roda a la mà veig que s'han trencat un parell de radis llargs i punxeguts i la roda està feta una lluna esquinçada. Impossible seguir. Comença a ploure. Perd l'esperança. El xàfec és molt intens i deriva en una pluja constant i benèfica. Al acabar, però, els carrers estan inundats. L'aigua arriba a l'alçada dels genolls i reflecteix els primers raigs d'un sol imposat a la nit que s'enganxa al cel com un record difícil d'oblidar. Venècia negada amb tu. Digues, benvolguda Esperança, de quina dèria t'has fet senyora, midons de quin anhel somniat sota l'ull ciclòpid de la torrassa que et guarneix? Tot i els carrers submergits de l'extraradi, de la frontera indecent de la ciutat, caminem per les voreres acerades d'un vespre canviat d'hora. T'agafe la mà. T'agafe la mà com si fos la darrera acció que faré a la vida, i tu acceptes les paraules no dites. Portes un jersei blanc de coll cigne i cremallera. Els cabells negres hi contrasten. Ets i no ets tu. Fa molts anys que ens coneixem, però no ets tu, representes una altra persona. El fet, però, d'aquesta nova aparença m'omple de plenitud amorosa. Vull besar-te, i un frec dels meus llavis toca el teu rostre com el besllum ho fa sobre la plaça posseïda pel mar on un grup de xiquets fan fugissers castells de capvespre amb reflexos verds i daurats al contrallum de l'ennegrit cel. Carícia dançada. L'horabaixa ens envolta. El cigne de gel és l'única oportunitat del caviar. Et dic: la mort és a la cantonada. Li pregunte si és a casa teua on anem. Afirmes amb un somriure. I la ciutat es torna desconeguda. I els carrers disposen el laberint que potser impedirà l'abraçada final. Abans, però, deus guarir la teua gola. No voldries encomanar-me la malaltia, em dius. Som al davant d'una antiga porta de fusta. Veig i prem un botó que tu ignores. És la farmàcia. Ara és la farmàcia. Som al dintre i l'obturador es tanca a negre. El cigne canta. El caviar es fa malbé. Baixes la cremallera. Al matí, només despertar, una punxada a la gola em recorda el desig i la carícia sense matinada.

dissabte, 10 de març de 2018

10M


El seguici sembla que ens ha caigut del cel, com un mannà que ignora allò que vol nodrir. Són les nou i pocs minuts del matí. Sóc al mercat. Faig cua a la parada del peix i la faquiressa no està, tot i que se l'espera. No sé ben bé el perquè, però estic convençut que la dona faquir es lleva ben d'hora. Potser que la seua dieta freda és la responsable d'aquesta impressió meua. Per la megafonia ens aclareixen què és el que pretén el susdit seguici, però el so dels megàfons és tan dolent que ningú no s'assabenta de res. Sembla el començament de Les vacances de M. Hulot. El seguici ha entrat pel costat dret -o esquerre, segons l'observador escollit- nord del mercat, ha pujat pel passadís lateral en direcció oest i en arribar a l'extrem de l'edifici comença el seu itinerari zigzaguejant amb l'objectiu de no deixar cap carrer sense el seu trepig. Com si d'un joc de comecocos es tractés. És un seguici silent, mut, hieràtic i engolidor d'un no-res mercantil. Em ve al cap la processó d'El Cristo yacente de Sevilla. Un Crist jacent dins un taüt de cristall, com si fos al dintre d'un aparador, al pas del qual tothom calla -per no despertar-lo, imagine. Doncs aquest seguici també sembla adormit i envidrat dins d'un aparador: un grapat de princeses adormides per la maledicció de la bruixa de Març. Cap somriure, cap salutació, cap aplaudiment. Ziga-zaga va, ziga-zaga ve per l'èter pecuniari del dissabte. Llavors, de què va la cosa? S'han llevat com a poc a les sis del matí, potser com la faquiressa i tot. Desprès la seua neteja personal i el desdejuni, comença el seu pentinat impossible amb les rodetes que també llueix la noia rossa que va de vacances hulotianes, i els amaniments de rigor. Les huit, i el maquillatge reglamentari i la uniformada i enrevessada vestimenta completen la decoració. Dos quarts de nou, quedar amb el grup i passar control -sempre està la que fa tard i retarda la resta. Quart de nou, la comitiva dels cotxes s'enlaira: al cotxe 1, la Major, el president de la Junta, el… etc.; és només el preàmbul de l'activitat que inicia la pàgina dreta a les seues agendes, la del 10M. I ací les tenim, semblen un grapat de gerros ben alienats, perdó, alineats. Passa, pel meu corrent de consciència i amb absoluta simultaneïtat, un seguici paral·lel: un podi ciclista, una graella de F1 i un estand de qualsevol Fira comercial. Un florilegi de dones que s'exposa pels indrets atàvics d'un Mercat Persa a l'espera del Califa. A la pàgina del costat esquerre de l'agenda queda enganxat com a bonic record el llacet lila de l'activitat del dijous, la del 8M.

dissabte, 3 de març de 2018

N.


M'he contractat al circ de la cantonada. És un circ de barri. D'ací no res espere jubilar-me, i d'alguna forma he de completar la paga de pensionista. Li diuen Le cirque du lundi. Sembla que la primera idea era dir-li Le cirque de la lune, per allò de Le cirque du soleil, però com què el dilluns és el dia de la lluna, doncs al capdavall li han posat això: El circ del dilluns, però en francès, que sempre queda més fi i cosmopolita. No sé, a mi no em sembla una bona elecció, però qui sóc jo per… Bé, me'n vaig oferir com a flautista -bé, iaio flauta- i com a ciclista malabarista. L'examen d'admissió no va ser gens fàcil, la veritat. Tot i haver estat admès, em van posar condicions. La primera va ser que de ciclista malabarista ni pensar-ho, que em caic cada dos per tres. Em van derivar a la vessant còmica de ciclista pallasso -van riure molt a la proba, sembla- més adient a la meua inestabilitat i imperícia com a equilibrista de la bici. I mireu que fer de pallasso em transporta la tristesa de la infantesa. Què hi farem? La segona, com què la flauta té poc volum sonor dins l'orquestreta -saxo, trompeta, teclat, baix i bateria- que amenitza les funcions, i no em sent ningú, va ser la possibilitat d'adaptar aquesta activitat a l'acceptació que la dona faquir, N., en faça com a part del seu número amb la serp, la cobra, i en lloc de la gravació habitual. Pel que em van dir, però, no és dona fàcil de satisfer. El mateix matí al migdia vaig tindre l'entrevista amb l'esmentada... faquira? faquiressa?... Bé, tan s'hi val. Resulta que no va ser la primera volta que la veia. Me l'havia creuat més d'un parell de voltes al mercat, a la parada del peix, a la dels embotits i en altre lloc que ara no em ve al cap, ah, sí, al quiosc, caminava amb la despreocupació gràcil d'uns pantalons acampanats i no era dona fàcil d'oblidar. Alta, esvelta, amb la silueta adient als que duen una dieta rica en minerals, llavis que tallen les emocions mel·líflues i ulls d'esguard acerat que amaguen la tendresa sobtada d'un imant. Hi ha el silenci. Hi ha el fred. I, com cabria esperar, hi ha el silenci del fred. Perquè de la fredor de certs silencis ja se'n feu càrrec, no? No em va dir sí, però tampoc no em va dir que no. Així és la dona faquir. A mi, el silenci del fred em resulta d'una delicadesa que mai no tindrà el silenci de la calor. La canícula té aquell silenci aponentat que mustiga els sorollets de la indolència que la defineix. La gelor, però, té la fluïdesa sonora de la quietud, de la mort. Vaig deixar-li al damunt de la seua taquilla un potet amb les millors boletes dels rodaments de la meua bici i també una delicada -quasi poètica, diria- tria de femelles i cargols de tot tipus en attendant que la faça servir en lloc dels habituals claus i fulles de sable que s'empassa com si de caramels es tractés. A la vellesa sóc un pallasso aspirant a flautista de faquiressa, qui m'ho anava a dir, en la tristor que em donaven aquestes coses.

dissabte, 17 de febrer de 2018

L'espatlla dels déus


Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?

diumenge, 11 de febrer de 2018

Plurals


Doncs si el plural unisex no els agrada, i el nouvingut portavozas acaba per arrelar, potser que hauran de preguntar-se si el plural mujeres el passem paral·lelament a mujeras. I ja que estem, i si el model té tendència a crear més paral·lelismes, doncs què en farem del plural ciclistas, el canviem a ciclistos, i hombres a hombros?... Houston tenim un problema. Sí, sí que en tenim, d'això el portavozas i les darreres bajanades pseudofeministes, com els semàfors amb faldilla. Ens tenen distrets, i ja els hi val. Tot el que faça falta en tal de no enfrontar el gravíssim problema sempre defugit, tot i ser vox populi, i no només d'ara mateix, sinó de fa temps, de quan la pus, una de les veritats més innegables de tota infecció, una de les més evidents, feia la seua particular estada hivernal -el invierno de mi descontento, pensaria més d'una de les bactèries de la transició. I pel que sembla ha arribat l'estiu del seu contento. I ací els tenim: saqueadores, perdó, saqueadoros, que encara n'és més explícit; prevaricadoros -el matís importa; ladronoos -la pròpia paraula ho diu tot… i tothom tan content amb aquest suïcidi col·lectiu que no accepta de cap manera l'antibiòtic trivalent que li van prescriure un llunyà abril que mai no va florir com a primavera. I la pus comença a vessar per tot arreu, i ningú no sembla espantar-se, llevat dels quatre anticossos entestats en una resistència a prova de demagògies barates -i perdoneu la redundància. Però vet aquí, que la resta de lo món civilitzat sembla distret també amb la gloriosa gangrena estiuenca marca de la casa. Perquè potser que si l'experiment funciona, i el suïcidi crea una mena de país zombi -mort vivent amb manca de voluntat pròpia, tal i com si ens hagués criat un abusador paternalista, un tirà- ens copiaran el procés i tot, aquest sí. I tornem al plural d'un singular. Al capdavall els xinesos no han tingut més remei que rendir-se a l'evidència: els xinesos i les xineses s'assemblen tots com dues gotes d'aigua. I si no, ja hem direu per què la policia necessita ulleres -plural singular- per identificar-los. Que tenien mirada sospitosa ja ho sabíem, però ací els sospitosos habituals la policia -tan singular ella- els identifica sense necessitat d'ulleres, ni plurals ni singulars. Estúpidament divertida, com l'aristocràcia, tràgicament contenta com la bactèria al juliol del seu estiu.