dimecres, 28 de febrer del 2024

'Mes p'tits cochons'


I qui mai no ha fet un vers
et dirà què és i què no és
la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada
sabrà millor que tu
què és i què no és
l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut
en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat
tot ho sap de les artèries
on el desconsol fa nàixer el flux
inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és
aquesta mateixa pedalada.
Toujours les mêmes chansons.
Uns fan la cançó.
D'altres, La Règle du Jeu.

dimarts, 30 de gener del 2024

L'aire duu


De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.

dimarts, 19 de desembre del 2023

El rellotge francès


Tinc un rellotge francès.
Pot arribar a ser molt irritant.
Bé, ja us he dit que és francès.
El vaig heretat de l'avi pintor.
De menut, sempre estava parat.
Li girava les manetes i tocava
hores i mitges hores al dictat.
I jo jugava amb l'espasa
que el mosqueter recolzat
a l'esfera del temps, em prestava.
Ma mare contava que el besavi,
el pare de la dona del pintor,
tenia la saviesa de fer-lo caminar.
I que cada vegada que els visitava,
amb les seues espardenyes d'espart,
més lluentes i netes que els llençols
d'una fadrina il·lusa i garruda,
el posava en hora i li donava
la necessària espenta de les coses
que caminen a contracor del temps.
I a contracor del temps sempre
m'ha assemblat que es mou.
Ja us he dit que és francès.
I ja casat, a casa el tinc només entrar:
ara va, ara no va, perquè raons en té
que jo no li sabia trobar.
Francès, ja us he dit que és.
Tot i que jo l'equilibrava,
com feia el rellotger,
amb un nivell de precisió.
Però deixava d'anar sense raó aparent.
Us he dit que n'és francès?
Movia el pèndul, pensava en Poe,
i parava o caminava entre les línies
d'un relat que gairebé ignorava.
Van passar els anys i ell, diries,
el mateix era de la meua infància:
mesos de vida i al segon segon moria.
Fa temps que tal misteri ja no ho és,
que n'és francès, ja ho sabeu.
Tot radica en la temperatura ambient.
Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:
avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.
Perquè si la calor domina, no camina.
I si el fred ens atura, ell pararà també.
Només a un marge discret i ideal
el seu mecanisme anar voldrà.
Recordant-nos com d'imprevisible
la vida, com d'inestable la caminada,
com de subtil el tic-tac d'un cor,
com de feble el mecànic batec del que mor.

dissabte, 11 de novembre del 2023

Els llavis del capvespre


Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.

dimarts, 31 d’octubre del 2023

Omnia Sanctorum


Tots Sants arribava al calendari envoltat de recordatoris. Les germanes comentaven aquell dia que el pare, te'n recordes?... O quan la mare, pobra, va morir de forma tan inesperada. Una embòlia, sí. Que se la va trobar la germana menuda. No, vaig ser jo, no ella, que jo era al menjador i vaig sentir un cop molt fort a la cuina… És que jo era a la cuina, en ella… Tu? Si mai no n'has xafat una cuina. Va, va… Tan jove encara… I qui vos va fer de mare?... I desprès tornaven al pare. Com el vam cuidar al llit, ja molt malalt… Vam? Si tu no venies mai. I elles dos encara eren massa menudes per fer-se'n càrrec. Ací, l'única que se n'ocupava era jo… Ja la tenim… Sí, ja la tenim, i què?... Sí, ja la tenien la baralla. Perquè dies abans, sempre uns pocs dies abans, la tia materna ja les havia regirat els budells de l'ànima: que com estarien les flors de plàstic, que si s'havien passat, que llavors ningú no hauria rentat la làpida, que ella sabia com d'enfeinades estaven, però que la mare, i tampoc el pare, no s'ho mereixien, i que si açò i allò …, que si encara quedaven terminis per abonar perquè la tomba doble fos a eternitat i que si a ta germana gran no li ve bé, com sempre, doncs posa-ho tu i ja t'ho pagarà… És que encara em deu la de l'any passat… Però fa dos anys ho va pagar tot ella… I ja li ho vam tornar… I amb aquesta zitzània convenientment escampada, les converses prèvies a Tots Sants anaven, a poc a poc, convertint-se en cridadissa, males cares i nassos enfurismats. Sí, ja tenien la baralla feta de mitges mentides, de records impregnats de recels que cap cosa tenien a veure amb els pares i que, indiferents als fets, eren els vertaders faedors de les seues dissensions. Dissensions que enllaçaven transversalment amb el què farien enguany, si anirien totes juntes o que cadascuna ho fes a la seua. Esvaint-se, així, la tangencial presència dels pares, diluïda ja, a aquestes alçades de la sobretaula, entre les volutes grises i blavoses del fum que el pare i l'oncle feien servir com a protecció davant aquelles recriminacions ultraterrenes. Perquè d'anar, com sempre, no ho farien en el dia de Tots Sants. Ho farien uns dies abans. Sempre uns dies abans. El Cementeri estava molt lluny i l'afluència feia que el dia festiu els tramvies foren impossibles si volies arribar amb les flors intactes. I cap d'elles podia permetre's un taxi. Perquè sempre duien, això sí, flors fresques del jardí de casa. Mai no posaven de plàstic. I en aquell moment m'hagués agradat preguntar-li a la mare per què la seua tia els hi deia que què mal estaven ja les de plàstic si mai no hi portaven. Però vaig tindre la impressió que millor rentar la bici, si volia que el pare arreglés la punxada d'una rosa a la roda del davant. Sí, millor rentar-la a consciència.

dissabte, 23 de setembre del 2023

Setembre


Recordarem, amic,
l'estiu de la vida.
Aquells cossos prims
amb camisa oberta
i peus nus sobre l'arena.
O la primavera dels llavis
nouvinguts a l'amor
i la mentida.
I l'hivern dels cors
indecisos en la seua
volença de les dones i els dies.
Però la tardor, amic,
la tardor l'oblidarem.
L'oblidarem tantes vegades
com vulguem recordar-la.

dimecres, 30 d’agost del 2023

De corbates i corbatins


Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel  matí.

divendres, 21 de juliol del 2023

Confiteor


Confiteor Deo omnipotenti,
et vobis, fratres,
quia peccavi:

Pel canvi climàtic,
tot i no tindre cotxe,
ni pujar a cap avió o creuer,
i tindre quatre poals pel fem
i cinc bicicletes,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Pels preus del lloguer,
tot i no fer viatges,
ni especular amb el no-res,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Pels preus del menjar,
tot i no haver començat cap guerra,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per la inflació general,
tot i no tindre una hileta
que malgastar,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per la sanitat pública,
tot i poder tindre de franc
qualsevol privada,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per l'ensenyament públic,
tot i haver arrossegat absència
a cadascun dels 'presente',
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per l'art contemporani,
tot i ignorar-lo modestament,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per la xenofòbia,
tot i creure en la bondat
elemental de l'ésser humà,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Pels feixismes,
tot i només aspirar
a que em deixen en pau,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per la democràcia,
perquè si vote, vote mal.
I si no vote, guanyen els dolents,
mea culpa, mea culpa
mea maxima culpa.

Per la solitud de la vida,
tot i no tindre mòbil,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Per la companyia de la mort.
Tot i que hauré de deixar-te,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.

Orare pro me ad Dominum Deum nostrum.
Amen.

divendres, 30 de juny del 2023

L'eternitat i un dia


Acaba un temps.
Un temps que jo
mateix he signat.
És una fracció d'eternitat
i és l'eternitat sencera,
que cap cosa és.
Com la roda que mai saps
on comença el seu cercle
i on no acaba el seu començament.
Avui acaba un temps.
Un temps fracturat
pel temps que cap cosa és,
sinó un neguit
de la supèrflua infinitud
d'un dia d'eternitat.

divendres, 19 de maig del 2023

Azopt


La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.