Viciclisme / Viciclismo

dissabte, 11 de novembre del 2023
Els llavis del capvespre
dimarts, 31 d’octubre del 2023
Omnia Sanctorum
dissabte, 23 de setembre del 2023
Setembre
Recordarem, amic,
l'estiu de la vida.
Aquells cossos prims
amb camisa oberta
i peus nus sobre l'arena.
O la primavera dels llavis
nouvinguts a l'amor
i la mentida.
I l'hivern dels cors
indecisos en la seua
volença de les dones i els dies.
Però la tardor, amic,
la tardor l'oblidarem.
L'oblidarem tantes vegades
com vulguem recordar-la.
dimecres, 30 d’agost del 2023
De corbates i corbatins
Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel matí.
divendres, 21 de juliol del 2023
Confiteor
Confiteor Deo omnipotenti,
et vobis, fratres,
quia peccavi:
Pel canvi climàtic,
tot i no tindre cotxe,
ni pujar a cap avió o creuer,
i tindre quatre poals pel fem
i cinc bicicletes,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Pels preus del lloguer,
tot i no fer viatges,
ni especular amb el no-res,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Pels preus del menjar,
tot i no haver començat cap guerra,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per la inflació general,
tot i no tindre una hileta
que malgastar,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per la sanitat pública,
tot i poder tindre de franc
qualsevol privada,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per l'ensenyament públic,
tot i haver arrossegat absència
a cadascun dels 'presente',
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per l'art contemporani,
tot i ignorar-lo modestament,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per la xenofòbia,
tot i creure en la bondat
elemental de l'ésser humà,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Pels feixismes,
tot i només aspirar
a que em deixen en pau,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per la democràcia,
perquè si vote, vote mal.
I si no vote, guanyen els dolents,
mea culpa, mea culpa
mea maxima culpa.
Per la solitud de la vida,
tot i no tindre mòbil,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Per la companyia de la mort.
Tot i que hauré de deixar-te,
mea culpa, mea culpa,
mea maxima culpa.
Orare pro me ad Dominum Deum nostrum.
Amen.
divendres, 30 de juny del 2023
L'eternitat i un dia
Acaba un temps.
Un temps que jo
mateix he signat.
És una fracció d'eternitat
i és l'eternitat sencera,
que cap cosa és.
Com la roda que mai saps
on comença el seu cercle
i on no acaba el seu començament.
Avui acaba un temps.
Un temps fracturat
pel temps que cap cosa és,
sinó un neguit
de la supèrflua infinitud
d'un dia d'eternitat.
divendres, 19 de maig del 2023
Azopt
La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.
divendres, 28 d’abril del 2023
La rosa/La roda
La rosa sent
el que jo no dic.
La rosa sent
el que jo no escolte.
Perquè la rosa diu
el que jo no sent.
Perquè ella escolta
el que jo no dic.
La roda sent
el que jo no dic.
La roda sent
el que jo no escolte.
Perquè la roda diu
el que jo no sent.
Perquè ella escolta
el que jo no dic.
diumenge, 12 de març del 2023
El lament insidiós o l'artista fracassat
dilluns, 27 de febrer del 2023
L'única
Subscriure's a:
Missatges (Atom)