La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.
Viciclisme / Viciclismo

divendres, 19 de maig de 2023
divendres, 28 d’abril de 2023
La rosa/La roda
La rosa sent
el que jo no dic.
La rosa sent
el que jo no escolte.
Perquè la rosa diu
el que jo no sent.
Perquè ella escolta
el que jo no dic.
La roda sent
el que jo no dic.
La roda sent
el que jo no escolte.
Perquè la roda diu
el que jo no sent.
Perquè ella escolta
el que jo no dic.
diumenge, 12 de març de 2023
El lament insidiós o l'artista fracassat
dilluns, 27 de febrer de 2023
L'única
dimarts, 31 de gener de 2023
Territori clos
Els tambors que espanten els tigres
s'imposen sobre la claredat
ambigua d'un cel despietat.
La ciutat mig dorm encara
ignorant el mar encès
de lluminoses escumes
que les ones llancen
infructuosament
sobre l'aire enrarit d'uns carrers esclaus.
Hauré de travessar les línies invisibles,
les fronteres incertes i arrossegades
si vull pedalar més enllà
del territori clos de la por.
Fugiré per la banda nord,
aliada dels que no volen
participar en tanta confusió,
en l'insistent estridència de l'engany,
en la faramalla adormida
de tants vencedors del no-res.
divendres, 23 de desembre de 2022
Érem xiquets
dimecres, 30 de novembre de 2022
Diàleg
Els ciclistes van
amunt avall.
De tant en tant,
diries que parlant.
No són paraules, però,
la matèria dels mots.
La feble estructura
de les seues raons.
Els ciclistes van
aquí o allà,
diries que raonant
amb els pedals.
dilluns, 31 d’octubre de 2022
Jules i Halloween
Jules, per la seua tia Estrella Bascuñán
dijous, 29 de setembre de 2022
Com tots els dies, ella dorm.
Ella dorm. Són les set del matí. De vegades, són dos quarts de set. Però sempre és de nit. M'alce del llit. Encara assegut, em pose les ulleres i faig els exercicis del coll i l'oïda. Em pose dempeus i em vesteixo. Com tots els dies. De camí al bany, engegue el llum de neons de la cuina. Entre a l'estudi, on són les bicis i el piano, i puge les persianes. Done corda a dos dels rellotges del pare. Al calendari manual de sobretaula busque la data d'avui perquè fa anys que els dies estan desordenats. Vaig al vàter. Al lavabo em rente les mans, la cara i em pentine. Com tots els dies. Torne a la cuina, descongele al microones un tros de pa de quatre dits i em prepare l'esmorzar: un entrepà petit amb oli i pernil. Per beure, una tassa de Nescafé Gold soluble amb aigua freda. Com tots els dies. Vaig al menjador. Puge les persianes desprès de deixar a les palpentes el plat i la tassa damunt la taula. Isc al balcó. M'agrada la frescor del matí desprès d'un estiu sense matinades fresques, i sobretot l'olor del dia recent, no necessariament agradable. Deixe obert, que es ventile. Prem l'interruptor del llum del costat de taula. Al llistat de les gotes pels ulls, que hi és al damunt, anote la data del dia de forma breu: 29 Sept., a continuació de la qual aniré marcant, al llarg del dia, les tres vegades que em posaré l'Azopt, les dues del Combigan 0,3, l'una del Lumigan 0,3 i les tres o quatre de la llàgrima artificial. Com tots els dies. M'assec i comence a menjar l'entrepà a mos rodó. Acabe en un tres i no res. Me'n recorde de la mare: mastega! Vaig a la cuina i rente el plat amb residus d'oli i el got, les dues forquilles i la gerreta d'ahir a la nit. Com tots els dies. De nou al menjador, conecte el portàtil per HDMI a la tele. Engegue els dos aparells. M'assec a la butaca i llisc els titulars de les notícies de cinc periòdics. Com tots els dies. Faig una ullada al Twitter. Potser que comente alguna cosa o no. De vegades pegue una cabotada. Acabe de prendre el cafè i em pose les dues gotes d'Azopt i Combigan a l'ull dret amb una diferència de deu minuts -l'esquerre me'l van operar, però vaig tindre una pèrdua d'audició, tot i que hi ha dies que per culpa de les cabotades passa més d'una hora d'una gota a l'altra gota. Com tots els dies. Depèn del dia i de les cabotades, que a una hora incerta apague l'ordinador i la tele. Llavors em canvie de roba, em vesteixo per eixir al carrer. De fet, faig com que baixe al carrer a pedalar, a caminar, a imaginar la vida que no duc. En pujar del carrer que no he trepitjat em dutxe. Com tots els dies. Ella dorm.
dimecres, 31 d’agost de 2022
Fareu
Fareu bondat.
Però no sereu bons.
Fareu bondat i direu
que sou bons.
Però no haureu fet el bé.
No podeu ni podreu ser bons.
Fareu bondat.
O això semblarà.
Però només sou pals,
tous pals a les rodes
dels que no saben
sinó fer bondat.
Aquesta és
la moralitat marcida
de la impostura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)