Cabanyal Murder Mistery

Un dia ja no va tornar a la botiga. Era una papereria ben assortida, i la proximitat d'oficines dedicades al tràfic portuari de mercaderies la feien un negoci més que profitós. Però ella, l'ama, la propietària, va deixar d'anar-hi un dia sense nom ni nombre, què ni la meua senyora ni jo no podem recordar. Vam pensar que se n'havia jubilat, que farta com era del seu home -més d'una vegada li ho va confessar a la meua dona- i de la botiga, havia dit prou. Perquè, a més, ell aprofitava qualsevol oportunitat per posar-la en evidència davant els clients. D'això, que no li vam donar major importància. Fins al cul estava d'ell i de la papereria. Cas tancat. Va passar el temps. Jo, a ell, me'l trobava sovint pel carrer, sempre anava amb el carret de despatxar comandes, i jo amb el de la compra. De normal, li feia una salutació amb el cap que ell ignorava per sistema; i tant és així, que arribà el moment que vaig decidir no fer-les mai més, tot i que de tant en tant encara entrava a la botiga per comprar-hi qualsevol cosa o fer fotocòpies. Però era tan sec, tan simiesc, tan d'intractable poble de cabrers -que diria Gil de Biedma- tan de com si una traïció familiar s'interposés entre ell i jo, que vaig preferir fer uns centenars de metres fins altres papereries, a tornar a posar-hi els peus a la seua. I va passar el temps. Un dia, la meua dona se'l trobà a la parada del bus. I com el grau de confiança que arribà a tindre amb la seua dona, la M., era indefugible, li va demanar per ella: com està la M.?... I ell li va dir que havia mort. I li ho va dir com si fos el més natural del món; amb el mateix to de veu que confirmaries que sí, que efectivament el bus sempre acaba de passar quan tu arribes a la parada. La meua dona va quedar molt parada i afligida. M'ho va contar. I de què a mort?, li preguntí... Ah, no ho sé. No m'ha donat explicacions. Ja saps com és el tio… Cert. Però jo, sentimental com sóc, a l'endemà de l'endemà, si me'l trobava per carrer, ambdós amb carret incorporat, tornava a fer aquell gest amb el cap, tot i que ell continuava ignorant-me. Però em sabia greu que fos vidu, que hagués perdut la seua dona, i que estigués tot sol. Era com donar-li els meus condols, però de forma indirecta, en diferit. Va passar el temps. Poc. I va traspassar la botiga. De bon començament vaig pensar que potser l'havien agafat els fills. Però la meua dona em va aclarir que no podia ser, que feia temps que no vivien aquí. Que la xica era a Castelló i que el xic no se'n recordava a quin poble de l'interior. I va passar més temps. Fins que l'altre dia, matí núvol, amb vaixells com cementeris marins a l'horitzó inexistent, me'l vaig trobar al passeig marítim. Anava agafat de la mà amb una xica prou més jove que ell. Bé, això és el que vaig imaginar, perquè ella anava amb mocador al cap i tota ben tapada. Tan sec com era, tan adust. Agafat com un adolescent de la mà de la seua xicona. Ai, vaig pensar: "quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras". Em va reconèixer, perquè va intentar ajustar-se la mascareta per tapar gairebé tot el nas i els ulls al darrere de les ulleres, amb un gest avergonyit que em va confessar que en algun moment de la seua vida s'havia desfet de la M. Li ho vaig contar a la meua dona. I no donava crèdit. Se l'ha carregat, se l'ha carregat, repetia escodrinyant per la finestra els veïns de davant. El que no podem aclarir, és com enfocar la investigació. Ella diu que faça servir la tècnica d'en Gila, i que quan me'l trobe pel passeig o al carrer cride, sense mirar-lo, indirectament, allò de "alguien ha matado a alguien", fins que confesse. Que ella està cansada de veure en "Mujeres asesinas", "Encuentros fatales" o "Parejas letales", que els assassins el que volen es confessar, i que acaben fent-lo i que només és cosa d'insistir-ne. Que potser la va matar amb anticongelant pel cotxe, que n'és procediment habitual. Bé, al seu cas, que igual va fer-ho amb tòner de fotocopiadora, ves a saber. Que en el fons no són sinó persones com tu o jo, que deia el Diderot dels personatges de la òpera bufa italiana. Sí, però mira, li dic jo, com va acabar l'òpera italiana del dinou, amb més sang i ceba que les botifarres. Bé, potser que ho faré, i li cride indirectament, com qui no vol la cosa: "alguien ha matado a alguien", però només si vaig en bici, que sempre puc esprintar i fugir. Perquè si m'agafa, em trencarà la cara desprès d'aclarir-me que "cierre el hocico", si no vull acabar com qualsevol "cordero degollado". Però la meua dona diu que el que no tinc és vergonya i que només sóc un covard. Que pense en la pobra M. amb la llengua negra als matins desprès de prendre's el cafè amb llet ben carregat que ell li preparava amorosament, tal i com fa ella amb mi.

Són tan joves

Són tan joves que els seus cossos encara es perden als seients de les cadires de la terrassa. Ell, perquè vol imposar una autoritat que no en té, posa els peus damunt d'una altra cadira. Ella, més discreta, no en sap aparentar una esquena de dona i es doblega infantil sobre la tauleta mentre li fa cercles amb el dit a la boca de la tasseta del cafè; de tant en tant se'l mira però no li parla. Sap que a la nit, ja gitada al llit, retrobarà, com si fos dins un somni, la imatge interposada del camí, el descampat que va ser horta i el matalàs improvisat amb fulles. Menuts com són, intueixes l'esforç per amagar aquestes cares de nens, cares trencades pel fracàs dels desafiaments patits. Al costat del cafè, el tabac ajuda a equilibrar la composició. Cap dels dos fuma, però. Ell la mira i espera que ella no gose tornar-li l'esguard. La vol submisa, amb els ulls negres que tant l'inquieten sobre la tauleta acerada. No se n'adonen de que mai es tornaran a dir cap cosa important, essencial per a les seues vides. Molt al contrari, creuen que el que callen encara és massa compromès per treure-ho ara o més endavant. Els dos pensen que ja els està be tot el que no s'han dit sense gairebé dir cap cosa. Un ciclista passa i omple el buit agre dels silencis encesos. És un instant de pau eterna. La llum grisa i el sol esmorteït confirmen que les confessions deuen estar fetes. A ella li queda la darrera decisió. Ell, ja l'ha presa.

NEZ

No sóc supersticiós, però estic més tranquil sempre que faig les coses de forma repetitiva. Per exemple, si es tracta de pedalar la ciutat, doncs comence pel bulevard nord, direcció oest, fins a la ciutat fallera i gire a mà esquerra per enllaçar amb el bulevard sud per tornar a casa. Un diumenge darrere d'altre, des que va començar la pandèmia, que pedalege tot sol. Podríem dir que vaig al contrari de les manetes d'un rellotge urbanita imaginari. De tant en tant, i per demostrar-me a mi mateix que no sóc un maniàtic, ho faig en sentit contrari: com les agulles ara vaccinadores de supersticions del rellotge urbanita que us deia. I no passa res. I com que no passa res, doncs puc afirmar que no sóc supersticiós. Ahir mateix, ho vaig fer. Com a prova de rebel·lia i de seny. A més, vaig incrementar la meua rebel·lia fent tot l'itinerari sentint música amb el meu ZEN, cosa que com sabeu està molt prohibida per les autoritats competents. D'això a una festa Rave no em queda sinó donar la pedalada definitiva. "Yoooooo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así…" Bé, el cas és que a l'alçada del port vaig engegar el ZEN, i, més rebel que mai, vaig seleccionar el que volia escoltar, sense deixar-me acoquinar per ell. Vaig triar en Brel. Al principi no em vaig adonar, alguna cosa no acabava de quadrar, és cert, però el soroll del trànsit em confonia. De sobte, al girar direcció el llit del riu, vaig sentir amb claredat un "quittez-moi tranquille", i el que podríem traduir com a: "fot el camp o et llançaré pedres de pluja (pedregà) fins obrir-te el cap". Vaig posar peu a terra. Què estava passant?. Ràpidament vaig repassar les cançons: "Coin des indépendantistes" on hi era "Bruxelles", "Lieutenant-Colonel Antoine", on abans hi era "Zangra", "Le plats pays" ara era "Plats bruts", o ben bé, i fins i tot en anglès, "Marchena's boys", en lloc de "Au suivant". Vaig pensar que m'havia mort, perquè la mort és l'altra cara del single de la vida, i el propi Dante em feia una passejada pels cercles infernals. Però no, n'estava viu, i ben viu, perquè tenia ganes de pixar. Vaig buscar Brassens. No hi era. Hi havia un tal Georges Poiriers, que mai no havia sentit, i que igual cantava "La bonne réputation" (on un paio malparit, que s'alçava sempre ben d'hora, no feia sinó delatar els pobres "voleurs de pommes", i al què tant li agradava seguir "la musique qui marche au pas") que el seu darrer èxit: "Et comment est-il?". A aquestes alçades de l'etapa ja no entenia res. Però la curiositat per veure què podia haver passat amb la resta del meu ZEN em neguitejava. Vaig fer una ullada a l'Aznavour: "Venise avec toi" o "Vivre de l'amour", m'ho van deixar ben clar. Només quedava comprovar què podia haver passat amb les llengües no romàniques. El primer desencís el vaig tindre amb el Gilbert, el "Mai no puc estar tot sol, hòstia santa!", no va ser massa esperançador. Però el pitjor encara estava per vindre. Schumman, "Dichterliebe", amb aquest no s'atreviran, em vaig dir. Però el que em vaig trobar va superar tot allò que a aquestes alçades de la pedalada diumengera podia haver imaginat. "Dichterhass", subtitulat: "Schwarzes Shirt", d'un tal G. Pons. Res a fer. Vaig pedalar en silenci. Però als 4'33'', vaig pensar que potser la música instrumental no havia patit la mateixa transformació. Vaig seleccionar els valsos de Chopin. Directament de la França més profunda una acordió vals-musette va començar a interpretar-los. I el que és pitjor, al rerefons, podia sentir-se un contracant en vocalise de la Piaf que me reenviava als cercles dantescs. Vaig pensar en Beethoven, en Bach. Ningú no gosaria reescriure la seua magna obra. Però on hi era la Patètica, ara en trobava l'Ètica. I les magnífiques versions d'en Gould, havien estat substituïdes per unes maldestres demostracions "toque Bach en cinc minuts" amb orgue Hammond. I per la mateixa regla de tres, les versions jazzístiques de Loussier, n'eren ben escolàstiques i amb instruments originals. Tan originals, que el contrabaix tenia el pont desplaçat i sonava com un cercle infernal. El clavecí tenia cordes trencades i la continuïtat melòdica era una successió de sons i "taps-taps" del mecanisme lliure. I la bateria només tenia dos timbals petits que feien més nosa que rítmica. Ja no sabia si els peus els tenia a terra o als pedals. Hi era en xoc. Vaig tornar a les cançons. Els tangos de Julio Sosa eren melopees gregorianes. I el cant gregorià s'havia transformat en el violí d'en Grappelli, antic component de Gregor & His Gregorians. Totalment desorientat com era, vaig adonar-me que havia arribat al passeig marítim. De sobte, vaig pensar que caminant mai no m'havia passat tal cosa. Que, independentment del recorregut i el sentit en què el fes, mai havia notat cap cosa estranya al meu ZEN. Però també és cert que a peu patisc la síndrome dels leggings: bocabadat (gràcies, mascareta) i sostret d'allò més davant la desfilada que em deixa amb un pam de "nez".

ZEN

Des que ho van prohibir fer damunt la bici, només escolte música pel carrer amb el meu ZEN quan vaig a peu. Vaig tindre un iPod que Déu sabrà on és, perquè a la butxaca on devia estar no hi era aquell dia que el busquí per anar en bici. I, temps enrere, només he fet anar els auriculars amb la ràdio transistor que penjada d'un fil i un clau m'entretenia balsàmicament amb els 40 principales i les notícies, mentre gravava a cops de martell mecànic l'abreviatura PAT al cantó de milers i milers de peces rodones -embellidors, els hi deien- quan treballava al sector del metall. Llavors jo tenia uns deu onze anys, i potser que inconscientment va ser en aquells ominosos dies de treball clandestí que decidí ser músic. Però tornem al ZEN. Als matins, abans de la compra del dia, faig una passejada improvisada, tant o més que el repertori que m'oferirà el ZEN. Perquè mai no sé el que eixirà pels susdits auriculars. És clar, la música l'hi he posada jo, però no faig una selecció prèvia, i el propi ZEN fa la seua. I de vegades l'encerta amb els indrets que trepitjo i d'altres no tant, però mai el corregisc. Ell té el seu criteri i jo el respecte. La major part dels dies, la música fa només de banda sonora. Podríem dir que més que escoltar-la, la sento. Van passant les peces sense pena ni glòria. Però n'hi han dies que de sobte una d'elles deixà de ser aquella musique d'ameublement que deia Satie, per a convertir-se en la protagonista d'un moment més o menys sostingut de bellesa visual i sonora que crea una nova realitat, un instant infinit d'emoció inesperada. Coincidències, l'indret i la música, que de vegades, per la inusitada commoció que em produeixen, semblen dirigides per algun déu menor, però caritatiu, que decideix capritxosament sostreure'm del món per a poder gaudir-lo amb la intensitat que només ens procura l'acció de l'art: aquella estranya sensació que recolzada per l'emotivitat sembla nodrir el profund coneixement de la realitat de la què ens evadim. Ara sóc al passeig marítim. El domini del sol només troba l'estàtica i un poc impertinent i desafiant oposició del mar. La sorra amb prou feines assisteix a l'equilibri que ordena el no-res blau del cel, i la sensualitat adormida dels cossos desperta impulsada pels seus propis moviments. De sobte, la veu del faune s'alça imperativa sobre els esguards sempre joves del desig. I el Preludi de Debussy em bressola i m'ofega amb la mel obsessiva dels sons i les volences desfermades del seu somni. Estic per dir-los "pareu", "no remeneu els cossos" o el faune trencarà la seua migdiada i canviarà els colors domèstics del món. I a poc a poc s'allunya el mar de la vida, i la ciutat recobra les passes del seu immarcescible ritme de martell mecànic. Ara és Buarque qui parla, i comprens fins a quin punt el treball mai no ens farà lliures.

 

El carrer del forat

Davant la façana del bar i banyada pel sol matiner i mig recolzada la cadira al seu costat hi és la tauleta on seu només l'home octogenari que beu de la tassa de cafè mentre la copa d'aiguardent espera el seu moment particular d'arribar als llavis prims entre el glop de cafè i la glopada de fum que el caliquenyo dóna com a resposta aèria a la imposició lluminosa penetrada de l'atmosfera freda que amb prou feina travessa la mascareta del vianant que observa l'home gran de galtes esculpides a cara descoberta i cap tapat pel barret de minsa visera sobre els seus ulls aixoplugats i l'esguard incrustat del qual mira la felicitat pura d'aquest tros de carrer que és un retall de paradís i la ubicació del qual és un misteri pel passejant que tot i avesat com és a les escletxes que la memòria deixa anar de tant en tant als sentiments nostàlgics sempre serà un secret conegut només per la seua malaltissa propensió a la melangia i la llàgrima amagada rere el somriure somort de tants i tants amors lluminosos i imaginats i que mai vos dirà com aquest matí esponerós de desembre que trenca el temps i la vida dita real i els converteix en una deliciosa pàgina de dibuixada intimitat més enllà de les misèries individuals que a ningú interessa assenyalar dels sons i els perfums que són i no hi són al costat del sedós i vellutat fruir dels tubulars que suren per l'empedrat de llambordes que han aconseguit emergir de l'oblit amb un tot d'herbes nouvingudes entre aquests queixals de pedra i les genives terroses dels quals confirmen que no tot està perdut i que potser només amb una mica de voluntat tots els éssers podrien adonar-se que la vida és una imposició que cal defugir a la més lleu oportunitat que se'ns presente entre el bes de la mare i el de l'amant.

Malas hierbas

El nou Governador li va regalar aquell tros d'horta que havia estat requisat al cap dels dissidents. Un verger paradisíac, extramurs, al nord de la ciutat. Com a infiltrat, havia estat peça clau en la desfeta del grupuscle contestatari de la Societat Econòmica i l'antic Governador, i d'ara en avant tot podria controlar-se sense entrebancs. La propietat era magnífica. Alqueria fortificada de dues plantes. Arbres de tot tipus: palmeres, albers, figueres, llimoners, tarongers, pomeres, pereres… Conreus variats. Tot tipus de hortalisses i verdura: ceba, alls tendres, carxofa, albergínia, bledes, espinacs, pastanagues, cols, carabassa, bajoca, roget, bajoquetes, garrofó, tavella, tomata, pebrots, melons d'Alger, xufa... Fins i tot raïm, gessamí, roses i malva-roses… Aus de corral, cavalls, vaqueria i porcatera. Jornalers i servei domèstic. I tota l'aigua necessària per nodrir-ho. Però no n'era prou. Ell tenia ambicions. Volia fer carrera a la Cort. Ara era propietari, ja tenia un patrimoni. Faria un bon matrimoni i esperaria la seua oportunitat. Passà un temps. Un dia, a casa de la seua promesa, es va assabentar que l'exèrcit imperial -tot i que l'Imperi no era sinó una nostàlgia malaltissa- necessitava blat. I no s'ho va pensar dues vegades. El seu futur sogre el va prevenir. Ell els demostraria, però, com era allò de prendre decisions i complir-les. Va començar pels camps de xufa. Les fulles verdes i les espiguetes li van recordar el blat. "Tierra seca, de barbecho y plegaria a Nuestra Señora de la Leche y el Trigo", com li agradava presumir parlant la llengua que tampoc no era seua. Terra que produïa el gra diví, el blat, i del blat el pa, allò que "Jesucristo repartió en la última cena", reblava. Passejava a cavall per les seues terres, i no en aquella estranya màquina, el velocípede, com feia el seu futur germà polític, per poder controlar de més a prop, a peu d'obra, dia a dia, aquella transformació. El seu home de confiança, però, li va insistir que aquell projecte no tiraria endavant, que aquella terra no era de blat, que era terra de regadiu, rica d'allò més, com molt bé ell sabia, i que el blat és podriria abans de treure el nas del cavalló. Però no va voler escoltar. Ja ensinistraria ell la terra i tot el que se li posés al davant. Drenaren camps, cegaren aqüífers, assecaren marjals… I al capdavall, sembraren el blat. L'estalviaré al lector els maldecaps que aquella imposició contra natura va produir. El blat no va quallar, és clar, ni amb tots els precs del cel. L'amo, però, lluny de reconèixer l'errada, va començar a trobar "excusas de mal pagador", que hagués dit ell mateix. Sobretot, perquè, fatxenda com era, havia fet arribar als seus contactes de la Cort la promesa de que els seus dominis estaven produint allò que més necessitaven els exercits imperials, el blat, el miraculós blat de Déu. I es va obsessionar amb el que ell denominava "malas hierbas". Elles i només que elles eren les culpables de la malifeta. I és que estaven per tot arreu. Al marge dels camps, dels camins, brollaven com bolets de tardor els enciams. Camuflats entre els malaltissos brots de blat, hi eren les fulles de xufa. A qualsevol indret dels marges de les sèquies, hi trobaves espinacs, bledes, carxofes, faves… Els seus homes, com si d'un petit exercit es tractés, revisaven pam a pam la hisenda i arrancaven, per ordre superior, tot aquell tresor que l'amo anomenava "malas hierbas", i se'l duien a casa i el menjaven com no haurien fet de normal. No cal dir que desprès dels camps de xufa, i en vista de la magra producció de blat, va arramblar amb la resta d'aquell tros de paradís. I en quatre dies mal comptats va desfer aquell regal dels déus, bé, del Governador, capficat com era amb la producció d'un cereal que no acabava de veure el cel. Davant el seu fracàs, va tancar-se a casa. No volia parlar d'aquella destrossa i evitava la vida pública. Va trencar el compromís. Les poques voltes que eixia a estirar les cames, l'odi dirigia el seu bastó a tort i a dret per rebentar totes les "malas hierbas" que es trobava al seu pas: albergínies, carabasses, tomaques, pebrots, melons… La terra s'obstinava en seguir produint-les indiscriminadament, aleatòriament, anàrquicament, podríem dir, però tossudament. I ell les imprecava, les insultava en aquella llengua del gra de Déu, en aquelles noves paraules en que ja no eren sinó "malas hierbas", segons el nou senyor d'aquell tros.

Blues for Line

Plou dins la nit.

Hi és l'ombra del mar.

No em demaneu

per què, si ja

la pluja mulla

la pell de pedra

de la ciutat,

pels carrers llisquen

les dues rodes

de tants ciclistes

que la seua gana

sacien, Senyores

i Senyors.

Infant eyes

Va caminant pel passeig. L'esclat del sol fereix els ulls que miren el mar. Les bicicletes suren pel costat de la sorra, i un silenci irreal, fet a parts iguals d'ofegats crits i amagats desitjos, domina el pensament captiu dels vianants. Són els cossos l'espectacle nouvingut dia rere dia. L'exhibició de la pell dolça de les xiques i la tibant dels xics. La remor del mar com a teló de fons modula el contrapunt inquietant de l'infinit. És la mort i és la vida, l'alfa i l'omega, el principi i la fi de totes les coses que acabaran dissoltes als seus budells eterns. D'això, el seu nul interès aquest matí d'Octubre -sí, amb majúscula, que és nom propi, propi d'un temps i no ordinari. ¿Qui vol perdre's a l'eternitat dels déus -sí, amb minúscula- si té a tocar dels ulls la finitud d'un miratge recolzat al plaer de la sorra?. I com si d'un oxímoron es tractés, la banda interior d'aquest paral·lel litoral llança, sobre l'atmosfera humida dels que deambulen, els sons orfes d'una nit que vol existir al bell mig del dia. I ho vol fer amb la innocència dels ulls cecs dels xiquets que no veuen sinó el blanc i el negre dels seus dols i alegries. I el caminant es diu que no, que aquesta música encara dorm entre les cuixes dels amants, que no pot pretendre un desdejuni net de pa blanc i cafè negre, que cadascú dels seus sons traspua la solitud immarcescible del bes, la buidor anunciada de les carícies al dematí. I es pregunta si només ell se n'adona, si només la seua oïda sent l'esquinçall desolador d'aquesta melodia tallant de blanc a blanc els ulls dels nens.

Lost in Translation

Fullejava l'àlbum: imatges 

de quan éreu eterns 

i no sentíeu la vida, 

sinó les hores. 

De quan els besos 

soterraven per sempre els jocs, 

i l'aventura humana 

era una tornada oblidada. 

Ahir vespre recordava 

imatges de quan éreu déus. 

I he tornat a enamorar-me d'ella… 

I de mi mateix. 

Sempre vos estimaré, benvolguts. 

Perquè mai no vaig adonar-me 

que potser era feliç.

L'all

 

Tot va començar per un all, per un gra d'all. Eixia jo de Consum. Com que no havia dut el carret -de fet era una compra improvisada- portava dues bosses, una a cadascuna de les mans, ben carregades. De sobte, una gitana em demana: ¿Quiere ajos, caballero?... (Darrerament tots som cavallers) No, gràcies… ¿Puedo decirte algo?... (Ja em tuteja) Tinc pressa i… Soy gitana, pero honrada… Dona, una cosa no en té… (Tampoc no em deixa acabar aquesta) Que te he visto salir por la puerta y, mira, la piel de gallina… (No en té de pèl als braços, i la pell és ben fina, però si ella ho diu) ¿Cómo te llamas?... Pepe… No, pero el nombre de verdad… Pepe… (Dubta) Mira, Pepe, con el corazón te lo digo: (I es toca la mamella esquerra) quiero que cuando me vuelvas a ver por la calle me digas "Gracias, Carmen, muchas gracias". Anda, toma… (I fa com que vol ficar-me un gra d'all a la bossa de la mà dreta) Dame sólo un euro… No, deixa'm estar que tinc pressa… I ens acomiadem a la francesa. Això va ser dimecres passat. Divendres, tornava del Mercat del Cabanyal carregat amb carret i bosses. Al creuar la Plaça del Rosari, on sempre hi ha una colla de gitanos asseguts als infames bancs que ornamenten (sic) una font soterrada (més sic) -per a major glòria dels déus pagans- i que parlen per no callar -els gitanos, no els bancs, fent homenatge a l'homònim prec- un d'ells, dirigint-se a mi, em diu: ¡Miguel!... Ben fort, amb veu fosca i casernària. Tot i que sé que és a mi a qui interpel·la, jo seguisc com si no. ¡Migueeel!... I ara ja no puc fer-me el distret. Gire cua i dirigint-me al que m'ha cridat li dic: no sóc Miguel, sóc Pepe… I es disculpa amb desgrat, el que em fa pensar que allò és una forma de burleta que fan amb els que passen per la seua plaça, com que estan tan enfeinats. Bé, deixem el flash-back. Avui dimecres anava caminant amb tota la impedimenta, Brompton i paraigües inclosos -que el cel de Madrid era un sí que no, que sí, que no, i si plou a Madrid a València ens banyem, segur- anava, deia, direcció al riu, el Túria, no el Manzanares. Darrerament, la política comercial, les estratègies, dels pidolaires ha millorat moltíssim. Abans es quedaven parats, a terra, amb la mà estesa i la cara avergonyida que dirigia el seu esguard a la vorera, mentre un cartell casolà exposava les seues necessitats i, fins i tot, les causes de la seua caiguda en desgràcia. Ara no, ara el que arrasa és el pidolaire saludador: Hola, señor, buen día… Ni bon dia, ni buenos días, buen día, coses de la conciliació. I ho fan amb el goig i bon rotllo en què els treballadors de Consum et saluden quan circumstancialment te'ls trobes pels passadissos del súper: buenos días, caballero. Ja la tenim. Política comercial. Jo sempre els hi torne la salutació, als pidolaires i als consumistes, però no els hi done diners a cap dels dos per no tacar amb mercantilisme aquesta bonhomia sobtada. I heus ací, que, direcció al riu, a la alçada d'Aqua, just a l'altra banda del carrer on hi és El Corte Inglés, un pidolaire m'ha dit: Hola, señor, buen día… Hola (Jo sóc de tendències lacòniques)… I ha insistit: Buen día, Pepe… ¿Què ha dit? ¿Ha dit Pepe? ¿Com és possible? Em punxen i no em trauen sang. ¿Com que Pepe? Bé, el nom és fàcil d'aprendre i potser li han dit: a València tots són Pepe, i l'home ho aplica com a ornamentació pidolaire. Perquè si comence a pensar en una gitane connection, acabaré apuntant-me al negacionisme més negat o al terraplanisme més planer. De camí cap a casa, però, passe davant d'una franquícia de 100 montaditos, i de dintre l'establiment ix amb veu ressonant i cridanera un maleït ¡Señor Pepe!. Hauria d'haver-li comprat els alls.