Divendres negre

Divendres. Compra al Mercat del Cabanyal. La fruitera: un any més. Com passa el temps, eh? Què et pose, carinyet?... El temps és un 'continuum' que confonem amb el moviment circular de les manetes del rellotge o de l'òrbita terrestre, l'espai de l'òrbita solar, les metàfores de les hores, els dies, etc. o les edats de la vida. Pitjor encara, si creiem que el cercle d'una pedalada assolirà el punt impropi d'aquelles paral·leles infinites que només la por és capaç de construir mentalment per a vergonya nostra i de tots els nostres descendents. Com pots pensar que una habilitat que està a la alçada de qualsevol mico pot donar-te l'eternitat dels déus?... Vols kiwis?... Com dir-te que no un dia com el d'avui. Un divendres -diuen que es diu aquest dia d'avui, dia de Venus- en què tots creuran passar pàgina d'un llibre que ni existeix ni coneixen, que és pura tradició oral. El temps. Perquè el temps és tradició oral, ningú l'ha vist mai, ningú l'ha tocat. Ningú l'ha pogut registrar amb l'escriptura, només el passat. Aquell anomenat temps perdut. Tot el temps és perdut. Ningú l'ha pogut mesurar sinó amb mides d'un espai que el rebutja. Amb les dotze falanges dels quatre dits que van donar la numeració sexagesimal… Sis kiwis?... Sí, és clar, i sis peres i sis plàtans i sis pomes de sis pigues pèl-roja i els seus múltiples. I raïm, el nombre de grans del qual serà divisible per sis. Què no entens que l'eternitat és sexagesimal? Encara no t'has adonat que la matèria dels somnis és el futur sexagesimal que mai no existirà?... 12'6o€… Ho veus?... Com?... De sobte, una xica li passa un paper a la fruitera: 'és la carta dels reixos'… Els reixos també eren tres, més els tres patges, sis. I els apòstols eren dotze. Saps?... Ana, mira què et diu l'home -diu la xica… A tu també et diuen Ana?... És clar.

El peixet al dit

En somnis vaig conèixer 

un peixet de colors. 

Hi era a la polpa del dit. 

Del meu dit cor. 

No més gran que un gra 

de sorra, tenia tots els colors. 

El mirava i em somreia 

o jo ho creia, tan joiós 

em semblava nedant 

de la meua petja als solcs. 

En despertar vaig mirar 

el polpís del dit cor. 

Cap peixet hi era. 

Només l'oblit dels colors. 

Del somriure, només la quimera. 

A la nit vaig dormir-me a contracor

amb l'esperança d'una tornada, 

d'un retrobament pels solcs 

compartits d'una pedalada 

amb la nocturnitat de la tardor. 

Però el tou del meu dit cor 

hi era al somriure oceànic 

i el somni d'un peixet de colors.

El piano

I el piano va arribar. Acabava de morir la seua mare. Va haver de deixar la seua ocupació de caixera a la botiga de teixits de la cosina germana. D'ara endavant, hauria de fer de mare de les germanes petites i filla gran del pare vidu. Perquè la germana gran s'havia casat. I el pare, pintor depurat pel franquisme, encara sort que hi podia dedicar-se i menjar del que era la seua raó de vida. ¿I ella, què raó en tenia?... Des de ben petita tocava el piano als seus somnis. Sobretot, la Gran Polonesa de Chopin, la més coneguda, aquella que hi havia sentit tantes vegades a la gramola de casa. Quasi era una obsessió. Però va viure la seua infantesa i part de l'adolescència massa pendent de l'egoisme de la mare i la germana gran. I sempre seria l'endemà que potser… Desprès, quan el seu pensament començava a caminar sense crosses, va arribar la guerra. I quan va acabar, la subsistència i el passat republicà del pare ho van empastifar tot. En algun moment, però, com una espurna ignorada, com un caliu que no saps on hi era ubicat, va produir-se el renaixement del somni. La postguerra anava declinant, i potser amb aquell minvat fil d'oxigen que arribava d'un passat d'altre món, n'hi va haver prou per revifar el que ella creia era la darrera possibilitat d'un somni, però que en realitat seria cremar les naus dels seus darrers delers. Perquè el piano era la contrapartida al nou status. Ella faria de mare i filla gran, però volia aprendre a tocar aquell instrument que de sempre l'havia encisat. I el piano va arribar. Era de segona mà. Utzman per malnom. Caixa mitjana. Cordes no creuades. Dos pedals. Piano modest, mediocre, per unes aspiracions superiors a la seua alçada. Però ella què en sabia. Ella volia tocar el Chopin dels seus somnis. La Polonesa, el Nocturn. Tot i que el seu pare va dur-li una partitura del "Tristan i Isolda" reduïda per piano. Però també ella seria una pianista de segona mà, reduïda. Perquè ja no disposaria del temps necessari. Aquell temps, la qualitat del qual era no demanar compensacions. Ni les seues mans eren aquelles mans que en somnis dansaven pel teclat de la polonesa. I tot i recordar el somni, alguna cosa se li trencava cada vegada que obria la tapa del piano. I a poc a poc el va obrir menys. Resignada a que la vida prenia d'altres dreceres. I el piano va quedar clos, mut. A l'espera d'altres temps, d'altres mans, d'altres somnis. Però hi era. Amb els seus dos pedals i tot.

  

El que no es pot dir

Les primeres vesprades de la tardor 

tenen el sol envellit de l'estiu 

i la tristesa lleu dels adéus. 

El pa d'or de les converses 

que a poc a poc llisquen pels dits. 

L'obscenitat del desig trencat 

per quatre somnis i malentesos. 

Aquests primers capvespres 

malaltissos de fulla caduca i seca, 

de perenne retrobament del retorn 

de l'angoixa trencadissa que degoteja 

pels plecs insondables de les mentides 

que ens van permetre caminar fins aquí, 

ens recorden el que cap falta fa recordar: 

com s'ha de pedalar, com no equivocar el bes 

i, sobretot, com callar el que no et puc dir.

El silenci dels estius

Per a C.C.D. amb el meu afecte.

Tots els estius de la infantesa eren llargs silencis sense engrunes. Ombrívoles cambres de sòl lluent. Finestres a dos dits de tancar. Persianes com a tendals de fusta. Cortinetes dansaires refredant l'esguard encara no ofès per la ciutat. Perquè els carrers conservaven façanes d'un altre temps. Plantes baixes. Vivenda i un pis. Dos pisos i terrassa. I els ulls, l'única part del cos que té ànima, no arribava a ofegar-se en la misèria que arribava sense adonar-nos-en. Caminaves sense por, convençut que la vida era només un requisit amb pòlissa, i que les passes no eren cap cosa significativa si les voreres calcinades tenien de tant en tant un arbre perquè els gossos quadricularen el territori. "¿Ja has pixat?". "Veu aigua". "No demaneu res en casa de la tia". I passàvem l'estona asseguts. Amb les cames suspeses i creuades. També l'esguard suspès sobre l'atmosfera mig fosca de la conversa a mitja veu. De les paraules a mitja llum, perquè deien no només el que semblaven dir. I els reülls i complicitats, els silencis, completaven aquelles llargues visites que a l'estiu la mare feia als familiars que no havien defugit romandre a la ciutat. Era una vida a mitja vida. Sempre cautelosos en l'elecció previnguda de la resposta a les magres apel·lacions dels adults. "¿T'agrada?"… I era la primera vegada que menjava gelatina, aquella cosa fastigosa amb sabor de llima. "Sí". Món tancat a la foscor fresca dels santuaris que les cases erigien al bell mig del desert de les ànimes errants dels que patíem el cant permanent dels insectes excitats per la calor i l'abisme clos de les finestres amb mosquitera i les obscenitats per descobrir. I jugàvem tots sols. Perquè els amics del carrer, els únics, no hi eren. O de tant en tant, la germana i jo, fèiem curses ciclistes amb coixins lliscant per terra. I poc més, perquè el silenci sec i calent obligava la vida contemplativa, la quietud de l'alè més fred que l'aire ardent de les migdiades. I els nassos, l'única part del cos que és memòria, trobant a faltar els perfums que anys desprès farien plorar discretament records d'un menjador adormit de fusta fosca, besllums dolços de gessamí i paraules no dites. La resta, superfícies estèrils i higièniques com la cendra.

O que será

Jo no sé si tu saps

Que jo sé que tu saps

Si jo sé que no saps.

Jo sé si tu no saps

Que no sé que no saps

Si no sé que sí saps.

'Xè, no' o la sèrie de Pibonacci

Vaig poc a la perruqueria. De fet, diria que no em talle els cabells, sinó que me'ls faig xollar. De sempre ha estat així. Va iniciar-m'hi el meu pare, i jo faig el mateix. Em duia al perruquer, quan era un xiquet, un xerrador molt amanerat, que em deixava el cap com una bola. I només apuntava pel meu front un tímid serrell, que em tornava a dur. Hi era convençut que rapant-me a zero milloraria la qualitat dels meus cabells. A dia d'avui, però, pocs em queden. Però ell ho feia amb tanta bona fe, que tot i que la realitat ho refuta, no perc l'esperança d'un endemà pilós. Bé, avui mateix n'he baixat. Pedro, el perruquer, és un 'xic' de quarantai, amb canes més que incipients, que vaig conèixer quan només era el nebot del perruquer anterior. Em temia que la conversa acabaria ofegada pels nyics i nyacs de La Roja, però no: hem parlat de com de fugisser li sembla darrerament el pas del temps al pobre Pedro. "Si es que todo va deprisa. Y todo son inventos para optimizar (ja la tenim) el tiempo, para que no paremos"… Això, li he dit, és que et fas gran… "Pues eso será". De fet, cada volta que hi vaig el trobe més integrat amb el mobiliari de 'railite' i la col·lecció d'ampolles Floid que va heretar de l'oncle. Sí, la perruqueria és depriment, i a mi m'agrada. És un viatge al passat. Només faltaria qualsevol fotografia d'una dona mig nua de revista italiana prohibida dels '60 i tornaria sobtadament als set anys encuriosits del començament de la consciència, diuen. "Vecina!", ha cridat Pedro. I ella ha fet una salutació amb la mà que no duu el gos. I desprès, Pedro, ha afegit: "Xè, no". Com?... "Estas son las 'che, no'. Pues que pasan nada más abres y ya te ponen enfermo para el resto del día. Che, no, de buena mañana, no!". Desprès m'ha explicat que la veïna és la de dalt de la perruqueria, que és molt simpàtica i que està molt bona. Cada dia més. Però que el gos és molt antipàtic. És la xifra 1, diríem. Ara us explicaré. "¿Es o no es para ponerse enfermo. Todo el día pasando 'Che, no'?". I es dir això, que torna la veïna i obri la porta: "Pedro, dejo a mi chico (el gos) solo. Ya sabes"… "Tranquila, yo me ocupo"… S'acomiaden. "Sin perro gana mucho"… 1+1=2 ¿Però abans no els hi dèieu 'pibon'?... "Eso ya pasó. Va todo muy deprisa. Ahora son las 'Che, no'. Otra! La mujer del lotero. No he visto cincuenta más bien llevados. Supera la vecina"… 1+2=3 Però açò és un sofriment, Pedro… "Un sinvivir. Mira, mira, la de los masajes"… Amb final feliç?... "No sé, aún no he ido. Pero supera las otras"... 3+2=5 Tens un cantó privilegiat, Pedro. Perquè la perruqueria fa cantonada i pel davant hi passen les vies del tramvia, amb la qual cosa el panorama és molt obert. Però Pedro m'etziba: "Estoy haciendo una encuesta entre los clientes. ¿Tapio la puerta del tranvía o hago un mirador?"… Un mirador, un mirador, li dic amb deler. Hi poses cadires i cobres per seure. Pedro riu. De sobte: "Hola, qué tal?. Uf, la ciclista. La mejor. Yo también he traído la bici. Ah, que por hoy ya vale"… 5+3=8 I, a poc a poc, van passant, una darrere de l'altra, les que fins ara eren les representants de la sèrie de Pibonacci, ara conegudes com les "Xè, no".

Esfumí

Els núvols del matí decoloren les coses del món.

M'agrada pedalar com si fos de vesprada.

Com si hagués gosat trencar la rutina del dia.

Com si el dit de Déu fes d'esfumí,

i dels colors només quedés el seu nom.

Puc dir verd, però no ho veig.

Puc dir groc, però no hi és.

Puc dir gris, però millor evitar l'esfumí.

Valsinha

Volia trencar amb tot. Canviar-ho tot. Pedalar a la nit com si la vida s'acabés l'endemà. No dormir, sinó caure esgotat. Menjar si sentia gana. Beure només per calmar la set. Però estava obsessionat amb la llum del sol. Tots els dies s'acostava vora platja i caminava amunt avall fent i desfent les petjades de la sorra sobre la seua ànima. Patia. L'espill del mar el consolava i el desolava. El reflex del sol al got de cervesa el calmava i l'enervava. Un glop de sol, això és el que desitjava. Però només era cervesa. Potser era massa tèrbola per atrapar aquella llum que el requeria com els cants que Odisseu tant temia. I va demanar begudes, la raó de les quals fos atrapar el raig perdut del sol sobre la seua mà. La mà que agafava el got com si fos una ballarina. La mà que enllaçava la cintura de la xica que ballava glop a glop, volta i giravolta. Aquella valsinha va ser definitiva. Mai va posar-se el sol. Sempre era dematí. Sempre la dona. Sempre el got. Sempre aquella llum al fons del vidre.

17/3/2021

 

Avui torna a ploure,

tant sí com no.

Avui, no n'hi ha elecció,

 ni escapatòria ciclista.

 La tristesa del cel,

la pluja no dita,

la nostra tristesa acarona.

Ella era, més enllà de les carícies,

les mossegades o les rialles,

el lligam no imaginat

amb la infantesa

i la desraó de la vida.

Avui torna a ploure.

Tant sí com Mona.