BSLE Sunrise of Celia

El Celia

De xiquet anava sovint al port. El port de València, al final de l'Avinguda, tenia la seua entrada principal a l'altura de l'escala reial i l'edifici del rellotge. Tot i que els Tinglados (rafals o coberts d'estil modernista reconvertits avui en dia en Paddock de la F1) encara conservaven alguna activitat de càrrega i descàrrega, el ben cert és que ja començaven a ser objectiu específic dels espavilats de la ciutat. Que no farem berbena?  ¿I la fira de juliol?, que els senyorets del Passeig de l'Albereda no dormen a les nits… Si mai no han dormit a les nits els senyorets, no veus que no treballen a l'endemà… Doncs estan de morros… El pare i jo anaven sovint al port. El meu avi patern havia estat cap de colla d'estibadors. I el meu pare, desprès d'una vida laboral ben difícil, tornà a les seues arrels estibadores. I va ser feliç. Molt feliç. Jo, com a estibador hagués estat més bé mediocre, la veritat, però ni el treball físic ni la intempèrie em molesten, deu ser part dels meus gens. Caminàvem pels molls saludant a tort i a dret vells amics de l'avi i del pare. Si la cosa no anava molt magra de diners ens feien un vermutet a la Cova del Mero. Temps era temps. Era un veritable plaer olorar els flaires penetrants dels vaixells mercants, les distintes mercaderies, el greix de les maquinàries. Sentir el soroll dels motors, el xip-xap del aigua en la pedra i ferro, les dimensions inabastables de la dàrsena i les maromes. El vent humit del mar en la cara, el sol esplendent als ulls, el salnitre profund als pulmons. I el port va desaparèixer.  Allunyaren els mercants. Feren lloc al port esportiu, els vaixells de luxe i l'engany del que creu que la riquesa s'encomana com una malaltia infecciosa. I desprès giraren cua, abandonant les runes, amb l'únic objectiu de la seua pròxima depredació. Diuen que el temporal de llevant, la llevantada, el vent enfurismat, l'onatge desfermat i la negligència dels capitans han encallat dos mercants a la platja del Saler, a l'altura del també abandonat hotel de luxe Sidi Saler Palace. Quina casualitat del dit acusador assenyalant la podridura compartida. Jo no sóc marí, ni entenc de vaixells, només m'he acostat pedalant, reflexionant els fets, i em sembla que tant el BSLE Sunrise com el Cèlia només són dos vaixells indignats que aprofitant les circumstàncies han abandonat el ramat i s'han immolat a la sorra. No serà gens fàcil retornar-los a l'ordre establert i potser seran desballestats in situ. Però aquesta imatge de revel·lia, d'albada, no deuria de caure en l'oblit d'un Astillero improvisat. Diuen que Cèlia és nom popular a València, i que prové de l'etrusc Celi que significa setembre, és clar.

El BSLE Sunrise

Van a por ti

De aquí

Desde que le robaron su bici, siento una cierta complicidad con G.P. A mí, me pasó igual. No es la primera vez, además, que cruzo mi costoso pedalear de Valenbisi, de vespertina vuelta a casa, con su no menos espesito ritmo de carrera -mediática?- en el viejo cauce del Turia, enfundado en su ceñidita camiseta blanca y la sonrisa de "pagas tú" que lo caracteriza. Sitio, por lo visto, el cauce, a la altura del Ágora, cómo no, que se está convirtiendo en una verdadera jungla entre el asfalto. Déjame decirte, G.P. (no confundir con Gran Premio de F1) que tanto aquel luctuoso hecho, el robo de la bici, como el sorprendente encuentro del otro día, son señales que deberías tener muy, pero que muy, en cuenta. Un camisa blanca como tú, un triple o cuádruple "ex" (he perdido la cuenta, la verdad) que ha entrado de lleno en la deriva de los "vice" (y ojo!, cuando seas nombrado "exvice") habría de leer entrelíneas tales acontecimientos. Qué haces, encima, por si no fuera bastante inquietante lo que observo, con camiseta gris y sacando pecho frente a una culebra que no redujiste tú? Esta actitud provocativa puede costarte realmente cara. Porque G.P., debo comunicarte que van a por ti. Y son los tuyos. Aquellos que, hasta no hace ni cuatro estafas, te consideraban uno de los suyos. Y si no, cómo sabía tu dirección la culebra de herradura (¿recuerdas la cabeza de caballo sangrante de El Padrino?) Y ojo, G.P., que la de herradura bastarda es ligeramente bastarda, perdón, quería decir venenosa. Ha llegado a mis oídos, querido G.P., por si crees que exagero, que en Quart. Sí, hombre, que no recuerdas dónde es la sede del partido?. Ah!, que ahora caes. Pues cuidado. A lo que íbamos, que, en Quart, ya se te conoce como Nadine, ese ciclón o tempestad tropical que nadie sabe a dónde va ni qué quiere; es decir, su comportamiento -el tuyo, por lo que parece- es calificado de errático. Tanto o más, que tu decisión de hacerte una chaqueta con la piel de la herradura. Nadie, en efecto, había desafiado tan mayúsculamente a los capos de Nuevas Vegas. De hecho, he llegado a preguntarme si debajo de tu camisa blanca no se esconde un verdadero cazador blanco cuyo corazón negro se mueve como pez en el agua entre los peligros de la selva negra, no de bosques, sino del pegajoso alquitrán de las mentiras.

De festacions

Si la vida fuera como debería ser, todos los viajes en bicicleta habrían de dar finalmente en el mar (Manuel Vicent, dixit)

Ahir dissabte, de vesprada, vaig anar a la mani -afegiu festació, si us abelleix- amb bici, i al capdavall no vaig acabar a la mar. A no ser que, aprofitant la retòrica literària, li donem la qualitat oceànica al munt de gent que hi érem. No vaig dur-me la màquina de fotos, no sé on tinc el cap, o l'ull, per ser més conseqüent, però també és ben cert que, al capdavall -i van dos-, ja ens coneixem tots. Va sorprendre'm que, fins i tot a la ciutat, hi arriben -cada vegada l'horta és més lluny- les sements de les carxofes -abuelos, els hi dèiem de xiquets- amb la seua faldilla de tutú que ha descobert que la terra ja no és plana, i que sempre li donen un toc poètic als moviments i les esperances dels parroquians. Hi tornarem, de segur. Ens espera una tardor oprimida per l'estupidesa dels homes. I serà sense ballarines d'un tutú deutor d'Al-Biruní. Què hi farem?. Avui diumenge, de matí, he anat a la bici -afegiu festació, si us plau- en bici. I, al capdavall -i van tres-, sí he acabat a la mar. Demanen, els amics d'Albuixec, Massalfassar, Museros, Massamagrell... carril bici fins a la mar per pura i dura coherència literària, és clar. Perquè de fet, i a diferència de la d'ahir, les bicifestacions són per damunt d'altres opressions. Hi érem pocs, un centenar mal comptat, però d'una diversitat que jo no dubtaria en qualificar de variopinta, en homenatge a l'actual guanyador del Tour, le buveur Wiggins. En arribar a la plaça de l'església d'Albuixec només érem tres, comptant-me jo mateix. Billar francès, he pensat. He fet un tomb pel poble i, a poc a poc, s'ha fet el pelotón. Com que el sol pegava de valent jo era sota una de les palmeres de la plaça. Se m'ha acostat un home gran, Tomàs, li deien, amb l'excusa de l'ombra benefactora d'aquest arbre que va inspirar les faldilles de les ballarines de ballet: el tutú, que dèiem. En un tres i no res m'ha contat tota la seua vida laboral, la raó per la qual varen construir l'actual Sant Antoni de Benaixeve, com els hi van llevar la meitat d'unes terres per un PAI, i m'ha descrit la seua col·lecció de bicicletes amb gestes ciclistes -un poc adobades, eh, Tomàs- incloses, cosa que mai no faria qualsevol que és manifestés al teu costat sense bici. ¿Deuríem entendre, llavors, que la bici ens transforma en figures literàries? No sé que dir-vos, però en Tomàs és una hipèrbole, de segur. Hi havien, a més, graciosos especialistes del sarcasme que no dubtaven de qualificar com a filiformes les siluetes d'aquells que anaven passats de pes. Fins i tot sembla que escoltaven els crits desesperats de les sofertes bicis, fent seu l'antic recurs de les faules que feien parlar les bestioles. La dita prosopopeia o personificació. Al capdavall -quatre- la festació ciclista mireu ací baix a quina mar m'ha portat. I mentre la gent feia un mos, i com sóc de pedal inquiet, he pensat de fer ruta pel meu compte. M'he acostat a La Pobla, al port, he vist una competició de piragües. I camí de tornada a casa com que anava tot sol m'han fet companyia les ballarines de la carxofa. Tot un plaer de festa…

La mar

I al port de La Pobla

Arqueologia

Prendre la part pel tot sempre és una equivocació. Generalitzar, és a dir, fer demagògia, només ho fan amb certa solvència els polítics, i no tots. I no sempre per maldat intrínseca, sinó perquè molts d'ells, a hores d'ara, ja no saben què han de fer més enllà d'alçar la mà quan toca. Avui he anat a la perruqueria. La raó principal: evitar el síndrome Schiller, que no estan els temps per a trencar cascs a dojo. La meua relació amb els perruquers sempre ha estat ben complexa, tot i que mai no els he demanat sinó una sola cosa: una bona esquilada. Costum que vaig heretar del meu pare, obsessionat per deixar-me el cap com una bola de billar només la mare i jo ens descuidàvem: així, creixerà molt més fort. El pèl, s'entén. I jo em preguntava: "pa' què?" si només trau el nas el flequillo ja estem retallant-lo. Ah, quina quimera. D'això, quan el perruquer em diu un "qué le pongo?", jo, li conteste: "que no me pueda peinar". Cosa cada vegada més fàcil, tot s'ha de dir. I el que dure, dure. Va de temps que pentinar-me comença a ser, si no un impossible metafísic, sí una bona dificultat física; de fet, més bé es tracta d'un rascar-me el crani amb les pues de la pinta, per la parcial i insistent absència del principal protagonista: el pèl. I tot açò ve a compte del que avui he constatat. Les converses de la perruqueria són cosa de pura i dura arqueologia ("la sensibilidad humana apenas ha superado un grado desde la filosofía hindú o los poetas presocráticos" Manuel Vicent, dixit) i tenen dos grans protagonistes: les dones i el futbol, o el futbol i les dones. I tant d'una cosa com d'altra, tothom entén d'allò més. Sembla que ara hi ha un joc a la xarxa on pots fer fitxatges -i apostar diners ben reals, ojo!- i crear el teu propi equip, el qual guanya en importància i prestigi tant en quant les teues alineacions presenten jugadors que han fet bons resultats als partits de debò a la lliga. I n'hi han de jugadors -és a dir, els presumptes entrenadors- que tenen cotització i tot, i ben alta, de centenars de milers d'euros, virtuals, això sí, segons els resultats que n'obtenen. Ah, quina quimera. Nico és un xiquet. Tindrà com a molt uns desset anys. Avui anava darrere meu. Però segons el meu perruquer -altre xiquet que no passa dels trenta- ens en pot donar lliçons sobre les dones. Ahí, donde le ves, ha tenido más novias que tú y yo juntos. No ho dubte. De fet, acumular seduccions mai no ha estat un dels meus quefers habituals. I mira que sóc de natural enamoradís. Però el Nico, sempre segons el meu perruquer, ha comès de forma reiterada el mateix fallo amb les dones, i és que les eleva a la categoria, sempre perillosa, diu el mestre de les tisores, de núvies. Si le pides de salir, porque el primer polvete ha ido bien, la cosa no ha de durar más de seis o siete meses. Pero novia... Como mucho, un embarazo. Y luego, cortar. Com les tisores, pense jo. Aunque todo vaya bien. Mira, churri, que esto se ha acabado… Pero tú eres un cerdo… Pues por eso mismo, cariño, no te merezco… Y a por otra, que más de ese tiempo la cosa no dura… La cosa, deu ser la passió, segons la viu el meu perruquer. Nico somriu, però no diu ni pum. Ningú dels dos, me jugue el poc pèl que em queda, ha vist la meravellosa pel·lícula El marit de la perruquera. El que hagués donat jo per tindre aquest tipus d'experiències. La sensualitat implícita d'un bon tall de pèl mai no l'he gaudit. I ja he arribat més que tard. Pel poc pèl, és clar. El meu primer perruquer tenia fama d'efeminat, i el meu pare controlava de ben a prop tots els seus moviments. Coses d'aquell temps. El segon, era de mirada truebana, i et passaves tota l'estona vigilant a l'espill on posava les tisores i on eren les teues orelles. El tercer, tenia dues fotos de vedettes al mirall panoràmic, i cara de pomes agres perquè arribaves a la tarda canicular i li trencaves la migdiada. El quart… Bé, deixem-ho córrer. Qué le pongo?... Doncs un crani de Schiller… Ese debe ser del Bayern… Tu sí que en saps, Pedrito -que és com li diuen al perruquer. ¿Y remata bien de cabeza?... Ni te cuento… La conseqüència de tot plegat és l'absoluta molèstia que em produeix que qualsevol em toque el monyo del cap. Variant ben concreta de Nano, t'han pres el pèl. Home, que a les perruqueries mai no es parla del tot en serio. Són, ¿com ho diríem?... Quimeres. I el Nico, ni pum, com els més sensibles grimpeurs.

L'aparent impossibilitat

El treballador infatigable

Diuen que tot allò que diem viatja per l'espai interestel·lar i mai no desapareix. Hauríem de tindre molt en compte el que diem, és clar. Diuen que tot allò que sentim queda als malsons dels que ens han conegut. Bé, dels que ens han patit. D'això, la peremptòria necessitat d'un bon gruix de misses per la salvació eterna -l'eternitat i un dia, s'entén- de la nostra ànima. I tot i que ara mateix no faig memòria de qui ha pogut dir aquesta darrera cosa dels sentiments, i, per tant, m'ho acabe d'inventar com a recurs literari, hauríem d'anar en compte amb ells, si és que tal cosa es pot fer. Més preocupant podria semblar esbrinar el què passa en tot allò que pensem. Però la meua experiència em tranquil·litza d'allò més, perquè, objectivament, no només li rellisca a tothom, sinó que u mateix no sol donar-li massa importància. I concloc. De tot allò que fem, la mateixa forma verbal profetitza en què quedarà convertit desprès de l'Apocalipsi. Fem interestel·lar, evidentment, però fem. D'aquí, la seriosa dificultat en que allò que diem, sentim, pensem o fem puguen creuar el mateix camí, el mateix punt i el mateix moment tots plegats. És a dir, ser mitjanament conseqüents. O el que en termes ciclistes podríem enunciar com a l'aparent impossibilitat de l'ésser humà d'igualar l'eix de pedalier d'una bici moderna. Perquè aquesta peça, l'eix on van enganxades les bieles, sempre amagada dins el quadre, és el veritable cor d'una bicicleta. I com a cor té sentiments, però mai no els evidencia. Donarà totes les voltes que la força del ciclista li faça fer, però mai no pensarà si són moltes o poques. Mai no dirà: aquest rodament és meu. Ell hi és per a bategar i fer camí. I per tant mai no farà el que no toca, és a dir, quedar-se bloquejat, pose per exemple, morir, a no ser que el maltractament haja estat molt cruel i continuat. I és que l'eix de pedalier té una història ben curiosa. Va començar com un conjunt de peces individuals, desmuntables i intercanviables. Vegeu-lo al sobre, a la foto intitulada El treballador infatigable. Aquest treballador ens obligava a tindre certes precaucions de tant en tant, lubricar-lo, canviar-li els coixinets que n'estaven danyats i anar molt en compte a l'hora de tornar-lo a tancar. No era gens fàcil deixar-li l'ajust més adient, que es caracteritzava per un rodament de fluïdesa hidràulica, ni massa tou i amb folgança -el que significaria la seua pròpia destrucció- ni tan comprimit que malbaratés els coixinets i dificultés el pedaleig. Tot un art de precisió i equilibri. I teníem que estar ben atents, per tant, al que ens deia, feia, pensava o sentia. Perquè la nostra marxa depenia del seu bon estat físic i mental, per així dir-ho.

L'esclau modern

Però desprès varen inventar -jo diria que els japonesos- els eixos segellats -mireu la foto d'ací dalt, la que anomenem L'esclau modern. Tots els entrebancs de sempre desapareixien com per art de màgia. Només tenies que enroscar-lo al quadre. Sense manteniment. Els rodaments eren dins d'un cartutx gairebé infranquejable, ple a vessar de greix infinit i un dia. Com un ruc, l'esguard del qual ha estat cegat i girarà eternament -i altre dia- a la sènia o el molí. Com un esclau modern, fashion, bon disseny, però que tot i sentir, mai no diu el que pensa; però que tot i que fa, mai no pensa el que diu. I jo, per si de cas, llig en veu alta cadascuna de les pedalades que sento, cadascun dels pensaments que faig.

Sotaiguament d'una bici o l'ontogènesi de la perversió

Fa uns dies, la inestable tranquil·litat de la nit va veure's alterada, de sobte, més enllà del que és habitual a una de les ciutats més alterades del món. Colps, sorolls metàl·lics, improperis, amenaces, un estira i arronsa de no parar, veus crispades de dos joves que semblaven haver-la pres amb una bici de l'estació de Valenbisi que és baix de casa, a la plaça. No seria la primera. De fet, fa uns mesos hi havia una que semblava un vuit trencat, un nyap, però que no havien aconseguit arrancar del seu enganxament. Bé, això va ser el que jo vaig pensar. Doncs, ja s'ho faran, va argumentar la meua mandra incívica, que l'edifici de la policia local és a l'altra banda de la plaça; caram, ara que havia agafat el fil mòrfic i per fi dormia. I no hi havia començat a imaginar-me per on anava el somni incapaç de retornar, que alguna cosa va explotar. I varen saltar tots els meus indicadors d'alarma. Això és una roda de la bici que els hi ha rebentat, i les de Valenbisi porten rodes massisses. Pensar-ho i començar a alçar-me del llit va ser tot una. No m'havia posat les ulleres ni les babutxes, que vaig sentir un xooooff monumental. Fos el que fos que havien furtat o malfet, ho havien llençat al fons de la font del bell mig de la plaça. Vaig mirar per la finestra i ja no hi havia cap lladre o energumen o qualsevol espècimen d'aquestes espècies que campen per la ciutat amb les seues petjades reptilianes. La plaça era buida. La font més quieta que si l'hagués cantat Machado. I l'actuació de la policia local, no cal dir, brillava ostensiblement per la seua absència, com sempre. La suposada bici devia estar a la bassa, tota coberta pel verdet de l'aigua. I jo no la hi veia a la foscor de la nit, a l'obscuritat de la raó. A l'endemà li vaig fer la foto postmortem que teniu al sobre. I la vaig reconèixer. He de dir que per certes coses tinc una memòria fotogràfica. Aquesta bici algú o alguna l'enganxava als aparcadors que són al costat de l'estació esmentada, per les nits. I llavors va començar la meua exquisida reflexió filosòfica sobre la naturalesa i ontogènesi de la perversió. Una meditació assenyada, que en qualssevol dels cassos no deixaria m'endugués als tèrbols atzucacs de la ira. Així, vaig preguntar-me: qui pot ser tan fill de la grandíssima p… per maltractar aquest miracle de la intel·ligència humana que és una bicicleta? Només la perversa mentalitat d'uns malpa… pot venjar en un ésser indefens les seues rancúnies personals. Anaven per ella, aquests rebordonits descastats. Perquè si l'objectiu era fer-li una cara nova al seu propietari, i no podien, quina culpa té la pobre bici, recontracabro… de mer…? I si la cosa va de violència gratuïta, doncs ja la podríeu haver desfogat amb la mateixa fonteta dels coll… que és a plaça, i que n'és un insult consuetudinari -i remarque consuetudinari com a prova fefaent de l'elegància de la meua línia de pensament- als ulls de qualsevol persona medianament llegida. Mai de la vida m'havia trobat, face to face, amb la perversió en estat pur, aquella que ataca el que més t'estimes, la tendresa, el teu taló d'Aquil·les. Ara sé, almenys, quins sorolls produeix, tot i ser, diuen alguns, coneguts, proves que déu nostre senyor gaudeix de sotmetre'ns.

L'equilibri

L'equilibri és una realitat -deixem-nos d'abstraccions- més que essencial, vital, dins el món de la bicicleta. Si no el mantens, doncs ja t'ho faràs, amic meu, tu mateix. I ho dic per experiència pròpia. Així, només el pots defugir si: a) Ets al damunt d'un tricicle -magnífica opció pels que se'n foten de les convencions més convencionals, mireu, si no, el famós grup teatral. b) Li poses un parell de rodetes laterals al darrere de la bici, com quan érem xiquets. O c) Ets al damunt d'una bici estàtica, la qual cosa és com l'esperanto, una llengua d'aspiracions universals que mai no n'ha sortit del dormitori on va ser engendrada amb preservatiu inclòs. Bicicleta estàtica, que no és sinó la raó de la desraó que a la meua raó es fa, o dit d'una altra forma: ¿cal traduir el Quixot al català? No? Doncs què deuríem fer amb els Cuadernos grises o els Tirantes los blancos d'aquest món? Bé, parlàvem d'equilibris, no de la seua antinòmia. Però heus ací, que l'equilibri d'un ciclista no és al bell mig de la balança cega de la justícia ni de la física quàntica ni de l'altra, física, vull dir. Com que aquest blog/c és sempre en horari infantil, ho diré amb l'asèpsia pròpia dels científics que, emparant-se en la deessa objectivitat, mai no es mullen el que és sota l'esquena: és vox populi que ni les dones ni els homes tenim les dues parts de la nostra anatomia exactament iguals. I no entraré en detalls glandulars -que ens podrien portar a descriure curiosos fenòmens com els ous octavats o la parcialitat meridiana de l'ingeni femení- per la susdita qüestió horària. Si guanya la part dreta o l'esquerra és una decisió que la pròpia naturalesa va prendre per nosaltres, i seria, no cal dir, molt dolorós de contravenir. Diguem-ne, en tot cas, que el meridià que secciona el nostre cos no aconsegueix fer-lo pel seu bell mig. Llavors, ¿d'on prové l'equilibri d'un ciclista? Bé, estudis físics al marge, que sempre acaben necessitant el moviment com a condició sine qua non, he de dir que el ciclista és un ésser àuric. Sí, amics meus, la proporció que determina el nostre ser al món, el dels ciclistes, el nostre equilibri, és la famosa proporció o secció àuria, és a dir, una desproporció, un desequilibri de dues parts o segments que s'avenen gràcies a una relació que ha estructurat alguna de les coses més belles d'aquest món. I u, en la seua ignorància, no pot deixar de preguntar-se com és que no apliquem aquesta meravellosa fórmula, que tantes i tan exquisides solucions ha donat a tan diversos quefers, a incògnites com si cal o es possible traduir l'ingeni, canviar el color gris de les vides hipotecades dels esclaus, acabar amb els que confonen els seus desitjos personals amb necessitats universals o els que de tant odiar la maldat del seu cos no pensen sinó en exterminar els altres. Potser, de fer-ho, trobaríem alguna solució que no passés per decisions salomòniques, de bell mig, traumàtiques, d'aquelles que com deia el Don Lope de Tristana parlant de la medecina: "¿qué ciencia es esta que sólo cura cortando?", moren matant. Mentre, potser aprendrem alguna cosa d'aquest Clair de Lune de Claude Debussy, un magnífic exemple de secció àuria on menys t'ho esperes. Solució francesa cent per cent.

Draps bruts

Roda lliure

Tothom coneix aquella dita de: Els draps bruts es renten a casa; que, a més, té pinta de ser una traducció ben literal de la dita castellana, o viceversa, vés a saber. Tothom sap, també, que la dita dita avui en dia està més passada de moda que la Charito -expressió de rabiosa actualitat, tot i que va nàixer d'alguna Consol demodée-, doncs sembla esport nacional rentar les misèries personals en aigües estranyes, la qual cosa permet que tothom -i van tres- s'acabe assabentat del que l'importa i del que no. És clar que mai no defendré aquella hipocresia de temps enllà, no tan passats de moda com la Charito, dissortadament, als quals tots semblaven deixebles de les mares ursulines o dels pares maristes, és a dir, un model d'impostura cristiana de comunió diària i escopinada jesuítica. Ara, un grau d'intimat zero o sota zero pot tindre efectes devastadors, entre altres raons, perquè el recurs a la mentida és quasi obligatori per mirar de superar determinades realitats no per conegudes i reconegudes menys obscenes. Prenem per cas la bicicleta que s'ho fa sola. Sí, sí, n'hi han bicicletes que no semblen necessitar els ciclistes. ¿Lleig, oi? ¿O no? Bé, no entraré en disquisicions morals, déu me'n guard. La qüestió és que hi són, i s'ho fan, que és al que vaig, davant fins i tot d'altres bicicletes, que com us ho podeu imaginar, es posen a cent. Al principi fan com que no volen la cosa: un parell de pedalades només. Però la resta del grup es posa alerta: ja comencem!. Les pedalades d'aquest plaer solitari, of course, li deuen molt a la pròpia imaginació, un bon esforç mental -sempre poden ajudar-s'hi d'alguna imatge en paper o virtual de l'Oronet, pose per cas- i són a l'inrevés, és a dir, cap a la roda del darrere, i per tant, fan sorollet. Ja sabeu, si anant en bici deixeu de pedalar, el pinyó comença a fer el sorollet que li és tan característic. I el mateix passa, si pedaleu cap a enrere sense menejar la bici. El que es diu roda lliure. On estaven?... Ah, sí, que pegaven un parell de pedalades gràcies al pensament i com qui no vol la cosa. Però sí volen la cosa, heus ací el problema. I comencen a pedalar amb alegria. Hala, vinga, i cada vegada més fort, amb més fruïció. Vinga, vinga, que el món s'acaba. I clar, la cosa, com és en petit comitè, doncs s'encomana. I en un tres i no res, totes les bicis del taller o la botiga o fins i tot les que tu tens a casa semblen un eixam de cigales cantant i gaudint la ruta que no trepitjen, una mena de brindis al sol, de pedalada panteixant totalment estèril, però plaent, si atenem a l'alt grau d'interès que hi posen. El ciclista davant la dita situació s'excita, evidentment, sent al seu dintre la necessitat imperiosa de pujar-s'hi i pedalar, encara que siga a l'inrevés i no es moga d'on és. Tot siga per la meua estimada bici, es diu. Ara, hem de reconèixer que aquest tipus de pedalada a l'estil del cranc, no només cansa, sinó, el pitjor, avorreix. Però l'amor és cec. Bé, la cosa no hagués tingut major importància de no ser perquè aquest tipus d'intimitats s'han airejat a la xarxa, diguem, marrana. I ja tothom -i van quatre- ha vist a la dita -i van un grapat- bici fent-s'ho ben sola amb l'excusa de pujar-li l'ànim pedalejador al seu benvolgut amo. Sé que me n'Olvido alguna cosa, però que em maten si… Ah!, sí, quina cosa. És una tonteria, ja veureu, però i ¿com s'ho fan les bicis de pinyó fix, és a dir, les que no tenen l'engranatge que permet deixar de pedalar en marxa, o bé pedalar a l'inrevés, o bé deixar anar la imaginació? A mi, em recorden els kikos.

Pinyó fix

Quién sabe dónde

Tot és pegar-li voltes i no ho trobe. Ja sabeu la meua dèria. Bé, una de tantes: demostrar que la bicicleta és un ésser viu i contingent, no pas entelèquia: ens, en el més profund sentit hegelià. L'existència de la seua ànima ja va quedar palesa, cosa que no podem dir de tots els cossos bípedes de l'ordre superior o de dues rodes amb recolza peus inclosos, fixeu-vos el Clint Eatswood, pose per cas: xato, alegra'm el dia i tanca la boca, que sense guió no ets ningú. Però un detall, gens menyspreable, em porta de cap. ¿On és, a la bici, aquell òrgan -com a mínim un- totalment prescindible que tot ésser viu i contingent posseeix? Sóc d'una generació sense gola, bé, sense amígdales: oiga, pa' quién es y cómo le dicen, quíteselas y se ahorra un dinero en penicilina. I això que la cosa anava de davallada. A casa meua, vivien dos tietes, germanes de la mare, que n'estaven operades d'apèndix. ¿Apendicitis? No, mesura profilàctica: total pa' lo que sirve. Fins i tot hi havien radicals que asseguraven que el millor hagués estat llevar-se, ja que estem, la melsa: se puede vivir perfectamente; i, ja posats, la vesícula biliar: oiga, hará unas digestiones de cine, és a dir, espectaculars, l'enveja dels àpats nadalencs. De fet, de la melsa sempre he pensat que era on era perquè: o bé un accident o bé un colp de puny te la trenquen de segur, amb la posterior extirpació i alegria dels familiars: això no és res, podia haver estat pitjor. I clar, ¿on són les amígdales, la melsa, l'apèndix o la vesícula biliar -totes quatre molt contingents- d'una bici, si ni el més xicotet caragolet pots llevar-li sense que perillen els teus òrgans prescindibles i els altres?. A més, si al present supòsit afegim el que molts sospitem dins la línia de pensament hegelià-marxista: l'estructures socials no són sinó un remake del cos humà, la cosa empitjora, i molt. ¿On és la melsa d'un país? Aquella cosa que li pegues un colp, la desfàs i pots seguir tan content? ¿Potser els serveis públics? Sí, per què no. Li pegués una bona martellada i c'est fini. ¿Que potser n'hi haurà qui mai no ha sentit parlar de què és un teatre o un tal Bach, i se sentirà més buit que un forat negre? ¿O aquells que moriran d'un no-res -pandèmia més que espatarrant d'ací no res -ei, sense guionet? Sí, i què, però mengen mal que bé tots els dies, beuen i diuen tonteries, què més voleu? ¿I la vesícula? Doncs comença a ser no només aconsellable desfer-se d'ella, sinó jo diria que imprescindible, atès el que hem d'escoltar, sí o sí, que diuen certs polítics, oi? Les amígdales, en fi, són els brillants, per la seua absència, mecanismes de control. La infecció és impossible perquè tot és d'allò més que legal. ¿Lícit? Ja comencem amb els matisos cagafestes. ¿I l'apèndix? Doncs fins a dia d'avui -bé, d'ahir- no ho hagués pogut dir. L'apèndix, sens dubtes, és el banc dolent. Allà on van certes porqueries de l'intestí financer amb la quimera d'un Midas (nom artístic de Mitt Romney) que ho convertirà en or de la nit al matí; això sí, amb els diners dels contribuents i amb el més que possible resultat d'una gloriosa peritonitis. I a la bici, la veritat, no ho trobe tot aquet eixam de prescindibles. Per la qual cosa potser deuria revisar la seua ontologia, i sobretot, deixar tranquil al pobre Hegel, que com deia Flaubert dels alemanys: és un poble de somniadors… Però, què organització militar!.