El Astillero

Il·lustració de Luis Pérez Ortiz

Als 50 anys de la publicació de El Astillero

Entonces, era un domingo, todos lo vimos en la vereda de la iglesia, cuando terminaba la misa de once, artero, viejo y empolvado, con un diminuto ramo de violetas que apoyaba en el corazón. Vimos a la hija de Jeremías Petrus -única, idiota, soltera- pasar frente a Larsen, arrastrando al padre feroz y giboso, casi sonreír a las violetas, parpadear con terror y deslumbramiento, inclinar hacia el suelo, un paso después, la boca en trompa, los inquietos ojos que parecían bizcos. (J.C. Onetti, El Astillero)

En El Astillero de Juan Carlos Onetti, un Larsen passat de pes, d'anys i de quimeres que ell pren per il·lusions -fins i tot la dèria de casar-se amb l'Angélica Inés- és anomenat Gerente General d'unes drassanes que només el vell Petrus, Jeremías Petrus -en temps summe hacedor de Santa María- creu poder redreçar, valga la llunyana al·literació. Com a gerent, Larsen s'autoimposa un sou de milers de pesos que ningú pot pagar-li, com avui fan, tot i la crisis, alguns polítics, sobretot al sector dels alcaldes. I al llarg de la història ens adonem que l'única manera de subsistir que tenen els tres principals protagonistes -Kunz i Gálvez en primera instància, i Larsen que deixa fer, i que com veritables ombres fantasmagòriques habiten les sales desertes de les drassanes, encatifades de formularis, plànols blavosos i d'altres records del passat i la fugida- és anar desballestant aquest mort vivent, venent la maquinària arraconada i tota classe d'objectes a baix preu. No cal dir, que a més del biaix existencialista que sempre assoleix la prosa d'Onetti, El Astillero és una bona metàfora del passat encara recent d'Amèrica llatina, on desprès d'anys de bonança i devessall, va vindre la fallida dels diferents països, l'arribada de la mà de ferro salvadora de les dictadures militars -en uns països més que en altres- i que al cas d'Uruguai, país originari d'Onetti, va ser prou cruel, ja que la seua economia depenia en bona mesura dels altres. Uruguai, anomenada la Suïssa americana, es nodria dels bancs i de l'activitat financera com a perfecta decoració que li evitava mostrar al món sencer el gran buit productiu que al seu rerefons s'amagava. I açò és en el que m'ha donat per pensar cap al final del matí quan, com a conclusió de l'etapa d'avui, la bici m'ha dut sense dir-li res, per pròpia iniciativa, a fer un tomb pel port de la ciutat. Volia que jo fes memòria d'alguna cosa oblidada. Tal i com si fos a Puerto Astillero de Santa María. M'ho ha fet sentir. I només arribar a casa he comprovat la data de publicació d'aquesta joia en forma de novel·la. Perquè aquesta ciutat, com totes les ciutats que han llançat a perdre, malbaratat, les megalomanies de qualsevol aficionat als luxes que no es pot pagar, o ben bé dels que van passats de ginebra, és plena de palaus de cartró-pedra -Matèria de València- amb noms reials, no cal dir, l'òpera reina Sofia, el museu de ciències príncep Felip, la marina reial Juan Carlos I… -ens queden per col·locar a les infantes, paciència, perquè no quedaria gens elegant que a la gran petxina de l'Àgora li posaren el nom d'alguna d'elles o de la princesa del poble, la Letícia, que ja sabem com és de cruel la gentada- és plena, dèiem, de astilleros. A l'òpera sembla que acabarem cantant els que tenim una veu espantosa però afinaeta. Al museu de les ciències, els quatre investigadors que queden mal comptats -tot i que són de ciències- han començat a fer els experiments amb bicarbonat. Per cert, el seu director, el Felipo, ¿té alguna cosa a veure en la vetusta institució valenciana de Cirios Felipo? I a la marina reial, tota ella plena dels embarcadors abandonats de l'America's Cup, el millor que podríem fer és anar desballestant-li tota la ferralla que ens varen vendre com a lomásdelomás en instal·lacions nàutiques esportives que només han gaudit els quatre gats pijos de sempre, i tractar de recuperar alguns cales i la dignitat. Potser cridem a Larsen. Pel que es veu, els alemanys són uns vertaders artistes en això de vendre el que no és seu, Grècia o El Astillero, Merkel o Kunz. I què direm dels adjunts i els gerents? I és que de casta li ve al llebrer, Die Kunts der Fuge, de segur que el seu cognom original era aquest, Kunst, un artista del low cost i la fugida cap endavant. Primer vénen els Petrus megalòmans, desprès els Kunz amb la liquidació per traspàs de la democràcia... i desprès, el que tots sabem, l'escoles de mecànica de l'armada i l'opció fratricida dels camps de futbol. D'això que ens vindria d'allò més bé que els polítics, no només hagueren escoltat i llegit a Bach i a Onetti, sinó el més important, que els hagueren entès, comprés, copsat, encara que fos una mica, un poquet... una estella, com si diguérem.