dimarts, 6 de setembre de 2011

El plat gros


És el que tenen els anys, vas sumant i sumant -ei, i gràcies- i cada cosa que n'has de fer et costa un poquet més. Un poquiu més, que afegit al que ja et costava el darrer any ho fa un poquetet més pesat. Sí, molt de -et, -iu, -etet, i tot el que vulgues, però la processó va per dins. Igual li passa al plat gros d'una bici. No és el mateix portar un joc compact de 50 dents el gros i 34 el petit, que un joc de 52-39 com fem els aficionats o el de 53-39 que duen els professionals, o, si més no, el de 55-42 que carreguen a les contrarellotges. Perquè a més dents, com si foren els anys, cadascuna de les voltes que li pegues tens que fer-hi més força. Vas més ràpid, sí, però et deixa baldat, fet un nyap. Cadascú dels anys que passa es fa més curt, com si portares un dent més al plat, més ràpid, però més costós que vas quedant-te pa' l'arrastre. I per aprofitar la inèrcia tens que prèviament haver-hi llançat la bici, la qual cosa resulta més fatigosa amb un plat de més edat, més gran, com si diguérem. I tanmateix, els essers humans quan més grans ens fem, menys dents tenim, o menys dents propis i més de postissos. Que n'és d'estranya la vida! Uns se'n fan grans afegint-ne dents i d'altres deixant-los anar entre mossegades de carn o peix, que tant se val. Jo he de dir que conserve la dentadura original intacta. Ves per on. La meua mare era un obsessa del Calcigenol, però no sé fins a quin punt podem imputar-li a tan mistificades cullerades i obsessió de llet calcaria la meua salut dental. El cert és que només un petit empastament, per culpa d'un resquill d'os de xulla que se'm ficà entre dos queixals i va danyar l'esmalt d'una d'elles, és a la meua arcada superior de 16 dents. Els 16 inferiors, a hores d'ara, molt bé, gràcies. Potser la meua afició ciclista és bona contra les caries. Al capdavall, tot és resumeix en un grapat de dents. Carn o peix. Ivori o alumini endurit, té igual. De fet, la roda del darrere porta, com molt bé sabeu, el pinyó; i la Sánchez Camacho n'hi ha que veure els pinyos que en té. Y le digo más Ramírez, mi dentista me ha recomendado ponerme una corona para salvar la muela… No me diga más Murena, si el piñón de una bici tiene hasta 11 coronas y gracias a ellas salvas los dientes de cualquier sierra… Qui pot dubtar d'aquestes revelacions extraordinàries? Ara, qui m'hagués dit que els plats d'una bici són com un pastís d'aniversari, hagués pensat que era un forner poeta o el fill d'un forner que feia versos. Què hi farem. I no penseu que amb un màxim de 55 dents ja en teniu totes les espelmes complides que bufar. José Meiffret -un Pep, qui si no- en 1962 va aconseguir rebassar la mítica velocitat de 200 km/h damunt d'una bici de 20 kg. al rebuf d'un Mercedes preparat per a l'ocasió. Tenia que moure un plat de 130 dents, i una motocicleta li va ajudar al començament. Un altre dia potser parlarem d'ell. Mireu, mentrestant, un dels seus assajos. 1952, amb forta caiguda inclosa. D'això que no em puc queixar ni dels dents ni dels anys…

MOTOR-PACED CYCLE SPEED ATTEMPT ENDS - DISASTER

4 comentaris:

  1. I el paio encara va tindre esma de tornar-hi... i agafar els 200Km/h! Avui en dia els corredors de motos van per terra a aquestes velocitats i no els passa res; però, és clar, res a veure.

    ResponElimina
  2. Brian, els 204 km/h i pico. Només les turbulències que li podien entrar entre el cotxe i ell mateix eren una sentència de mort, i tanmateix ho va fer. La veritat, jo no ho faria. Però com va dir no sé quin matador de toros: "Hay gente pa' to'"

    ResponElimina
  3. Jo de plats i de pinyons no hi entenc gaire però el teu post m'ha agradat.....la bicicleta dóna joc per tots i pot anar més veloç que altres vehicles ....però el ciclista va desprotegit....temeritats i temors de vegades es toquen

    ResponElimina
  4. Sí, Elfree, anem un poc desprotegits, i si no que li ho pregunten al meu colze. Però també a la vida anem un poc -o un massa- desprotegits. Què hi farem? Espere que estès del tot recuperada. T'ha agradat el Mompou?

    ResponElimina