Un tranvía llamado suplicio

Els dissabtes a la nit anaven indefectiblement al cinema. No era menester consultar cap cartellera, que tampoc hi havien de cartelleres -o potser la Bayarri ja hi era?- ni falta que ens feia. Era la diversió de la setmana sencera, no només del cap de setmana. De fet, aquest concepte "cap de setmana" no era tal, que els dissabtes al matí el meu pare treballava i els diumenges alguna cosa feia. Ens en portaven el sopar. Entrepans de pollastre amb creïlles xafadetes, o de tonyina amb olivetes farcides, o de blanc, negre i roig amb creïlletes xafadetes, o de sèpia torrada amb allioli, o de truita de creïlla, o... bé, deixem-ho córrer que, tot i haver esmorzat, ja n'estic salivant. És a dir, la programació ens importava el mateix que la dignitat als polítics que s'agenollen davant els mercats. Només arribar al cinema -el meu cinema Paradiso, li deien Cine Triunfo, com la mítica revista- de programa doble i NODO inclòs, of course, compraven al bar, que donava pas a la sala, la beguda: tercio per al pare, quinto per a mi -jo tindria com a molt 5 anys quan vaig començar la meua estable relació amb aquesta rossa de llavis d'escuma, i a somniar amb les pel·lícules com a teló de fons- i l'aigua mineral amb gas per a la meua germana i la mare. Una volta em fotia l'entrepà i la cervesa, anava de cinc a déu minuts que em quedés torrat a la butaca. I a l'endemà em despertava al meu llit. N'hi ha de felicitat major? No cal dir que el cine era una festa, l'única prohibició de la qual, que mai descuidava la mare, era no deixar-me anar tot sol a pixar. Pepe, veges, que el xiquet s'està pixant -la rossa, és clar. I pujaven al pis de dalt on eren els lavabos d'homes, els de dones a la planta baixa. No deixa de sorprendre'm que malgrat el poder de Morfeu, encara recorde tantes pel·lícules somniades al Triunfo. I una d'elles m'ha vingut al cap ara, quan les vacances han tocat el dos, i l'estiu, tot i la calor i la basca, acabarà trobant el seu final ventós de fulles mortes. Li deien Un tranvía llamado deseo. No puc fer memòria, és clar, si la vaig veure a l'estiu xafogós del Tennessee Williams -quan feia molta calor, al cine obrien les portes laterals d'emergència perquè no ens ofegaren- o a l'hivern humit i reumàtic de València. Però, més enllà de la samarreta imperi del Brando, el que mai no vaig comprendre és que a un tramvia li digueren desig. Agafar el tramvia de la línia 1 o 2, que o bé et portaven a la Malva-rosa o bé cap al centre de la ciutat -segons el sentit de marxa- a l'Avinguda, no era cosa senzilla i molt menys desitjable, sobretot a l'estiu, d'ací el record. Agafar baix un sol d'injustícia el tramvia que ens portava a la platja de les Arenes o la dita Malva-rosa n'era una experiència que podríem qualificar de moltes formes menys desitjable. L'equipament era inabastable, infinit, mai no hi havia prou de coses necessàries: el para-sol, el tub de ferro per aguantar el para-sol, el martell per a clavar ben fons el tub de ferro per aguantar el para-sol i que ni l'huracà Rita se'l podria haver emportat, la tovalla vella per als peus, la tovalla menys vella per al cos, la tovalla nova per al cap, la tovalla gran per a gitar-se damunt l'arena i que servia, a més, per a despullar-se a la vista de tothom i canviar-se la roba mullada per la seca o la de carrer per la de bany, les sandàlies d'anar pel carrer, les sandàlies de goma per al bany que desprès et llevaves de la molèstia que suposaven, els calçotets de bany que et ferien l'entrecuix abans i desprès de mullar-se, els calçotets secs de desprès del bany, el pot de Nivea -això va ser un poc més tard- les samarretes per a desprès del bany, la pilota que mai no es podia inflar el que tocava, els salvavides de plàstic, el mareig de tant de bufar, les cadires plegables, la tauleta plegable, les ampolles d'aigua de Vichy amb aigua de l'aixeta congelada, la gorreta per al cap que mai estava enlloc, la pamela de palla, la fam desesperada que t'entrava en eixir de l'aigua i que deuria esperar a la tornada a casa, i el poalet que mai feia servir, i el rastell que tampoc i... total per a pegar un capbussó de no res i patir tot el sofriment ontològic d'una platja plena de sorra pels quatre costats, ho podeu creure? Carregats tots quatre, la mare, el pare, la germana i jo, com a salvatges fent mudança, anaven des de casa fins a la parada del tramvia a l'Avinguda i -veure-ho per a creure-ho- érem capaços de pujar al tramvia amb tots els trastos i mantenir l'equilibri recolzats als seients de fusta sempre plens -venia atapeït des del centre- com a una preparació cruenta però més que eficaç per a superar els pitjors ports ciclistes d'una vida. I el pitjor, passades un parell d'hores o tres, amb la mateixa impedimenta, però ben arrebossada per tots quatre costats, com la platja, de sorra humida, tornàvem a pujar al Tourmalet dels camins de ferro amb l'escalfor del sol bullint-nos a l'entrecuix de l'ànima, i sospitant-ne que el tramvia s'espatllaria -com era més que habitual- només per a fer-ne més desitjable el seu trontoll d'aroma greixós i fumat, com el pedaleig d'un ciclista coix. I el nen, mirant aquell cagadubtes de la samarreta imperi, que tan pagat estava de sí mateix, no comprenia qui podia ser el malparit que a un tramvia li digués desig.