divendres, 9 de setembre de 2011

Els forçats de la ruta

Maillot de soie contre laine qui gratte… D'ací

Sempre ha estat molt significativa la diferència entre els ciclistes de pista i els de carretera. Com molt bé ho diu la vinyeta, uns eren l'aristocràcia del barri, els senyorets, la classe benestant. Mallot de seda. Bicicleta reduïda a la seua quintaessencia. Lleugera, refinada. La pura sang de les dues rodes. L'alquímia de Merlí a l'oli superb que la lubricava i eliminava fins la fricció d'un hàlit. I un castell, el velòdrom, on besar la fusta noble de la pista amb els tubulars de seda, lluint les seues gales exquisides. Els altres, el proletariat, la classe treballadora, el poble anònim. Mallot de llana que augmentava el seu gruix i pes amb la suor o la pluja, i que els gratava el coll i els braços ferint-los. Bicicleta de quimera essencialista doblegada als mecanismes que li permetien viure fora del castell, en la vida real. Els frens, els canvis, el cautxú. El greix per a rodar a qualsevol terreny. La pista forestal i l'asfalt abrasiu. El sol i la pluja. El vent i la calima. El fred i els ulls inflamats, enrogits a l'espera del dolçor d'un frec de cocaïna. Més enllà de l'obligat esquematisme d'una vinyeta, el seu plantejament, però, és molt interessant. El ciclisme de competició professional va donar les seues primeres pedalades serioses als palaus ciclistes, els velòdroms. El seu bressol, per tant, és ben aristocràtic. De fet, la bicicleta, al igual que d'altres invencions, té entre els seus pares a més d'un aristòcrata. Potser l'enlluernament i l'atracció que ràpidament despertà en el gran públic, varen ser cosins germans de l'embadaliment que encara produeix qualsevol reportatge d'una boda reial a l'Hola! I també, vull creure, per l'espectacularitat de la pista -avui en dia posada en dubte contínuament des de l'abandó al que la tenen sotmesa els medis- i pel sistema d'apostes en que es fonamentava la seua estructura econòmica. Els primers campions dels que tenim notícies documentades venen gairebé tots del món dels pistards, ciclistes de pista. On els aristòcrates de sang blava es barrejaven amb els pocs nouvinguts de sang roja, el talent dels quals era confirmat a les justes velocipèdiques d'un velòdrom. Bé, la mateixa cosa que en feien els trobadors quan admetien entre les seues files al fill del forner perquè feia uns versos deliciosos. D'altra banda, les curses de carretera, en les quals alguns d'ells participaven, eren més populars, obertes a tothom que pagués la inscripció, i un trampolí per a que el fill del forner pogués seure al costat del rei d'Aquitània i la seua filla, el Guillem i l'Elionor, a la pista del castell, com si digueren. Al principi, aquestes curses de carretera només duraven un dia -són les clàssiques d'avui- i el seu ressò era molt modest, quasi nul. Però la premsa esportiva va provar d'enganxar al públic amb la crònica d'uns fets que gairebé ningú havia vist en directe. Si el cronista dominava el art de la paraula la cosa podia funcionar. Per tant, l'incipient ofici de ciclista de carretera depenia en bona mida de la literatura. Com que només en cotxe o moto es podia presenciar aquest tipus de prova, la venda de diaris fluctuava segons el plumífer encertés l'adjectiu adient o mesurés correctament el tempo narratiu. I la cosa va funcionar. Com que molts dels fets d'aquestes curses arribaven al cronista pel sistema boca orella, és a dir, per tradició oral, doncs aquesta literatura esportiva va nedar com els peixos en el mar de l'èpica. Què hi farem? I amb la urgència comprensible per les passions desvetllades a l'obrir la caixa de Pandora, varen ampliar els dies de cursa a una setmana, quinze dies i més. Ara necessitaven el mite com a resposta a una realitat no viscuda però compartida. Havia que pujar els pitjors ports del món conegut. Baixar per pistes forestals suïcides. Travessar camins enfarinats per la neu del traïdor juliol. Coronar de vòmits, baves i a ser possible un poc de sang, els cols més inversemblants. Bé, la gleva mai ho ha tingut fàcil. De bon començament, i com passava a l'aristocràtica pista, cadascú corria per a d'ell. Feia els seus benvolguts versets. Però tal i com els passava als déus de l'Olimp, els daltabaixos podien ser monumentals, extraordinaris, amb la bellesa pura de la poesia lírica i la derrota. A poc a poc, dissortadament, s'imposà la reconversió actual. El déu únic. El monoteisme productiu. Va nàixer la figura del líder, i va consolidar-se el que gairebé sempre havia estat el ciclista de carretera respecte al pistard, un serf, un gregari, un forçat de la ruta, l'ofici del qual és la feina bruta i el sacrifici. A poc a poc, va fer-se tot massa previsible. Avorrit. Només començar el primer vers, ja en sabies la rima completa. La poesia va anar perdent-se entre estadístiques, marcadors i planificacions del tedi. I la màgia de Merlí va posseir al ciclista, que li pagà religiosament amb la seua ànima. Al capdavall, el ciclista de carretera també va tindre un mallot de seda. Però mai no va poder explicar-se les ferides al coll, els canells i els turmells. Ni tampoc en quin lloc de la cursa havia pres el ritme equivocat.


Gràcies a Clidice

4 comentaris:

  1. Ai, las! tan cuidava saber
    d'amor, e tan petit en sai,
    car eu d'amar no·m posc tener
    celeis don ja pro non aurai.
    Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
    e se mezeis e tot lo mon;
    e can se·m tolc, no·m laisset re
    mas dezirer e cor volon

    ja se sap, la bicicleta és un mal vici que se't fica a l'ànima :) I tens raó, les grans curses, els grans events esportius, la magnificació de l'esforç, la fascinació que exerceix en nosaltres veure com algú s'exposa a tant per la glòria, i uns calerons al banc, ens fascina, com ens han fascinat les exposicions de monstres a les fires, com si ens calgués veure algú extrem per restar més tranquils amb allò que tenim. I permetem que d'altres, potser més forts, però potser també més febles, siguin llençats a l'arena pel nostre gaudi, mentre els espavilats de la tribu se'n fan les barres d'or. Vaja, quin rotllo, disculpa, és que fas pensar i és massa d'hora. Saps què, em poso el mallot i me'n vaig a fer un tomb per la muntanya :) Ah! i m'ha encantat trobar en Bernat per ací :)

    ResponElimina
  2. molt interessant el post,m'agrada molt i també perque potser,puc entendre un poc més als ciclistes i viciclistes.beset i enhorabona!

    ResponElimina
  3. Clidice, sabia que em deixa alguna cosa important i tu m'ho has fet veure; millor, sentir-ho. Vaig a posar-li remei.

    Gràcies, Concha. Als ciclistes no sé, però als viciclistes no hi ha déu que els entenga. Un bes.

    ResponElimina
  4. Compte amb les rampes.

    Salut i bona diada.

    ResponElimina