Whos.amung.us

Alguns dels blogs que sovint visite tenen un marcador de passejants. Pel seu domini, diria que l'empresa que ho gestiona és americana. Com que no sóc un campió del món virtual, el veia, em feia gràcia, però ni pensar-hi en fer-li clic amb el ratolí. Un dia, ja fa uns quants mesos, el clic va produir-se sense voler, i al davant del meus ulls es desplegaren totes les seues possibilitats estadístiques. I em va fer més gràcia, si cal. Això de saber d'on venen els visitants, com si d'una mena d'invasors -amb l'índex estirat en lloc del menovell- es tractés, no em direu que no n'és txatxipiruli. I de gràcia a gràcia, vaig capficar-me en afegir-lo al meu blog més passejat, el més viciós, el de les dues rodes als ulls. Els que vàrem rebre, com a segon idioma acadèmic, el francès -tan estudiat que mai l'he après com cal- hem quedat, a més a més, estigmatitzats a l'hora de passejar-nos, ja que estem de passejos, per l'anglès. Així, vaig triar l'opció més ximple: una pestanyeta de fons roig s'obria amb certa dificultat -tot n'hi ha que dir-ho- al costat dret de la pantalla assenyalant quants de vosaltres us passejàveu per ací. Tot i que aquest model semblava lomásdelomás, a mi no m'acabava de fer el pes. Primer, la pestanyeta era massa dubitativa. Ara sí, ara no, ara tampoc… Segon, no em permetia posar-li una llegenda, com ara: els que furonegen per ací, fan una ullada al… etc. M'agradava el model clàssic, però no me'n sortia. I tercer, quan era jo l'únic que veia el blog, em vaig adonar que m'ubicava a Nàquera, València, detall que li vaig agrair profundament -Oronet, melic del món- estos americanos piensan en todo -vaig pensar, en castellà, que allí ho entén gairebé tothom, i no com el meu anglès d'Òxford que segons quins -americans, of course- ni flowers. Dit açò, i tot i el meu agraïment, va començar a canviar-me aquesta mítica ubicació oronetiana per altres certament incomprensibles a primera vista. Primer va ser Sevilla i desprès Las Palmas. Els dubtes m'embargaren, i no vaig poder més. Em feia mal aquest ball de bastons, perdó d'ubicacions i la conseqüent pèrdua d'identitat, tot i ser valencià. Perquè, a més, la cosa va coincidir amb les darreres eleccions autonòmiques i municipals, on els valencians vàrem decidir votar majoritàriament a una colla de lladres, desaprensius i imputats, i on Vicicle decidí espolsar-se les espardenyes ciclistes i fugir cap a la Rue de l'Absinthe, París. I llavors, m'adoní. Riu-te tu del troians, aquesta empresa passa olímpicament del teu ordinador, de furgar o furonejar pels teus insondables circuits digitals, aquests malparits et lligen el pensament o si més no, ho intenten. I el vaig llevar. Foragitats sigueu els maleïts cotilles. Però la carn és dèbil. M'ho passava tant bé mirant les estrelletes que em llegien des de la República Txeca -bé, llegir, llegir… jo diria que arribaven fins ací en busca de la Martina Jancicova. Però allí eren les estrelletes, i em feia il·lusió. Vaig consultar el sector tecnològicament avançat de la família -les meues nebodes- la forma de posar-hi el marcador, però amb format clàssic i llegenda adient. Morirem escodrinyats, però amb estil, amb fashion. I ahí el teniu. Vaig retornar a Las Palmas. Desprès, pel que es veu buscant la fresqueta, cap al nord, Elechas -que em maten si sé on és. Barcelona, també. Que tant de passar cap a París, marca. I fins i tot Sabadell, on dec d'estar demanant pel Ramon Alberich, que ens té un poc oblidats(1). Bé, vosaltres mateixos. Però sapigueu que aquest marcador de passejants, tot i que no sé com s'ho fa, és ben capaç de donar-se una volteta per la vostra ment i assabentar-se de les vostres més baixes passions, les veritablement inconfessables: Mamá, quiero ser artista.

(1) Confirmat, ha estat nombrar al Ramon i ens fa una entrada nova. (12:46 AM)