divendres, 29 de juny del 2012

Cendres de matinada



La meua primera marxa cicloturista, organitzada per la penya ciclista ferroviària de València, El Raíl -poc originals, oi?- travessava tota la serralada de Cortes de Pallars, Macastre, Dosaigües, Iàtova, Torís... que avui crema sense control, i les cendres de la qual han arribat de bon matí a València com una pluja seca. Començava, aquella marxa, al mateix lloc on terminava, és a dir, a l'estació València-Sud de la línia de Torrent. Al bell mig de l'itinerari estava l'Alt del pantà de Forata, a partir del qual començava el camí de tornada. Vaig pagar totes les penyores del nouvingut. El seu perfil era -i dic era, perquè ja no es fa- un trencacames molt exigent. Encara recorde el dolor als engonals a les darreres rampes -a l'alçada de Calicanto- ja de tornada cap a l'estació; perquè a casa també vaig tornar en bici, i no en tren, és clar. Imagineu-se la meua cosina de risc en aquells moments, d'haver existit. Eren les set del matí d'avui quan he eixit al balcó de casa meua. Era ple de petites cendres grises, un polsim de pigues cobria la pell ofesa de la ciutat. Al cel s'havia quedat, sense bitllet de tornada -i sense bici, no cal dir- la inclement basca d'ahir a la nit, i aquell capvespre encara hi era. Un besllum de verd grisenc lluitava per apartar el capvespre que no volia partir. No havien passat un parell d'hores, però, que un sol de fum verdosenc aconseguia fer-li lloc a les cendres negres i fragmentades que arribaven amb el record perdut d'una fulla d'agulla verda a la memòria. He fet les fotos que ací podeu veure. Al llarg del dia, la quantitat s'ha multiplicat. Sé -digueu-me demagog, em té igual- que hi ha una relació directa entre aquest infern i el malbaratament dels cabdals públics que hem viscut i vivim els valencians, i que no em dona la punyetera gana descriure per enèsima vegada. Quan els diners no estan on deurien estar, és el que passa, la realitat té l'obstinació dels nens, sempre fa la pregunta més inconvenient al lloc i el moment més inconvenients. Potser, però, els camises blanques (Camps, González Pons, Cotino i tutti quanti) s'arromanguen aquells braços que tant els ha agradat estirar on les mànegues dels quals ressalten la seua pell bronzejada, i donen un cop de mà a la parròquia. O potser és massa esperar? Heus ací, que les cendres d'aquest volcà vegetal han cobert la nova Pompeia mediterrània, deixant als seus habitants glaçats front l'evidència: n'hi ha cendres de matinada que no produeix l'amor, i que, molt al contrari, mai no trobaran l'au fènix que revife el seu esplendor al llarg de mil i una nits.


dilluns, 25 de juny del 2012

De sobte...


De sobte la gent va eixir al carrer. Tenien una mena de fruïció, d'inconfessable desig. Se saludaven, com si de vells amics que es retroben després de vint-i-cinc o trenta anys es tractés, i es toparen face to face o cheek to cheek sense esperar-ho. Osti, com passa el temps, què ens ha passat? No res, home. Vinga, la vida és bella perquè és vida. I anaven carrer amunt i avall. Passejaven, prenien l'Avinguda, amb o sense nens. Ballaven, si més no. Es feien confidències agosarades: ¿saps on tiren la millor cervesa de tota València?... No em digues, això no ho podem amagar. ¿Al Coin de la Faucille? Si el tenim a la cantonada… I els nens gaudien sense motiu. Heus ací la felicitat. Només perquè eren a plaça, i jugaven i reien amb els pares i els amics visibles i invisibles. Alguns, els més romàntics, havien tret, fins i tot, les bicicletes de bike-polo. Volem volar, deien. I d'altres, sense adonar-se'n, s'expressaven amb la llengua dels pares, i, fins i tot, la feien seua. I tenien un deler per saber alguna cosa del que parlaven aquells veïns de les contrades de Finisterre i Urkiola. Faig memòria. Sí, jo he viscut aquest moment deliciós de la vida de la humanitat. Recorde, com si fos ara, el somriure esperançat de Maiakovski. El pleniluni absent d'en Prokófiev. I els glops de vodka enverinada a la sang de Pasternak. Benvolgut Nabokov on ets? Gràcies, pel teu curs de literatura. Per un moment no dit, la gent va reconèixer-se a la pupil·la dels altres. Som germans, no enemics. Què ens ha passat? Si tots dúiem les mateixes sabates per jugar al futbol, per pedalar a la bici i per avorrir-se a l'escola. Si tots hem dut abrics de pany voltejat. I sabíem com se'ls gastaven els pijos, els xiquets de mare i els senyorets. ¿Com és que us haveu deixat confondre pels miratges? ¿Tan profitós és el saldo sense haver?... De sobte, la gent va dir: vull respirar per mi mateix. No vull el personatge de sabudes aparences. Sense les aparences, però, no sou sinó ombres, va dir Kurosawa. Tanmateix, no voldria confirmar aquella sentència del bufó: "Tots els homes naixen plorant i moren quan han plorat el que cal". No sé si ja hem plorat el que cal. No sé si només serem ombres d'unes aparences insignificants. Però m'agradaria saber què ens passava a tots plegats? Si potser despertaven d'un malson gràcies a la foscor?

divendres, 22 de juny del 2012

Què et passa, estimada?


Va, anem. Què passa? Ui, les dues rodes frenades, què estrany? A veure. Alce la de davant, li done una espenteta i… Ah, doncs no, sí que funciona, i perfectament. Serà la del darrere… No, tampoc. Osti, i tanmateix sobre el pis és que no es mouen ni un mil·límetre cap de les dos. Mai m'havia passat açò. La mare que em va… M'ho diuen i no m'ho crec. Si tinc que arrossegar-la i tot. Serà possible. Res, que no vol. Sembla la meua gosseta Mona quan l'enganxes amb el gürtel i no vol moure's, pega el cul al pis i tens que fer-la lliscar pel corredor de casa com si fos una figureta de Lladró, però de bon gust. Ah, ¿com no ho havies pensat abans? Ja està. Els carrets. És clar, amb aquesta pudor de gasolina escampant-se per tot arreu, doncs s'han gripat, de segur. El greix que cobreix els coixinets s'ha dissolt i s'han bloquejat els rodaments de l'eix. No, no. Què tonteria acabe de dir, si no fa ni deu segons que rodaven quan les he enlairat. Déu meu, ¿serà alguna cosa molt més interna. Íntima? Però què?. Doncs la tenim, i grossa, perquè la psicologia d'una bici no l'assoleix ni el millor psicoanalista argentí. A més, no vaig a parlar-li ara. Que més d'u ja m'ha pres per un beneït de les dues rodes, per a que ens posem a fer una xerradeta cheek to cheek: ella, estesa al sofà, i jo, amb la pinta que duc i el pudor a crema solar, prenent notes a la llibreteta dels telèfons. Xica, no sé. I precisament avui, que feia mig any que no regaven la plaça, i ben dematí l'han deixat com un espill. Xe, si no fa una setmana que varen podar la palmera central, que duia anys i panys fent punteria amb els passejants només bufar el vent de garbí. Serà que no li agrada el look Pipi Calzaslargas que llueix? Però, és clar, si no li pregunte, tot són només que especulacions desoladores, com les finances. Ja sembla açò Hable con ella, però a l'inrevés. Bé, crec, perquè no l'he vista. Amb el Pedro no puc, i ho he intentat, però no, ja sabeu: sense estructura no hi ha ètica. I ara què els hi dic als de la penya? És que la meua bici no va voler baixar al carrer. ¿Us ho podeu imaginar? Les miradetes seran ganivetades. Mira, vaig a fer un vídeo i que els hi quede clar que jo n'he fet tot el possible. No, no l'he manllevat de la coneguda pel·lícula de Costa-Gavras.


¿I si li cante la cançoneta? Ei, estimada, si estem en el heaven.

dimecres, 20 de juny del 2012

El nou ordre


El rellotge, la cinta mètrica i la lògica m'impedeixen acceptar el que, tanmateix, és una realitat ben viva per a mi. Dia a dia, el temps esdevé una sincronia més fugaç, i l'espai, com l'Univers, un ens en expansió. Imagineu-vos-en, només si el joc us abelleix, un Oronet que acabés comportant-se amb l'autoritària distància del Tourmalet, mentre la unitat horària no arriba sinó als 55 minuts. És a dir, tal i com passen els anys, el temps de pedaleig minva en proporció directa a l'engrandiment de les distàncies. És la llei inalterable de l'envelliment, em dic. La velocitat no em preocupa. Paradoxalment, la mitjana horària augmenta amb hores de 55 minuts, però -sempre n'hi ha un però- els kilòmetres són prou més llargs de mil metres i cinc minuts. I aquí és on la cosa trenca a Descartes. ¿És la inalterable llei del pas del temps? No. Almenys, no només. De fet, la sensació és molt més propera a la d'estar endinsant-se en un nou ordre, l'ànima del qual és ben sinuosa, retorçada, inexpugnable, tal i com una muralla xinesa sense Xina, però que tots devem acatar: a partir d'avui el temps és més curt i les distàncies més llargues. I sense mongols, és clar. Au!, tots a fer el Camino de Santiago, que n'és ben llarg, sinuós, amb gloriosa porta de meta i que et manlleva bona part d'un temps que mai no hagués pensat dedicar-li. Per què? El nou ordre vell. Jo només pedalava per les contrades de València. Mai no he fet mal a ningú. Mai no n'he malbaratat diners públics. Tinc una hipoteca més que sostenible. No tinc segona residència. No tinc fills. No tinc cotxe. No tinc mòbil. Només somnis meus, de ningú més. Fa anys i panys que no vaig a festes que no puga pagar sense préstecs. No faig viatges, m'ho impedeixen els meus principis existencials. I les meues vacances consisteixen en deixar d'eixir de casa tots els dies laborals camí del treball. Per què, doncs? Els ciclistes ens avenim fatal amb el vell ordre nou de l'Edat Mitja, ja us ho dic jo. Perquè la bicicleta és un dels majors intents que ha fet la humanitat per sortir-ne de l'obscuritat dels temps que cantaven en gregorià: llibertat, igualtat i fraternitat, ¿n'hi ha millor definició d'una bicicleta? Així, si m'obligueu a caminar cap al fi de la terra, atingueu-se a les conseqüències. Sí, és una amenaça. En tota regla. Els ciclistes a peu tenim una tendència suïcida a la poesia trobadoresca i les refutacions teològiques sobre la doble naturalesa de Crist. Elegim una dama, tant ens dóna siga Dulcinea del Toboso o Elisenda de la Faucille. Per la nit li cantem albades i només trencar el sol els últims badalls del guaita, ens convertim en dilectes refutadors de promeses compartides. Ja no hi haurà més temps, va dir l'àngel exterminador. L'infinit ens persegueix com si fos un infern consuetudinari. És el vell ordre nanou. Aquell on ningú no ha pensat encara el que poden donar de sí un parell de rodes ben ensinistrades.

dissabte, 16 de juny del 2012

La demoiselle élue


Au Coin de la Faucille
Il est la demoiselle élue
Le soleil tombe sur la place
Et les lèvres d'amour
Ils ne sont que deux exquises danseuses

-Beau soir, Mesdames
-Beau soir, Monsieur
-Avez-vous vu la demoiselle blanche?
-La demoiselle blanche? Elle est allée
-Où est-elle allée?
-Elle est allée à la mer, Monsieur
-Toute seule, Mesdames?
-Oh, pas du tout. Elle est allée avec vous, Monsieur

Au Coin de la Faucille
Il est la demoiselle élue
La nuit tombe sur la place
Et les lèvres d'amour
Ils ne sont que deux vélos volés

dimarts, 12 de juny del 2012

Faut vous dire Monsieur...


Mai no voldries que arribés aquell moment. Ja n'has passat uns quants i no voldries reviure'ls. De vegades, la supèrbia, la fatxenderia, pedalar per damunt de les teues possibilitats passa una factura descomunal. No parle de la pájara, tal i com la va definir Perico Delgado, no, és alguna cosa prou pitjor. No és pas un esgotament circumstancial, sinó una fallida estructural, és a dir moral. Perquè qualsevol estructura no n'és sinó un ordre contingent, una ètica. Prenem per cas la bicicleta. Aquesta estructura de somnis no es va dissenyar per humiliar ningú, tot i que és una de les coses que més ens agrada. I, és clar, aquesta perversió la redueix a un estri immolador. El símptoma, per si de cas encara no haveu gaudit de tal desesperança, és el canvi de ritme. Només una fotesa musical, que un individu com l'Stravinsky es va passar pel folre, cosa que no només mai no en va estranyar, parlant de qui parlem, sinó que va deixar de preocupar-me fa molts anys en lo musical. A les dues rodes, però, sí que n'és de preocupant. Per dir-ho en poques paraules. El pedalar sostenible és binari, equilibrat, igualitari. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Pedalar rodó, sense angles morts, és un art a l'abast d'uns pocs, només els mestres. Però que tots deuríem intentar. El que mai no hauríem de portar és un pedalar ternari, coix, propi de ce gens-là. Asimètric, desigual. Aquell on la força d'una de les dues cames llisca en qualsevol moment de la infinitud d'una circumferència on dos pulmons permeten al nostre cos respirar. No, no n'és grat dur d'habitud el pas canviat amb la vida. Sempre a contracorrent, recolzats en crosses que dissimulen la nostra mediocre qualitat, la nostra mancança congènita. Perquè aquell dia que et trobes al damunt d'una bici, i que ningú no se n'adona del que mai no podràs deixar de ser, un coix, sempre n'hi ha qui sembla no haver aprés el que costa mantenir les contingències: A mi nadie me ha presionado, ahora, no sé si debería decir esto que voy a decir: el que ha presionado he sido yo", amb somriure inclòs. I penses, tant de bo se n'anés tot a la puta merda -i perdoneu l'expressió, però encara em queden un parell més com a mínim. Tant de bo férem fallida demà mateix i la gent s'adonés per al que serveixen els pijos malparits i els xulos, en les seues dues versions: de saló i plaça. Aquesta púrria que ha pervertit, com si fos una pobre bicicleta, l'estructura de la Polis, i ha imposat a la vida pública el model emergent del canalla i el setciències entre els polítics -Tanner, dixit. El nostre problema és no haver eixit mai de l'abisme, som al fons del clot, des de fa anys i panys. I quan parlen del borde del precipicio, és com fer por als xiquets perquè no es lleven les mans dels ulls i puguen advertir que l'obscuritat és sempre el lloc més buit i innocu de la realitat, amb permís de l'Anne Sexton, és clar.

divendres, 8 de juny del 2012

El tros

L'allau financer

Tots deuríem tindre el nostre o els nostres -segons capacitat adquisitiva- poetes particulars. Cuidar-los, mimar-los. Netejar-los de tant en tant, i que mai no els hi faltés un plat a taula i un got de vi. Són absolutament imprescindibles, com les bicicletes. I que ningú no s'ofenga amb la comparança perquè ja crec haver demostrat l'existència de l'ànima humil de la bicicleta com a ens. ¿I en la que està caient, Vicicle, no seria molt més pràctic un bon economista?... Ni pensar-ho, mireu el que diu el Sòcrates del nostre temps, El Roto: ¡No es la economía, es la moral, estúpidos! Ni el perepunyetes del Plató va poder fer-los fóra -als poetes, vull dir, no als economistes- del seu estat ideal a La República. I no és que no els hi tingués ganes, no, és que -va dir, amb la boca ben petita- tenen línia directa amb els déus, la qual cosa equival a conèixer el número del iPhone de Déu -sí, Déu és de Mac. A Le coin de la faucille -cova existencialista al segle XXI, és a dir, sense fum i amb colors- Rue de l'Absinthe cantonada Place du Pilier, l'element subversiu creix com l'escuma de totes les garagardoak que som capaços d'ingerir sense caure'ns de tos, amb o sense poeta. Però, tot s'ha de dir, en tenim. Sí, què us hi pensàveu? Som pobres, però no ens en privem de res: poeta particular, estilista, tècnic de manteniment, jugadora de rugby, experta bancària i un servidor que els hi fa propaganda sistèmica -mai no faré fallida- de tot allò que pots gaudir al damunt de una bici, mecànica inclosa, mentre no perdes l'equilibri, és clar. Vicicle, em va dir ahir el profeta -o poeta, que pel cas és el mateix- mentre ens endinsàvem pedalejant perduts a la nit: aquest tros té un post. Sí, sí, amb rima i tot, i en referència al lloc per on miràvem de passar amb les bicis sense dur-nos a ningú pel davant. Dit i fet. El tros, tal i com si fos un conreu hortolà, rep el nom d'un carrer de ribera -sense riu- i va de la plaça dels indignats fins al carrer més socarrat del món. Per cert, el Google maps no vol saber res d'ell, pobret meu. Deu ser perquè d'alguna manera és el carrer del forat en la calça, vaig pensar. O potser és el que a mi m'agradaria pensar, perquè la cruel realitat és més complexa i desoladora, una calça de passat en participi o calçada, en un forat que fa de carrer i on podem mirar, com si d'un espill de la veritat es tractés, l'autèntica imatge que amaga aquesta ciutat d'aparences. Perquè al moll del seu os n'hi ha un enfilall d'ànimes blanques assegudes i decebudes en l'alcohol despatxat per majordoms llegidors compulsius d'aliena correspondència, mentre uns àngels negres miren de vendre'ls la seua barata pirateria, envoltats, tots plegats, pels sons confosos d'una extrova santiaguera, una acordió bohèmia, el violí gitano d'un romanès i un parell de ciclistes perduts en la seua particular nit de la memòria. Heus ací València, un tros de lluent misèria, un forat de berbena humana, la calça de nylon amb que trafica el negoci més vell des dels vells temps, el negoci de lo humà. El carrer on al recer d'un estiu en avançada brollen de les clavegueres els cruixents escarabats en quantitats de sorra de gros i fullós gra de coure. No podem evitar l'allau, aquest riu sense ribera que ens porta, Avinguda avall, fins al port -he conocido un puerto- on l'Street Circuit rep aquest mannà infecte dels déus financers que s'afanya a pujar pels andamis de les grades, que arrossega tot el que pilla al seu pas, que ha esmicolat la meua roba i es disputa les meues cames, els braços, els ulls, i, desfets els llavis, es llança per l'esòfag en col·lectiva bogeria al festí de les menges que els meus òrgans els hi suposa. I jo, tot i la tragèdia, no tinc més preocupació que esbrinar a quina borratxera li deu correspondre aquest delirium tremens, perquè n'est-ce pas le mien. Perquè si jo conec -decir he conocido- un carrer a qualsevol lloc del món on mai no arriben els delirium d'alienes borratxeres és gràcies als poetes i l'ebrietat de la paraula -es decir- estimada…

dimarts, 5 de juny del 2012

La lluna i les bicis


Em preguntava ahir a la nit, excelsa nit de lluna plena, fins a quin punt podem dir que n'hi han de bicis enamorades de la lluna. Hi va haver -tothom ho sap- Ese toro enamorado de la luna; la qual cosa seu jurisprudència, és clar. Però els dubtes van envair-me, què voleu, sóc cagadubtes de mena. La qüestió del gènere no la vaig ni considerar. No només qualsevol persona sensata ja no confon amor i cansalada, sinó que tenim bicis -amb be alta, ei, que aquest blog és per a tots els públics- bicis, deia, de tots els sexes, fins i tot a la mateixa llengua: le vélo, la byciclette, Vive La France!- i llunes amb més criteri que alguns bisbes; bé, que tots els bisbes, amb o sense majordom. Al meu cas, i per poder dormir -que ja comença a fer una calor un tant llunàtica- aclarir els dubtes no suposava més mèrit que passar del menjador a la habitació on tinc el meu serrall particular. Cinc bicicletes, cinc. Mira, mai no ho havia vist així, com els cartells de toros on un sol matador divertia a la parròquia amb aquest art indefinible i indefensable de la tortura animal. Ahí es ná, Vicicle, er niño de los pedales. Bé, deixem-ho córrer. Què dormiu? -els hi vaig preguntar... Ara ja no. Què vols?... Fría acogida de la verónica, vaig pensar. Bé, que com fa una lluna tan magnífica, em preguntava -no cal que respongueu si la cosa us incomoda- em preguntava… Parla clar, al gra, que és tard i fa calor… La chicuelina, pense, a prendre pel sac. No, que estava  chateando, ¿em seguiu? I la lluna allà dalt, i jo ací baix, i l'amor que envaeix els cors, i… Però no et dóna vergonya a la teua edat? Les xiquetes saben els anys que tens?... Em quedo amb la serpentina més gelada que un somriure sardònic. Vaig pel natural, decidisc de sobte, que la cosa se m'està anant de les mans: ¿alguna de vosaltres té afers sentimentals amb la lluna; o dit d'una altra manera: quina me l'està pegant amb la maleïda lluna? ¿Tinc que començar a preocupar-me per l'altura de les portes?... ¿Heu sentit, noies? ¿Heu sentit al milhomes? I no li cau la cara de vergonya, xiques. Mireu-lo, què no esperarà que li diem alguna cosa i tot? Serà possible. És a dir, fa anys i panys que no gastes ni una gota d'oli en nosaltres. Totes portem els neumàtics tan desgastats que qualsevol podria pentinar-se mirant-nos. Tens que substituir el cablejat de frens i canvis que no més fem que sorolls, fins i tot parades al bar on tu i els teus amics bé que us foteu uns entrepans que ja voldrien els nostres rodaments. I a més a més, ja ni ens rentes, que acumulem brutícia de l'estiu passat. ¿En la que està caient, totalment desassistides, i t'atreveixes a preguntar pels nostres sentiments, cap de suro? I de la lluna, noies, de la lluna ¿Quina aberració, quina perversió és aqueixa?... He de dir que aquesta bateria de recriminacions me la varen llançar des dels cincs costats de l'habitació i totes alhora. Vicicle, em vaig dir, fes un estatuario, com Rajoy, i mutis pel foro. Ai, déu meu: malos tiempos para la lírica. S'accepten raptes.

divendres, 1 de juny del 2012

Va com va


Sí, és el que té la vida. Divendres, 1 de juny -què ràbia em dóna posar-lo en minúscules- perquè és nom propi, cony. Juny és nom propi. Hi torne. Divendres, 1 de Juny, enèsima visita al traumatòleg. El colze esquerre, ja sabeu. Ahir li varen fer l'enèsima sessió radiogràfica al meu colze esquerre. Estic per fer-li un book i tot. Un poc avorrit, el book, ho reconec. Front i perfil. Front i perfil. Front i perfil. Com els presidiaris. Visita, avui. Baixe de casa. Valenbisi is missing: conectándose a la red. Avui, precisament avui. Bé, va com va. Pies pa' que os quiero. I per a arribar al Clínic: o vaig a peu -tira-li Martí- o em puge a l'autobús. Segona opció, que fa calor, massa calor, cony. El calor al damunt de la bici és una altra cosa. A peu, insuportable. Nou paradetes de res; sí, però després de caminar un bon tros, diguem-ho tot. Als seients dels que són grans, els de les dones en estat interessant -com es deia abans, sembla que ara ja no li interessa a ningú- i els alesiats -jo mateix- un matrimoni xerra animadament amb un home també gran -tots tres del Levante U.D. El darrer, tocat pel seu barret panamà i la seguretat  de no arribar a la pròxima dècada, i vestit amb més modernor que jo -cosa ben fàcil- li fa rèplica al del matrimoni. Jo sóc de Beteró i conec a tots, diu el consort… Ui, pues vostè haurà sentit parlar de la senyora Antonia… Antonia què… La que tenia una paradeta… Com?... Sí, home. Que el seu home tenia una paradeta… ¿Una paradeta?... Sí, una paradeta de cacaus, tramussos i tebeos… I aquí, en aquest precís instant, no fa falta magdalena ni te ni els bulevards parisencs, només les veus trencades que jo sentia de la mà del meu pare, i la trinitat màgica dels cacaus, els tramussos i els tebeos. Ara som a l'Avinguda del Port. A l'alçada on varen posar el Canódromo Avenida. El pare i jo eixim de casa. Vens en mi?... És clar, pare… Anem al Canódromo. Entrem per la porta que dona al carrer Peris Brell. Pugem les escales. Passem per la sala on venen les bolletes d'apostes. Li fem el rendez-vous a la tieta -la germana petita de la mare- que és al mostrador. Un dia em va donar un tac sencer de bolletes que ningú ja no havia de comprar. Encara el conserve. El joc, però, no n'és el nostre objectiu. Arribem a l'altre costat del passadís mirador de les curses del pobres gossos quimèrics de la llebre de drap -mai no l'atrapareu, si ho sabré jo que tot i ser un xiquet me n'adone- i baixem les escales fins a trobar-nos amb el més gran matemàtic que n'he tingut el gust de conèixer: Ramon, el cacauer. Tenia una paradeta de cacaus i tramussos a la porta del Canódromo que donava a l'Avinguda. Si el meu pare tenia certa facilitat per al càlcul, Ramon tenia un cap privilegiat. La paradeta només era una tapadora. El joc, les dones i el futbol eren les seues raons de viure. De fet, ell vivia del joc i les dones. ¿Sabeu qual era la frase que més utilitzaven ells dos, pare i amic, en la meua presència?... Ei, que n'hi ha roba estesa… La roba estesa era jo, és clar. Eren molt bons amics, des que varen aprendre a caminar. Ramon no tenia llapissera ni paper a la paradeta, ni falta que en feia. Si a l'avinguda haguérem tingut alguna franquícia de la Cosa Nostra, Ramon els hauria dut els comptes sense cap paper d'intermediari. Gràcies a ell, jo tenia una col·lecció -que encara m'estime- d'anells de cigars havans extraordinària, i de bitllets de loteria de l'any de la picor. Jo era un pèssim estudiant. De fet, no acabava d'entendre com és que aprovava alguna assignatura de tant en tant. Ramon em va dir el que cal fer amb els números. La frase, us ho prometo, és literal. Deixa'ls en pau, ells no tenen una altra obsessió que quadrar. Va com va. Per allí passaven el Patato, un ximple al que el pare va ajudar amb unes purgacions; Belinda, un ex-legionari d'ulls verds i pèl arrissat enganxat a la grifa, els xics del club de futbol San José -del que jo era el soci més jove- i tutti quanti… Potser algun dia en parlaré. Va com va.