dissabte, 25 de maig del 2019

Los parajes por donde anduvo


Poc abans de patir una de les seues sufocacions, Ana Ozores llegia el seu devocionari estesa, tota sola, sobre els llençols tendres de la nit. La condicional Si comió carne paralitzava el seu esguard, tot i que cap cosa li era suggerida, com si de paraules d'un idioma desconegut es tractés, "...pero al leer:"Los parajes por donde anduvo", su pensamiento volvió de repente a los tiempos lejanos". Els paratges per on va caminar, els indrets de temps llunyans, les temps jadis. I Ana va reviure el gran pecat de la seua vida, aquella nit dins la barca amb el seu amic Germán, el gran pecat tal i com van sentenciar, tot i que no eren sinó dos xiquets adormits sota un cel d'estrelles escrutadores. Los parajes por donde anduvo. El carrer té dues fileres d'arbres de tronc fi i capçada frondosa. Jo tinc aquella llunyana edat en què no ets sensible als horaris i les migdiades suposen un temps que mor desesperat entre els dits de l'avorriment. La calçada és de llambordins, irregular, tant o més que les voreres. El sol grogueja la perspectiva, i l'ombra equidistant d'aquests arbres anònims em tranquil·litza. Com de seductora és la nostàlgia ¿Per a qui treballa? No n'és per ella mateixa que perd el seu temps suggerint-me records i oblits. No n'és pel seu profit que em dóna conversació sobre carrers perduts on vaig ser feliç. Què guanya ella les vegades que uns compassos, unes pinzellades o unes paraules em fan reviure un cop d'amor o tendresa ignorada al seu moment? Ara, el jardí s'estén condicionat, sense frase, entre l'amor i la mort de la nit romàntica. L'apart romàntic és dolç i agre alhora. El poeta sap que no n'és si ho és, i que no pot deixar de ser-ho. La seua condemna és la seua raó, o la seua raó és una condemna que li obliga a patir el món, a observar els sentiments estesos sobre els llençols captius dels poemes. Estès sobre el graó de fals marbre que dóna accés al jardí, el nen sap, tot i la seua curta edat, que mai no tornarà a sentir aquesta absència del món que per a ell és la felicitat. Li absorbeix el sol esmicolat per les fulles de la magnòlia: un calidoscopi bressolat pel vent domèstic del carrer on uns xiquets es barallen a crits per pedalar l'anada i tornada d'aquell tros que talla la sèquia. I tanmateix no hi ha sinó silenci. El silenci que duu al seu si l'harmonia del món. Si el jardí és el paradís, però, vet aquí la condicional, ¿per què hi posen bancs on s'asseu l'home del barret gris i les sabates de xarol, aquell de llengua negra que pacient espera de la melangia la seua feina intermediària mentre fa com que llegeix el cel: la seducció subrogada?