Dijous passat la xafogor era un coixí oprimint-te el nas. El meu amic i jo varen decidir no pujar cap port i fer un recorregut més suau per la vall que separa la Calderona de la serra d'Espadà. Fent memòria d'una antiga ruta, el vaig portar a Albalat dels Tarongers desprès de deixar Petrés i fer un poc de trencacames per les contrades. Poca cosa. Mireu si seria greu la calorada, que no teníem ni ganes de fer un mos quan varen seure a la terrassa del bar que n'hi ha al llar de la tercera edat, a l'entrada del poble, just al costat de la font i el llavador. No corria un fotut pèl d'aire. Terrassa sauna. Tremendo. Agost crema, i molt. Ell va demanar un suc, és jove i necessita hidrats de carboni. Jo, molt més gran, un aigua de Vichy i un cafè del temps. ¿No dius que vares quedar en ella i no es va presentar?... Sí, però deu haver alguna raó de pes… ¿N'has parlat?... Li vaig trucar… ¿I?... Que mai la pille en casa… ¿I el mòbil?... No en té… ¿No en té, i és de la teua edat?, què estrany. ¿No serà que no te'l vol donar?... Per què no hauria de voler?... Home, tu diràs… Com que jo diré, què vols dir?... Escolta, m'has portat de València fins aquí amb la història aquesta. Que si li vas dir d'anar al cinema, i que sí, però que pobreta se li va oblidar. Que li vares dur el doble de MacDonal's que tant li agrada, però quina casualitat, home, el seu rottweiler, el Matamosques -per cert, quin nomenet… És que li porten de cap les mosques, es veu que ho trenca tot perseguint-les, d'això que el lliguen amb dues cadenes... Però se n'havia desfet de les dues cadenes, veges tu, i un poc més i es menja no només les hamburgueses… Són coses que passen. Sort d'una moscarda que va passar per allí, que si no… No ho contes, ja t'ho dic jo. I ahir al vespre, desprès de deixar-li recao a la seua mare pel matí de que l'esperaries amb bicicleta i tot per ella amb la idea de donar una volteta per l'horta, no es presenta. I ni et truca ni res. ¿I dius que és raó de pes? La veritat, no t'entenc… Doncs demà pense portar-li un pomell de roses, que són les flors que més li agraden, segons m'ha dit la seua millor amiga, i li demanaré de sortir junts, de festejar, vaja… Doncs que sàpigues que te la trobaràs besant-se en un altre… Impossible. Què poc la coneixes. A més, et juro que si em fa això, la mate… No podràs… ¿Com que no podré?... Perquè s'haurà mort. Arribaràs tard… Mira la pitonissa. I de què?... D'una pulmonia… Doncs li donaré els meus condols a la família i li portaré una corona al seu soterrar… Negatiu. Quan arribes, farà mig hora o més que haurà ressuscitat… Au!, vinga, tu el que vols és enfonsar-me? A veure, ¿com ho saps tot això, setciències?... Saps qui és Brassens?.... Qui?... No hase falta desir nada más…
dilluns, 27 d’agost del 2012
La bicyclette de Marinette
Dijous passat la xafogor era un coixí oprimint-te el nas. El meu amic i jo varen decidir no pujar cap port i fer un recorregut més suau per la vall que separa la Calderona de la serra d'Espadà. Fent memòria d'una antiga ruta, el vaig portar a Albalat dels Tarongers desprès de deixar Petrés i fer un poc de trencacames per les contrades. Poca cosa. Mireu si seria greu la calorada, que no teníem ni ganes de fer un mos quan varen seure a la terrassa del bar que n'hi ha al llar de la tercera edat, a l'entrada del poble, just al costat de la font i el llavador. No corria un fotut pèl d'aire. Terrassa sauna. Tremendo. Agost crema, i molt. Ell va demanar un suc, és jove i necessita hidrats de carboni. Jo, molt més gran, un aigua de Vichy i un cafè del temps. ¿No dius que vares quedar en ella i no es va presentar?... Sí, però deu haver alguna raó de pes… ¿N'has parlat?... Li vaig trucar… ¿I?... Que mai la pille en casa… ¿I el mòbil?... No en té… ¿No en té, i és de la teua edat?, què estrany. ¿No serà que no te'l vol donar?... Per què no hauria de voler?... Home, tu diràs… Com que jo diré, què vols dir?... Escolta, m'has portat de València fins aquí amb la història aquesta. Que si li vas dir d'anar al cinema, i que sí, però que pobreta se li va oblidar. Que li vares dur el doble de MacDonal's que tant li agrada, però quina casualitat, home, el seu rottweiler, el Matamosques -per cert, quin nomenet… És que li porten de cap les mosques, es veu que ho trenca tot perseguint-les, d'això que el lliguen amb dues cadenes... Però se n'havia desfet de les dues cadenes, veges tu, i un poc més i es menja no només les hamburgueses… Són coses que passen. Sort d'una moscarda que va passar per allí, que si no… No ho contes, ja t'ho dic jo. I ahir al vespre, desprès de deixar-li recao a la seua mare pel matí de que l'esperaries amb bicicleta i tot per ella amb la idea de donar una volteta per l'horta, no es presenta. I ni et truca ni res. ¿I dius que és raó de pes? La veritat, no t'entenc… Doncs demà pense portar-li un pomell de roses, que són les flors que més li agraden, segons m'ha dit la seua millor amiga, i li demanaré de sortir junts, de festejar, vaja… Doncs que sàpigues que te la trobaràs besant-se en un altre… Impossible. Què poc la coneixes. A més, et juro que si em fa això, la mate… No podràs… ¿Com que no podré?... Perquè s'haurà mort. Arribaràs tard… Mira la pitonissa. I de què?... D'una pulmonia… Doncs li donaré els meus condols a la família i li portaré una corona al seu soterrar… Negatiu. Quan arribes, farà mig hora o més que haurà ressuscitat… Au!, vinga, tu el que vols és enfonsar-me? A veure, ¿com ho saps tot això, setciències?... Saps qui és Brassens?.... Qui?... No hase falta desir nada más…
dissabte, 25 d’agost del 2012
It's wonderful
Vine, vine. No tingues por.
Vine en mi. Puja't a la bici.
¿Que mai no ho has fet?
¿I a què
esperes?
¿A un miracle de la primavera,
com l'om del Machado?
Au!, deixa't de
romanços.
Vine, dona. Vine, home.
Veniu, tots. Pugeu-vos-en.
Ara, que encara
sou a temps.
Enfileu-vos-en al damunt del món.
Mireu només l'horitzó.
¿Que no
existeix?,
doncs millor m'ho poseu.
Què val somniar realitats?
L'equilibri depèn del que no tenim,
del que anhelem.
It's wonderful, it's wonderful, it's wonderful.
Good
luck my baby.
It's wonderful, it's wonderful, it's wonderful.
I dream of
you.
Primer un peu, desprès l'altre.
I no pareu, no pareu o caureu,
i
alguna cosa al més íntim
del que us estimeu es trencarà
com si fos el bes que
la mare va oblidar.
Una salus victis, nullam
sperare salutem,
va dir el meu poeta llatí del segon esquerra.
Sí,
amics, "l'única esperança dels vençuts
es no esperar cap salvació".
es no esperar cap salvació".
Pedalem, pedalem,
amb la suavitat dels compassos
que més us
estimeu, però pedalem.
Veniu, veniu.
I gaudiu del ritme trencat del grup.
It's wonderful, it's wonderful, it's wonderful.
Good
luck my baby.
It's wonderful, it's wonderful, it's wonderful.
I dream of
you.
Què importa la desesperança
si només ella ens salvarà?
¿Que fa
calor?, doncs pedaleu més fort,
i l'airet us besarà amb llavis
de glaçons com
cel de matinada.
¿Que va costera amunt?,
doncs reciteu versos llatins en veu
alta.
Y no se preocupe amigo,
con la
filosofía poco se goza.
A cada fuetada, escopiu-los
un vers llatí o
grec,
a la memòria del meu estimat Angelopoulos.
A cada
humiliació,
reciteu-los l'evangeli
que Luter els va traduir i Bach
musicar.
A cada ganivetada dels esbirros,
seguiu, seguiu, sense les mans
que
ara miren d'aturar la sang,
demostreu-los que encara i tot
sou capaços de
pedalar.
It's wonderful, it's wonderful, it's
wonderful.
Good luck my baby.
It's wonderful, it's wonderful, it's
wonderful.
I dream of you.
Chips, chips, chips.
Du, du, du, du, du,
ci bum,
ci bum, bum.
Du, du, du, du, du,
ci bum, ci bum, bum.
Du, du, du, du, du...
dilluns, 20 d’agost del 2012
Semblava de fet o semblava, de fet
La cosa semblava de poca importància. Bé, almenys, tothom ho hagués dit a priori. Fins i tot feia goig pensar-hi. ¿No era un grup més que estable? ¿No quedaven diumenge rere diumenge? ¿No podien anomenar-se'n amb tot el dret una penya de fet? Com les parelles de fet, però en amor ciclista. Si no tenien local social, doncs tenien cantonada quedadora; si el beneplàcit de la Federació brillava per la seua absència, a qui podia importar-li la paperassa; i si no pagaven quotes, doncs millor que millor: res no condicionava el seu compromís i comportament com a penyaires. El fet que alguns ja pertanyien contractualment a d'altres penyes oficials de ruta dissabtera no els hi llevava la son. ¿Adúlters? Bé, si els hi voleu dir així. ¿Aaa quieeeen leee immporta?... I si, llavors, eren una penya, per què no fer-se l'equipament oportú. D'estiu i d'hivern, no cal dir. Primer, haurien de trobar-li el nom a la penya. ¿Els diumengers?... No. Potser, domingueros -o fins i tot, dominguers, hauria quallat- però diumengers… què voleu, semblava el Pompeu Fabra. No, no semblava tan fàcil trobar-lo. Ja està, va dir el pijo -sí, a totes les penyes n'hi ha de pijos- Sense penya, com el Buenafuente, Sense Títol, què us sembla? Bé, els hi semblava bé, i acceptaren. Al capdavall va ser: Penya sense penya. Com País sense país, ja estaven acostumats. Nom que, a més, assolia una vessant palindròmica totalment subliminal però ben encertada per autèntica: totes les etapes de les penyes conclouen al mateix lloc on l'han començada. La cosa anava forta. El pijo va encarregar-se del disseny de mallot i culot, amb anagrama penyaire inclòs, que va rebre les crítiques més elogioses o vidriòliques segons bufés el vent amical. Arribats a un consens gens fàcil, acataren l'estampació de lunars taronges en lloc dels punts rojos del mallot grimpeur del Tour, per una mera qüestió de cítrica passional. El pijo, però, tornà a parlar. Ei, deuríem portar tots la mateixa marca de casc i, a ser possible, el mateix model i color. Taronga, a ser possible. Ja la tenim, van protestar els pobres. Bé, diguem-ho fi: els de menys poder adquisitiu. Però és cert que va donar-se una profitosa coincidència: gairebé la totalitat dels sense penya el tenien que canviar de vells, bruts i gastats que eren els acoblaments interiors dels maleïts cascs. Triaren un model de gama mitjana, i quedaren en que tots farien l'esforç econòmic. A més, trobaren un que tenia unes ratlles ataronjades que feien joc amb la resta del cabàs de tarongetes que tots en portaven a l'esquena. Tots pegaren cabotà. En el que no cediren els pobres, els del poder adquisitiu a la baixa, va ser en unificar també el calçat. Ni pensar-ho. I com està la cosa. Un parell de sabatilles costen un ronyó de la cara. ¿Serà un ull?, precisà el pijo. Això, un ull de l'esquena. Bé, com vulgueu, tot i que no serà el mateix. Tindreu que convenir, però, la imperiosa necessitat d'unificar… I tots es posaren a tremolar… D'unificar, deia, el color de les cintes dels manillars. Com fan els professionals. Taronja. I no us podeu queixar del gasto, oi? -va afegir... Semblarem el butanito, va dir u. No, pitjor, el naranjito -afegí altre. Doncs, blanca, com fan els equips... Massa bruta. No anem a canviar-la dia sí i l'altre també… ¿Llavors?... Bé, la cosa semblava de poca importància. Almenys, és el que hauria dit tothom a priori. Però mai més se'ls va veure a la cantonada quedadora. Quina cosa! És el que tenen les penyes, de fet.
dissabte, 18 d’agost del 2012
Dos millor que un
A casa dels
meus pares compràvem el diari tots els dies del any, fins i tot als pitjors
temps, quan no teníem ni un duro que gastar. Era cosa que no es discutia. A
més, el paper de periòdic, més enllà de la sempre dubtosa utilitat
intel·lectual i informativa -llavors, i ara també- en tenia d'altres ben
pràctiques: embolcall dels entrepans, cobertor del mantell per a segons quines
coses de difícil o impossible neteja posterior, fragmentària catifa post renta
pis, encenedor de llenya paellera, matamosques, para-sol individualitzat de
dona, barret de platja pels homes, reposa paelles de Sant Josep, ventall
d'il·lustrat, espanta vespes, dissimulat observatori de lo que acontece en la rúa, guapes i pintades -Wilde, dixit-
incloses, protector hivernal anti pulmonia -aïlla i absorbeix la humitat com
cap altre material, d'ací el seu ús ciclista d'abast internacional, que, tot i
els avançaments en roba aïllant, jo encara conserve: sempre duc un parell de
fulles ben plegadetes per si de cas, les mosques o el que siga- provador de
bolis oblidats, papiroflèxia de diumenge al vespre, retallables de figuretes en
sèrie, substitut de cristall finestrer que brilla per la seua absència,
alçadora de nens en cadira impròpia, netejador higiene íntima papyru elephanti in absentia i totalment
comparable en prestacions i rugositats -de fet, el papyru elephanti contenia traces de periòdic: una lletreta per
ací, un parell per allà- baieta renta cristall in praesentia, i qui sap quantes coses més. D'això, quan va millorar
la situació econòmica, el meu pare en comprava dos: un nacional i d'altre
local. Jo vaig heretar aquest mal hàbit però bon costum dels pares, i en
comprava també dos. Nacional i local, a més del que el meu quiosquer
considerava una total extravagància, és a dir, els escrits en la llengua del
rei conqueridor, veges quina cosa. Com que les necessitats pràctiques de
periòdic varen reduir-se dràsticament amb l'arribada de l'estat de benestar
-bé, això diuen- doncs, a poc a poc, vaig anar retallant el nombre de diaris.
De dos, tres o quatre vaig passar a un. De tots els dies, vaig passar a només
uns quants. I d'uns quants, a un: el dissabte, per una mena de promesa mai no
feta. I és que tinc tots els exemplars de Babelia
des del primer dia fins el d'avui, i bona part enquadernats. Sóc un
sentimental, ja ho sé. I aquesta cosa, la de comprar el diari que porta el
suplement babelià, és el primer que faig
tots els dissabtes de l'any, al marge del desafiament que darrerament duc amb
el meu poeta llatí particular del segon esquerra. Val a dir, que tot aquest excursus, ja que estem amb el llatí, ve a
compte dels darrers dissabtes. Vuit i mitja del matí. Baixe al carrer.
Objectiu: comprar la premsa. El veí llatí és al poble. Gire la cantonada, i a
la terrassa del bar que és a mig camí del quiosc ja seu la meitat dels parroquians.
U d'ells va cridar-me l'atenció d'uns quants dissabtes ençà. El seu desdejuni
em va deixar clapat: bombó o tallat, gintònic en copa ben ampla -li diuen baló-
i caliquenyo. Deixa el seu Mercedes en
doble fila. Ho sé perquè dissabte passat li tocà alçar-se i fer-li lloc
d'eixida al que era aparcat junt a la vorera. Al camí de tornada ja no hi és.
S'ha fotut el gintònic. Ha tocat el dos, i sempre deixa el puro a mig fumar dins
el cendrer, amb el seu flaire únic de fem hortolà. Veges quina cosa. I quin
estómac, pulmons -no necessita periòdic- i fetge, no cal dir. Però avui tot
s'ha aclarit. Havia comprat jo el nº 1082 de la meua col·lecció particular de
confusió babèlica. Tenia que passar per la farmàcia a comprar-li Nervobión a la meua dona -gràcies a ell
m'aguanta, pobreta. I aquest petit endarreriment ha estat proverbial. Isc de la
farmàcia. La taula és buida. Res de nou. La serp de fum s'alça al compàs del
seu encantador particular. Com tots els dissabtes, pense. De sobte, la xica que
fa de cambrera surt amb un baló de gintònic i el deixa damunt la taula.
¿Dos balons, i no són ni les nou del matí? Arribe a l'alçada del bar, mire
cap endins de passada i del fons de les tenebres dels excusats ix el tio del
Mercedes. Aquest tio els pixa igual que els veu. Un crack. Ja veieu, dos millor
que un. I ha anat d'un pèl que no li preguntés si un era nacional i l'altre
d'importació. Però he passat com qui no vol la cosa, he pensat en el Millás i en la quantitat de gintònics que podria haver-me begut en aquesta vida si no
m'hagués begut l'enteniment amb tanta lletra impresa protectora del meu pit
ciclista.
dimarts, 14 d’agost del 2012
On the road
Potser el 99'99% dels matins o capvespres que em pose a pedalar amunt avall per les carreteres del meu dimoni -que no domini- particular no sé on acabaré. És ben cert que els destins -mai no he estat d'acord amb el plural d'aquesta paraula- a l'abast d'unes distàncies de com a molt 120 km -anada i tornada- no són infinits, però mai no m'ha agradat planificar recorreguts, itineraris, trajectes, etapes, eixides o com vulgueu dir-li a tal circumstància. És ben curiós que n'hi ha que es molesta, i molt, d'aquesta indecisió meua, d'aquesta mancança reiterada de previsibilitat. Si al capdavall en dóna igual, els hi dic. Però no hi ha forma humana de fer-les comprendre la situació. A mi, però, ja m'està bé. D'habitud, isc, com a molt, acompanyat d'una o dues persones més. ¿Hui, què fem? ¿Oronet? ¿Amb o sense Canteras? ¿No, tirem cap a Marines? ¿Vell o nou? ¿Gàtova?... I així, fins que de sobte hi som on no havíem dit ni pensat, o sí. O ben bé, tot i que respectem el lloc d'arribada, anem improvisant sobre la marxa el disseny definitiu de la ruta. ¿I si en lloc de tirar pel camí de Llíria, fem bucle per Tres rutes i desprès…? I a mi, ja m'està bé. Però n'hi ha que aquest lliure albir compartit els hi molesta, i molt. Vaig conèixer una xica que era el súmmum de la previsió i la inflexibilitat. Així que arribàvem al punt de reunió, era obligatori acordar la destinació del dia, i, fil per randa, la ruta a seguir. I compte que et desviares ni un mil·límetre del que s'havia pactat. Però què importa pel poliesportiu o per Masies? Si fins i tot és més curt… Ah, no. Ni t'ho penses. Havíem dit pel poliesportiu, i el que s'ha dit es compleix. A ver, el jefe de ruta, què diu?... I el jefe abaixava les orelles i tirava cap al poliesportiu. Un dia, me'n recorde com si fos ara, havíem dit de fer el Pic de l'àguila per la cara nord. Tot just arribes a Sogorb prens una desviació que s'aboca a una bifurcació que al capdavall porta al mateix lloc. Com que anàvem enrederits, algú va proposar agafar a la dita bifurcació el camí més curt, que no és el que havíem previst. Va posar-se com ànima que es porta el diable. I com que la resta del grup estava d'acord en aquesta petita variació, pegà mitja volta i es torna tota sola cap a València. Bé, només una estona. Desprès va aparèixer a cua del grup. A ella, no li estava bé, però... Tot el contrari que jo, ho reconec. Quan he començat aquest apunt no sabia ben bé què anava a dir. Desprès m'han vingut al cap els camins de Roma -xafem molt la Via Augusta, poca broma- que tots porten al mateix enlloc. Els companys. I m'he adonat que només feia que xiular, amb els llavis i les rodes, el mestre Brassens. A mi, la veritat, ja m'està bé. He de dir, però, que, si pedale tot sol, aquesta indecisió o variabilitat acaba produint-me un cert desassossec. No saps on vas ni per on vas. Què ets o què no ets. De fet, què és ser transitiu? I la vida, és transitiva? Ah, ja m'està bé. Però no sé on he arribat.
dissabte, 11 d’agost del 2012
La cursa
Un día encontré entre un montón de chatarra un sillín
viejo de una bicicleta y justo al lado
un manillar oxidado. Inmediatamente las dos partes se asociaron en mi
imaginación. La idea de la cabeza de toro me vino a la mente sin reflexionar
sobre ella. Solamente tuve que soldarlas (…) quizás debí tirar la cabeza de toro.
Arrojarla a la calle, al arroyo, a cualquier sitio, pero tirarla. Entonces
habría pasado un obrero y la hubiese recogido. Quizás se hubiera dado cuenta de
que con aquella cabeza de toro podría hacer un sillín y un manillar. Y lo
habría hecho. Hubiera sido extraordinario. (Picasso explicando su obra Cabeza de Toro a Brassaï, d'ací)
Algú devia haver-me portat allí, però que em rematen si ho recorde. Dins una furgona, és clar: la bici i jo; i arribàrem de nit. I, tot i que prou desorientat, vaig reconèixer el lloc. Érem a P. Diuen que aquestes curses nocturnes va de temps que es fan, que són prou populars. Em va sorprendre, però, la gentada que era als marges del camí. Sí que n'eren de populars, sí. Fins i tot hi havia qui era gairebé a les fosques del camí amb llanternes de gas. ¿On són els altres?... Quins?... Els ciclistes, qui va a ser?... Ah, no et preocupes, tu pujat a la bici i fes la teua… ¿La meua, què vols dir?... Mira, ara et posarem un parell de boles de foc al casc, perquè veges la carretera... Porte el llum de la bici… Deixa't d'històries. Amb les boles veuràs millor. Fas el trajecte assenyalat per les torxes unes quantes vegades, i a la gent ja li està bé, m'entens?... ¿I només per veure'm pedalar amunt avall amb dues torxes al cap són ací?... Sí, què et sembla? No et preocupes que et pagarem bé… L'itinerari de la cursa -bé, d'aquella cosa- partia de l'eixida del poble cap a l'est, on és el poliesportiu, i s'endinsava per un recorregut trencacames ple de petits murs -com a les clàssiques ciclistes però en xicotet- on el públic, no cal dir-ho, s'amuntegava. Vaig començar. L'eixida ja era costera amunt, però suau. Va ser pedalar, i la gentada va animar-se d'allò més. Va, tira-li, Martí… Olé, tu estampa… Induráin, Induráin, Induráin... Amb cantarella i tot. I reien, i cridaven com bojos. Uns, els més agosarats, m'espentaven només començar els xicotets descensos. Que voleu matar-me?... D'altres, els més malparits, m'agafaven de la tija del selló i em retenien en els pitjors desnivells dels murs. Un d'ells aprofità la meua lentitud, i em furtà el bidó. Això sí que no. Pose peu a terra i li ho recrimine: dóna'm el bidó, malparit… I comencen a cridar-me: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… I m'inflen a bescollades, trompades, colps de puny… Com de xiquets, jugant a Sant Vicent, si deies: "xinxes i caparres". Va ser tal la violència que vaig pujar-me a la bici com vaig poder, i tot decidit en que al passar-m'hi -ja per enèsima- per la línia de meta s'havia acabat la cursa. Que tot té un límit, i que si no saben beure, que se n'obliden de mi. Però quedava un bon tros i estava assedegat. La nit era bascosa, xafogosa. La transpiració era abundant, i necessitava beure. Vaig fer el gest de que em passaren una ampolleta d'aigua, o qualsevol cosa refrescant. U em va oferir un pot de cervesa. Quan li allargava la mà dreta per agafar-lo, me'l va arruixar a la cara i pel bescoll, acabant la seua gloriosa intervenció amb un puntelló al meu cul que quasi em fa anar per terra. I reien, i cridaven, i es divertien d'allò més. Però què collons és açò! La cosa, sembla, se'ls havia anat de les mans als organitzadors, és clar. Ningú controlava el que passava al llarg del camí. Estava espantat, la veritat. Pedala o rebenta. Pedala o rebenta, corejava un grup de joves totalment borratxos. En arribar a meta els hi diria poquet i bo als de la penya organitzadora. Anava totalment amarat. Esquitxat de sang arreu. Asfixiat de calor. Cansat de pedalar. Però ja estava a la línea de meta, que era la del començament, ja que el trajecte era un circuit gairebé rodó com un cercle de sofriments i humiliacions. No veig cap membre de la penya a la meta. Però estic decidit a denunciar tot el que m'havia passat davant l'autoritat si n'és menester. Com que ni penya ni clavaris ni cap fester em resulta familiar, vaig directament a la tauleta on un caporal de la benemèrita i el seu acòlit es despatxen un parell de whiskys de pam i mig. Els hi explique la situació. Els hi mostre les ferides. Pero hombre de dios, la noche es joven. Que sólo son las dos. No les vas a cortar la alegría a estos chicos. Oiga, que llevo más de cuatro horas en la bici -li dic… Eso no es nada. Venga, coño, camina o… I tots a una comencen en la cançoneta: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… I tots alhora em llancen pedres obligant-me a pujar a la bici i continuar pedalant. I ha partir d'aquí les imatges es fan més i més borroses. Arribà el moment que vaig deixar de sentir els colps. Si queia a terra, m'apujaven a la bici, m'arrossegaven fins al final de la rampa i em llançaven costera avall, si recobrava la consciència intentava dominar la màquina, si no, anava contra les pedres de la carretera. I reien, i cridaven, sobretot la cançoneta: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… Per què? Què els hi havia fet jo? D'on treien tant d'odi?, van ser els meus darrers pensaments. I una veu esmortida que demanava pel veterinari. Porteu el veterinari, porteu… Desprès algú que em posava un grilló de ferro al turmell dret i estirant la cadena de la grua mirava d'alçar-me de l'entrada del corral on havia caigut definitivament.
divendres, 10 d’agost del 2012
Repret
El cicloturista no necesita afeitarse los pelos de
las piernas excepto si se trata de un objetivo estético (pero los gustos son
por lo menos diversos…) Al contrario, los pelos juegan un papel no desdeñable
en la lucha contra el calor, papel comparable con el del maillot, al favorecer
el enfriamiento de la piel por evaporación del sudor. (Piednoir/Meunier/Pauget, La bicicleta, Inde, 2000, p. 104)
Ah!, sí que n'és de trista aquesta història. Pobre xic. Li faltava un bull, no creus?... No sabria dir-te, la veritat. Si ben bé ho mires, tenia uns principis molt sòlids, i els va defendre fins al final… I quin final, déu meu… Bé, no és el primer que ho fa… Potser no, però les seues raons són més que discutibles. En lloc de faltar, li va sobrar un pèl… No faces broma, per l'amor de déu. Quina falta de tacte. Eren coses seues, ja saps que en tenia alguna de ben original… ¿Només original? I perdona, però no m'he pogut estar. ¿Ho dius pel repret de sant Llorenç?... Posem per cas… Però, quina mena d'originalitat és aquella que et duu a les portes de la Seu, a les pitjors hores caniculars del dia més canicular de l'any, el de sant Llorenç, per a fer el teu particular repret de tots i cadascú dels caragols i les femelles de les teues cinc bicicletes a l'esplanada que hi ha baix el Micalet?, per favor, això és estar tocat de l'ala... És una tradició, ja saps. Ell era molt valencià i ciclista d'essència, i trobava en consemblant barreja el seu non plus ultra existencial, com si diguérem. ¿Vares estar alguna vegada? ¿Saps el que feia?... No n'estic tant boig. Però tothom en parlava… No sé el que t'hauran dit, però la realitat superava qualsevol previsió a l'alça… Parles com si ho hagueres vist... I tant. I no només una vegada... De tu, no m'estranya… Què vols dir?... Res, home, era broma… Llogava una furgoneta, i al dematí ja hi era descarregant-les. Les recolzava a la base del Micalet, al punt exacte on més hores de sol colpeja la pedra centenària… No faces literatura, que et conec… Deixa'm tranquil o tanque la boca i ja t'ho faràs… Tots els originals sou igual de susceptibles. Va, continua. Ei, porta'ns altre parell de dobles corbellers: tallen la gola, tallen la set… Si segueixes amb brometes, t'envie a pastar fang… Perdó, perdó... Les recolzava al Micalet, deia. Treia una cadireta plegable, un para-sol de platja, una tauleta i els seus llibres. Ja saps la seua dèria científica. Tot eren manuals de la mateixa troca: medecina esportiva. I allí estava, hores i hores sota el para-sol, traspuant l'enteniment que s'havia begut, fins a les cinc en punt de la vesprada que començava el seu repret personal. Era com si vetllara les armes, com un Don Quixot de les dues rodes. I a les cinc, sota un sol d'injustícia, l'emprenia amb les cinc bicis alhora… ¿Les cinc?... Sí, sí. Ho feia de dalt a baix. Primer, els del manillar i la potència. Totes cinc bicis. Desprès, la direcció, el frens, etc. I acabava amb la plaqueta que hi ha baix del quadre que guia els cables dels canvis. Tot plegat: hora i mitja. Ho tenia ben estudiat. I finalitzava amb el toc de campanes de les sis i mitja… Fins que aparegué Dulcinea i el nostre cavaller, fidel als seus principis d'honor, i per un quítame allá esos pelos, va decidir que ja en tenia prou. Ah!, l'amor… No. No en parles d'amor. Varen ser les convencions. Una lluita entre les convencions socials i els principis individuals... Ella s'avergonyia de la seua negativa a depilar-se les cames… Ell l'estimava molt més que a la seua pròpia vida… Però no més que els seus principis… No, no més… I el seu darrer repret… Se'l va fer al coll. Sí que n'és de trista aquesta història… Garçon, deux faucilles plus, s'il vous plaît...
dimecres, 8 d’agost del 2012
Tacones cercanos
I
Sí que n'està fent calor, sí. I bascós. Prens una dutxa. Passes la tovalla, i quan acabes encara estàs més xop que la Moma del Corpus. Les nits són llargues i humides, apegaloses, però no per causa de Venus, què més voldríem alguns -va dir-se Vicicle Viciclovitx, mentre intentava adormir-se. De fet, de nits tan caloroses mai no podríem dir fins a quin punt les hem dormides o les hem voltejades damunt el llit. Amunt avall, esquerra dreta, en l'esperança de mantindre tancats els ulls sense ordres directes de la raó conscient -si és que n'hi ha de raó inconscient. Dissortadament, a més, el dormitori de Viciclovitx té la seua única finestra a una plaça. Sempre és oberta a la nit, com una boca que esbufega pujant l'Oronet, i busca amb deler un poc d'oxigen, un hàlit de brisa marina que refresque el cos interior. I en aquells breus instants en que les imatges oníriques li comencen a prendre cos a la cara fosca de les parpelles, qualsevol dels sorolls de la nit entra sense avisar, esmicolant-li la feble possibilitat de mitja dotzena seguida de roncs. Tornem a començar. No, de borreguets passe. Em tenen dels nervis d'avorrits com són. Comptaré pedalades. Una, dos, tres… Així, ben arrodonides. Evitant el punt mort del pedaleig. Quatre, cinc… Tac, toc, tac, toc… Ei, què és això? ¿S'ha trencat alguna cosa a la bici? Tac, toc, tac, toc… Ah, no. Si és que n'estic mig adormit. Caram, quin taloneig més guapo. Ahí n'hi ha un parell de cames de primera. Si ho sabré jo, que de cames alguna coseta podria dir. I Vicicle Viciclovitx va fer un mig somriure ben picardiós mentre obria els ulls insomnes. Ara comptava els colps de tacó. Un, dos, tres i quatre. Un, dos, tres… Però notava que lluny d'adormir el seu cos, aquella comptabilitat d'adversa barreja entre sensualitat i xafogosa nit vivificava els seus membres. Com que el taloneig augmentava de volum apropant-se-li, va decidir fer-ne una ulladeta. Cames joves de segur, va apostar-se a sí mateix. Faldilla ben curta o pantalonets sense camals de voluptuoses corbes i torbadora tibantor. A la foscor de la habitació busca a les palpentes les seues ulleres de miop. Eren a la tauleta de nit, i tant, entre la pila de llibres, segur, el rellotge, el got d'aigua, la lampareta… Però no les troba. On són? No pot encendre el llum si vol passar desapercebut. No t'atabales o… Però la noia era ja sota la finestra. Unes passes més i el balcó del saló ocultarà per a sempre mai la seua idealitzada figura. Per fi! -va exclamar sense desenganxar els llavis. Agafar les ulleres, posar-se-les i traure el cap per la finestra va ser tot una mateixa cosa. Només va poder gaudir, però, un bon parell de bessons de la cama dreta i el seu corresponent turmell, ben tornejat, fi, ferm i subtilment tatuat a la cara exterior amb el que semblava una petita rosa dels vents. Sabata negra de taló alt, fi i ferm com el seu turmell. La fragància que envoltava aquella fugissera imatge va fer més punyet si cal l'encís. Era un perfum penetrant i suau alhora, dolçament ensucrat i d'acidesa seductora. Qui podria dormir ara amb l'eco d'aquell taloneig embriagador i la convincent oratòria d'aroma tan carnal? Diuen que els bons perfums no tenen el mateix devastador efecte a qualsevol pell de dona que els passeja pel món. Quedà profundament trasbalsat. És de natural enamoradís. I aquest pensament acabà d'arrodonir una nit perfecta d'insomni perfecte per a Vicicle Viciclovitx.
II
A l'endemà, Viciclovitx va eixir en la seua bici. Es trobava cansat, evidentment. No havia pegat ull en tota la nit. Però era dimecres i tocava pedalar. Sí o sí. D'Oronet ni parlar-ne. Faig Canteras i ja m'està bé, que avui comença una onada de calor segons la TV3. Com si fins ara haguérem gaudit de l'airet siberià -va somriure. I heus ací que camí de Canteras se sorprèn en veure un nou bareto al bell mig de la pinada, Km.0, li diuen. Sentiments contradictoris. Primer, no sap si alegrar-se d'aquest bolet d'estiu cremat. Segona, tindrà que fer Canteras en els dos sentits, anada i tornada, si vol fer-se una cervesa i tafanejar. Perquè Canteras és d'obligado cumplimiento. I en la que està caient. Però la curiositat pot en Vicicle Viciclovitx. Farà dues vegades el recorregut si és menester, i un bon parell de cerveses ben fredes també, és clar, i sense menester. Sortosament, Canteras en sentit Bétera -es a dir, de tornada- és molt més suau, perquè bona part va de baixada. Arriba, per fi, al Km.0. Un camí de ciment rosa, imitant la terra argilosa de la pinada, permet arribar damunt la bici des de la carretera fins a la porta del bar. Bon dia… Bon dia… Un primer doble, per favor -i es felicita de la seua subtil ironia. No li ha fet un parell de glops que s'acosta pel mateix camí un jove pota negra -és a dir, dels que entrenen tots els dies i fan competició d'aficionats. Van perfectament ensinistrats. Duen tots els complements ciclistes més fashion. Depilats fins a la medul·la òssia i musculats de gimnàs i suplements energètics. Se saluden. No acostume a parar -li diu- però he d'hidratar-me. Massa calor, m'he quedat sense isòtops. Radioactius?, pensa Viciclovitx. Entre els ciclistes les salutacions són una regla mai no dita, però seriosament respectada -algun dia us en parlaré. Pren taula al seu costat, de la banda on bé l'airet ardent sahrauí, a la seua esquerra segons mires la carretera. Viciclovitx se'l queda mirant de cua d'ull. En un moment de distracció, l'aire mou el vent i alguna fulla de pi inadvertida. I li arriba un flaire més que familiar. És el perfum embriagador de la nit passada. No pot reprimir un gir sobtat del seu esguard amb cap inclòs. El radiografia de cintura cap a baix. Els mateixos bessons de la cama dreta. El fi i ferm turmell. La rosa tatuada a la cara exterior que resulta ser un pinyó de bici. Viciclovitx se sent profundament torbat. No és possible. No és possible -es repeteix. Beu la resta del seu primer doble d'un glop. S'ennuega. Tus. Se li ha anat per l'altra banda, jefe -diu el xic. I Vicicle Viciclovitx, només recupera la respiració, li etziba: ¿saps que les sabates de talons alts no són gens recomanables per als peus d'un ciclista, i més si ets tan jove? I ara el que s'ennuega d'isòtops és el pota negra.
diumenge, 5 d’agost del 2012
L'ou tricolor
A mi, la veritat, que el José Carlos -perdó, que el JuanCa- ensopegue i s'esclafe el seu nas bourbònic, amb barbeta inclosa, contra les rajoles del patí de sa casa o del portal de l'infern -o de Betlem, que tant s'hi val- no em preocupa ni més ni menys que la recuperació parcial o total que el seu ex gendre haja fet, fins al dia d'avui, d'aquell ictus dreyesià (Carl Dreyer: "el que la hace la paga", Dies irae) cosa -l'ictus del gendre- que, d'altra banda, me la porta ben… d'això, tot s'ha de dir. De fet, només m'interessa, el susdit gendre, perquè si queda com l'Akab, doncs millor per a la literatura holística (cfr. Hola i d'altres publicacions de literatura tan exclusiva) I faig menció del gendre Mari, perquè la cosa va de caiguda física. Quan toque parlar de caiguda espiritual i dreyesiana -que tot arribarà- és a dir, de diners i pecats, ja faré menció del gendre Urdan. I vaig al que vaig: tenim una família reial ben literària, ja veieu. Tots haureu sentit parlar d'aquell conte d'un rei que ningú no s'atrevia a dir-li que anava despullat. Doncs, paradoxalment, vivim en un conte de fades gore on ningú no s'atreveix a dir-li al rei que si va vestit i porta l'uniforme de treball, el de bonito, vaja en compte -no en conte, és clar- i no el faça malbé amb tantes caigudes. Els que vàrem fer la mili, no podem evitar un petit neguit en veure determinades coses. Certament que no vàrem anar per vocació: tú, pa' dentro… És que jo… Es que na', y te me pones firmes, cuando me hables. Ar!. Però jo el meu uniforme de passeig el tenia idolatrat. La seua immaculada condició era un obsessiu sine qua non, per a tocar el dos de la caserna sempre que podia. I que un rei -pel que sembla- el refregue per terra, em posa dels nervis. Per tant, tindrem que buscar-li un doble. Cosa ben literària. Contractem, doncs, qualsevol que estiga a l'alçada d'un parell de pantalons obscurs i una camisa de mànega curta, totes dues peces de coloracions terroses camuflatge, és a dir: amb un ciclat de passarel·la local tenim més que suficient, quedaríem molt millor davant Europa, i ens estalviaríem una pasta, no cal dir. I és que u, en la seua modesta ignorància, comença a pensar si aquest paio no en té un ou de cada. És a dir, un de monàrquic -el sangblavós- i d'altre tricolor, responsable de totes les seues ensopegades o entropessades monàrquiques. I és que tots estan, sembla, fins el Vaticà (sic) per reivindicar els tricolors, vés per on. Així, jo li recomane el José Carlos -torna-li, caram, el JuanCa- la inapel·lable reconversió al model termita, i que rebente davant el més mínim indici de perill per als de la seua raça, és a dir, el més aviaaa… Per cert, un dubte que em neguiteja, i molt: ¿al pegar l'entropessada i caure, i amb la violència del xoc, on va anar a parar la gorreta esclafada tipus paraca que tant li afavoreix? Ho dic, perquè jo, diumenge passat, al caure, el meu casc de ciclista no va moure's ni un mil·límetre, i em va evitar redoblar el ridícul que ja n'estava fent, motu proprio, al barranc de Xiva, també dit del Poio. Però, ¿i ell? ¿Potser els darrers esdeveniments han portat al barreter o capeller reial a afegir-ne una cinteta camuflada que abaixa per les patilles rodejant-li la sotabarba, i l'evita, en circumstàncies com les relatades, aguditzar l'efecte letal que per als sangblavosos tenen tan literàriament exclusives passes reials? ¿Se'n recordeu de les gorretes de mariner de la comunió o dels contes de Calleja? Doncs el mateix, però xafadeta i color mer… Pura literatura.
dijous, 2 d’agost del 2012
Fenoll
Sabia que acabaria plegant-me a Mnemòsine. Va de temps que el mire de cua d'ull pedalant d'horabaixa al voltant del laberint ociós i circular de l'horta nord. Hi és al marge del camí, sense plural. Espera. Ell mai no n'ha tingut de pressa. El fonoll. El fenoll, m'espera. Sap que al capdavall canviaré l'itinerari acostumat. Que m'hi acostaré. Que trencaré la seua feble tija. Tendra. Aromàticament anisada. Netejaré la seua pell, per si de cas queda alguna fina tela de baves de caragol. Potser olore d'antuvi l'oli del tall sucós. Potser. Després, obligatòriament, he de dur-me la vareta als llavis. Tal i com feia de xiquet. I, tal i com llavors solia ocórrer, m'inundarà la punyent tristesa de la humitat que precedeix la nit. És estiu al capvespre. És l'hora de les muses. L'instant oblidat en que varen ser engendrades per Zeus i Mnemòsine. L'hora que varen nàixer. Hora d'horabaixa. I les muses prenen el món. De dos en dos. Potser tres. També a soles. Sembla ser passegen la primera foscor, mentre el matiner verd de les canyes ara busca delerosament el cristall torb de l'ampolla buida. Mentre els homes beuen sense set, i l'esguard els abandona fins a l'endemà. Aquell moment tardejat on sadollen els oblits i parlen a glops. Aquell moment en que jo xuclaré la teua saba, fenoll, i el teu licor de passat es transmutarà en un icor de pors sense presències: un desassossec d'infantesa sense raons. Duc unes sandàlies de fines tires creuades de pell granat. Els meus peus són més curts del que ara fa la meua mà. Tinc, potser, vuit o nou anys. Sóc al Magistre, lluny d'Alqueria alguna, a un xicotet tros d'univers heretat de l'avi, amb caseta inclosa, i avui soterrat sota l'asfalt de l'autovia i el temps. M'han deixat una bici i m'he passat la vesprada sencera bevent-me l'enteniment, que tots diuen vaig assolir als set anys. Li he donat voltes i més voltes, al seu damunt, a la casa gran, la dels cosins benestants de la mare, l'única que és circumdada per una vorera de ciment. El crit de la mare em desperta cap a la nit. M'abaixe de la bici, l'espente fins recolzar-la al porxe. Vull donar les gràcies, acomiadar-me. Sabeu?, la mare em crida. Però la casa sembla buida. És a les fosques. Només la bombeta de l'escala que duu al primer pis llueix el seu magre filament estelat. I m'espante. Isc i trepitge el caminet que porta a la caseta. Per què la realitat em capbussa sempre a la por? Basarda difosa en d'altres paors. Però por. Veig la flor de flors. Espurnes grogues al bell mig d'ombres de camí. Fenoll. Abans de collir-la escolte els sons de l'aigua atrapats al silenci assassí de la sèquia. La vida flueix a banda. Agafe la flor del fonoll. Aquesta en té nou. Potser m'alleujaran. Trenque la seua tija. Tendra. Aromàticament anisada. La rente amb la meua saliva, per si de cas el caragol. Me l'acoste al nas. Després, necessàriament, mastegue la vareta i li xucle el seu icor. Urània i Tersípcore, dos de les flors, van al davant del camí. Clio, Melpòneme i Talia les segueixen, mentre riuen entremaliades. Polímnia, Cal·líope i Èrato s'esforcen en mantindre el pas. Euterpe camina a soles, tanca el grup, com esperant-me entre el vent que es torna furiós i l'aigua que ja no canta els seus crims. I jo seguisc el camí a l'ombra d'unes flors amb noms de jeunes filles. Alguna cosa em diu que elles coneixen les raons de la por. Sobretot aquesta que va enrederida. I també saben de la necessitat que tots hi en tenim: perquè ens duen del passat la il·lusió anisada d'entendre el món.
Al fons, fenollar a l'eixida de Massalfassar, direcció València
Subscriure's a:
Missatges (Atom)