Història de dos rellotges

Tinc dos rellotges que en realitat només són un. Els dos són de la mateixa marca, SEIKO, i de model quasi idèntic, el KINETIC: un, de caixa d'acer i l'altre de titani. Kinetic és un mecanisme que fa funcionar el rellotge sense piles ni corda, només amb el moviment del braç, quelcom similar a la salutació reial de l'emèrita (?) Na Sofia. Un d'ells, dels kinetic, no dels emèrits, el vaig heretar del pare, el de titani, com tots els rellotges bons que he tingut. De fet, només he comprat rellotges dels barats per dur-los quan faig bicicleta. Així, evite embrutar o danyar els bons. Fa temps, el kinetic titani del pare es va descontrolar. La maneta dels segons de sobte botava dos segons, desprès un, quedava parada i tornava a botar, etc. El moviment no el carregava. El vaig arreglar, i la broma em va costar 100€. Fa un mes, començà a fer el mateix. El primer que pensí és que no tornaria a gastar 100€ en arreglar-lo. Però com que això del kinetic em recordava el pare, vaig decidir comprar-ne un de similar. De titani no, perquè és molt car, però n'hi ha, com us deia, un model idèntic amb caixa d'acer per uns 150€, gairebé el que em costaria arreglar el vell. Vaig fer la 'tourné' per les rellotgeries de la contornada. En una d'elles, del carrer Illes Canàries, explicant-li al depenent què li passava al del pare, em va dir que això era l'acumulador, i que només per uns 30€ podia tornar a funcionar. Però em semblava poc de fiar i massa barat. Al capdavall, vaig trobar un de nou amb caixa d'acer per 165€ i el vaig comprar. De seguida em vaig adonar que el nou kinetic no funcionava bé, perquè l'indicador de càrrega -un botonet del costat fa que la maneta dels segons avance segons el nivell de càrrega- només arribava als deu segons o fins i tot només cinc. Vull dir que tant com el duus, la carrega augmenta i ha d'estabilitzar-se, i si prems el botonet, la maneta dels segons avança als deu, vint i trenta segons quan la càrrega és completa. I el que jo vaig comprar, tot i que ho feia, en estar quiet una estona, tot i haver arribat als 30 segons, només fer la migdiada, per exemple, perdia càrrega, i baixava de 30 a 20 o 10. Però com estic més que fart de mentides, i aquesta inconstància de la càrrega no afecta al normal funcionament del rellotge, vaig deixar-ho córrer, i acceptí que aquest rellotge potser havia estat un fum de temps parat, amb els efectes col·laterals que tal situació li podia produir. Bé, ja tenia rellotge kinetic, exactament igual al del pare, però amb caixa d'acer i de càrrega voluble, inestable. Mentrestant, el de titani del pare agonitzava damunt la taula de l'estudi. De tant en tant, li feia una ullada. La maneta dels segons botava dos segons, un, quedava parada, i recomençava. A poc a poc, amb el pas dels dies, ja només era un batec feble, un intent infructuós de superar dos segons, un. Però no. La maneta agonitzava. El seu cor s'apagava. I era el pare qui s'ofegava. I tot i que era poc de fiar, el vaig dur a la botiga del carrer Illes Canàries. I van tardar més de tres setmanes en arreglar-lo, si és que això que li van fer és arreglar el que està espatllat. Que jo pensava que me'l furtaven, que em donarien un altre kinetic, de ves a saber qui, i que el meu el farien passar per mig nou al mercat negre. De fet, quan vaig anar a recollir-lo, en una bosseta mínima, el depenent em va dir: 'ahí tiene el acumulador'. I a la bosseta no hi havia més que una volandera, i li ho vaig dir. 'Como el acumulador es tóxico, lo eliminan', va ser la contestació que no vaig voler refutar. Mentida sobre mentida, i sobre mentida una. Però vet aquí, que aquest kinetic de titani, el del pare, sempre assenyala una càrrega constant, 20 minuts, quan prems el botonet. I si me'l lleve a la nit, quan vaig a dormir, a l'endemà té la mateixa càrrega, 20 minuts, cosa que no fa el nou, que de seguida es desunfla. I duc els dos per mirar de controlar-los i de mantenir-los vius. Tot i que com va dir Cortázar, potser són ells els que em controlen i em condemnen doblement. I aquesta és la història d'aquests dos rellotges que en són un. Un, a la mà dreta, el del pare. L'altre, a l'esquerra, el nou. Perquè si els deixe damunt la taula corren perill d'avorrir la vida creient-se inútils. I he trobat una solució de compromís. El del pare va una hora avançat. Així, quan toque el canvi horari només hauré de posar el del pare al braç esquerre i el d'acer a la mà dreta. Coses dels regals perduts en el temps.

555

Conte d'Hivern

El professor Adelfuns, fent honor al seu cognom, havia preparat amb molta aplicació la seua conferència sobre el valor transcendental del nombre 555 -interpretació cabalística inclosa- a la producció de tecla d'aquell gran compositor napolità de festiu nom que va morir a Madrid 72 anys desprès de fer coincidir l'any del seu naixement amb el d'un voluntariós músic d'església alemany, un tal Johann, i amb el d'un immigrant alemany (sic) també músic, que acabà els seus dies fent Oratoris amb cert èxit de públic i crítica per als sempre imprevisibles públic i crítica londinencs, un tal George. Tres cincs, tres músics, i un sol any d'epifania. Sempre li havia intrigat aquella xifra tan rodona que repetia tres vegades el mateix guarisme en que acabava el compartit anno nativitatis dels tres músics. ¿Una mera coincidència? ¿Una casualitat més o menys afavorida pels manaments hormonals? ¿O hi havia alguna raó amagada al darrere de tan sorprenent número, repetició i any? I com que el factor endocrí sempre li havia semblat bon començament per a les seues perquisicions, va recordar Descartes i la seua afirmació sobre la glàndula pineal como la principal seu de l'ànima. Perquè, a més a més, aquell paràgraf d'un dels cartesians o no -segons el color del cristall, ja sabeu- més fidels, en Cyril Scott -el seu mentor londinenc a la jovenesa- on es preguntava sobre la coincidència esmentada, li havia posat la mosca metòdica darrere l'orella -mai millor dit si en parlem de músics: "Per a contestar tal pregunta deuríem recórrer a les doctrines ocultes… únic mitjà per a eixir-nos de la dificultat. Ara bé, les ciències ocultes afirmen que l'home no n'és simplement un cos físic, sinó que compenetrats amb aquest n'hi ha d'altres més subtils, especialment el sensitiu, el mental, l'intuitiu… és essencial afegir que els susdits cossos són perceptibles per al psíquic avesat, però no per a l'home corrent, perquè només el psíquic ha conreat les facultats latents de dues glàndules cerebrals, la pineal i la pituïtària." (Fin de la cita) I així va començar la seua dissertació, aquell dijous fred -tititatata- de desembre que feia coincidir la seua actuació vespertina amb la Nit de Nadal. I a la que el públic li va replicar amb una inquietud -tititatata- literal, llevat del Santa Claus de pega del racó. Que com a conseqüència de tals premisses d'inspiració cartesiana l'Adelfuns -i també en Cyril- acabés explicant a la seua audiència que la música afecta al cos sensitiu, alias vehicle astral, fet d'una forma molt rara de matèria, li semblava un detall secundari, fins i tot insignificant. Tot i que per al públic fos causa inquietudo. Tant secundari i insignificant com que la grandesa de la música -va afirmar escridassant-los, davant la general inquietud litteralis- depèn de la velocitat de vibració del so o que tota composició musical produeix a l'espai astral una forma de pensament i de color, i que segons siga aquesta, així serà el valor espiritual de la composició. Per exemple -va concretar l'inestable Adelfuns, tititatata, intentant assossegar els inquiets presents, tititatata- si els colors dominants són el lila, violeta, blau, rosa, groc i el verd poma, l'obra tindrà un valor espiritual intrínsec. I va concloure, però, que tot açò només pot emprar-ho qui sap despertar les facultats latents  de la glàndula pineal i el cos pituïtari. I aquesta ultima afirmació era la que més interessava a l'Adelfuns, que amb un mig somriure caigut i uns ulls de febril sapientia infusa -tititatata- volia indicar al seu públic la translúcida relació de les seues raons i la incògnita a tres bandes de la partida plantejada. Com a introducció va considerar que era més que suficient. Però els que hi passaven -tititatata, perquè quiets, el que es diu quiets i parats no hi havia cap, llevat del Santa Claus del cantó- el miraven de cua d'ull i l'escoltaven com un més dels sorolls que ornaven de certa tristor l'alegria contagiosa dels carrers nadalencs. Perquè si l'home té un cos terrenal, per què no pot tindre un d'altre astral?, va preguntar retòricament, iniciant el desenvolupament del seu raonament… Sí, home, i un de mantega, va etzibar-li un inquiet tititatata que passava. Qui negarà tal possibilitat?, va replicar-li excitat. I afegí: l'home del segle XXI, a l'adonar-se que tot és possible, s'ha ficat en un atzucac. Davant la glàndula pineal i el cos pituïtari es troba desarmat… I aquesta malaltia, senyor, li ve de lluny, va tancar l'únic no inquiet, el Santa Claus… Què vol dir?... Que ens salvaria sens dubte la perspicàcia, però la perspicàcia no n'és d'aquest segle, i potser que del passat tampoc… ¿Ho diu pel diumenge passat?... Ho dic perquè ens estem quedant congelats -tititatata- amic meu…  L'Adelfuns, gelat en fa i tremolant en menor -tititatata- va mirar-se la resta de la seua dissertatio -l'única refutació hores d'ara de la kantiana- va plegar el pòdium de dos pams sobre el que havia perorat al bell mig del fred gris -tititatata- i contagiós de la plaça i la vesprada, va posar-lo al basquet de la bici i va tirar cap a casa amb el seu discurs de 5 folis dins l'anorac, protegint-li el pit dels 5º sota zero del vent del nord. Eran las 5 en punto de la tarde, i el sentit més críptic del triple cinc se li escapava pels calfreds de la seua espina dorsal.

Les vacances de M. Vicicle

Mai no havia fet vacances. Bé, fa més de vint-i-cinc anys varen passar cinc dies als Pirineus aragonesos. Gran caminada fins a la Cola del caballo, feia una calor paradoxal al parc d'Ordesa. Sense cantimplora ni bidó, begueren de totes les fonts del camí i ficaren els peus a les agulles gelades dels tolls d'aigua. A la nit, gran diarrea còsmica: tot una experiència de transsubstanciació immediata i inapel·lable de la matèria. Menjares, begueres o respirares, tot es transsubstanciava instantàneament en matèria còsmica a l'univers blanc i fred de la porcellana. Aquestes vacances pirinenques varen ser l'excepció que confirma la regla, és clar. I és que a M. Vicicle no li agrada viatjar, els viatges el deprimeixen, sentiment heretat d'una altra inapel·lable transsubstanciació de la matèria típica a la seua infantesa: ficar mitja casa dins el tramvia només per passar un parell d'hores a la platja, o ben bé la casa sencera al tren que prenien a l'estació del nord, per passar vuit hores mal comptades de diumenge a la caseta del Magistre, per les contrades d'Alboraia. Aquestes transsubstanciacions avant la lettre li varen llevar les ganes per a la resta dels seus dies de viatges terrenals. Però, i heus ací la paradoxa transsubstancial, a M. Vicicle li agradaria viatjar en vacances; sí, fer vacances. I li agradaria fer-ho a un país de fred en calent, de gelor a l'estiu. No sé, Suècia, Noruega, o millor, ja posats, Islàndia. Un país de pluges i baixes temperatures, cels agrisats i roba d'abric, i a ser possible aiguaneu a l'exterior i un bon escalfor al dintre de la cabana de fusta en primera línia d'un bosc de salzes i bedolls. I si no pot pedalar un parell de setmanes, doncs no passa res, però haurà fet vacances i ho podrà contar als veïns. Perquè fer vacances sense suor i poder contar-lo al veïnat deu ser una experiència transsubstancial, de segur. Dissortadament, agafar una maleta li regira no només els budells, sinó els seus pitjors dimonis particulars. No, no li agrada viatjar, ja us ho dic, i, a més a més, considera que és car, molt car, o almenys és molt cara la forma en que a ell li agradaria viatjar, que, tot siga dit, és l'única manera en que viatjar no significaria perdre instantàneament la poca dignitat que li queda. Dit açò, la depressió i el pressupost són els seus dos grans enemics davant aquesta cosa que diem vacances. Apunteu el segon enemic com a primer, si em permeteu la declinació marxista. Però en un pensat i fet tot li ha canviat, perquè enguany ha decidit viatjar a Islàndia. Això sí, sense moure's de casa seua.

Ha tancat les finestres, ha baixat les persianes, i al seu lloc ha penjat una mena de llençols amb reproduccions dels boscos islandesos nevats i xops, tal i com si les seues finestres, víctimes d'una sobtada transsubstanciació, obriren els seus ulls al paisatge nòrdic. La que deu estar caient, pensa, mentre es frega les mans de fred i acciona l'aire condicionat a la temperatura més baixa possible. Entra al dormitori. Busca roba d'hivern d'estar per casa, el polar i uns pantalons apelfats, i seu a la butaca a llegir una estona mentre la punta del nas se li queda gelada. ¿Però i l'escalfor de les llars islandeses? Comprèn que s'ha equivocat, que al dintre d'aquelles cases tothom va en samarreta i pantalonet curt mentre a l'exterior els termòmetres marquen uns 20º sota a zero. Apaga l'aire i la temperatura puja de valent. Imagineu-vos-en: València al més d'agost, al bell mig de la canícula, amb tot tancat dins una habitació orientada al sud, un petit forn transsubstanciat a casa seua. Es lleva la roba i queda en pantalonets curts, en calçotets. La transpiració augmenta exponencialment. El clima nòrdic de fa uns instants s'ha desfet com la neu sota el pixum. Cap cosa li suggereix que és de vacances al nord d'Europa. Què hi farem? Però obri els ulls sorprès de sí mateix pel que acaba de recordar. Va a l'estudi. Regira als caixons de l'escriptori i "eureka, lo encontré". De nou al menjador, engega l'equip de música i posa aquell CD que duu a la mà, i que algú li va regalar. És una composició de música electroacústica que reprodueix amb sons de laboratori una tempesta descomunal. Li varen donar no sé quin premi d'innovació. Ah, sí, molt millor, i tant. La que està caient, pensa, mentre es mira els peus dins les xancles. ¿Xancles i Islàndia? Alguna cosa no li quadra. Es lleva les xancles. I ara és el pis el que no li quadra sota els peus nuus. Deuria ser de fusta el pis, de roure o de faig. Clar, parquet. Li ve al cap el traster. ¿No hi guardà, pel si de cas, un parell de persianetes enrotllables de fusta? Doncs ja té el parquet, no serà el mateix, però ja li està bé. I ja els tenim ací, instal·lats, el parquet i en Vicicle. Com un senyor. Ha valgut la pena. Temperatura interior, indoor, 37º i pujant, humitat ambient del 80%, potser un poquet massa, però com que va en calçotets -la veritat és que va en pilota picada, però ja que estem en horari infantil, i d'estiu- i es passeja per la seua llar islandesa amb parquet enrotllable -quitaypon, marca japonesa. Un poc més i seria com una sauna islandesa. ¿Però els islandesos tenen saunes?. Té dubtes. Ell ho havia sentit dir dels suecs, la sauna sueca és famosa a tot arreu. Consulta internet. Termals, sembla que a Islàndia el més habitual són els banys termals. ¿I com s'ho faria ell, si no té ni banyera, només un plat de dutxa escanyolit? Posa a bullir aigua en un parell de perols, els dos més grans. Quan esclata el bull, hi afegeix fulles d'eucaliptus. Què té a veure l'eucaliptus amb els banys termals islandesos? No ho sap, ni li preocupa. Duu els perols al saló i els cobreix amb una tovalla de bany ben gran dins la qual es fica el propi M. Vicicle. Bé, ja ha transsubstanciat el seu menjador en una saunabanytèrmicislandès i està que s'ofega. No arriba als vint minuts que, amerat i debilitat per la pèrdua de líquids, es dirigeix a la dutxa freda amb el rerefons de la tempesta electroacústica al menjador, tal i com si obrís la porta de la seua cabanya i dugués a terme la darrera transsubstanciació: de l'infern volcànic al cel de calamarsa. Feta la transsubstanciació es gita, fet un nyap, al sofà: què bé que s'ho passen els islandesos, malparits. Té gana. I li ve de gust un sopar típicament islandès: un bocata de salmó fumat -però el salmó no és noruec?... Sí, però qui és el valent de menjar tauró podrit?- amb una ampolla ben freda de la beguda dels víkings. I com a colofó un xupito d'aiguardent local, d'Islàndia, faltaria més. Però quan va pel tercer xupito li ve al cap aquell bolero macerat amb els records del que ha estat el seu amor d'estiu islandès, Bajo cero, i no pot reprimir un parell de llagrimetes al bell mig de la tempesta que encara li cau sobre el menjador d'Ikea.

Les vacances de M. Culot

CONTE D'ESTIU

I. La figureta

Sempre agafava les vacances al juliol. És a dir, el mes, paradoxalment, que menys feina hi havia a l'oficina. "Innegociable", li va dir al seu cap el primer dia que començà a treballar, i feia d'això quasi trenta anys. "Tu mateix", li va dir M. Mallot, el cap de personal, "com tothom les vol a l'agost i al setembre, els mesos més atapeïts d'hereus d'Arquímedes, cap problema". La qual cosa ens confirma que el mes de juliol és el menys inventiu de l'any, d'ací la seua tendència a les revolucions i els cops d'estat. Però les vacances de M. Culot, per als seus companys d'Eureka de patents -nom de l'oficina- eren tot un misteri, vet aquí. Perquè sempre que hom li preguntava al respecte: "Ei, Culot, enguany què faràs a les vacances?"… contestava el mateix: "tinc que airejar els pulmons, donaré una volta pel Paradís". I no li treien una paraula de més o de menys, ni bona ni mala. I ningú no havia pogut encara aclarir la incògnita. Què cosa era el Paradís dels pulmons? On era? Perquè, a més a més, a l'agost, el primer dia en que tornava a la feina, el dia 1, en creuar la porta de cristall fumat que donava pas a les taules del negociat d'Invents i Ocurrències, tots quedaven bocabadats pel seu aspecte gens oxigenat o airejat que una mena de metamorfosis juliana transformava indefectiblement en un ésser ben diferent del que havien acomiadat el 30 de juny. I no és ni directa ni indirecta referència a cap Franz de Praga. Perquè M. Culot sempre lluïa el dia 1 d'agost una pell blanquinosa a més no poder. Un rostre demacrat de pòmuls buits. La roba li estava tan gran que s'aproximava a l'amplitud tràgica dels que són perseguits per les malalties terminals. I una mirada vençuda pels esdeveniments, però febril, esguard que tallava de soca-rel qualsevol pregunta i/o comentari que hom li pogués fer, s'instal·lava al seu rostre al llarg dels següents cinc mesos. Però quin tipus d'aire pren aquest home?, es preguntaven. Una fisonomia que no retornava a la seua anterior normalitat sinó ben entrat el mes de desembre, pocs dies abans del Nadal. El que sempre donava lloc, amb el canvi d'any al tocar, al mateix comentari graciós de M. Mitenes si el Culot era a l'escusat o fent-se un cafè al Coin: "any nou cara vella". I va ser M. Mitenes amb la senyoreta Samarreta, els graciosos de l'oficina, perquè a les oficines sempre n'hi ha de graciosos, pilotes, rancuniosos, patidors de morenes i melindrosos -categories no excloents, d'altra banda, i a la penúltima de les quals entrava el Culot, és clar- els que varen pensar una estratagema per a poder assabentar-se del que feia el pobre monsieur a les seues vacances, o, si menys no, intentar-ho. Aprofitant que M. Culot complia enguany la cinquantena a finals de juny, dos dies abans d'anar-se'n de vacances, varen pensar de fer-li un regalet. Una figureta de Lladró d'oferta. Es veu que la sèrie K. de Lladró, formada per un castell, un escarabat, una presó, un parell de condemnats a Santa Maria de les Flors (sic) i uns alvèols pulmonars, hi havia tingut molt poc d'èxit, i varen abaixar-li el preu de forma dràstica. La figureta, dèiem, aquella que representava la famosa transformació d'en Samsa, va ser l'escollida per Mlle. Sabatilles, l'altra xica de l'oficina d'Eureka de patents. Tot un directe al fetge, va pensar M. Mallot. Però la panerola emergent era un regal més enverinat del que semblava a primera vista, circumstància que el Mallot desconeixia, tot s'ha de dir. Perquè la Mlle. Samarreta, en veure-la és quan va tindre la pèrfida il·luminació. Com que tenia un cosí molt hàbil amb els aparatets, va dir-los que aprofitant les antenes i l'ull ciclòpid de l'escarabat en bolquers, podien incrustar-hi una mini càmera sense fils i amb control a distància, a través de la qual podrien espiar al pobre Culot. El mateix cosí se'n carregaria de fer una tria dels "millors moments" que ells visionarien fent-se la cerveseta del capvespre al Coin de la Faucille. "Però això és molt bèstia, no?", va protestar la Sabatilles. Però la resta de la colla va aclamar la idea com a molt seductora i fins i tot prou innocent. "No dona, no", va tranquil·litzar-la M. Mitjons, el pilota del grup i un dels rancuniosos, "que d'ací no eixirà res". "A més", va afegir, "de segur que si alguna cosa veiem tan sols serà com fa les maletes pel Paradís i toca el dos". "Però si torna més blanc que el paper, eixe no ix de casa. Deu passar-se tot el mes cardant sense parar. D'això que s'aprime tant", va refocil·lar-s'hi en Mitenes. "Doncs teniu que prometre'm que destruireu tot el que graveu", ordenà la Sabatilles, que pertanyia a la categoria dels melindrosos. "D'acooord", corejaren la resta. I el corifeu rentà així les seues avorrides i buides consciències.

II. Al castell-presó

El 30 de juny, M. Culot va anar-se'n de l'oficina, com el deia: "a donar-se una volta pel Paradís", amb sentiments ben contrariats. D'una banda, li feia goig la idea del regal; d'altra, li repugnava la seua condició d'artròpode incipient amb ull de ciclop. Què hi farem!. Un regal és un regal, i aquest detall per part dels seus companys li havia emocionat, perquè, la veritat siga dita, no acabava de congeniar amb ells, llevat de la Mlle. Sabatilles amb qui s'identificava per la seua discreció habitual. El que mai s'hagués imaginat, però, era el que havien ordit a l'ombra d'un ull ciclòpid, i, el que era pitjor, que també la Sabatilles havia cedit al joc, tot i els seus melindros. I ací els teniu, a l'endemà, la colla sencera, al Coin, els seus benvolguts companys, transformant-se en sobtada metamorfosis estiuenca com a improvisats espectadors d'un veritable reality show... "mireu, xics, com el Gran Hermano, però casolà, El Gran Culot", va cridar la rancuniosa Samarreta; "no", li tallà de cop Mlle. Sabatilles, "els del Gran Hermano en saben massa bé el que els fan i es fan, en Culot, no". I aquí són, davant la pantalla de l'ordinador del cosí dels aparatets, ben intrigats pel que esperen trobar al seu dintre, als seus budells de plàstic i microxips. Són a punt d'assistir a tota una première. Ací la tenim. Comença tot ben fosc. De sobte, la cara d'en Culot -fàcil recurs d'ensurt. Cridet de les Mlles. Sembla que ha tret el mig escarabat de la caixa. Se'l mira amb cara neutra. Fins i tot a la seua intimitat li sap greu mostrar els seus vertaders sentiments, enfrontat com és amb el present d'aniversari dels seus amics. Desprès, s'allunya; deu haver-lo deixat al moble principal del que sembla ser el seu saló menjador, a un prestatge de d'alt, la qual cosa dóna una visió completa de l'habitació. Primers aplaudiments, perquè tenien el neguit que la figureta acabés al fem, la veritat. I la resta dels parroquians del Coin, que no s'expliquen el sobtat entusiasme, els miren de cua d'ull ciclòpid. "Que ha marcat la Roja?", diu algun despistat. "Si la Roja ja està de vacances des de fa setmanes", precisa l'Andreu, l'amo del local. "Açò és del dia 30, d'ahir", afegeix el cosí de la Samarreta, "quan va arribar a casa. La resta, d'avui mateix. Però no té cap d'interès. Sembla que passa bona part del dia al saló: desdejuna, fa una ullada a les notícies als diaris digitals, llig al sofà, fa una becaeta, llig de nou, escriu, dina, posa la tele, fa una altra migdiada, berena, llig, escriu, i si la resta d'avui és com la d'ahir a la nit, soparà, tornarà als llibres i desapareixerà, és a dir, es gitarà". I tots varen tafanejar aquella tria de grans de rosari de quotidianitats tan particulars amb una certa desil·lusió. "Doncs, vaja Paradís més escanyolit", arrossegà el Mitenes. "Però, de veritat que t'esperaves Sodoma i Gomorra?", li etzibà la Sabatilles amb displicència. "Farem una cosa", va intervenir el cosí, "com que vaig prou atabalat pels reportatges dels casaments julians, fins que no tinga alguna cosa d'interès no quedem, d'acord?". I davant la crua realitat no els quedà un altre remei que acceptar-la. I així passaren els quatre primers dies del juliol, sense notícies d'en Culot, bé, del cosí. Però al cinquè, que era dissabte, la colla va rebre un wassap del cosí: "Prepareu-vos-en!! A les nou al Coin". I una mena d'electricitat va recórrer les espinades de cadascú en llegir-lo. "I per què a les nou? És massa tard, quan arribe el teu cosí ja estarem trompes perduts", reenvià en Mitenes, afegint un "Quedem a les huit?"... Beneplàcit general, llevat del cosí que va dir no arribaria fins a les nou.

III. Els pulmons

I així va ser. En arribar a les nou ben passadetes M. Ulleres, que és com li deien al cosí de la Samarreta, la grupetta ja portava quatre rondes senceres de dobles al dintre d'uns estomacs més buits, si és que això era possible, que els seus cervells. D'això que, en prémer el play del vídeo, va fer-se un silenci a la taula com no saben fer sinó els borratxos. I la sessió va començar. Hora: 11:30 del matí. En Culot arrossega la taula i les cadires centrals cap a un lateral del menjador. Intenta buidar el centre del saló. Desprès, trasllada la tele -un plasma prou gran- al lateral de la finestra del balcó que és perpendicular al costat esquerre -segons l'ull de l'escarabat- on ha deixat la taula. A la dreta, continua el sofà de tres places. Llavors, ix de l'habitació i torna amb una mena de cavallet que instal·la al bell mig de l'espai on abans era la taula. "Això és un rodillo de ciclista", diu M. Mitjons. I efectivament, a continuació, en Culot torna a entrar amb una bici de competició, de roda fina, que enganxa al cavallet per la seua roda de darrere, de manera que queda encarada al plasma. El següent tall, 11:45h, ens presenta a M. Culot vestit de ciclista de cap a peus. Casc, ulleres, mallot, samarreta, mitenes, culot, mitjons i sabatilles. (Per cert, ¿on és M. Casc?) Engega la tele. Sembla que és un canal francès, un canal del TDT francès que retransmet les etapes del Tour totes senceres. Torna a entrar al saló amb una caixa de cartró que deixa sobre la taula i de la qual trau bidons, plàtans i paquetets energètics que ordena al seu cantó dret. Puja a la bici. Comprova que hi arriba còmodament amb la mà esquerra i torna a baixar. Posa una tovalla des del manillar al selló en previsió de la suor. I engega un ventilador que hi havia al cantó dret al costat del sofà. S'estira el mallot, s'ajusta la cremallera del coll i recolza la mà dreta al manillar. L'aire del ventilador mou la tovalla. ¿Està esperant que els ciclistes de la tele pugen a la bici i comencen a pedalar?. Són les 12:00 del migdia que comença la cursa, però és el tram inicial que encara no compta, el recorregut neutralitzat. En Culot, efectivament, puja i pedala suaument. I comença a parlar, com si foren al seu menjador, amb ciclistes imaginaris. Fins i tot fa alguna rialla pel que li ha dit aquell vell amic amb qui tantes coses ha viscut, i al que rodeja amb el seu braç dret en una abraçada virtual. Però el director de la cursa baixa el banderí roig i l'entesa acaba de cop. En Culot lluita amb els colzes per fer-se un lloc al davant del pelotó. Pels comentaristes, ja que el nostre protagonista tapa totalment la pantalla, ens assabentem que ha hagut un intent de fuga. I automàticament M. Culot es posa a pedalar frenèticament amb les mans a la part baixa del manillar, com si fes un esprint, i girant compulsivament el seu cap per comprovar que ningú no el segueix. Ell és l'escapat... "I així va estar pedalant de valent, buidant bidons i menjant plàtans i barretes quasi dues hores, fins que el comentarista anuncià que un els favorits havia  punxat", resumeix l'Ulleres preparant el següent tall, "i el vostre amic, assumint el rol del nou protagonista de l'etapa, baixa de la bici, ix del menjador i torna amb una roda de recanvi que enllesteix ràpidament i deixa l'altra recolzada al sofà. Mireu." I tots poden comprovar com en Culot canvia la roda del davant mentre diu "buf, quina sort, la del darrere costa més" i acaba per recolzar la que duia abans, i que no està punxada, al sofà. "Però la cosa és més greu", afegeix el cosí, "mireu, mireu açò." Hora: 17:45. La qual cosa ens indica que el pobre M. Culot porta quasi sis hores pedalant. Queden deu kilòmetres fins a la meta, diuen per la tele. La velocitat dels corredors és molt alta i la cursa entra a la ciutat d'arribada. Els carrers són estrets i amb corbes molt tancades. N'hi ha molt de nerviosisme al grup. Els equips lluiten per col·locar els seus sprinters al capdavant. Ja només queden que cinc kilòmetres. La velocitat és infernal i les espinades fan tot el possible per ficar el cap dels ciclistes al manillar, tal i com en Culot prova de fer. Quatre kilòmetres, tres, dos. Últim kilòmetre!! Els llançadors dels especialistes estan a punt de rebentar. Quatre-cents metres. Dos-cents. Els últims cent!! Hi són els millors, el Cavendish, el Kittel, el Sagan… I de sobte Cavendish cau a deu metres de la línia de meta. La tele és un no parar d'exclamacions. I en Culot trau sobtadament les cales dels pedals i es deixa caure aparatosament sobre el sofà. S'alça de seguida. Trau de la caixa una ampolleta groga de Betadine i es posa mercromina a la cama dreta i un poc ací i allà. Sembla que tot li fa mal, molt de mal, mou els membres amb lentitud i angúnia. Però torna a pujar a la bici, i quasi sense pedalar fa com que arriba a la meta. Ara és el trencat Cavendish. S'abaixa i es posa a plorar assegut al pis del saló. Les llàgrimes destinten la mercromina que també duu al pòmul dret. Fa com que no vol parlar amb ningú. És el gran vençut del dia. En Culot està plorant de veres. De sobte, es posa dempeus, agafa un drap, es neteja la cara i el genoll. Es lleva les sabatilles, el casc i les ulleres i s'hi posa una gorreta a joc amb el mallot. Puja al mig del sofà que li fa de pòdium i alça els braços, és el guanyador, ara és en Kittel, i a la mà dreta duu un ram de flors de plàstic que ha tret de la caixa de cartró. Saluda el públic que no hi és, i llança el pomell tot just al lloc on minuts abans hi era ell mateix assegut com a desconsolat perdedor. Quin bonic homenatge amb el seu millor enemic. Darrer tall. Hora 19:45. Roda de premsa de Cavendish a la tele. Abandona. Les ferides són d'importància. En Culot ha fet un petit lloc a la taula desplaçant cap el sofà el rodillo i la bici. S'ha dutxat i vesteix un xandall. Es mou amb dificultat. Seu a la cadira i mira de cua d'ull el plasma. Trau de la caixa un micròfon de taula de pega i mira a la paret del davant com si hi fos el grup de periodistes de la sala de premsa. Gesticula. Parla el que ningú no entén però tots podem comprendre. I acabada la roda al plasma, tanca la tele, fica el micròfon i el ram de flors que recull de terra a la caixa de cartró, i s'estira al sofà. Són les 20:10 minuts de la nit. Els borratxos segueixen igual de muts. Quan ixen del Coin, semblen una colla de condemnats. Saber segons quines coses no sempre ens fa més lliures ni més feliços.

Va, total...

Buf, què calor fa! Diumenge d'agost, pedal xafogós… Ya empezamos. Al rico ripio… Pues tu no et quedes curt. 8h del matí, avinguda tarongers, 27º i molta xafogor, basca a manta… Y van dos... Va, ¿on anem?... No sé, por la costa, siempre hará menos calor… Bé. ¿A Petrés?... A Petrés, va, total… Què vols dir?... Que de todas formas pasaremos calor… I tant. Va, a Petrés, total… Pues eso, para lo que nos pagan… El cas és que… Qué?... Que estaran de bous. I embruten la plaça de sorra i l'aire de patiment. No m'agrada… Y a mí tampoco… Doncs anem a Petrés, però passem de llarg. Eixim per la banda de dalt, pel poliesportiu, fugim de la plaça i anem a buscar Albalat dels Tarongers, mira, com l'avinguda; va, total… Va… Què anem, pel camí de Llíria, direcció Gilet, o millor cap a Sagunt i per la bassa?… Dirección Gilet… ¿I ens estalviem la pujà del Clot, eh?... No, por la balsa. Va, total… Doncs pel Clot del Moro. El que jo no sé on és el clot, perquè el pujol és tot el contrari. Però bé, va, total… (1 hora llarga desprès) Ostras, el final de la cuesta del Clot se me atraganta… I a mi. Ei, si vas cansat parem en Petrés. Igual ja han acabat els bous… Nunca mejor dicho. No, vamos a Albalat… Bé, com tu vulgues. ¿Recordes que desprès de Petrés tenim la costera de les corbes?… Sí, sí… Segur que no vols que parem en Petrés?… No, no… Mira, ahí tenim la "pujaeta"… A por ella… Va, total… Aaaarrggg!. Para!! Para!!… Què passa?... Joder, que me ha cogido una rampa… (Parem) Com va?… Espera. Va, ya estoy bien, total… Com que total?... No, que esta es la pierna buena… Vinga, que ara és tot cap avall. Perquè si anàrem a Torres-Torres, encara tindríem una segona costera ben fotuda. Però si ens quedem en Albalat, no. Va, que no queda res… Y si vamos a Torres-Torres?, total… Això mateix t'anava a dir, però com vas mal de la cama… No, ya ha pasado; va, total… Sí, però desprès de la costera d'ahí al davant, està la del darrer quilòmetre abans d'incorporar-nos a la carretera… Va, total, una más… Bé, com tu vulgues, total… (1 hora més llarga desprès) ¿Eso es Alfara de Algimia o Algimia de Alfara?... Pues no sé. Que mai me'n recorde en què ordre van des de Torres-Torres. Ara, desprès dels pobles en espill ve Algar, de segur… Y si vamos a Algar, total?… Mira, això mateix t'anava a dir jo: va, total, però de conya…  Tampoco es tanto… ¿Que tampoc és tant? ¿I la tornada, què la farem en taxi? En la calor que fa, per favor. Va, calla, i anem a fer un mos ací, a Torres bis… (45' desprès) Va, que ara sí que n'és tot cap avall… Sí, todo hacia abajo, salvo alguna cosa… Això mateix, "salvo alguna cosa" i l'aire de cara, com sempre… El aire no es de cara, es en diferido, total… Sí, clar, "ya tal", total… Y van tres… Tres no són res… Cuatro… "Cuatro" i no me callo… Cinco… Me calle, que estem en horari infantil. Mira, Puzol. Com vas?... San Patrás se me acaba de aparecer… Com dius?... Que pongo el plato pequeño, total… Com que total? No res, total, xino-xano en el plat xicotet, només trigarem hora i tres quarts en fer el camí de Puzol a València… Además, no me queda casi agua… ¿Vols que parem i et prens una Coca o una aigua en gas?... No, en la fuente del carril ya pararemos… Parem abans, en Mahuella hi ha una placeta amb font i bancs de fusta, estem una estoneta i et recuperes, total… Qué quieres decir?... Que avui no farem una mitja de rècord mundial… Y qué?... No res, total… Pues eso… Ni eso...

El besugo

El otro día compré un besugo en el mercado. Teníamos algo que festejar, no que celebrar, pero ahora mismo no recuerdo qué. El Mercado del Cabañal tiene una zona de pescadería más que aceptable y respetable. Puede que no llegue a la espectacularidad marítima de la que tanto se pavonea el Mercado Central, pero, en general, es mucho más honesta. Las navajas más pasadas de fecha que jamás he visto y olido, me las endorsaron como recién afiladas -es un chiste- en uno de los puestos del tan remodelado y controvertido Central. Bueno, pues a lo que íbamos. Te'l netege, mante?... No, gràcies, no cal… Y es que ciertas responsabilidades nunca deben ser compartidas. Es mi besugo, si yo me lo guiso y yo me lo como, pues… yo lo eviscero. Además, el pobre besugo aún conservaba esa mirada de besugo tan típica de los besugos, claro, y de los que no son besugos pero lo parecen, y decidí que sólo yo acabaría con ella, le debía eso. Al llegar a casa metí el besugo en el frigorífico. Podría haber dicho nevera, pero una fulminante asociación con el mardito inglés -never- me puso a la defensiva, sobre aviso. ¿Nunca? ¿Nunca qué? ¿Qué es lo que nunca sería?  ¿Nunca más? Nevermore? ¿No habría comprado un cuervo en lugar de un besugo? Abrí la never, saqué la bolsa blanca de fino plástico humedecido que aún olía a mar, en su interior reposaba el envoltorio de papel de estraza gris cuyas zonas más húmedas habían ennegrecido precipitadamente, sin causa aparente; destapé parte del paquete apartando una esquina seca de la hoja y allí estaba la mirada de besugo del besugo. Me tranquilicé, claro, como hubiera hecho cualquier besugo al reconocerse. No era un cuervo. Y decidí limpiarlo. No quería más sobresaltos. Nervermore. ¿Dónde están las tijeras? ¿Por qué no están en su sitio?... Pues junto a los cuatro cacharros sucios, cómo no?; al fondo del fregadero, dónde si no? No seré tan besugo de preguntarme quién había sido. Yo no, desde luego. Que quede claro, como el atún -es otro chiste. Mientras despejaba el fregadero y limpiaba las tijeras, tuve la estúpida sensación de que alguien me estaba observando. O bien, la sensación de que algún estúpido limpiaba las tijeras. Me gire receloso sobre mi espalda. No había nadie, o alguien, no había alguien. Qué estúpido! Pero el neguit, la desazón, el desasosiego, sin libro -otro chiste- seguía. Y entonces advertí lo mayúsculo del asunto. Era el besugo, era la mirada de besugo del besugo la que fiscalizaba todos mis movimientos, sobre todo los relacionados con las tijeras. Hice la comprobación. Cogí las susodichas, y sus pestañas se erizaron -ya sé que no tienen pestañas, es un recurso literario- sus cejas -ídem- se arquearon, se circunflejearon, y sus pupilas -nec idem- se dilataron. Oh!, dios mío, estaba vivo. Y ahora quién mata al besugo? Yo no, desde luego. Que quede claro, como el… Rápidamente llené de agua la fuente (sic) de pyrex, que cual última morada allí paciente le esperaba. Y sumergí el besugo. Fue estar cubierto de agua y comenzar a hablar. ¿A qué me recuerda esto? Bueno, más que hablar, a hacer la letra "o" con su boquita, y cientos de burbujitas con sus palabras-aliento. Ooooooo… Ooooooo… Oooooo… ¿No me digas?... Sorprendentemente, yo comprendía el lapapyb (lengua aragonesa propia de algunos peces y besugos) Parece ser, por lo que me dijo, que lo pescaron mientras se preparaba para una función. Quería triunfar en el mundo de la comedia submarina. ¿Qué hace una rata con una metralleta?... Pues, no sé, ¿matar gatos? ¿matagatos? ¿Sofía Mazagatos?... Ratatatatatatata -es un chiste, me aclaró-… Ah!... Entonces, se puso una piel de borrego, como de pastor, y me dijo: "No se cerrarán estaciones, pero el tren no parará en ellas". Y a mí, me entró la risa tonta, mira. Oye, que no podía parar. No es mío, volvió a aclararme. Ah!, lo siento… No, no. Es que son insuperables… Quiénes?... Pero no me lo quiso aclarar. De pronto, se encasquetó una melena tipo casco de Darth Vader y puso mandíbulas de geyperman. Hola, soy Fátima, y los jóvenes no emigran, amplían sus horizontes. Y más risa tonta. Sacó un marco cuadrado de sus agallas. Se puso tras él. Con unas gafas y una barba de pega compuso el personaje. "Si no hay más preguntas". Yo estaba por los suelos, no podía parar. Y sin solución de continuidad -no es un chiste- se puso dos cejas circunflejas. Yo creía que me moría. ¡Para, para, por favor! ¿Entiendes?, me dijo. Son inalcanzables. Pero quiénes son estos crakcs, le pregunté. Da igual -me respondió- si no triunfo como artista, me dedicaré al ciclismo. Y tanto cariño le había cogido a esas alturas ciclistas al besugo, que no me atreví a decir nada sobre sus aletas.

Conte de primavera

Ay! Llega un día en que ya no esperamos a cada instante una carta apasionada de una amiga hasta entonces indiferente, en que comprendemos que los caracteres no cambian de golpe, que nuestro deseo no puede cambiar a su antojo los deseos de los demás (…) llega un día en que comprendemos que el mañana no ha de ser muy diferente al ayer, ya que de él está hecho. 

(Marcel Proust, "Un cuento de Navidad", en Le Banquet, març de 1892)

Només acabar de llegir l'email va tindre una estranya sensació. Per què? Doncs no sabia dir el perquè, però la tenia. Només era un correu de la feina: el maleït informe anual -en quatre models diferents, això sí- que els caps demanaven, i que ella, com a cap subsidiària, exigia, al seu torn, a la resta dels companys. I aquest email no era sinó l'informe d'un dels primers companys en contestar-li. De fet, el correu no era molt més llarg d'una línia. I només li informava de l'existència de l'arxiu adjunt: ací t'envie el pdf amb els quatre models de… etcètera, etcètera, etcètera. Per què s'havia quedat tan parada? Ho va rellegir un parell de voltes. Lo de sempre: el seu nom com a capçalera sense salutació prèvia, ni "Hola" ni "Benvolguda" ni… Bé, com d'habitud. Fulanita, i desprès de la coma que assenyalava la funció vocativa del seu nom, el susdit ací t'envie… etc, etc, etc. ¿Doncs on caram estava la cosa? I decidida a deixar-ho córrer va prémer el botó de descarre… Clar! Allí estava la cosa. Ara s'adonava. Però què tonta. Allò era el que l'estranyava. El seu nom, El seu propi nom. El seu nom compost, que aquell company, el ciclista, hi havia escrit sencer, amb els seus dos noms constituents, i sense l'abreviatura del primer, sense l'habitual inicial amb superíndex com a palafrener d'un seguici senyorial: el segon nom propi i diferenciat. I, a més a més, separats. Tal i com déu mana, si cap vocal no fa de matrimoniera. I llegir aquell seu primer nom propi amb totes les seues cinc lletres escrites pel ciclista li va resultar... Era com reconèixer el nom no només com a substantiu sinó com a un adjectiu molt plaent. M'afalagues, va pensar, acostumada com era a l'abreviatura. Perquè aquell nom sencer parlava d'una altra dona. Li parlava a una altra dona. Anomenava a una altra dona. No a ella. Una dona a la que el ciclista es dirigia per primera vegada. Una dona que, fins ara, mai no havia creuat cap paraula, ni tan sols salutació gestual, amb el ciclista. Una dona contraria. Una dona d'inrevés. Una dona amb els pètals blancs de la flor de la xeringuilla sobre els seus cabells. I no ella, que mai no s'hauria permès desdibuixar els contorns pactats, les siluetes fosques d'un organigrama. Què podia significar aquest petit canvi; petit, però que trobava tan significatiu? Què intentava dir-li el ciclista? ¿Potser ara exagerava les interlínies? Potser aquell beneït només intentava ser respectuós, elegant, delicat. I per què, si fins ara mai no ho havia fet? Per a ell, ella sempre havia estat una inicial amb superíndex. Aquell nom de cinc lletres, però, la feia sentir-se com a una dona distinta que hom desitja des d'una fal·lera plena. Tanmateix, ella era convençuda que certes coses no canvien d'un dia a l'endemà. Que els avui són fets dels ahirs. Només en acabar de prémer el botó d'enviar se'n va adonar que, a la resposta, ella havia signat amb el seu primer nom reduït a la famosa inicial amb superíndex. A partir d'ara sempre seria una lletra aïllada i sense pètals per a ell. Tot i el superíndex, és clar.

4 gotas 4 gatos 4 gats 4...

Pel que es veu aquestes quatre -"no res, quatre gotes, lo de sempre"- eren molt fans d'en Serrat. Perquè fartes, molt fartes d'estar fartes, elles també es varen cansar i varen tocar el dos, o el quatre, si volem ser més precisos. Doncs sí, les quatre gotes de sempre varen fer pinya, esgotades de tant de menyspreu, de tant esguard pejoratiu, de tant sentir-se com a deslloc, sempre importunant el veïnat, sempre pel mig de la realitat, com el dijous, l'ambigüitat amorosa, o aquell "ser el que no s'és" tan valencià, i marxaren del món en busca del seu lloc a l'univers. I aquí és on començaren els problemes per a la resta dels mortals. Perquè a partir d'aquell infaust moment, els xàfecs començaven sense avisar, sense introducció ni preludi. Com una pel·li que ja està començada. Si per l'horitzó treien el nas un parell de núvols, o fins i tot de nuvolets -amb o sense anís- doncs tothom tenia que agafar el paraigües per si de cas les pluges eren un remake en tecnicolor i cinemascope setmanasanter d'aquella primera gota freda que algú va anotar per a major glòria d'en Noé i la zoologia, i que va anomenar, amb certa propensió megalòmana: Diluvi Universal. Sí, a partir d'ara, els pobres ciclistes ja no tindrien la sort de pillar només quatre gotes baixant l'Oronet, d'aquelles que tal i com cauen sobre el mallot o el cristall de les ulleres s'assequen, i que mai no dificulten la frenada. No, ara, amb núvols a la costa, millor deixar la bici per a millor ocasió. I, clar, de vegades, aquesta millor ocasió es feia molt d'esperar, de pregar. I així, tothom començà a acceptar la nova i radical realitat. O blanc o negre. Cap matís. Cap: "ui, semblava que anava a ploure tant, i mira quatre gotes de no res". Cap: "al final ha plogut, però no res, xica, quatre gotes". I aquesta possibilitat d'una realitat benigna, maternal, una realitat que mai no deixaria els seus fills a les mans d'esdeveniments inhumans, realitat que potser ens espantava d'antuvi, però que desprès només deixava anar quatre gotes, com sempre, aquesta realitat que mai no deixaria d'assemblar-se a ella mateixa, començava a dissoldre's en avingudes torrencials que inundaven la vida sense cap mena d'avís previ, d'obertura. I, a poc a poc, la gent va anar acomodant a la motxilla, com a equipament imprescindible i quotidià, no només el paraigües susdit, sinó l'impermeable, les botes d'aigua de canya alta -a poder ser, les de pesca fluvial- i, fins i tot, els més previnguts, afegiren unes petites zodiacs -llanxes inflables- que ara feien en format individual i que en cas extrem podien evitar qualsevol tipus de naufragi, els exteriors i els interiors, sobretot els interiors. I davant tanta incertesa, les bicis començaren a ser arraconades al quartet, per poder instal·lar-hi al seu lloc, i amb certa comoditat, tot l'equip de supervivència que es feia utilitzar a diari. I els ciclistes començaren a ser rara avis, quatre gats, que, mullats i tot, insistien en fer com que la cosa no anava amb ells. Que, d'alguna manera, podien crear una realitat paral·lela on aquelles quatre gotes de no res pogueren tornar amb tota l'amabilitat i tendresa d'aquell ensurt amb que riuen els nens. I la gent començà a mirar-los amb certa prevenció. Fins i tot diria que la paraula començà a tindre besllums pejoratius. "Aquest acabarà de ciclista, ja t'ho dic jo", "tu, fill de ciclista, vine cap a ací", total perquè el pobre xic havia oblidat la zodiac a ca la novieta. I més d'u -dels ciclistes- començà a sentir que importunava el veïnat, sempre pel mig. Però tu -els hi preguntaven- tu què ets, carn o peix?... I alguns pensaren fer pinya -o penya, si en volem ser més exactes- i marxar en busca d'aquelles quatre gotes perdudes en el temps i que rodaven per l'univers. I heus ací, que si arribaren a fer-ho, el que encara no sabrem és quin tipus de problemes -en format de plagues bíbliques, potser?- cauran sobre la nostra següent realitat compartida.

La verge submergida

Havia d'eixir a pedalar. Sí o sí, tot i que avui diumenge pel matí feia un oratge malagradot: lletjot, grisot, frescot i ventot (perdoneu el malagradot, el grisot i el ventot, però la rima em domina). Almenys li havia fet cas a la seua dona: agafa la de rodes amples -bici, s'entén- o acabaràs a la cuneta com el Camps -i com el G.P. va pensar ell, que ara li busca les cosquerelles un sociot de l'Urdangarín; bé, no parlem de política que el que tinc que contar-vos és molt seriot. Va tirar pel barranc-barrancot de Carraixot amunt. Faria l'enèsima per l'Horta, i per complir. En arribar a l'altura de V. va desviar-se cap a M. amb la idea d'alegrar-se els ulls i la imaginació amb els carrers residencials de R. (perdoneu les majúscules, però l'interfect té el dret al secret dels indrets dels fets) Hi havia clicat unes quantes fotots ben guapes, i tornava cap a casa amb la discreta il·lusió de fer-se un parell de cerveses doppio malto, com deia la noia italiana del bar de la cantonada, Maddalena, que li tenia furtat el cor, i de la que la seua dona ho sabia tot, però el tot del tot. De fet havien rigut, totes dues plegades, i força, de les aspiracions seductores del pobrot Casanova compartit de roda fina, una de les qualitats més excel·lents del qual era la seua reconeguda estupidesa. Ja somniava amb l'escumeta cremosa i l'esguard morenot d'un plaer a mig camí entre el beset i el glopet, que se li va creuar pel barrancot una parella de globeros -paraula que ve a designar als ciclistes inexperts o domingueros. Ella i Ell, seran els seus noms ara per ara. Un sentiment paternalista -típic d'aquells que només són un zero a l'esquerra en la vida- li va dibuixar un lleu somriure de commiseració a la boca. On si no?. Mira'ls -va pensar- què feliços, sense casc, en xancles, bicis de roda fina al damunt d'una pista de terra plena de grava, clots i pedrots. Al arribar a la seua altura els va saludar ostentosament. Que sàpiguen, si més no, que entre els ciclistes encara subsisteixen els costums i delicadeses habituals als temps que duien la cavallerositat inclosa al seu ADN, i més si una dona és present. L'ostentositat, però, va ser tal, que la xica va apartar l'esguard del camí per mirar de respondre la salutació gairebé germànica, i la seua roda del davant va anar -ofesa com era per la falta d'atenció- al clot més abissal del camí, i la pobre Ella va acabar amb el seu fi esquelet damunt les pedres del camí. Va quedar estesa, quieta, sense un ai! que recordar a la seua memòria. L'Ell parella va començar a cridar-li: Madeleine, Madeleine, mentre baixava de la bici amb tan mala fortuna que va lliscar per la bancada del barranc i la trompada va ser majúscula, ara sense secret. Quedà fet un nyap al bell mig de l'herba verge del Carraixet. Astorat per tot el que havia passat en no més de deu segons, el nostre Casanova no sabia què fer. Va intentar reanimar a Madeleine amb petites galtades. Li posà un parell de dits al coll i l'orella al pit: aturada cardíaca. Era morta. Mare de déu, Mare de déu. A l'home no podia ni apropar-s'hi. I encara feia més mala pinta que la xica. Mare de déu, Mare de déu. Dos morts en deu segons. Ja voldria aquesta eficàcia per a la play. I de sobte va pensar que aniria a la garjola per conducció temerària i salutació impròpia amb resultat de doppio homicidi involuntari, i que no podria pagar el següent termini de la hipoteca. Què fer? Doncs, tocar el dos. Què voleu, la carn és feble. Al cuartelillo de la Benemérita més proper. Els francesos, amb la fashion més trencadora del moment, fets un ominós parell d'Ecce homo, varen denunciar al pobrot Casanova per conducció temerària, salutació impròpia -no anava tan erradot- i li afegiren el càrrec d'omissió del deure de socors; amb la qual cosa, i si es demostraven els fets, l'empaperarien per una bona temporada a Picassent. A Madeleine li va sorprendre, durant la llarga estona que va durar la declaració -varen fer-la via  traductor google- un objecte ben estrany que hi era al damunt d'un pedestal improvisat. Quatre caixes de tricorns de reglament amb un drapet de vellut roig i gualda al sobre, suportaven al dintre d'una peixera i submergida en un aigua tèrbola una reproducció de la verge del Pilar. No va poder reprimir-se i dirigint-se al caporal li va dir: qu'est-ce que c'est?, mentre li passava pel cap un nom: Damien Hirst... Pregunta impròpia, temerària i amb obligada assistència de socors per a Madeleine, Madelon, Madelot.

La bicyclette de Marinette

Dijous passat la xafogor era un coixí oprimint-te el nas. El meu amic i jo varen decidir no pujar cap port i fer un recorregut més suau per la vall que separa la Calderona de la serra d'Espadà. Fent memòria d'una antiga ruta, el vaig portar a Albalat dels Tarongers desprès de deixar Petrés i fer un poc de trencacames per les contrades. Poca cosa. Mireu si seria greu la calorada, que no teníem ni ganes de fer un mos quan varen seure a la terrassa del bar que n'hi ha al llar de la tercera edat, a l'entrada del poble, just al costat de la font i el llavador. No corria un fotut pèl d'aire. Terrassa sauna. Tremendo. Agost crema, i molt. Ell va demanar un suc, és jove i necessita hidrats de carboni. Jo, molt més gran, un aigua de Vichy i un cafè del temps. ¿No dius que vares quedar en ella i no es va presentar?... Sí, però deu haver alguna raó de pes… ¿N'has parlat?... Li vaig trucar… ¿I?... Que mai la pille en casa… ¿I el mòbil?... No en té… ¿No en té, i és de la teua edat?, què estrany. ¿No serà que no te'l vol donar?... Per què no hauria de voler?... Home, tu diràs… Com que jo diré, què vols dir?... Escolta, m'has portat de València fins aquí amb la història aquesta. Que si li vas dir d'anar al cinema, i que sí, però que pobreta se li va oblidar. Que li vares dur el doble de MacDonal's que tant li agrada, però quina casualitat, home, el seu rottweiler, el Matamosques -per cert, quin nomenet… És que li porten de cap les mosques, es veu que ho trenca tot perseguint-les, d'això que el lliguen amb dues cadenes... Però se n'havia desfet de les dues cadenes, veges tu, i un poc més i es menja no només les hamburgueses… Són coses que passen. Sort d'una moscarda que va passar per allí, que si no… No ho contes, ja t'ho dic jo. I ahir al vespre, desprès de deixar-li recao a la seua mare pel matí de que l'esperaries amb bicicleta i tot per ella amb la idea de donar una volteta per l'horta, no es presenta. I ni et truca ni res. ¿I dius que és raó de pes? La veritat, no t'entenc… Doncs demà pense portar-li un pomell de roses, que són les flors que més li agraden, segons m'ha dit la seua millor amiga, i li demanaré de sortir junts, de festejar, vaja… Doncs que sàpigues que te la trobaràs besant-se en un altre… Impossible. Què poc la coneixes. A més, et juro que si em fa això, la mate… No podràs… ¿Com que no podré?... Perquè s'haurà mort. Arribaràs tard… Mira la pitonissa. I de què?... D'una pulmonia… Doncs li donaré els meus condols a la família i li portaré una corona al seu soterrar… Negatiu. Quan arribes, farà mig hora o més que haurà ressuscitat… Au!, vinga, tu el que vols és enfonsar-me? A veure, ¿com ho saps tot això, setciències?... Saps qui és Brassens?.... Qui?... No hase falta desir nada más…

Tacones cercanos

I

Sí que n'està fent calor, sí. I bascós. Prens una dutxa. Passes la tovalla, i quan acabes encara estàs més xop que la Moma del Corpus. Les nits són llargues i humides, apegaloses, però no per causa de Venus, què més voldríem alguns -va dir-se Vicicle Viciclovitx, mentre intentava adormir-se. De fet, de nits tan caloroses mai no podríem dir fins a quin punt les hem dormides o les hem voltejades damunt el llit. Amunt avall, esquerra dreta, en l'esperança de mantindre tancats els ulls sense ordres directes de la raó conscient -si és que n'hi ha de raó inconscient. Dissortadament, a més, el dormitori de Viciclovitx té la seua única finestra a una plaça. Sempre és oberta a la nit, com una boca que esbufega pujant l'Oronet, i busca amb deler un poc d'oxigen, un hàlit de brisa marina que refresque el cos interior. I en aquells breus instants en que les imatges oníriques li comencen a prendre cos a la cara fosca de les parpelles, qualsevol dels sorolls de la nit entra sense avisar, esmicolant-li la feble possibilitat de mitja dotzena seguida de roncs. Tornem a començar. No, de borreguets passe. Em tenen dels nervis d'avorrits com són. Comptaré pedalades. Una, dos, tres… Així, ben arrodonides. Evitant el punt mort del pedaleig. Quatre, cinc… Tac, toc, tac, toc… Ei, què és això? ¿S'ha trencat alguna cosa a la bici? Tac, toc, tac, toc… Ah, no. Si és que n'estic mig adormit. Caram, quin taloneig més guapo. Ahí n'hi ha un parell de cames de primera. Si ho sabré jo, que de cames alguna coseta podria dir. I Vicicle Viciclovitx va fer un mig somriure ben picardiós mentre obria els ulls insomnes. Ara comptava els colps de tacó. Un, dos, tres i quatre. Un, dos, tres… Però notava que lluny d'adormir el seu cos, aquella comptabilitat d'adversa barreja entre sensualitat i xafogosa nit vivificava els seus membres. Com que el taloneig augmentava de volum apropant-se-li, va decidir fer-ne una ulladeta. Cames joves de segur, va apostar-se a sí mateix. Faldilla ben curta o pantalonets sense camals de voluptuoses corbes i torbadora tibantor. A la foscor de la habitació busca a les palpentes les seues ulleres de miop. Eren a la tauleta de nit, i tant, entre la pila de llibres, segur, el rellotge, el got d'aigua, la lampareta… Però no les troba. On són? No pot encendre el llum si vol passar desapercebut. No t'atabales o… Però la noia era ja sota la finestra. Unes passes més i el balcó del saló ocultarà per a sempre mai la seua idealitzada figura. Per fi! -va exclamar sense desenganxar els llavis. Agafar les ulleres, posar-se-les i traure el cap per la finestra va ser tot una mateixa cosa. Només va poder gaudir, però, un bon parell de bessons de la cama dreta i el seu corresponent turmell, ben tornejat, fi, ferm i subtilment tatuat a la cara exterior amb el que semblava una petita rosa dels vents. Sabata negra de taló alt, fi i ferm com el seu turmell. La fragància que envoltava aquella fugissera imatge va fer més punyet si cal l'encís. Era un perfum penetrant i suau alhora, dolçament ensucrat i d'acidesa seductora. Qui podria dormir ara amb l'eco d'aquell taloneig embriagador i la convincent oratòria d'aroma tan carnal? Diuen que els bons perfums no tenen el mateix devastador efecte a qualsevol pell de dona que els passeja pel món. Quedà profundament trasbalsat. És de natural enamoradís. I aquest pensament acabà d'arrodonir una nit perfecta d'insomni perfecte per a Vicicle Viciclovitx.

II

A l'endemà, Viciclovitx va eixir en la seua bici. Es trobava cansat, evidentment. No havia pegat ull en tota la nit. Però era dimecres i tocava pedalar. Sí o sí. D'Oronet ni parlar-ne. Faig Canteras i ja m'està bé, que avui comença una onada de calor segons la TV3. Com si fins ara haguérem gaudit de l'airet siberià -va somriure. I heus ací que camí de Canteras se sorprèn en veure un nou bareto al bell mig de la pinada, Km.0, li diuen. Sentiments contradictoris. Primer, no sap si alegrar-se d'aquest bolet d'estiu cremat. Segona, tindrà que fer Canteras en els dos sentits, anada i tornada, si vol fer-se una cervesa i tafanejar. Perquè Canteras és d'obligado cumplimiento. I en la que està caient. Però la curiositat pot en Vicicle Viciclovitx. Farà dues vegades el recorregut si és menester, i un bon parell de cerveses ben fredes també, és clar, i sense menester. Sortosament, Canteras en sentit Bétera -es a dir, de tornada- és molt més suau, perquè bona part va de baixada. Arriba, per fi, al Km.0. Un camí de ciment rosa, imitant la terra argilosa de la pinada, permet arribar damunt la bici des de la carretera fins a la porta del bar. Bon dia… Bon dia… Un primer doble, per favor -i es felicita de la seua subtil ironia. No li ha fet un parell de glops que s'acosta pel mateix camí un jove pota negra -és a dir, dels que entrenen tots els dies i fan competició d'aficionats. Van perfectament ensinistrats. Duen tots els complements ciclistes més fashion. Depilats fins a la medul·la òssia i musculats de gimnàs i suplements energètics. Se saluden. No acostume a parar -li diu- però he d'hidratar-me. Massa calor, m'he quedat sense isòtops. Radioactius?, pensa Viciclovitx. Entre els ciclistes les salutacions són una regla mai no dita, però seriosament respectada -algun dia us en parlaré. Pren taula al seu costat, de la banda on bé l'airet ardent sahrauí, a la seua esquerra segons mires la carretera. Viciclovitx se'l queda mirant de cua d'ull. En un moment de distracció, l'aire mou el vent i alguna fulla de pi inadvertida. I li arriba un flaire més que familiar. És el perfum embriagador de la nit passada. No pot reprimir un gir sobtat del seu esguard amb cap inclòs. El radiografia de cintura cap a baix. Els mateixos bessons de la cama dreta. El fi i ferm turmell. La rosa tatuada a la cara exterior que resulta ser un pinyó de bici. Viciclovitx se sent profundament torbat. No és possible. No és possible -es repeteix. Beu la resta del seu primer doble d'un glop. S'ennuega. Tus. Se li ha anat per l'altra banda, jefe -diu el xic. I Vicicle Viciclovitx, només recupera la respiració, li etziba: ¿saps que les sabates de talons alts no són gens recomanables per als peus d'un ciclista, i més si ets tan jove? I ara el que s'ennuega d'isòtops és el pota negra.

Empatia

(Pel convit de la Zel)

Quan arriba el juliol tinc el costum -el mal costum, que si no quina gràcia tindria?- de fer l'etapa ciclista, sempre que puc, per la vesprada. I més ara, que estic de pintor que pintas sin amor les onze finestres de casa -dos pots d'un quilo de vernís marí, poca broma- i alguna habitació que anava ja desesperada per canviar el seu look. Lila que te quiero lila. I ahí em teniu, dale que le pego, passada va, passada ve, per mirar de consolidar un lila que es resisteix. Els itineraris són habitualment cap el nord de l'horta o cap al sud de la devesa del Saler. Els dos tenen alguna cosa d'inquietant -el que passa és que tu ets un poregós, diu la meua dona (sic). Sobretot, la ruta del sud. ¿Us he dit alguna cosa del cadàver inexistent de la noia que mai no vaig conèixer? No? ¿I el del caporal perdut a Portacoeli que es menjava les ungles que no tenia? Tampoc? ¿I del camí que va inspirar aquella sèrie dels Invasors? Sí, sí. Els que tenien el dit menovell saturat de viagra. Bé, miraré de posar-me al dia en matèria de thrillers. El que m'ha passat avui mereix, però, unes parauletes. El tio que vegeu a la foto -li l'he fet amb el iPhone que no tinc- ha eixit dels matolls de la devesa en pilota picada i desfent-se en assecats terrosos de terra. Ayúdeme, socorro, me tienen prisionero… Sense saber què dir, he tirat de bidó i li he arruixat un bon xorro d'aigua en ziga-zaga, amb la mala fortuna de dibuixar-li una gran Z al pit. I dic mala pota, perquè semblava una mena de Superman invertit o de seguidor del ZP. Automàticament la zona afectada s'ha regenerat en pell i carn d'un cos humà, per a tornar a assecar-se com la terra d'un barranc. Què li passa?... Cómo dice?... Que qué le pasa?... Soy una evidencia… Una evidencia, de qué?... De lo que estamos viviendo sin vivir… Oiga, por qué me cita a Santa Teresa?… Yo nunca cito por citar, écheme otro chorro… Tenga, sírvase usted que a mí me salen cosas raras… I el tio ha començat una mena d'asperges me que regenerava el seu cos durant uns instants per a tornar a l'estat original en que l'he trobat. Pero hombre de dios -ja vegeu que he utilitzat les meues estratègies d'apropament i condol tipus Cifesa- qué le ha pasado?... I ha començat: No me pregunte cuando comenzó. Tal vez debería haber tomado medidas el día que al levantarme de la cama y mirarme al espejo vi un magnífico manillar de carretera en mi cabeza. Yo era muy aficionado a la bici, como usted. Pero no me preocupé, ya que el mío no era el único caso. Qué podemos hacer, la bici es la bici. Sin embargo, esta empatía in crescendo que yo sufría incluso con objetos -¿una bici es sólo un objeto?... Pues ahora no sabría qué decirle, la verdad… Esta empatía, iba diciendo antes de su interrupción, me tenía que haber puesto sobre aviso, pero qué quiere soy un ser primario… Ah!... Si me emociono, lloro. Ya me lo dijo mi querido Damón de Oa: "haz lo contrario de lo que veas si quieres ser feliz", que es lo que se dice catarsis alopática; vamos: al mal tiempo buena cara, que dice el hijoputa de mi carcelero. Pero yo sufro con los que sufren, río con los que están alegres. Justo lo contrario de los que tienen en su escudo de armas la leyenda de los Fabra: Que se jodan! Psicópatas por naturaleza. Me comprende?... Hombre… No me interrumpa otra vez. Ya ve, la realidad se ha apropiado de mi cuerpo. Las actuales políticas de tierra quemada han arraigado en él. Soy una evidencia, me entiende? ¿Es capaz de entender mi tragedia?... Hombre… Cállese, no ve que estoy hablando? No sé dónde estará esperándome la esperanza… Eso es una reiteración innecesaria… Ya veo que no le interesa mi historia. Pero me siento como un lobo atrapado entre las llamas del infierno. Por eso grito, aúllo, intentando despertar a los que aún siguen dormidos… ¿Escúcheme, ha probado con un par de manos de barniz marino? A mí, me está viniendo de primera para la madera reseca de las ventanas… Usted sabe lo que es empatía? Ayúdenme, socorro, soy una evidencia… I va dirigir-se a un matrimoni en dos xiquetes que estaven en unes tauletes de l'altra banda del camí. L'home, el pare i marit, en veure aquell tio totalment despullat va cridar: nenas no miréis que este señor se está poniendo en evidencia…