4 gotas 4 gatos 4 gats 4...

Pel que es veu aquestes quatre -"no res, quatre gotes, lo de sempre"- eren molt fans d'en Serrat. Perquè fartes, molt fartes d'estar fartes, elles també es varen cansar i varen tocar el dos, o el quatre, si volem ser més precisos. Doncs sí, les quatre gotes de sempre varen fer pinya, esgotades de tant de menyspreu, de tant esguard pejoratiu, de tant sentir-se com a deslloc, sempre importunant el veïnat, sempre pel mig de la realitat, com el dijous, l'ambigüitat amorosa, o aquell "ser el que no s'és" tan valencià, i marxaren del món en busca del seu lloc a l'univers. I aquí és on començaren els problemes per a la resta dels mortals. Perquè a partir d'aquell infaust moment, els xàfecs començaven sense avisar, sense introducció ni preludi. Com una pel·li que ja està començada. Si per l'horitzó treien el nas un parell de núvols, o fins i tot de nuvolets -amb o sense anís- doncs tothom tenia que agafar el paraigües per si de cas les pluges eren un remake en tecnicolor i cinemascope setmanasanter d'aquella primera gota freda que algú va anotar per a major glòria d'en Noé i la zoologia, i que va anomenar, amb certa propensió megalòmana: Diluvi Universal. Sí, a partir d'ara, els pobres ciclistes ja no tindrien la sort de pillar només quatre gotes baixant l'Oronet, d'aquelles que tal i com cauen sobre el mallot o el cristall de les ulleres s'assequen, i que mai no dificulten la frenada. No, ara, amb núvols a la costa, millor deixar la bici per a millor ocasió. I, clar, de vegades, aquesta millor ocasió es feia molt d'esperar, de pregar. I així, tothom començà a acceptar la nova i radical realitat. O blanc o negre. Cap matís. Cap: "ui, semblava que anava a ploure tant, i mira quatre gotes de no res". Cap: "al final ha plogut, però no res, xica, quatre gotes". I aquesta possibilitat d'una realitat benigna, maternal, una realitat que mai no deixaria els seus fills a les mans d'esdeveniments inhumans, realitat que potser ens espantava d'antuvi, però que desprès només deixava anar quatre gotes, com sempre, aquesta realitat que mai no deixaria d'assemblar-se a ella mateixa, començava a dissoldre's en avingudes torrencials que inundaven la vida sense cap mena d'avís previ, d'obertura. I, a poc a poc, la gent va anar acomodant a la motxilla, com a equipament imprescindible i quotidià, no només el paraigües susdit, sinó l'impermeable, les botes d'aigua de canya alta -a poder ser, les de pesca fluvial- i, fins i tot, els més previnguts, afegiren unes petites zodiacs -llanxes inflables- que ara feien en format individual i que en cas extrem podien evitar qualsevol tipus de naufragi, els exteriors i els interiors, sobretot els interiors. I davant tanta incertesa, les bicis començaren a ser arraconades al quartet, per poder instal·lar-hi al seu lloc, i amb certa comoditat, tot l'equip de supervivència que es feia utilitzar a diari. I els ciclistes començaren a ser rara avis, quatre gats, que, mullats i tot, insistien en fer com que la cosa no anava amb ells. Que, d'alguna manera, podien crear una realitat paral·lela on aquelles quatre gotes de no res pogueren tornar amb tota l'amabilitat i tendresa d'aquell ensurt amb que riuen els nens. I la gent començà a mirar-los amb certa prevenció. Fins i tot diria que la paraula començà a tindre besllums pejoratius. "Aquest acabarà de ciclista, ja t'ho dic jo", "tu, fill de ciclista, vine cap a ací", total perquè el pobre xic havia oblidat la zodiac a ca la novieta. I més d'u -dels ciclistes- començà a sentir que importunava el veïnat, sempre pel mig. Però tu -els hi preguntaven- tu què ets, carn o peix?... I alguns pensaren fer pinya -o penya, si en volem ser més exactes- i marxar en busca d'aquelles quatre gotes perdudes en el temps i que rodaven per l'univers. I heus ací, que si arribaren a fer-ho, el que encara no sabrem és quin tipus de problemes -en format de plagues bíbliques, potser?- cauran sobre la nostra següent realitat compartida.