Els cent mil fills

¿Pot resumir un tros de cordell lligat a la barana d'un balcó qualsevol -però que és el meu- el que significa l'esperit faller? ¿És possible aquest tipus de metàfora? A més a més, tinguem en compte que el susdit tros de cordell n'és tricolor, sí, però amb la significativa substitució del morat republicà pel blau cel catòlic i monàrquic. ¿Podem tractar aquest fet intranscendent -tot i que molest- com el que ens sembla que és, és a dir, un símptoma de greu malaltia? Com aquella febre, no massa elevada, que llança un crit d'atenció desesperada -sí, no he errat la concordança, el que és desesperançada és l'atenció, no el propi crit- però modest -38º, no arriba- i del qual ningú no reconeix la seua importància, fins i tot quan el cadàver, ben cridaner, evidentment, s'entesta en recordar-nos la raó de la desesperança. ¿Sóc un exagerat? ¿Sóc l'objectivitat amb potes? ¿Sóc un subjectiu sense present? (Sempre m'ha agradat, i molt, el present de subjuntiu. És molt més indicativa la subjuntivitat que la pròpia indicativitat). Analitzem els fets: huit del matí, isc al balcó i em trobe el que vegeu a la foto de d'alt. I em ve al cap la meua dona. Nooo. No n'és el que esteu pensant. No és tracta de lligar curt ningú. Ella ja em va avisar: ¿o talles tu la corda o la talle jo?... Va, no siguem cagafestes. D'acord que no han demanat cap permís per lligar el cordell de les banderetes al balcó, però siguem bons veïns. Tolerància. Paciència. Ummmmmm. Passaren els dies, i la meua dona no veia el moment de la gran retallada. Amb les ventades que està fent, qui sospitarà?... Ummmmmmmm. I aquí em teniu: amb cordell i sense dona. Perquè, camí del súper dels dissabtes, no deixava d'imaginar aquelles frases que harmonitzaren el cordellicidi: "xe, açò no hi ha que ho lleve… Pues, talla-ho… És que els quedarà la corda al balcó… Ja s'apanyaran…" I aquest "ja s'apanyaran" em fa mal, molt de mal quan el pense. Perquè no sóc jo el que té que apanyar-lo. No sóc jo el que ha posat les refotudes banderetes. El que les ha lligades amb nus gordià. No sóc jo qui s'aprofita de balcons aliens. No sóc jo el que ha arruïnat el carrer. Ni tampoc el que ha estat tirant dels quartos aliens per damunt de les seues possibilitats de fer front al deute. Ni tampoc qui ha rebut sobres ni vestits. Ni ha anat comprant pisos a dojo amb els diners dels desheretats del món ni ha fet aeroports inservibles ni està imputat en cap fellonia. Ni tampoc sé quina mena de Fernando VII ha cridat aquesta versió actualitzada dels cent mil fills de Sant Lluis… Ummmmmmmm. I la grua municipal no para de llevar cotxes dels carrers per on faran processó, d'ací no res, els mateixos fills… Ummmmmmmm.