La samarreta

Era el seu tercer dia a València. Sí, la ciutat era bonica, o això pretenia, però alguna cosa no acabava d'agradar-li. Potser no era un problema de la ciutat, sinó del que estava passant. Però, què estava passant? Tampoc no ho sabia. Al capdavall, ell era un foraster, un estranger, un nouvingut, un guiri -com ací els anomenaven- que havia decidit passar-hi els dies lliures que li quedaven de les vacances d'estiu i participar-hi a la Marató que tan famosa era arreu del món. Li havien dit tantes coses bones d'aquesta ciutat: la climatologia favorable, els menjars, els indrets per visitar, la seua orografia que tots dirien pensada pel running. A més de la vida als carrers o la inveterada inclinació a la festa dels seus indígenes. I ahir al matí potser que podria combinar-ho tot. Feia un dia esplèndid, esponerós -ventós, això sí, però acceptable- visitaria el Mercat Central i compraria algunes menges recomanades pels amics, i desprès visitaria la Llotja, magnífic exemplar de gòtic civil arreu del món. A la vesprada, entrenament. Tot en una, com si fos el pack definitiu. De ser espanyol hagués dit Tres en uno, bé, cuatro en uno. Però no ho era. Va posar-se una samarreta qualsevol, els pantalons, una caçadora verd camuflatge i una gorra a xoc. Agafà la motxilla i va eixir de l'habitació de l'Hostal. En recepció, la xica, en saber que volia anar a la Llotja, el va avisar: hi havia una cerimònia d'uns premis amb visita reial inclosa i només podria pegar-li una ullada per fora. Què hi farem, es resignà. En arribar a la Plaça, el desplegament policial li va semblar un tant hipertrofiat. Com els músculs amfetamínics que ell tant odiava. Poca gent havia pogut acostar-s'hi, de fet. Les tanques, les prohibicions: por aquí no, caballero. No, señora, dé la vuelta. Tots els carrers que com els raigs d'un sol esmaperdut donaven a la plaça estaven tancats. I la gent acabava per renunciar-ne, i passava pàgina a la possibilitat de veure un reportatge de la revista Hola en tres dimensions. Quin rei era aquest, es preguntà, que necessitava la protecció de Fort Knox per pujar a cel obert els set graons, com els set pecats capitals, de tal monument civil? La policia ho regirava tot, feia escorcoll indiscriminat de motxilles, requisava banderes que considerava sospitoses. Apartava de primera línia als que rebutjaven la visita reial amb cartells republicans o pancartes per l'alliberament dels presos polítics. Retenien DNIs sense donar explicacions. Prenien notes en fulletes que desprès separaven de llibretetes que semblaven de pega, la veritat. I els que passaven pel davant dels retinguts, emparats amb les forces d'ordre públic, els insultaven. Insultaven als dissidents: asquerosos, sinvergüenzas, sois 4 gatos, fills de puta -aquesta, l'estranger l'entenia a mitges. I dels insults passaven a l'exaltació reial: Viva el rey, a la qual proclama els dissidents contestaven que sí, que visca, però ben lluny i mal -cosa que el foraster des de les seues limitacions lingüístiques prenia com una paradoxa. Va considerar que ja en tenia prou, que la façana de la Llojta era espectacular, però que tot allò començava a regirar-li l'estomac. No volia que aquest cúmul de sensacions fóra record massa viu dels seus dies de Marató a la ciutat. De sobte, una veu autoritària se li va encarar: a ver, la camiseta! Ni buenos días, ni caballero, ni hòsties. A ver, la camiseta!  Sí, això ho havia entès perfectament. I mentre s'ho preguntava, mentre es preguntava el perquè d'aquella demanda insòlita i irada, anava descordant la cremallera de la seua caçadora de camuflatge. I'm royal cycling, va respondre la samarreta. I l'estranger va xiuxiuejar: Alright? El policeman va adonar-se de la cagada: los turistas ni los toquéis, havia dit el caporal. Però no podríem dir que la cara del policeman va ressentir-se camuflada com era al darrere de les ulleres de sol reglamentàries, la barba hipster que sí que no reglamentària i la gorreta a xoc també reglamentària. Això sí, pensant amb l'amo va etzibar-li un thank you ben esponerós, però de pega.

Shaken, not stirred

Dilluns passat vaig anar per diners. Normalment ho faig a la sucursal bankària més propera -no diré noms, coses de l'estat de setge- ja que d'altres fonts d'ingressos millor callar, per això dels zetas. Vaig anar ben d'hora, ben d'hora, per estalviar-me cues, i sí, quan vaig arribar només hi havia un xic a la Caja -la de música no, l'altra. Perquè jo no sóc de caixers automàtics, que tot ho donen en bitllets de 50€ que és la millor forma de "fer amics" quan vas al mercat -n'hi han esguards que ni el Superman les supera. El xic duia un llistat a la mà dreta amb les gestions preteses, i vaig pensar que tot i ser un només potser acabaria llançant-li mirades de Superman. Però no: cadascuna de les operacions que li proposava a la senyoreta caixera rebia la mateixa consigna: No, eso en el cajero. Mira l'espavilat, què et pensaves que la xica és tonta, eh?, vaig gaudir. Amen. Ara jo. Hola, bon dia… Bon dia… Volia… No, eso en el cajero… ¿Que no és la llibreta?... Sí, es que la oficina es ahora de asesoramiento. Ya no hay cajero. Si quiere sacar dinero en Caja -de diners, no de música, vaig empassar-me- no en el cajero automático, aquí tiene estas dos direcciones. Vaig mirar el paper. Vaig guardar la llibreta i el paper. I em vaig quedar sense paraules ni canvi, totalment desorientat. Sense adonar-me vaig tirar cap a la porta. Va ser obrir-la i una avia amb el carret de la compra fent-li de caminador em va tornar a la realitat. Passe, passe, faltaria més. Va dirigir el carret cap a la Caja -de música, no de diners-, però no vaig tindre cor de dir-li res. En lo que les agrada a les avies repartir-ne de 5€ i 10€ pel mercat i que tots els venedors i les venedores els/les hi donen les gràcies i floretes. Vaig mirar el paper amb les dues direccions on són els diners. Una era -i perdoneu-me l'expressió- a prendre pel sac i l'altra a double prendre pel sac. Vaig mirar l'avia raonant amb la senyoreta caixera mig doblegada sobre el carret-caminador -pero, entonces, cómo pago?-  i vaig girar cua per no plorar. Potser tindria que anar en bici al bank a partir d'ara. Jo, no l'avia, és clar. Caram com està el pati. I vaig decidir anar rumiant… a peu, perdó, volia dir anar a peu, bé, i rumiant, per què no, o tampoc ens està permès rumiar? Amb la imatge de l'avia al cor em preguntava per què fan aquestes coses els bankers. Què persegueixen? ¿És una estratègia? ¿Acabar amb els avis a disgustos? No poden ser tan dolents, no? És cert que reduirien les pensions dràsticament: ergo són consignes polítiques. Però els avis són indestructibles, mireu si no els iaio flautes i les manis que fan reivindicant unes pensions dignes. Potser que els enforteixen i tot. Doncs serà això: un càstig. Que protesteu, doncs leña al mono. Com feien amb els profes fa temps, perquè ara estan ben domesticats, sembla. Al capdavall aplegue a prendre pel sac. Trac els diners i li dic a la senyoreta caixera -aquesta sí- que moltes gràcies per donar-me el que encara és meu i que a partir d'ara potser ens veurem amb certa freqüència i tot. Arcàdia. De sobte, un parell de dubtes em posen neguitós. ¿Si vull treure més de 500€ -cosa força improbable, però possible- què faig al caixer automàtic de la meua oficina de sempre? ¿Llavors, què? I si en trac una quantitat menor al caixer, tot en 50€, ¿podríem donar-m'hi canvi? Torne a la meua sucursal. Li confesse a la senyoreta assessora els meus dubtes. I m'assessora que no. Que més de 500€, a prendre pel sac o a double prendre pel sac. I amb lo del canvi, em diu que no se juega. I ja posats li demane consell sobre si anar a pendre pel sac o a double prendre pel sac a peu o en bici. I em diu que jo mateix, que si encara no sé que el vodka martini ha de ser sempre shaken, not stirred. I jo em quede off-side, en enlloc, missing.

Atmosfera

L'atmosfera va fer-se irrespirable. Veus crítiques ho havien pronosticat. Van ser silenciades. Però els fets hi eren. No era normal que un agent et preguntés, desprès de fer-te parar i baixar de la bici, el perquè de la teua inveterada afició ciclista i comprovés que la teua resposta no hi era al manual The Rules of Law. Caballero, aquí "por mantener el equilibrio" no me sale. Su vehículo queda confiscado. Però no hi havien passat un parell de mesos, que començaren a preguntar per què caminaves. I la teua resposta tampoc hi era al manual. Caballero, aquí "por mantener el equilibrio" no figura. I en confirmar la teua identitat: Vaya, un reincidente. Venga conmigo. I llavors t'empresonaven. És a dir, et confiscaven a tu mateix. El jutge -que, per cert, era l'agent d'abans, ara sense uniforme però amb toga- mirava d'explicar-te la sentència: Caballero, "por mantener el equilibrio" se presta a interpretaciones muy diversas y desestabilizadoras. Uno puede pedalear "por matar el tiempo", como nos indica el manual en el capítulo 5, sección 3ª, parágrafo XIII de The Rules of Law. O caminar "para ir al trabajo", como podemos colegir del texto central del apartado 4ºbis. Todo lo demás, reconocerá, pone en peligro la convivencia. La principal raó, però, d'aquestes restriccions, les va aclarir el mateix paio que abans hem vist vestit d'uniforme o amb toga, i que ara duia impecable jaqueta i corbata, i que es dirigia a l'audiència televisiva per comunicar-li que la quantitat d'oxigen que hi havia a l'atmosfera era tan minsa, tan crítica, que s'havien vist en l'obligació de fer-ne certes "retallades", va dir ell. Es volia evitar, sobretot, que la gent eixirà al carrer, que fes consum d'oxigen. La gent no devia moure's. Només per anar a treballar. A partir d'ara, tots haurien de dur una mena de barreja entre careta antigàs i escafandre, les 24 hores del dia, amb ampolla d'oxigen i via per a l'alimentació líquida incorporades. Com si foren a una terra estranya. Com astronautes al seu país. Totes dues ampolles -oxigen i menjar- amb la mascareta podien comprar-les a les gasolineres. De fet, la gent va començar a invertir el poc que guanyaven només per sobreviure. Van instal·lar-se càmeres a tots els domicilis per a controlar que cap persona es llevés la careta-escanfadre, la mascareta, al llarg del dia, nadons inclosos. I la gent va deixar de parlar-se i de fer-se petons. Es van intervenir les xarxes socials, per bé de la germanor. Algunes veus aïllades de l'oposició, però, li van recriminar al paio de la jaqueta no asseure's i parlar per tal de trobar una solució menys traumàtica. Però el paio de la jaqueta els hi va dir que en aquesta democràcia -de l'anglès demo i crazy- pleníssima no calien reunions que llançaren dubtes sobre el manual, The Rules of Law, i que si el que perseguien era un mena de dissidència abocada a la sedició, no tindria més remei que il·legarlizart-los. Els poders fàctics que hi havien al darrere de l'enverinament de l'atmosfera el van aplaudir. I el paio amb jaqueta, corbata i mascareta, va sentir-se prou recolzat. Tanmateix, no tots patien en aquesta atmosfera irrespirable. L'ésser humà té la facultat de sobreviure a gairebé qualsevol desafiament. Sí, ells també duien mascareta. Havien de dissimular. Mentre esperaven l'arribada d'aquell que els duria a la victòria final. De fet, tot s'ho plantejaven com una guerra. Aquella atmosfera enrarida els nodria. Aquella manca d'oxigen els feia respirar millor. Havien desenvolupat una mena de brànquies a l'aixella del seu braç dret que es posava en funcionament només alçar el braç dret ben estirat amb la mà dreta ben estirada. I només aquest petit gest els renovava tota la seua sang intoxicada. Aquesta mutació els feia superiors en ambients intoxicats. Si l'atmosfera era sana, s'ofegaven. El verí, com l'odi a l'envejós, era la seua forma de vida. Només calia esperar l'arribada del seu líder, tot i que quan això passés encara no tenien gens clar el que farien: si tancar les gasolineres o prohibir respirar. Bé, coses de la nova pluralitat democràtica.