La samarreta

Era el seu tercer dia a València. Sí, la ciutat era bonica, o això pretenia, però alguna cosa no acabava d'agradar-li. Potser no era un problema de la ciutat, sinó del que estava passant. Però, què estava passant? Tampoc no ho sabia. Al capdavall, ell era un foraster, un estranger, un nouvingut, un guiri -com ací els anomenaven- que havia decidit passar-hi els dies lliures que li quedaven de les vacances d'estiu i participar-hi a la Marató que tan famosa era arreu del món. Li havien dit tantes coses bones d'aquesta ciutat: la climatologia favorable, els menjars, els indrets per visitar, la seua orografia que tots dirien pensada pel running. A més de la vida als carrers o la inveterada inclinació a la festa dels seus indígenes. I ahir al matí potser que podria combinar-ho tot. Feia un dia esplèndid, esponerós -ventós, això sí, però acceptable- visitaria el Mercat Central i compraria algunes menges recomanades pels amics, i desprès visitaria la Llotja, magnífic exemplar de gòtic civil arreu del món. A la vesprada, entrenament. Tot en una, com si fos el pack definitiu. De ser espanyol hagués dit Tres en uno, bé, cuatro en uno. Però no ho era. Va posar-se una samarreta qualsevol, els pantalons, una caçadora verd camuflatge i una gorra a xoc. Agafà la motxilla i va eixir de l'habitació de l'Hostal. En recepció, la xica, en saber que volia anar a la Llotja, el va avisar: hi havia una cerimònia d'uns premis amb visita reial inclosa i només podria pegar-li una ullada per fora. Què hi farem, es resignà. En arribar a la Plaça, el desplegament policial li va semblar un tant hipertrofiat. Com els músculs amfetamínics que ell tant odiava. Poca gent havia pogut acostar-s'hi, de fet. Les tanques, les prohibicions: por aquí no, caballero. No, señora, dé la vuelta. Tots els carrers que com els raigs d'un sol esmaperdut donaven a la plaça estaven tancats. I la gent acabava per renunciar-ne, i passava pàgina a la possibilitat de veure un reportatge de la revista Hola en tres dimensions. Quin rei era aquest, es preguntà, que necessitava la protecció de Fort Knox per pujar a cel obert els set graons, com els set pecats capitals, de tal monument civil? La policia ho regirava tot, feia escorcoll indiscriminat de motxilles, requisava banderes que considerava sospitoses. Apartava de primera línia als que rebutjaven la visita reial amb cartells republicans o pancartes per l'alliberament dels presos polítics. Retenien DNIs sense donar explicacions. Prenien notes en fulletes que desprès separaven de llibretetes que semblaven de pega, la veritat. I els que passaven pel davant dels retinguts, emparats amb les forces d'ordre públic, els insultaven. Insultaven als dissidents: asquerosos, sinvergüenzas, sois 4 gatos, fills de puta -aquesta, l'estranger l'entenia a mitges. I dels insults passaven a l'exaltació reial: Viva el rey, a la qual proclama els dissidents contestaven que sí, que visca, però ben lluny i mal -cosa que el foraster des de les seues limitacions lingüístiques prenia com una paradoxa. Va considerar que ja en tenia prou, que la façana de la Llojta era espectacular, però que tot allò començava a regirar-li l'estomac. No volia que aquest cúmul de sensacions fóra record massa viu dels seus dies de Marató a la ciutat. De sobte, una veu autoritària se li va encarar: a ver, la camiseta! Ni buenos días, ni caballero, ni hòsties. A ver, la camiseta!  Sí, això ho havia entès perfectament. I mentre s'ho preguntava, mentre es preguntava el perquè d'aquella demanda insòlita i irada, anava descordant la cremallera de la seua caçadora de camuflatge. I'm royal cycling, va respondre la samarreta. I l'estranger va xiuxiuejar: Alright? El policeman va adonar-se de la cagada: los turistas ni los toquéis, havia dit el caporal. Però no podríem dir que la cara del policeman va ressentir-se camuflada com era al darrere de les ulleres de sol reglamentàries, la barba hipster que sí que no reglamentària i la gorreta a xoc també reglamentària. Això sí, pensant amb l'amo va etzibar-li un thank you ben esponerós, però de pega.