dimecres, 27 de setembre del 2017

Ja no s'estila


D., ciclista que fins els vuitanta i tants anys pedalava com els primers, va invitar-me un dia a casa seua, volia ensenyar-me els seus records. Retalls de periòdic on el seu nom sempre figurava als primers llocs de les curses d'aficionats -va ser campió d'Espanya d'aficionats. Petits trofeus a les prestatgeries de novopan del menjador, el seu obrador de rellotger... la vida resumida a l'skay del sofà. D'aquells retalls de premsa en va destacar un sobre el seu pare. Al damunt d'una bici de pinyó fix de pista, la foto sèpia d'un home amb pentinat llustrós d'hipster avant la lettre i mallot de llana, il·lustrava la notícia sobre els èxits locals del seu progenitor: "él, sí que era bueno", em va confessar emocionat. I de records a records vam passar la vesprada. De totes les anècdotes que em va contar, una va semblar-me curiosa i reveladora: les carreres amb una sola cama o un pedal tot sol. Ell era un xiquet. Temps era temps. Els lligaven la cama esquerra -feu memòria que a l'Espanya dels 40, 50, 60, 70 i... no hi havia d'esquerrans- a la cuixa, i feien curses de pocs quilòmetres amb una sola cama o pedal. Al capdavall, i com manen les tradicions, els tres primers tenien premi. I els premis d'aquella cursa d'una sola cama o pedal -i D. se'n reia amb la seua dentadura reveladora d'una ossamenta de supervivent- els entregava un mutilat de guerra, "¿te lo puedes creer?". Com què eren curses amb limitacions físiques, pel que es veu, van pensar que qui millor que un invàlid, un mutilat de guerra, per donar-hi els premis. No vull imaginar per a vosaltres, benvolguts amics, com serien els comentaris sobre la cursa d'aquells joves que només en una cama competien damunt d'una bici. Les ominoses comparacions amb el repàs que, també amb una sola cama, els hi havien donat als rojos, als judeo-maçons -tot i no saber cap cosa d'ells- o al primer ésser odiós que se'ls passés pel cap. No, no vull imaginar tanta misèria moral, tanta fatxenderia. Temps era temps, evident. I un pensava que aquesta societat havia pogut superar l'odi, la ignorància, la mesquinesa… No, ara ja no. Ara ja no toca, ja no s'estila. No s'estila, que esgotats els arguments per rebatre al contrari, el següent pas siga trencar-li el cap: A por ellos, oé! I que d'alguna forma tindre opinions oposades no n'és el resultat de un pensament mutilat. Però n'estava equivocat. Tot i ser important la llibertat d'expressió, ho és molt més tindre un pensament lliure -Machado, dixit- i no esclau. Esclau de l'autoritarisme, esclau del complex d'inferioritat, de les rancúnies, de la indolència que no es revela contra una banda criminal amb la careta de partit polític, però posa el crit al cel per una consulta democràtica, esclau de les vísceres, esclau de vides agenollades i xais expiatoris que compensen de no poder pedalar amb les dos cames, i que afavoreix que només els cadells de l'enveja cimenten la raó última de l'existència. No, ja no s'estila. No?


dijous, 21 de setembre del 2017

De raons genoveses


Un dels personatges més fascinants de les sèries televisives que n'he vist -sóc de poca tele, ho reconec- és sens dubte en Tony Soprano. Profundament shakespearià, tot i no semblar-ho ni saber-lo -potser perquè no n'és un replicant previsible tipus en Frank de House of Cards- no sé si comparar-lo amb Enric V, Ricard III o fins i tot el propi Hamlet. De fet, hi trobem un parell -o ben bé un desglossament- d'encisadores Ofèlies entre les seues amants: la Svetlana -que intenta suïcidar-se- i la Glòria Trillo -que al capdavall ho aconsegueix penjant-se del coll... ¿Trillo?... En Tony es considera un soldat. Els mafiosos són, per tant, soldats. I la seua jerarquia és castrense, l'única que funciona sense raons, o amb la raó absoluta d'un tret al clatell, ves a saber. La seua guerra n'és, òbviament, per defendre i ampliar el seu territori… de negocis, aquells que els van ser arravatats, diuen, des que els Anglesos, Irlandesos & Co. van fer la seua aparició estel·lar al bell mig de la terra dels indis per massacrar-los. Perquè a la cosmogonia d'en Tony, l'origen d'Amèrica -deixant a banda l'Amerigo Vespucci- n'és italià, ja que la va descobrir, tot i equivocant-se d'objectiu, en Cristòfor Colom, navegant d'origen italià que va nàixer a Gènova… ¿Gènova? ¿Trillo?... De res ens serviria explicar-li a en Tony que al darrere d'en Cristòfor n'eren tanto monta, monta tanto -m'encisen els palíndroms- els autoanomenats Reyes Católicos, i que al seu torn, al darrere dels Catòlics, com si fos una grupetta de ciclistes en línia, n'estava un jueu valencià, en Lluis Santàngel, que va posar els diners per a l'expedició, diners fets gràcies a l'arrendament dels drets pagats pels genovesos residents a València, tot s'ha de dir. I així el cercle es tanca com una bona roda de bicicleta. En bona lògica el nou continent es deuria haver dit Lluisada -perquè Lusitània ja n'estava pres des dels romans- o Catolicònia, tot i que aquest últim no li feia molta gràcia a Na Isabel. Bé, ves a explicar-li tota aquesta línia o roda de circumstàncies ciclistes a en Tony i veuràs què bé que et tracta: "Qui ha demanat per la Història? Jo el que vull és el sobre, Luis" De quin Luis parla?... Llavors, hem de reconèixer que a Hispània és tradició que els que posen els diners pels sobres no només no són els que manen d'ells sinó que mai no els serà reconegut el mèrit. Que estan els pagadors i els recaptadors, i aquests últims són els que intervenen tot allò que els hi ve de gust, per dret de descobriment o conquesta, diuen, i que fins i tot eliminen sense pestanyejar als que poden suposar-les un problema, tot i que siguen de la família. No sé, tot açò crec que es podria resumir en quelcom més simple, més senzill, alguna cosa com un parell de lletres, o una repetida pose per  cas. Màfia, assassinats -que parezca un suicidio o accidente, Alfonso, ves en compte!- robatoris, sobres a dojo, Luis, Trillo, Gènova… No sé, no em ve al cap la raó, però tenen la fatxenderia de marcar el territori donant lliçons del que és o no legal.

dimecres, 13 de setembre del 2017

El parer de la bicicleta

Planning Office

Integral i Derivada, com Bouvard i Pecuchet, eren dos amics que allà per on trepitjaven els problemes brollaven com bolets de tardor. Era de domini públic que tot i assolir objectius comuns, mai no acabaven d'avenir-se amb les solucions proposades. Grans amants, tots dos, de l'esport ciclista, gaudien i patien alhora oposant-ne dues concepcions ben diferents de l'artefacte fonamental de la seua passió: el càlcul de la bicicleta. Si per a en Integral la bici era el resultat de la integració infinitesimal de les àrees dels elements que la composaven, per a en Derivada més bé responia a la progressió amb que la susdita integració era capaç de tocar el dos proporcionalment amb els desnivells o percentatges del camí triat. Tal desacord influïa notablement en els seus càlculs dominicals. Si per a en Integral era fonamental respectar el planning de la temporada per mirar de no afeblir la susdita integració infinitesimal, a en Derivada li semblava que tal planning començava a fer-se, més que infinitesimal, etern, i cercava amb deler la deriva que li permetés una independència de moviments que a les alçades en que es trobava el seu procés de càlcul li semblava ja vital. De fet, en Derivada li va retreure a en Integral que el seu planning havia estat un planning ahead, és a dir, una planificació anticipada, imposada, i amb total absència d'un planning permission, és a dir, d'un permís de planificació que hagués posat sobre la taula les distintes opcions i la possibilitat de consensuar-ne un pacte per l'endemà del càlcul. D'altra, en Integral, sempre li feia lloances d'aquesta meravellosa constitució planificadora que, tot i el que digués en Derivada, els sobreviuria, deia, pels sègles dels sègles i de la qual no n'era necessari saber la seua fosca o lluminosa procedència. Així les coses, Integral i Derivada van començar a posar-se excuses per als càlculs dominicals compartits i els endemans resultants. Als suposats refredats van seguir els mals d'esquena; a les lumbàlgies, les molèsties als genolls o els turmells, els compromisos familiars i fins i tot els refredats de bell nou. Els diumenges, com què en Derivada coneixia el planning, només tenia que evitar els càlculs que en Integral -respectuós malaltís dels papers- faria de segur, sempre que no fos ell mateix, en Integral, el de les excuses i, avançant-se a en Derivada, triés per si de cas un altre planning que per aquestes coses del destí no fos el que en Derivada havia decidit al seu torn calcular. De fet, aquesta possibilitat de coincidir casualment als càlculs -esquivant o respectant el planning- començà a angoixar-los degut als grans percentatges de similitud que en sortien. I heus ací que aquell primer pensament de que en no trobar-se pels camins cap càlcul els faria patir, va donar pas a un segon pensament que podríem resumir en que tot i no trobar-se pels camins també patien amb la possibilitat de que aquests extrems esquius es trobaren de sobte davant els seus nassos. Què és el que no acabava de funcionar als seus càlculs? Ambdós van fer el mateix: consultar a en Algorisme. El mestre indiscutible del procés adient per resoldre problemes, el venerat en Algorisme, els va aconsellar el mateix: hi havia que introduir a les operacions la constant del parer, acceptada des de feia molt de temps com a imponderable dels càlculs per la comunitat científica internacional. Prohibir la constant i per extensió pervertir el càlcul mai no solucionarà el problema, els hi va afegir. Quod est necessarium est licitum. Aquest imponderable, però, sembla que no va entrar als càlculs de tots dos de la mateixa forma, és a dir, com a constant obligatòria per necessària, i el problema, com vegeu, més que el resultat de l'endemà va començar a ser el càlcul del diumenge.


dilluns, 4 de setembre del 2017

L'inquietant fet de la pruna


Som el que no som
-va dir ell.
La lluna, la pruna
-pensà ella.
(La mare no vol
el pare de dol.)
La pruna, la lluna
-pensà ell.
Som el que no som
-digué ella.