24-D, a la nit. El tap fa pum. I Mona, la nostra benvolguda gosseta, fa mutis pel foro. Aixoplugada al costat de la rentadora, sobre els fulls de periòdic que li fan de pipicán, troba seguretat a l'espera de que passe allò que li espanta. I potser nosaltres també hem trobat solució al problema, ja que Mona no ens deixa dinar ni sopar tranquils -si és que sopem junts- amb els seus requeriments compulsius. Jo vull! Jo vull!, sembla dir-nos amb els seus grunys, lladrucs i bots -bote, bote, fascista el que no bote. Ens beurem, doncs, una ampolla de xampany tots els dies mentre dinem, i farem pum, i que ens deixe menjar en pau, que és molt bo per a la digestió, què hi farem? Servim el xampany. Com que són les 21:30h, i potser el discurs del preparao ja ha arribat a la seua darrera parole, parole, parole, posem À punt. Fan un no sé què, que no sé de què va i on no se sap per què fa acte de presència Na Sole Giménez: bona nit, Sole… Hola, buenas noches. Doncs, ja està tot dit. I en acabar, un especial de Family duo, el tribunal del qual és un dels millors exemples que pugues trobar d'allò que s'anomena l'atenció a la diversitat, molt modern tot. A lo tonto, a lo tonto es fan les dotze de la nit, i el repic compulsiu de campanes comença amb la fúria d'una baralla de galls. Sí, el tap fa pum. I jo, amb el deler de trobar assossec, acabe damunt dels periòdics de Mona. I pense en Ocaña, el del retrat intermitent no, el ciclista, el Luis -tot i que es deia Jesús Luis- Ocaña: vivo sin vivir en mi, que mai no va poder assossegar-se. I els meus pensaments ciclistes es barregen amb les tempestes que Kim Novak desferma al Zodiac Club d'Em vaig enamorar d'una bruixa, que és el que hi posen en À punt desprès de l'especial Family duo. Amb tot, però, del que parlem Na Mona i jo no és de la seqüela de Vertigen, sinó de Plácido, perquè som al pipicán, i on un tal Gabino Quintanilla -de Quintanilla Serrerías- sempre té al damunt de les espatlles la caspa que encara avui massa gent confon amb la neu. Com un tap que espanta i no fa pum.
dimarts, 25 de desembre del 2018
El tap
24-D, a la nit. El tap fa pum. I Mona, la nostra benvolguda gosseta, fa mutis pel foro. Aixoplugada al costat de la rentadora, sobre els fulls de periòdic que li fan de pipicán, troba seguretat a l'espera de que passe allò que li espanta. I potser nosaltres també hem trobat solució al problema, ja que Mona no ens deixa dinar ni sopar tranquils -si és que sopem junts- amb els seus requeriments compulsius. Jo vull! Jo vull!, sembla dir-nos amb els seus grunys, lladrucs i bots -bote, bote, fascista el que no bote. Ens beurem, doncs, una ampolla de xampany tots els dies mentre dinem, i farem pum, i que ens deixe menjar en pau, que és molt bo per a la digestió, què hi farem? Servim el xampany. Com que són les 21:30h, i potser el discurs del preparao ja ha arribat a la seua darrera parole, parole, parole, posem À punt. Fan un no sé què, que no sé de què va i on no se sap per què fa acte de presència Na Sole Giménez: bona nit, Sole… Hola, buenas noches. Doncs, ja està tot dit. I en acabar, un especial de Family duo, el tribunal del qual és un dels millors exemples que pugues trobar d'allò que s'anomena l'atenció a la diversitat, molt modern tot. A lo tonto, a lo tonto es fan les dotze de la nit, i el repic compulsiu de campanes comença amb la fúria d'una baralla de galls. Sí, el tap fa pum. I jo, amb el deler de trobar assossec, acabe damunt dels periòdics de Mona. I pense en Ocaña, el del retrat intermitent no, el ciclista, el Luis -tot i que es deia Jesús Luis- Ocaña: vivo sin vivir en mi, que mai no va poder assossegar-se. I els meus pensaments ciclistes es barregen amb les tempestes que Kim Novak desferma al Zodiac Club d'Em vaig enamorar d'una bruixa, que és el que hi posen en À punt desprès de l'especial Family duo. Amb tot, però, del que parlem Na Mona i jo no és de la seqüela de Vertigen, sinó de Plácido, perquè som al pipicán, i on un tal Gabino Quintanilla -de Quintanilla Serrerías- sempre té al damunt de les espatlles la caspa que encara avui massa gent confon amb la neu. Com un tap que espanta i no fa pum.
dijous, 29 de novembre del 2018
Silencis
De sobte te n'adones que trepitges silencis. Silencis de roba estesa, de roba bruta. Fins i tot de roba neta: millor que ningú no se n'adone. Que l'enveja és molt dolenta. I ja saps el que li va passar a l'avi. La història de les famílies, tant fa si són felices o malaurades, s'escriu amb silencis. Silencis que tenen la lluïssor llardosa d'una revista casernària. Ben estibats als calaixos dels records impossibles. Els avis del pare mai nomenats. El cor trencat per sempre mai: que la mare diu que no m'estima, que el que li he fet mai no m'ho perdonarà. Però jo no li ho feia a ella, era que… I tot i anar per la nit de la seua mà, saps que perds peu, que la vorera és un tràngol silent que s'endinsa ferotge en la teua innocència. Tornem del cinema, tots quatre: el pare, la germana, la mare i jo, i el carrer gelat insisteix en el meu desconsol mut. La nit ja no tornaria a ser el mateix. A poc a poc aniria omplint-se dels veritables monstres, aquells que no existeixen. Dels altres, els fills perduts de l'inestable paradís: el genocida, l'assassí, el torturador, el tirà... aniríem assabentant-nos amb l'estupor invers dels estels. El negatiu del firmament. El cranc amagat al fang entre Balança i Verge. Sagitari tibant l'arc d'Escorpió i Taure. El ciclista amb impermeable groc travessa la nit callada. N'hi han tantes veus al silenci com absències oblides. Aladroc! Aladroc! La dona gran, prima, de negre, duia mercuri bullint al poal. Aladroc! Aladroc! Ajupit, amb el nas enganxat a la boca del poal, el bullit d'argent crea una imatge desconeguda de la bellesa. Els alevins m'hi pregunten què li han pogut fer a la mare. Potser no li heu fet cap cosa, i només era que… I tot i anar acollits a l'inestable basseta plata del poal, t'ensumes que al llarg de la vorera aniran escampant un agredolç record de la seua ingenuïtat. Suportar les veus del silenci obliga cercar desconegudes belleses. El cinema ja no hi és, el carrer diuen que sí.
dimarts, 30 d’octubre del 2018
Les sis roses
A Cyclist Walk with Love and Death
A Rosa
He
encarregat sis roses roses,
perquè de roses no en tenen roses,
que sempre són
roges les roses:
és un regal de coses -anava a dir roses-
compartides.
Despús-demà és Tots els Sants
-anava a dir Tots els Cants,
tots els Schwanengesang-
i una
dona gran fa comanda:
"Té que quedar vistós.
Què diran, si no, les
meues germanes?
Quaranta cinc euros?
Ah, no, trenta, i ja està
bé."
Però mamà! -recrimina la filla.
Poca cosa quedarà, senyora
-afegeix el florista.
Pose d'això -diu l'avia, assenyalant-li fulles.
Que
lluisca, m'entén?
He demanat les meues roses roses.
Que no són roges totes
les roses.
Ni devoció en tenen tots els sants.
Ni el bes és més vistós per
les fulles.
dissabte, 29 de setembre del 2018
Setembre
Plou. Mira el jardí per la finestra del menjador. Plou amb ganes. Fa un núvol al cristall amb l'alè i amb el dit hi dibuixa... un núvol. Els trons no li fan por pel matí. Un matí que sembla dos quarts de sis d'un vespre hivernal. Sigam sincers, els trons tampoc no li espanten a la nit. De fet, li agraden, i com més forts, millor. El que li espanta és la nit. El núvol comença a aigualir-se. En fa d'altres. S'asseca la punta del dit al camal curt dels pantalons. Encara no pateix de fred a les cames. En començar l'escola farà fred. Al jardí l'aigua comença a superar les rajoles mig embotides a terra que dibuixen la platabanda on conviuen la palmereta i les falgueres, les dàlies, els geranis, el gessamí i la celinda, les hortènsies… tot, sota l'aixopluc fabulós del magnolier. La pluja continua inclement. L'aigua supera el planter de flors i comença la inundació total del jardí. Deixa el menjador. Al rebedor, per la finestreta de la porta, veu com l'aigua supera ja en dos dits el camí d'entrada i comença a abocar-se al carrer per sota la tanca de ferro. La gent lluita desesperada a les voreres submergides. Un ciclista travessa la confosa calçada com si solqués un mar d'un pam d'aigua. Un mar que ara entra al jardí. Els agrupaments vegetals semblen illes d'un arxipèlag clos. I des del menjador veu els dofins ballant al voltant de les balenes majestuoses. Els taurons solitaris i les sardines fugisseres. Els polps amagats i la tonyina gegant. I els dibuixa. No en té d'alè per tan de peix. Ni cristall. La balena ocupa la finestra de banda a banda, i de seguida goteja el seu cos sobre els ulls escapolits del polp. Quan acaba el tauró, per l'illa de les hortènsies treu el cap el cranc. I ara sí l'espanta el tro que l'acompanya. També quedarà al vidre entelat. Tot just sota els dofins. Però de seguida l'esborra amb la mànega del jersei. Alguna cosa l'inquieta. La resta es liqua a poc a poc, tal i com la tempesta comença a escampar. El mar es cerca a sí mateix pels arbellons del carrer. El jardí oceànic ja no és sinó un toll brut on els vaixells de paper proven de trobar bon vent perquè ells són barca nova. I de les feres marines no en queda sinó un vidre amerat i una d'elles camuflada al fang. Setembre s'imposa. Tot ple de pretensions. Voldria ser tardor, fins i tot hivern anunciat; però mai no passa d'un estiu inoportú. Qualque cosa que vol començar però que no fa sinó morir. És el temps idoni per la malenconia, a l'espera de les fulles grogues de la tardor.
Innsbruck lied for Valverde (30-9-2018)
In memoriam (1-10-2018)
dimecres, 29 d’agost del 2018
Insista en guardare
A la vesprada mirava la tele. Etapa de La Vuelta. Bé, la veritat és que no mirava la tele, ni seguia l'etapa. Era adormit. Migdiada ciclista, tot i que sí que veia l'etapa a la tele. No, no és una endevinalla. Senzillament somniava el que estava succeint en la realitat: somniava que seguia l'etapa a la tele. No és la primera volta (scusami) que em passa: somniar la realitat en temps real, la qual cosa pot arribar a ser angoixant si te n'adones, perquè tot i els esforços per despertar, veus que el cos no respon i segueix dominat per la son. Doncs, somniava que no dormia, i com és habitual cap a les cinc de la vesprada, han cridat per telèfon. Hem passat les vacances d'Agost pendents del telèfon de la vesprada, del five o'clock. Trucades de silenci, perquè a l'altra banda de la línia ningú no diu res fins que de sobte la comunicació es talla. I, és clar, m'ha sorprès que en aquesta ocasió algú em parlés. Era un amic, però que parlava amb la veu d'un altre amic, perquè els dos se'n diuen igual -els diferenciem pel nom de les seues dones- i, tot i que jo era conscient de qui era qui em parlava, ell ho feia amb la veu canviada de l'altre i, a més, en italià. Coses dels somnis. Sí, darrerament, fins i tot somnie en italià. Deu ser, si fa no fa, el context. Diumenge mateix, pedalava pel riu i totes les filades de turistes en bici que vaig avançar s'avisaven de la meua presència fent servir l'Attenti!, o ben bé A destra! A les xafogoses nits del ferragosto tot són crits d'una coral azzurra al carrer o impossibles baralles de tifosi perduts entre el vi i la veritat. Eccoli qua el context. Però aquesta italianització del meu subconscient té, almenys, raons més profundes i no només els efectes col·laterals d'una segona romanització sense vocatius i acusatius. I és que podríem dir que n'he fet unes vacances a Roma sense moure'm de la butaca de casa meua de la mà d'Albertone, el gran Alberto Sordi, del qual n'he vist totes les pel·lícules que a la xarxa hi són. Bones i dolentes. Tot i que molts, com li passava al Franz Liszt, ja firmarien per haver fet les dolentes. Obres magistrals i astracanades. Què hi farem, la vida no n'és cap cosa sublim sense interrupcions. Maleït Baudelaire. I a la vesprada, mentre l'amic em parlava en italià i jo dormia, la realitat, com un malson al que ens costa passar pàgina, anava dels fets tragicòmics d'Una vita difficile a la indolència mòrbida de La dolce vita. Bé, coses de giornalisti, tot i que el meu somni fa com que no dorm and it insists on looking.
dissabte, 14 de juliol del 2018
Qualque cosa
Les tres gràcies
dilluns, 2 de juliol del 2018
Fracàs
Quan va prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista. Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista, pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora, tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats. El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir, passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit, inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració, deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets i públic en general, com ara: Teoria estètica i pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los- i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet. Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat, autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet d'un revòlver. Pura formalitat.
diumenge, 24 de juny del 2018
Suburbis
Si els suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes, com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?
dimecres, 13 de juny del 2018
I això
Ei, què passa. Ja has aclarit?... No, encara no, potser el cap de setmana. I tu?... No, no tinc temps. Bé, ni ganes… Xe, això t'hi poses de bon matí, a la fresca, i te'n fas un bancal sencer… De xiquet anava en mon pare. Ara, no. Va un home, i això… ¿Aclarir els tarongers? Què feu, llevar la brossa? -va dir un tercer... No, home, no. Al taronger li lleves les taronges més xicotetes dels pomells, l'aclareixes, perquè si no… Ja, ja t'entenc, si no la taronja no es fa gran… Això mateix… Has menjat ací?... Sí, no era cosa de tornar al poble. Ara vinc de menjar pinya… Com?... És que on he dinat -ahí, a la plaça de la Mare de Déu, que n'hi ha una terrassa de cara a la Basílica- no en tenen, només gelats i això… I què vas a un altre lloc per la pinya?... Sí, ahí, al cantó. Com que sempre en tenen, ja em coneixen i tot… Ei, tot un senyoret, dinant a la plaça de la Mare de Déu, vistes a la Basílica i la Catedral. Ei, al cogollito…. Caram, sí que t'agrada la pinya, torna el tercer… Moltíssim. A més, és molt bona… I tant, bé, tota la fruita és bona… I en la calor que n'està fent, apeteix… El meló, què bo… M'agrada menjar meló… I a mi, i això. Sabeu el que desdejune?... Quin misteri, ¿fruita?, ironitza el tercer... Papaia… Com?... Papaia… Mai no l'he tastada… Ni jo… A mi m'ha ensenyat a menjar-la la boliviana que cuida els meus pares, bé, la meua mare, que el pare, en glòria siga, va faltar… ¿Això no en té unes llavoretes negres al mig?... Sí, com les de la carabassa, però xicotetes com pèsols negres, com perdigons… I on poses l'ull, eh, poses la… Com?... No res… I quin gust fa?... Com carabassa, i això. La carbassa també en té de llavors al mig. Esta també, però petites i negres. De color i sabor són molt paregudes. És com una carabassa xicoteta... Està la carabassa grossa i la carabassa xicoteta… Eh?... ¿I la menges amb gana?... I tant... Les dues, eh?… Les dos… ¿Només papaia? ¿Passaràs fam?... No. Papaia, un kiwi… Això pelut?... Això… És de mal pelar, no… Depèn… Ah… Si està madur, el talles pel mig, i en una cullera li treus tot… Bona idea… Papaia, un kiwi i a pencar?… No, també me menge dos plàtans… Ah, caram, la fruita ciclista per excel·lència… Quin fàstic… ¿El plàtan?... No, això de l'excel·lència, em té més que fart… Ei, perdona'm… I què em dieu de l'optimització?... Mira, calla, o encara acabarà vomitant la papaia del matí... Quanta, quanta ignorància… És que la major de les perversitats és la paraula a la moda… Com les conferències TED, mira que n'estan fent de mal… ¿Dos plàtans, dius?... Sí… Això no en té de lògica... Per què?... Home, si en menges de papaia tots els matins, el que pertoca i complementa és un plàtan i dos kiwis… Això és cert… Per què?... ¿No vas veure À punt?... Sí… I no ho... No. Què voleu dir?... No res, ximpleries, i això… Va, aclarir-m'ho, no em feu patir, i això… Pa tir el que li van pegar al… À ixo…
dissabte, 2 de juny del 2018
El lladruc de la mentida
Va ser dijous passat. Al matí. Jo anava de cap. Preparava el dinar, tocava la flauta, mirava que el monocicle estigués a disposició de la funció de vesprada al circ, tornava al dinar, la flauta… Truquen: ringgggggg, ringgggggg… Bé, de fet, és: dibridibridibridí, dibridibridibridí… De seguida, Mona, la nostra gosseta, comença a lladrar com si fos la fi del món. Amb les seues corredisses al llarg del passadís domina el territori. Tens que anar amb molta tranquil·litat, com si ningú no hagués trucat, per mirar d'abaixar la seua ansietat o et guanyaràs una bona mossegada als peus. Ací mane jo, seria la millor traducció del que fa. Al capdavall arribe a l'intèrfon. Qui és?... Del gas… No. Jo no tinc gas… Sí, ya, pero… Què?... Pel que sembla, la dona que neteja l'escala li ha obert el pati i puja. Pense que potser passarà de llarg, i que només li interessen els veïns gasòfils. Però no, mire per l'espiell, i veig com puja atlèticament l'últim tram d'escala i es para al davant de la meua porta alhora que prem el timbre: dinnn-donnn… Es renova l'excitació de Mona i l'arribada de l'Apocalipsi. Obro. ¿Sí?... Soy de la compañía de gas… I m'ensenya una targeta amb el logo de Nedgia, gas natural Fenosa… Jo no tinc gas, li torne a dir… Sí, pero hay un grifo en el deslunado por si alguna vez… Sí… ¿Podría verlo?... Estic per preguntar-li per què, per què vol veure'l, però em calle, prefereixo estalviar-me qualsevol excusa de mal pagador. De mentides ja anem ben servits, darrerament. Vaja amb compte, li dic, assenyalant-li la Mona… Yo tengo uno igual… Això li ho diràs a tots, pense. I és una, estic per aclarir-li, però tant s'hi val. A la cuina, li indique la finestra a la part exterior de la qual deu estar la seua famosa aixeta. Davant la finestra hi és la rentadora. La finestra té una mosquitera. Desde aquí no se ve, diu. Quería hacerle una foto… Però no sembla que aquest inconvenient li afecte una gran cosa. Pot provar-ho des de la terrassa... No, es muy lejos… Bé, només un pis… No. Veo que tiene todo eléctrico… Sí, li dic. Ja veig que el que volia era tafanejar: quin tipus de cuina tinc. Oferir-me potser canviar-la a gas. Etc., etc. ¿Y el termo, también es eléctrico?... Sí, també… ¿Dónde lo tiene?... Ja li anava a dir que a ell què caram -per no dir què collons- li importa, quan la meua boca em sorprèn contestant: al bany… ¿Puedo verlo?... No. Ja li he dit que no vull gas… No, era por si podía ponerse… Però no m'aclareix què podia posar-se'n. I vist que li done el pas per tocar el dos de la cuina, inicia la marxa, però no amb la tranquil·litat que el caràcter apocalíptic de Mona exigeix a propis i estranys. De fet, el gir en eixir per la porta de la cuina és massa decidit i li frega amb el camal esquerre dels pantalons la punta de seu nas. La resposta no es fa esperar. Vist i no vist: li llança una mossegada d'avís al taló, just a l'alçada del tendó d'Aquil·les. Me ha mordido, diu tot estranyat, i tocant-se amb la mà esquerra el camal i el taló. Me ha mordido, insisteix. I jo, fart de la seua barroera estratègia comercial, no només no em disculpo pel que li ha fet Mona, sinó que no puc més que confirmar el que em diu: sí, t'ha mossegat. I ja a l'escala, i sense acomiadar-se, torna amb la lletania: me ha mordido, comprovant com li ha quedat el camal. I jo vaig a dir-li que això és el que li passa, de vegades, a qui entra en casa de la gent fent servir les mentides. Però la meua boca torna a trair-me i només dic: sí; vull dir: oui.
dissabte, 26 de maig del 2018
Xoriços
Dir dissabte és dir mercat, ja sabeu. Avui he eixit ben d'hora guardiolana, sobretot pel peix. No n'eren dos quarts de nou que ja demanava "l'últim" al puesto d'Amparo, la peixatera. Ja em toca: ¿Tens xoriços?... ¿Rèmora o ermità?... Posa'm un de rèmora grosset i un quart d'ermità... ¿Com els fem?... La rèmora li lleves el cap i els budells; l'ermità, cap, budells i espina… De camí a les verdures, passe per la fruita: ¿Tens xoriços?... ¿Verds o madurs?... No, verdets, que si no enseguida fan pudor. Va, i uns de cirera madurets i sorprenents, que els menjarem hui… Ja estic a tocar el puesto d'Ana, la marmanyera de verdures, que pare davant el pollastre valencià: ¿Tens xoriços?... ¿Campero, de corral?... No, millor urbanita… ¿Com el fem?... Li lleves la punteta, la pell i el fas a trossos… Hola, Ana… Hola, què posem?... ¿Tens xoriços?... ¿De pebrot, amb ceba, albergínia, pastanaga, alls tendres, faves, espinacs?... Mira, dos d'aquests, tres d'aquells, quatre d'ací i cinc d'allà. Au… A veure, què em queda. Ah, sí, el formatge, els dàtils, ous, olives, carn. Buf… A la parada dels formatges, els germans de Tovalló -deu ser un cognom aristocràtic- sembla que m'estaven esperant: ¿Què vol?... ¿Tens xoriços?... ¿Suaus?... Suaus, sí… ¿Els fem a triangles?... Bé, sí… Escolta, i d'aquell que fa tanta pudor no teniu?... No, sap què passa, que la casa t'accepta que el retornes, si es passa de data, però si ho fas dues voltes et bloqueja un temps… Clar, és que xoriço tan pudent no sempre ve de gust, oi… I que ho diga… Susana, la dels dàtils, m'ha fet mala cara: ¿Tens xoriços?... Depèn… Com que depèn?... ¿Fregit o torrat?... Tant m'hi fa… Ja li ho deia jo… ¿?... Me n'adone que per enèsima m'he deixat l'ouera a casa. I mira que Pilar m'insisteix: el que reutilitza no desaprofita. ¿Tens xoriços?... ¿XL o XXL?... Dels més grossos. Caballo grande, ande o no ande… I riu Pilar, riu amb una boca XXL… A la parada de les olives trobes un món en standby, en maceració. Tot el contrari de l'emergència del peix. Avui, de fet, una dona demanava seriosament que li posaren les clòtxines de Clonxín abans de que li arribés el torn, perquè només volia això, insistia. I ho deia tot convençuda de tindre raó. ¿En quin cap cap que quant menys coses vols, pots passar cap endavant? Bé, però estàvem a les olives: ¿Tens xoriços?... Farcits, partits, adobats… Doncs, d'adobats i partits… ¿Li pose suc?... Sí, és clar. Si no s'asseca i no val res. A més, com que l'altre dia em van llevar un queixal de l'enteniment, millor sucós que sec. I ara que pense, que no m'oblide de passar per la drogueria i comprar recanvi del Kill-Paff contra el xoriço tigre, i a la farmàcia per un antixoriço, que desprès en fer la digestió me'n penediré. El que ningú no sap és quan se'n penedirà el Froome, si és que deu penedir-se d'alguna cosa. Ves a saber. I al capdavall, la carn: Hola… Hola… ¿Tens xoriços?... Sólo Millo… Deixem-ho córrer… Sí… No digues sí, di oui… Sí, vull dir: oui… Sacrebleu...
dijous, 10 de maig del 2018
Monsieur l'inspecteur
Ahir dimecres -tot i que deuria haver sigut en dilluns, tal i com els cànons manen- ens va visitar l'inspector, Monsieur l'inspecteur. Jo, a petició del respectable jovent circense, els hi faig un curset sobre Hª del Circ: Història del Circ, un malentès: del monocicle al mentider equilibri del funàmbul. Sí, ja sé, el títol és un poc llarg, però és el que s'acostuma, a més es tracta d'una mena de màster sobre The Rake's Progress, ja que Stravinsky va composar, també, la famosa Circus Polka pels elefants del Circ Barum, i l'hipotètica, però no totalment desmentida, Circus Polka for jumping fleas, que el nostre mestre de cor busca amb deliri entomològic per fer-ne la seua adaptació panerològica. Bé, dues xiques, la N. i la S., de l'especialitat trapezi sense xarxa, havien preparat una exposició, amb PowerPoint inclòs, sobre el trapezi al S. XVII: Gustos i disgustos: del bellvol italià a la tragèdia francesa. Anaven per la qüestió anglesa, intentant demostrar fins a quin punt el gran Purcell podia haver influït en la voluble i capritxosa tombarella del triple salt mortal, més coneguda com a Dido i Eneas, fer un Dido i Eneas, quan, sobtadament, la porta del frigorífic s'ha obert. (Faig un parèntesi. No m'equivoque, donem classe a les antigues dependències d'un refectori -amb tombes de monges incloses- que desprès, amb la desamortització, va convertir-se en escorxador, i avui en dia, pel respecte al patrimoni, manté les portes frigorífiques.) Bé, tornem-hi: de sobte el frigorífic s'ha obert i monsieur l'inspecteur ha fet la seua aparició dramàtica, tot un cop de teatre. Hola, soy el inspector… Ah!, bé… (Obro parèntesi de nou. He fet com que no el coneixia perquè sé que aquesta actitud els hi rebenta) ¿Todo bien?... Bé… ¿Henry Purcell?… Bé, no, Gustos i disgustos al S. XVII… Estoy dando un vistazo. ¿Todo bien?... Bé, sí… Voy a seguir… Ah!, vale… I se n'ha anat. Deuria d'haver-li dit moltes coses del que no hi va bé, però no sóc un xivato. Em sembla, això sí, una falta d'educació que no truqués abans d'entrar: toc, toc, toc… què menys! Sembla que volgués pillar-me en una flagrant falta d'equilibri. Bé, potser n'estic fent un gra massa. Però el cas és que avui dijous, comentant l'episodi amb el responsable de l'Ontogènesi dels malabars: pomes vs. peres, juntes o separades, què va ser el primer?, m'ha dit que a la seua aula no n'ha fet acte de presència. I el mateix m'ha assegurat el de Vox animandis: de l'alehop al ieeeepa o la transversalitat de l'aupa i la causa basca. És clar, estic molt mosquejat. Que potser ha rebut alguna denúncia anònima d'adoctrinament ciclista? M'ha tranquil·litzat, en part, el cap de la secció masterchef, que em diu que va passar pel seu frigorífic tot just quan tractava de demostrar la necessària relació entre la deconstrucció d'una aleta de pollastre i les colomes que el mag es treu de la mànega, el barret de copa o l'entrecuix. Que fa temps, m'ha dit, monsieur l'inspecteur va ser una mena de deixeble seu al curset específic de salseos, i que, a més, el primer que li ha etzibat a la seua cara al xafar la classe és que el trobava molt envellit. I n'he respirat un poc més tranquil, perquè impulsada la delació, qui no es deixa portar pels seus desequilibris més baixos?
dijous, 3 de maig del 2018
A la seua mida
Quan va menjar tot sol el seu primer galló de taronja, va considerar el fet d'una natura complaent que feia les coses a la mida de l'home. Perquè el galló era el complement perfecte de la boca. Una secció triangular que evitava esforços inútils i permetia la seua introducció progressiva cap a l'esclat plaent del suc que contenia com una promesa de felicitat desvetllada pel mos. Era la felicitat. Va tallar la magrana, i l'expressió vade retro Satana brollà de la seua boca com una escopinada. A partir d'aquelles dues experiències va anar construint la seua concepció del món. Lo bo i lo dolent. Lo fàcil i lo difícil. L'adequat, l'inadequat. El blanc i el negre. La felicitat i la infelicitat. La cuixa de pollastre, fins i tot la de corder, no la de porc i vedella que potser foren prototipus massa optimistes, li va semblar una creació superba: un tros de carn amb mànec. No podia estar millor pensada. Sens dubte la mà de déu hi era. Valoració que podia ampliar-se al peduncle de la pera i sobretot -ja ho va dir el poeta: el sorprenent fet de...- al de les cireres i fins i tot del raïm. El peix, però, en general, li semblà, amb tantes espines amagades, tot i el seu sabor exquisit, una vendetta de Posidó. Trista i dolça alhora, com les partences. Perquè la comoditat d'una tallada d'emperador o de tonyina obeïa a la intervenció de tercers. Però què em dieu dels crustacis? Diabòlic, sens dubte: vade retro cancer. Així les coses, conèixer el plàtan i fer-se ciclista va ser tot una mateixa cosa. Perquè el plàtan, amb la seua forma allargada havia estat pensat per les butxaques d'un mallot ciclista, mimetitzat al costat de la bosseta dels pegats o la càmera de recanvi. I podies menjar-lo tot i dur les mans brutes a causa d'alguna reparació d'emergència, fent tires de la seua pell, sense llevar-la del tot, i sense exposar la seua polpa als intangibles sabors de l'oli de vaselina, el greix de rodaments o la cola dels pegats. ¿Podia estar cap cosa millor pensada, si fins i tot hi havien contemplat la possibilitat d'interacció amb avaries als confins de les rutes ciclistes? La margarida era la flor dels dubtes. M'estima, no m'estima… Fàcil de desfullar. Precisa. Pensada per resoldre les incògnites. La sentència dels pètals. I li ho consultava absolutament tot. Tot el que ell considerava d'importància. El dia que va conèixer l'amor, va ponderar l'adequació d'aquells llavis dibuixats pels somnis als seus propis llavis, dels pits somniats a la mida de les seues mans, d'aquell esguard torbadorament melangiós a la seua mirada dubitativa. Com que tots som irrepetibles, va dir-se, ella no podia haver estat pensada sinó per a ell, només per a ell. A la seua mida, va concloure. Calia confirmar-lo, però: m'estima, no m'estima… I li ho va preguntar a la flor. I la margarida li va dir no. Sorprès, va agafar una altra i començà pel pètal del no: no m'estima, m'estima… I la margarida va dir no. Per tercera ho va intentar tornant al pètal convencional: m'estima, no m'estima… I la margarida va dir no. I ho va acceptar, tot i que mai no deixaria de preguntar-s'hi què és el que podia haver fallat, què és el que hi havia fet mal, com era possible un món on la seua felicitat seguiria per sempre adormida a l'impossible cor de la magrana.
diumenge, 22 d’abril del 2018
Making of
Va en una bicicleta de rodes petites. Ve del carrer La Reina direcció Benlliure. És un gitano. Bé, un gitanet. I tot just quan passa davant de mi, sense advertir el perill dels camins creuats, forfolla en veu alta: 5 a 1, puto Barça, ese será el resultado. Jo vinc a peu pel carrer Barraca. Hem replegat la pancarta i els cartells de la mani. Les hem ficats ordenadament al cotxe d'en Felip, estratègicament aparcat al Passeig Blasco Ibáñez, i jo he agafat l'autobús. El 81. D'antuvi em sorprèn que la seua aposta -la del petit ciclista- no siga més radical: 5 a 0. Perquè si el Barça és puto, perquè si Catalunya és puta, i els catalans són putos, per què deixar-li el gol de l'honor? Una dona jove, gitana, amb el pèl groc d'un tint pobre, i el seu fill, coberts amb una tovallola de bany que els hi fa de capa, miren d'amagat, per l'escletxa de la porta entreoberta, l'interior de la sal de jocs que hi és al carrer on camine. N'hi ha una profunda tristesa a la imatge. O potser que jo vinc trist. Qui serà al dintre, el pare? A l'autobús parlaven d'estelades, no deure cap cosa als catalans i el batlle català de València. Al carrer Colón, un que passava ens havia escopit davant la pancarta al temps que creuava pel davant fent-nos un significatiu signe amb el dit del mig de la seua mà dreta. Duia un carret de compra. Però ningú li ha retret la seua mala educació. Com que som pacífics, qualsevol s'atreveix a insultar-nos. Manifestació cívica. En arribar a Vivers, just al tocar el passeig que inauguraven pel 25 aniversari d'un assassinat, hem deixat anar els globus, enlairats amb l'alè trist de la memòria. Desprès, hem plegat la pancarta com si fos el sudari d'un crist. Caminant cap el cotxe, Felip i jo hem parlat de Dersú Uzalà i l'amistat. De l'antiga facultat de filologia. De com hi vam coincidir Manel, ell i jo mateix fa ara més de 4o anys. I constatem que encara fem i pensem el mateix, sobretot ells, perquè jo sóc de pocs entusiasmes. Tot just al passar per l'antiga facultat se'ns encara un home gros, alt i corpulent. Ens tracta de tu, pel que es veu els nostres cabells blancs no li imposen gens ni mica: a veure què porteu ahí? -diu assenyalant els cartells de cartró i fusta que duem a l'espatlla com si foren petites creus. Jo l'ignoro. Que ens estaves esperant? -li diuen des del meu darrere. Potser que el coneixen, pense. Fa, però, un comentari despectiu que no m'arriba a l'oïda. Millor presos, no? li etziba Manel. Me n'adone que el subtil plaer del vespre ferit pels llums de la nit i la meua propensió als amors impossibles continuen intactes: la ciutat que es retira direcció a les ombres és la mare de la malenconia.
Roses d'enguany
dimecres, 11 d’abril del 2018
Tome nota
García, tome nota: Voyons… "Au village, sans prétention/ J'ai mauvais réputation" Bueno, este amago de contrición, de examen de conciencia, de mea culpa, a pesar de su matiz realista no evita que el susodicho plantee subrepticiamente una actitud antisocial, n'est-ce pas, García? Deberá responder de tan negativa valoración a ojos de sus convecinos. Tome nota: rebelión, con agravante de futura y previsible actividad violenta de engañoso cariz pacifista. ¿Le terrorisme, monsieur le juge?... Qui sait, García?... No parece ser totalmente consciente de la repercusión de sus actos: "Qu'je m'démène ou qu'je reste coi/Je pass' pour un je-ne-sais-quoi". Podríamos deducir, incluso, un cierto desequilibrio mental, algún brote esquizoide, el típico complejo de mártir o delirio conspiratorio, tout contre moi: claro, él no hace mal a nadie, él es buena persona, "petit bonhomme", pero no se deje confundir, García, tales expresiones son la muestra inequívoca de su pertinaz cinismo. Tome nota: manifiesta voluntad de manipulación al pervertir la humana virtud de la candidez. "Mais les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Non les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Tout le monde médit de moi/Sauf les muets, ça va de soi". Si tan buenas gentes son, por qué no seguir su camino? ¿Me lo puede explicar, García?, además de la befa o burla ofensiva, grosera y malintencionada hacia una discapacidad física como es la mudez, que más adelante amplía a la manquera o manquedad, cojera y ceguera. Tome nota: voluntad malevolente y consiguiente delito de odio hacia los discapacitados físicos. "Le jour du Quatorce julliet/Je reste dans mon lit douillet" Previsible, García, previsible. Un antipatriota. No le conmueve lo más mínimo festividad tan simbólica y significativa, tanto por sus vigorosos himnos guerreros y marchas, como por sus estandartes ondeando al viento del sentir patrio. Todo le trae sin cuidado. Que no hace mal a nadie, insiste el susodicho, ignorando clamores musicales tan ancestrales. Tome nota: sedición en grado de enmascaramiento en diferido tras el simulacro de sedentaria actitud finiquita del yacente. "Quand j'croise un voleur malchanceux/Poursuivi par un cul-terreux/J'lance la patte et pourquoi le taire/Le cul-terreux se r'trouve par terre." Colaborador, y por lo tanto cómplice, del acto y el sujeto delincuente. Muy grave, García, muy grave. Tome nota: instigador, en grado de colaborador necesario, de enajenación de bienes al descuido o pillaje, hurto con violencia -reconoce la zancadilla- de fruto moralmente tan sospechoso como la manzana. "Pas besoin d'être Jérémie/Pour d'viner l'sort qui m'est promis/S'ils trouv'nt une corde à leur goût/Ils me la passeront au cou". Ah, claro, los malos somos nosotros, las gentes de bien. Comprende, García? Qué perversión! Tome nota: malversación… Sí, sí, ha oído bien, malversación de la paciencia pública, que como todas las paciencias tiene un límite. El susodicho juega con la autoestima de las buenas gentes, su entereza y pundonor al sugerir un linchamiento que, por otra parte, estaría más que justificado. Fíjese, García, lo que puede llegar a esconder un hombre que se queda en la cama un catorce de julio. Redacte el pliego de cargos y proceda. Los hombres son como los volcanes, parecen dormidos hasta que erupcionan… ¿Pero podemos encarcelar a todos por la amenaza de erupción que representan?… Tout marchera, García, todo se andará. Donnez-moi le dossier suivant: À bicyclette. Tome nota, García: "Quand on partait de bon matin/Quand on partait sur les chemins/À bicyclette/Nous étions quelques bons copains" Asociación ilícita evidente, García. Da nombres, es cierto. Pero esta reunión subversiva es sospechosa de sugerir el libre desplazamiento -léase albedrío- la libertad de circulación -léase de expresión- y los derechos ciclistas -léase humanos. Le terrorisme, tome nota…
diumenge, 1 d’abril del 2018
Surrexit dominus
Mama, Papa, jo vull ser… No ho digues. No digues que vols ser artista… No. Jo vull ser confrare… Com?... Confrare. I vestir-me de natzarè, amb o sense capirot al cap, a la mà o no, cobert o descobert. I si no, granader, això, granader, que sempre van coberts amb el barret eixe que sembla un tocat de bisbe fosc i amb xarreteres. O centurió, què xulo, no? Almenys, de romà, bah, sí, de romà planer no us podeu negar, oi? Tot i que d'oficial o suboficial de la marina també com que m'encisa, i molt, sabeu? Amb la gorra eixa de plat blanca que deu de veure's des de l'estació espacial internacional, l'ISS. Oh, no em digueu que no pot ser, em moriria, pares. I vull tocar la corneta i el tambor. I si no, vestir-me de gaiter. Bah, no us poseu a tremolar, no tocaré la gaita, us ho promet. Però si cal, em faré músic, i que la banda s'encarregue de tot. No, dolçainer entre cornetes tampoc. O potser sí, i assajaré al riu, baix de qualsevol pont que estiga lliure. Però si no voleu que bufe, em faré alabarder, amb tricorni i tot, eh? I si faig de Neró? O de Maria? Com que encara sóc molt jove, puc semblar Maria o la Magdalena o qualsevol jueva o jueu. O millor abanderat, que porten capa. M'encisen les capes, pares. Ja m'estic veient de guarda reial amb capa, casc i llança. Per favor, quina passada! Ni color amb fer de faller, papa, mama. Ni de moro o cristià. Tot i que fer de Sant Jordi deu ser una passada. Mireu, doncs de Sant Josep també, no?, amb la túnica i tot, caram. I si no, de Sant Sepulcre, Visitatio Sepulchri, en el Venite et videte locum i tot, i tothom Oooh! Aaaah! al davant del forat negre i buit. O de San Sacristán: un respeto, diu, quina barra, quina supèrbia té aquesta generació de sabuts que sempre estan de vuelta de todo sense haver anat a cap lloc. ¿I el que els hi costa posar en ordre la frase? Primer el subjecte i desprès el complement, com diu el profe. No es diu polítics presos, cal dir presos polítics. Quina mandra. Com que no han llegit Wittgenstein. El bidell de l'insti li comentava al profe de filo, que ell aprofitaria les vacances per anar-s'hi a l'oest. El profe, es va sorprendre, com si li hagués dit que es tractés d'un viatge iniciàtic en busca del carrer, yo concozco una calle que hay en cualquier lugar... on l'espera la Tabacaria amb Fernando assegut a la porta. Però el ponentí li va aclarir que fugia a Xest, que els seus pares tenen una caseta o no sé què, però que ell creu en Déu, faltaria més, que va anar a col·legi de cures. La processó va com un tir. Que no se'ns passe l'arròs!!, diu un. Guapo!! Guapa!!, crida la gentada. I es llancen flors. Flor va, flor ve. Pasdoble va, pasdoble ve. Pitrera va, pitrera ve. Els gossos carden damunt l'herba descalços al parc. Capa va, capa ve. La música dels capa roja es barreja amb la dels capa blanca imposant el seu ritme coix sobre els capa negra que venen al fons: Ives hagués gaudit com un nan. I llavors un negre amb bici, i sense saxo, a peu, travessa la cavalcada: e atravessou a rua com seu passo tímido. Negre, tenies que ser!! A tu tierra, coño!! Quina vergonya!! Habráse visto!! E tropeçou no céu como se ouvisse música... na contra-mão atrapalhando o surrexit dominus. En acabar la festa, isc al balcó. Pose l'estenedor i tímidament vaig estenent la roba, intentant de no entorpir el diumenge.
dijous, 29 de març del 2018
El signe i els temps
Al bar de la cantonada convexa li han fet un tuneig. Perquè dir reforma seria massa optimista. Li han posat un gran adhesiu a tota la part baixa de la barra. Representa un fons negre degradat a gris amb gotes gegantines d'aigua que volen transmetre una sensació de frescor, si fa no fa. La pedra de terratzo granat que hi havia al damunt l'han substituïda per una de DM de color gris clar: més fredor. Han deixat, però, les mateixes vitrines. As vitrines te vendo passar. I la paret del darrere la barra exhibeix un altre adhesiu de color negre, també amb lluentes gotetes, damunt del qual ressalta en blanc enrabiat el nom del local, que, per a sorpresa de propis i estranys, ha passat de la categoria de bar a la de cafeteria restaurant: Restaurante Cantonada Convexa. Al bell mig de l'esmentada paret hi havia un rellotge molt admirat: ens servia per a controlar l'hora d'entrada al Circ del dilluns, no només el dilluns, no cal dir, como un dia depois de outro dia, mentre fèiem un cafè de corre-cuita. Ara n'han instal·lat un, les hores del qual són pilotes de tennis, a la paret on està la porta d'eixida a la cantonada convexa, just a l'altra banda del local, d'esquenes a la clientela, la qual cosa ens obliga a controlar-lo girant cua cada dos per tres. Mals temps pels cafès de corre-cuita. El personal també s'ha tunejat. Ara duen unes samarretes polo negres amb el nom blanc a l'alçada del cocodril de Lacoste: Restaurante C. Convexa. I el mobiliari l'han canviat. Al dintre, té l'aparença d'oficina d'asèptic gris de tub metàl·lic amb petits tocs humans de fusta; i a la terrassa, taules negres amb cadires negres imitant qualsevol fibra vegetal: espart, boga. Tradició i modernitat. Pel que es veu, la cosa fosca i freda n'està de moda. Tradició i modernitat. Però vet aquí, que tres coses que a mi em semblen essencials en la renovació d'un local públic brillen -mai millor dit- per la seua absència: una bona mà de pintura -la higiene abans de tot, un canvi del pis -les antigues petjades ens condicionen, i, sobretot, una nova i adient il·luminació -un nou esguard. Ja us deia que parlar de reforma era massa optimista. Perquè, al capdavall, el tuneig és això, no? Fer creure als veïns, coneguts i saludats -els amics no entren en la farsa, no?- que tens cotxe nou, quan duus el mateix nyap de sempre. As vitrines te vendo passar. Ah!, ja m'oblidava. Al costat esquerre de la paret negra amb el nom enrabiat del local, hi havia una reproducció del Guernica, on el temps, como un dia depois de outro dia, hi havia transformat els seus grisos i blancs enrabiats en marcits pètals esgrogueïts. Ara està al fons dreta del local, tot just al costat de l'entrada als escusats. El signe. Al seu lloc, un seguit de lletres en relleu, grosses, d'un color a joc amb l'antiga pintura pansida, conforma el nom del que ara enrabia o desenrabia a la gent, segons el pedal que duen: Cruzcampo. Els temps.
dimecres, 21 de març del 2018
21M
Primer
esculls la paraula.
O ella t'assenyala a tu.
Ignores la raó.
Dibuixes,
però,
la desraó que amaga.
Sense adonar-te
ets part del poema:
atrapat al
secret
mut de l'enyor.
Les imatges, llavors,
es precipiten.
L'antiga
pel·lícula:
la primera mirada,
l'únic esguard que cal
recordar cada
volta
que l'amor t'obliga
a escollir una paraula
que t'assenyali a tu.
dilluns, 19 de març del 2018
Toy Piano
Menja cacaus amb la voracitat i disciplina d'un esquirol famolenc. Al seu costat el bidonet -li direm així per la cosa ciclista- de cervesa. Un terç de Cruzcampo -no digo más. Se'ls empassa, els cacaus, com si mai de la vida pogués tornar a gaudir d'aquest plaer modest per quotidià. Engoleix, devora, amb el ritme sostingut d'una cadena de muntatge: no acaba de posar-se'ls a la boca amb la mà dreta -l'esquerra, que cau a plom al llarg del seu costat homònim, sosté una mena de caixa o maleta de fusta amb foradets a la part superior- que ja n'està la mateixa mà, la dreta, agafant, sense altra ajuda que la seua flexió digital convexa, la següent remesa. Es capfica a la mastegadora tasca amb la veritat d'un nen, d'una nena amb la xocolata de Pessoa: Olha que nao há más metafisica no mundo senao chocolates. ¿Deuríem dir Cacaueria? Potser. Són quasi les tres de la vesprada, i som al bar que fa cantonada convexa amb la porta del Circ, Le Cirque du Lundi, encara tancada. Som a l'espera. M'intriga aquest home. M'intriga, perquè si el que està menjant és un aperitiu, on és la resta del dinar? Perquè no menja res més. Ho estic observant. El plateret de cacaus, la cervesa i… Jo prenc cafè. He dinat a casa, i per matar el temps demane un descafeïnat amb gel. És el que toca, no? Si no ho hagués fet -dinar, vull dir- demanaria potser un aperitiu i també un pinxo del que em vingués de gust, qui diu pinxo diu mig entrepà o un entrepà o jo què sé, però no em faria un lacònic aperitiu de cacaus atabalats amb Cruzcampo, tot i la fruïció, com a complement del que he menjat a casa. Perquè si has dinat, fas el cafè al bar, però no l'aperitiu. Potser que no ha dinat, és clar. Llavors, no dina? De què viu aquest home? Dels cacaus? Jo li dic Landru. És clavadet a l'assassí en sèrie francès: Henri Désiré Landru. El mateix cap rodó i calb, la barba de setciències i el nas ganxut. De fet, la primera volta que el vaig veure estava convençut que era un mag, i que el seu número consistia en assassinar, esquarterar i cremar davant el públic a la xica que desprès eixia -tal i com si fos per art de màgia, no cal dir- totalment reconstruïda, intacta, et voilà. Però no, resulta que és un domador, un domador de paneroles. Sí, sí, no m'equivoque. No va de puces el seu número, no, va d'escarabats, de paneroles ben grosses i ben roges. I pel que m'han dit, tampoc no és el típic número de jocs malabars o acrobàcies, tot i que a les paneroles els agradaria fer-ho, estic segur. Avui podré veure l'actuació. La dona faquir tenia un compromís -inconfessable, m'han dit- i ell li permuta el dia. Resulta que la caixa de fusta que duia a la mà esquerra és un petit escenari desplegable amb teló i tot. A la part superior està la gàbia amb les paneroles, d'això els foradets que, una volta retirada la gàbia, serveixen com a suport dels llums d'escenari. En obrir la gàbia les paneroles ixen tocant el dos foragitades pel seu instint, però de sota l'escenari Landru ha tret una mena de calaixet amb un Toy Piano, com de joguina, i és tocar dos notes a la babalà -la marxa de magraners, per exemple- i les paneroles queden petrificades. Ràpidament s'alineen en tres fileres, com si foren un cor de cambra, i dempeus sobre les seues potetes del darrere comencen a cantar. El seu repertori és molt variat, des de polifonia del Renaixement fins als clàssics espirituals negres i la música d'avantguarda, passant per la cançó popular i les inevitables peces d'Els Xics del Cor. A mi, el que més m'agrada és el Gòspel i els espirituals, perquè llavors, Landru, trau d'un compartiment lateral una gabieta molt xicoteta amb una sola panerola, negra, com les de tota la vida, que canta amb una veu trencada pel seu captiveri. Mai no li obri, diuen, la gàbia, i ella canta agafada als barrots, bé, filferros, de la seua particular garjola com si no quedés sinó uns minuts tan sols abans la seua execució a la cadira elèctrica o a la forca, tant s'hi val. Per mirar de desnuar el nus que tots tenim a la gola, Landru comença amb l'epíleg còmic de l'actuació. Els nens riuen molt. Una panerola comença a desafinar, però Landru no sap qui és. Així, va agafant-ne aleatòriament i les esquartera per a gaubança del respectable: primer les potes, desprès les antenes i acaba amb el cap, llançant-les, tot seguit, a una mena de barbacoa que és al darrere de l'escenari, i mentre van rostint-se es frega les mans. En trobar la culpable, i amb el crit final del seu coll trencat, comença l'àpat panerolèlic acompanyat de l'ínclita Cruzcampo amb que conclou la funció. Et voilà. Et moi, en attendant la faquiressa.
dimecres, 14 de març del 2018
Désir et caresse
A la nit vaig tenir l'ocasió d'observar un fenomen
meteorològic molt interessant. Cap a les deu va sortir la lluna, era pàl·lida,
pràcticament no emetia llum. Just desprès la boira escampà i llavors dos llargs
raigs i punxeguts s'estengueren per dalt i per baix del disc lunar. El fenomen
durà uns quinze minuts. Llavors tornà la boira i la lluna tornà a fer una llum
difusa i poc clara. Començà a caure un plugim fi, que durà tota la nit fins a
l'alba. (Arséniev, V. Dersú Uzalà)
Estem pedalant sota un cel negre. Tot i que el grup és nombrós, sembla que no comptem sinó la xica que és al meu costat esquerre i jo mateix. L'asfalt rellueix la nit de lluna. La rosada és al corredor de la mort, però li queda l'esperança de la impossible trucada del governador prohibint la matinada. Desig. La xica duu un mallot de color blau fosc amb alguna mena de publicitat poc visible al bell mig de l'esquena nocturna. De fet, el matí intenta desesperadament despertar. Sembla que les negociacions són dures. Me n'adone que he punxat. Ho dic, i amb la roda a la mà veig que s'han trencat un parell de radis llargs i punxeguts i la roda està feta una lluna esquinçada. Impossible seguir. Comença a ploure. Perd l'esperança. El xàfec és molt intens i deriva en una pluja constant i benèfica. Al acabar, però, els carrers estan inundats. L'aigua arriba a l'alçada dels genolls i reflecteix els primers raigs d'un sol imposat a la nit que s'enganxa al cel com un record difícil d'oblidar. Venècia negada amb tu. Digues, benvolguda Esperança, de quina dèria t'has fet senyora, midons de quin anhel somniat sota l'ull ciclòpid de la torrassa que et guarneix? Tot i els carrers submergits de l'extraradi, de la frontera indecent de la ciutat, caminem per les voreres acerades d'un vespre canviat d'hora. T'agafe la mà. T'agafe la mà com si fos la darrera acció que faré a la vida, i tu acceptes les paraules no dites. Portes un jersei blanc de coll cigne i cremallera. Els cabells negres hi contrasten. Ets i no ets tu. Fa molts anys que ens coneixem, però no ets tu, representes una altra persona. El fet, però, d'aquesta nova aparença m'omple de plenitud amorosa. Vull besar-te, i un frec dels meus llavis toca el teu rostre com el besllum ho fa sobre la plaça posseïda pel mar on un grup de xiquets fan fugissers castells de capvespre amb reflexos verds i daurats al contrallum de l'ennegrit cel. Carícia dançada. L'horabaixa ens envolta. El cigne de gel és l'única oportunitat del caviar. Et dic: la mort és a la cantonada. Li pregunte si és a casa teua on anem. Afirmes amb un somriure. I la ciutat es torna desconeguda. I els carrers disposen el laberint que potser impedirà l'abraçada final. Abans, però, deus guarir la teua gola. No voldries encomanar-me la malaltia, em dius. Som al davant d'una antiga porta de fusta. Veig i prem un botó que tu ignores. És la farmàcia. Ara és la farmàcia. Som al dintre i l'obturador es tanca a negre. El cigne canta. El caviar es fa malbé. Baixes la cremallera. Al matí, només despertar, una punxada a la gola em recorda el desig i la carícia sense matinada.
dissabte, 10 de març del 2018
10M
El seguici sembla que ens ha caigut del cel, com un mannà que ignora allò que vol nodrir. Són les nou i pocs minuts del matí. Sóc al mercat. Faig cua a la parada del peix i la faquiressa no està, tot i que se l'espera. No sé ben bé el perquè, però estic convençut que la dona faquir es lleva ben d'hora. Potser que la seua dieta freda és la responsable d'aquesta impressió meua. Per la megafonia ens aclareixen què és el que pretén el susdit seguici, però el so dels megàfons és tan dolent que ningú no s'assabenta de res. Sembla el començament de Les vacances de M. Hulot. El seguici ha entrat pel costat dret -o esquerre, segons l'observador escollit- nord del mercat, ha pujat pel passadís lateral en direcció oest i en arribar a l'extrem de l'edifici comença el seu itinerari zigzaguejant amb l'objectiu de no deixar cap carrer sense el seu trepig. Com si d'un joc de comecocos es tractés. És un seguici silent, mut, hieràtic i engolidor d'un no-res mercantil. Em ve al cap la processó d'El Cristo yacente de Sevilla. Un Crist jacent dins un taüt de cristall, com si fos al dintre d'un aparador, al pas del qual tothom calla -per no despertar-lo, imagine. Doncs aquest seguici també sembla adormit i envidrat dins d'un aparador: un grapat de princeses adormides per la maledicció de la bruixa de Març. Cap somriure, cap salutació, cap aplaudiment. Ziga-zaga va, ziga-zaga ve per l'èter pecuniari del dissabte. Llavors, de què va la cosa? S'han llevat com a poc a les sis del matí, potser com la faquiressa i tot. Desprès la seua neteja personal i el desdejuni, comença el seu pentinat impossible amb les rodetes que també llueix la noia rossa que va de vacances hulotianes, i els amaniments de rigor. Les huit, i el maquillatge reglamentari i la uniformada i enrevessada vestimenta completen la decoració. Dos quarts de nou, quedar amb el grup i passar control -sempre està la que fa tard i retarda la resta. Quart de nou, la comitiva dels cotxes s'enlaira: al cotxe 1, la Major, el president de la Junta, el… etc.; és només el preàmbul de l'activitat que inicia la pàgina dreta a les seues agendes, la del 10M. I ací les tenim, semblen un grapat de gerros ben alienats, perdó, alineats. Passa, pel meu corrent de consciència i amb absoluta simultaneïtat, un seguici paral·lel: un podi ciclista, una graella de F1 i un estand de qualsevol Fira comercial. Un florilegi de dones que s'exposa pels indrets atàvics d'un Mercat Persa a l'espera del Califa. A la pàgina del costat esquerre de l'agenda queda enganxat com a bonic record el llacet lila de l'activitat del dijous, la del 8M.
dissabte, 3 de març del 2018
N.
M'he contractat al circ de la cantonada. És un circ de barri. D'ací no res espere jubilar-me i d'alguna forma he de completar la paga de pensionista. Li diuen Le cirque du lundi. Sembla que la primera idea era dir-li Le cirque de la lune, per allò de Le cirque du soleil, però com que el dilluns és el dia de la lluna, doncs al capdavall li han posat això: El circ del dilluns, però en francès, que sempre queda més fi i cosmopolita. No sé, a mi no em sembla una bona elecció, però qui sóc jo per… Bé, me'n vaig oferir com a flautista -bé, iaio flauta- i com a ciclista malabarista. L'examen d'admissió no va ser gens fàcil, la veritat. Tot i haver estat admès, em van posar condicions. La primera va ser que de ciclista malabarista ni pensar-ho, que em caic cada dos per tres. Em van derivar a la vessant còmica de ciclista pallasso -van riure molt a la proba, sembla- més adient a la meua inestabilitat i imperícia com a equilibrista de la bici. I mireu que fer de pallasso em transporta la tristesa de la infantesa. Què hi farem? La segona, com què la flauta té poc volum sonor dins l'orquestreta -saxo, trompeta, teclat, baix i bateria- que amenitza les funcions, i no em sent ningú, va ser la possibilitat d'adaptar aquesta activitat a l'acceptació que la dona faquir, N., en faça com a part del seu número amb la serp, la cobra, i en lloc de la gravació habitual. Pel que em van dir, però, no és dona fàcil de satisfer. El mateix matí al migdia vaig tindre l'entrevista amb l'esmentada... faquira? faquiressa?... Bé, tan s'hi val. Resulta que no va ser la primera volta que la veia. Me l'havia creuat més d'un parell de voltes al mercat, a la parada del peix, a la dels embotits i en altre lloc que ara no em ve al cap, ah, sí, al quiosc, caminava amb la despreocupació gràcil d'uns pantalons acampanats i no era dona fàcil d'oblidar. Alta, esvelta, amb la silueta adient als que duen una dieta rica en minerals, llavis que tallen les emocions mel·líflues i ulls d'esguard acerat que amaguen la tendresa sobtada d'un imant. Hi ha el silenci. Hi ha el fred. I, com cabria esperar, hi ha el silenci del fred. Perquè de la fredor de certs silencis ja se'n feu càrrec, no? No em va dir sí, però tampoc no em va dir que no. Així és la dona faquir. A mi, el silenci del fred em resulta d'una delicadesa que mai no tindrà el silenci de la calor. La canícula té aquell silenci aponentat que mustiga els sorollets de la indolència que la defineix. La gelor, però, té la fluïdesa sonora de la quietud, de la mort. Vaig deixar-li al damunt de la seua taquilla un potet amb les millors boletes dels rodaments de la meua bici i també una delicada -quasi poètica, diria- tria de femelles i cargols de tot tipus en attendant que la faça servir en lloc dels habituals claus i fulles de sable que s'empassa com si de caramels es tractés. A la vellesa sóc un pallasso aspirant a flautista de faquiressa, qui m'ho anava a dir, en la tristor que em donaven aquestes coses.
dissabte, 17 de febrer del 2018
L'espatlla dels déus
Temps era temps d'un temps al qual el colesterol encara no havia nascut. Sempre m'ha sorprès l'antiguitat amb que el càncer es va diagnosticar. El colesterol, però, és un nouvingut. La qual cosa no deixa de ser sospitosa, crec. Temps on les granotes encara no havien sentit parlar del futbol, i a poc que t'encantares es convertien en prínceps o princeses, amb les despeses que per al contribuent suposava aquestes metamorfosis avant le Kafka. Un temps on la pròstata no molestava ningú: els homes morien joves al camp de batalla i pocs, poquíssims, arribaven a tan provecta edat on les nous es metamorfosen en taronges -amb permís d'en Franz- i els pocs, poquíssims que ho feien eren d'aquelles naturaleses que s'autoanomenen -encara ho fan- privilegiades. De fet, ningú no va pensar en cadires de muntar amb forat antiprostàtic, com sí que ho van fer temps desprès amb els sellons foradats de bicicleta. Temps on el vals encara no havia encetat el seu primer temps, tot i que el seu darrer temps ja l'havien paladejat per tot arreu, estranya contradicció que tothom semblava i sembla ignorar. Temps de roses marcides al planter, les punxades de les quals feien llanguir fins la mort les midons que el trobador cantava abans que comencés el vals, perquè ningú no havia parlat del tètanus. La ciència, però, avança i detalla amb la precisió d'una lletania el que es resumeix amb l'expressió: no som sinó una anècdota. Tempus belli, com sempre, però sense hipertensos. La sal era escassa, d'això el salari. Les embòlies i els infarts -tant era que fos una nena, un rei, un bisbe o un adolescent- no eren sinó pecadors fulminats per Déu. ¿Una nena pecadora? Un Déu tan justicier que servir el te li suposava als àngels una revisió del principi d'Arquímedes. Perquè tant hem profunditzat amb el coneixement del món que hi ha al darrere de l'òptica d'un microscopi que ens hem oblidat l'única cosa que ens podria aclarir el sentit de l'existència: una ullada pel damunt de l'espatlla dels déus. I l'única cosa que ho fa, l'Art, és, com els supositoris, un estrany remei. Una oreneta no fa estiu, ja sabeu. El macroscopi encara està per inventar. L'infinit se'ns ha quedat curt de bon començament. Només el zero li ha donat sentit a la realitat unívoca. Els mitjons dels Déus, però, han encongit amb les nostres llàgrimes. Digueu-me, si no paga la pena ignorar Gloucester i el seu descontent hivernal, perquè si no ho fem cercaran tatuada a la nostra sang aquesta tristesa, la dolça tristesa del temps perdut, i l'anomenaran en homenatge del duc que es va metamorfosejar -amb l'assentiment del txec- en rei, Glucosa. Com és que A felicidade comença amb la paraula Tristeza?
diumenge, 11 de febrer del 2018
Plurals
Doncs si el plural unisex no els agrada, i el nouvingut portavozas acaba per arrelar, potser que hauran de preguntar-se si el plural mujeres el passem paral·lelament a mujeras. I ja que estem, i si el model té tendència a crear més paral·lelismes, doncs què en farem del plural ciclistas, el canviem a ciclistos, i hombres a hombros?... Houston tenim un problema. Sí, sí que en tenim, d'això el portavozas i les darreres bajanades pseudofeministes, com els semàfors amb faldilla. Ens tenen distrets, i ja els hi val. Tot el que faça falta en tal de no enfrontar el gravíssim problema sempre defugit, tot i ser vox populi, i no només d'ara mateix, sinó de fa temps, de quan la pus, una de les veritats més innegables de tota infecció, una de les més evidents, feia la seua particular estada hivernal -el invierno de mi descontento, pensaria més d'una de les bactèries de la transició. I pel que sembla ha arribat l'estiu del seu contento. I ací els tenim: saqueadores, perdó, saqueadoros, que encara n'és més explícit; prevaricadoros -el matís importa; ladronoos -la pròpia paraula ho diu tot… i tothom tan content amb aquest suïcidi col·lectiu que no accepta de cap manera l'antibiòtic trivalent que li van prescriure un llunyà abril que mai no va florir com a primavera. I la pus comença a vessar per tot arreu, i ningú no sembla espantar-se, llevat dels quatre anticossos entestats en una resistència a prova de demagògies barates -i perdoneu la redundància. Però vet aquí, que la resta de lo món civilitzat sembla distret també amb la gloriosa gangrena estiuenca marca de la casa. Perquè potser que si l'experiment funciona, i el suïcidi crea una mena de país zombi -mort vivent amb manca de voluntat pròpia, tal i com si ens hagués criat un abusador paternalista, un tirà- ens copiaran el procés i tot, aquest sí. I tornem al plural d'un singular. Al capdavall els xinesos no han tingut més remei que rendir-se a l'evidència: els xinesos i les xineses s'assemblen tots com dues gotes d'aigua. I si no, ja hem direu per què la policia necessita ulleres -plural singular- per identificar-los. Que tenien mirada sospitosa ja ho sabíem, però ací els sospitosos habituals la policia -tan singular ella- els identifica sense necessitat d'ulleres, ni plurals ni singulars. Estúpidament divertida, com l'aristocràcia, tràgicament contenta com la bactèria al juliol del seu estiu.
dissabte, 3 de febrer del 2018
La persistència del notari
El notari té pinta de notari. No sé com és que van començar les nostres reiterades però sobtades coincidències a l'espai i el temps. Potser que la flauta té alguna cosa a veure en aquesta dèria, ja que de tant en tant et veus obligat a fer un descans, la deixes damunt la taula, fas uns petits estiraments d'esquena, de coll, agafes novament la flauta mentre fas una ullada per la finestra i llavors, quasi sempre hi és el notari: creuant pel semàfor, dirigint-se al semàfor, tornant a la notaria, eixint de la notaria o el que és encara més habitual: caminant per la vorera de l'altra banda del carrer, on hi és el seu despatx, sense rumb fix. No saps si surt o torna a l'oficina. Deu ser gallec. Vesteix de forma respectuosa amb la seua ocupació. Jaqueta i pantalons foscs color notari, camisa blanca, corbata monotemàtica, i si fa fred gavardina blau fosc a joc amb la monotonia susdita. Unes ulleres Truman i un crani mig alopècic reforcen el semblant compacte del notari. Vet aquí, però, que només amb aquestes visualitats no compartides -el notari no en té ni idea, és clar, i mireu que el seu deure és donar fe del món- no hagués gosat trencar el silenci, però és el cas que al poc de començar aquestes visions finestrals, dia sí dia també que me'l trobe quan només que em queden quatre passes per arribar al treball. Igual és al començament del Trinquet des Chevaliers que ben bé al final. O potser que encara baixa per la Rue du Palais direcció Place de Naples et Sicile i l'albire a l'anonimat ombrívol dels vianants. I ens creuem. Ens trobem. Ens retrobem. Duu sabates de bona qualitat, negres, amples del davant, punta rodona i sola gruixuda, com d'ortopèdia. Camina amb certa lleugeresa, tot i la seua silueta sedentària, i aquest caminar ballarí, saltador, de bicicleta sobre llambordes, d'ocell profeta, fa gronxar infantilment a la seua mà dreta la cartera col·legial que arrodoneix el seu estar al món, la seua presència, la seua persistència sobre mi, com un motiu recurrent, un leitmotiv que vol fer-me avís d'allò del que deurem donar fe a l'endemà dels filisteus. Mai no vaig imaginar que tindríem un destí tan notarial.
dijous, 18 de gener del 2018
A plaça
Als meus cosins germans, morts massa joves de leucèmia i càncer de pulmó.
És la plaça que no és plaça. Un carrer que pateix una dilatació lateral no prevista. Un diverticle a l'intestí urbà. I jo sóc al bell mig dels budells, esperant. Sempre arribe massa d'hora. El bar de la cantonada aprofita aquesta deformació fisiològica per estendre un nombre variable de tauletes depenent del dia, l'hora, l'ombra o el sol i l'autoritat, sembla. Com que n'estic sol, rumie. Rumie si n'ix més a compte fotre-li un bon parell d'hòsties, o ben bé amenaçar-lo. Potser que li deuríem fer una cara nova. Sí. Però no, sóc pacífic de mena i la incitació a l'odi ja és per tot arreu, sembla. La virulència bé a col·lació de l'ínclit naturòpata -malalt de natura?- Chumari Alfaro. Cabòries a banda, abandone de seguida la naturòpata inclinació a la violència que em produeix aquesta mena de predicadors, i aposte per la dita de: el movimiento se demuestra andando, Chumari. Perquè jo, el que li desitge al Chumari és que puga predicar con el ejemplo. Sí, sí. Perquè déu no ho vulga, però si li agafés un càncer, i no un càncer casolà qualsevol, d'aquestos que com que l'hem pillat a temps, doncs d'ací quatre sessions de químio: si te he visto no me acuerdo, no. Un càncer de pàncrees, pose per exemple. Que n'és ben fulminant. Sobtat dolor a l'esquena. Greus problemes circulatoris a les cames: flebitis. Col·lapses. I… Així, benvolgut naturòpata Alfaro, podries demostrar fefaentment com pot actuar el conscient a l'inconscient per tractar d'integrar-ho i tallar de soca-rel la malaltia i tornar el fotut pàncrees al seu estat original. M'encantaria constatar-lo, Chumari. I tot m'indica que a tu també. M'estaries agraït i tot. Perquè tu te n'alegres del càncer de mama d'aquestes noies que tan joiosament comentes al vídeo, i tot i que jo no m'alegraria del teu càncer pancreàtic, no saps en quina mesura la seua posterior integració a l'inconscient des del conscient em confortaria. Perquè, tot i la meua afició a la bicicleta, potser que tornaria a fumar i tot, com l'ínclit Tarangu -que va morir d'una pancreatitis aguda. I beuria com si la fi del món estigués a la cantonada del mateix bar de la mateixa plaça que no és plaça i on jo espere no sé ben bé què. Arriba un company de feina. Ara som dos a esperar. Les nostres converses de circumstàncies són gairebé mudes. Mireu si són poques les coses que tenim a dir-nos. D'una de les tauletes que són i no són depenent el dia, l'hora i el personal fumador, el reconeixen, li fan senyal d'invitació, ell la rebutja, dóna a entendre que està en mi i que li sap greu deixar-me. Però quan gira cua em confessa que no suporta el fum del tabac. Que mai no ha fumat. Per compensar, i que no em comence a fer proselitisme, li dic que jo sí que he fumat, i molt. Sembla quedar un poc parat, es veu que no s'esperava -ja que els dos estem en standby- això de mi. I intenta una finta: ni he bebido tampoco. I n'estic a dos tauletes de citar-li en Buñuel: el hombre que no bebe ni fuma es un cabrón (Rabal, dixit) Aunque me moriré igual, afegeix. Bé, depèn de com integres la cosa des del conscient a l'inconscient, li dic. I enlloc de citar-li al geni aragonès, li recomane els llibres d'en Chumari, que segur és dels que mai no han fumat ni begut.
dijous, 11 de gener del 2018
I...
I va ocórrer, però, que els lladres van riure's públicament de les seues víctimes. I cap cosa va passar. I com que les rialles eren cops de destral amagats sota el soroll ambigu d'una confessió pactada, les víctimes van haver de retractar-se. I res no va passar. I va arribar el dia, però, que farts de tanta comèdia els saquejadors van estalviar-se l'oprobiós silenci de les seues respostes i van prohibir les preguntes. I cap cosa va passar. I com que els fets eren més tossuts que la història, van negar els fets i manaren reescriure la història. I va succeir, però, que la realitat s'imposava a la història, i obligaren els fets a reconèixer la seua culpabilitat amb la qual cosa prohibiren la comèdia. I res no va passar. I vet aquí que la realitat començà a semblar l'escenari espuri d'un videojoc on tothom oblida que els hi dones la vida a canvi del no-res de proclamar-te primer, tot i ignorar que seràs l'últim dels perdedors. I van prohibir la realitat. I no, no va passar gran cosa. Però no ens posem massa seriosos. Pedalem al fred de gener, mentre el sol brunyeix la vida. Si al començament de Cien años de soledad el coronel Aureliano Buendía hagués fet memòria de l'eslògan d'Omo, la novel·la hagués estat molt diferent, sens dubte.
dissabte, 6 de gener del 2018
Casa tomada
Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)