dissabte, 3 de març de 2018

N.


M'he contractat al circ de la cantonada. És un circ de barri. D'ací no res espere jubilar-me i d'alguna forma he de completar la paga de pensionista. Li diuen Le cirque du lundi. Sembla que la primera idea era dir-li Le cirque de la lune, per allò de Le cirque du soleil, però com que el dilluns és el dia de la lluna, doncs al capdavall li han posat això: El circ del dilluns, però en francès, que sempre queda més fi i cosmopolita. No sé, a mi no em sembla una bona elecció, però qui sóc jo per… Bé, me'n vaig oferir com a flautista -bé, iaio flauta- i com a ciclista malabarista. L'examen d'admissió no va ser gens fàcil, la veritat. Tot i haver estat admès, em van posar condicions. La primera va ser que de ciclista malabarista ni pensar-ho, que em caic cada dos per tres. Em van derivar a la vessant còmica de ciclista pallasso -van riure molt a la proba, sembla- més adient a la meua inestabilitat i imperícia com a equilibrista de la bici. I mireu que fer de pallasso em transporta la tristesa de la infantesa. Què hi farem? La segona, com què la flauta té poc volum sonor dins l'orquestreta -saxo, trompeta, teclat, baix i bateria- que amenitza les funcions, i no em sent ningú, va ser la possibilitat d'adaptar aquesta activitat a l'acceptació que la dona faquir, N., en faça com a part del seu número amb la serp, la cobra, i en lloc de la gravació habitual. Pel que em van dir, però, no és dona fàcil de satisfer. El mateix matí al migdia vaig tindre l'entrevista amb l'esmentada... faquira? faquiressa?... Bé, tan s'hi val. Resulta que no va ser la primera volta que la veia. Me l'havia creuat més d'un parell de voltes al mercat, a la parada del peix, a la dels embotits i en altre lloc que ara no em ve al cap, ah, sí, al quiosc, caminava amb la despreocupació gràcil d'uns pantalons acampanats i no era dona fàcil d'oblidar. Alta, esvelta, amb la silueta adient als que duen una dieta rica en minerals, llavis que tallen les emocions mel·líflues i ulls d'esguard acerat que amaguen la tendresa sobtada d'un imant. Hi ha el silenci. Hi ha el fred. I, com cabria esperar, hi ha el silenci del fred. Perquè de la fredor de certs silencis ja se'n feu càrrec, no? No em va dir sí, però tampoc no em va dir que no. Així és la dona faquir. A mi, el silenci del fred em resulta d'una delicadesa que mai no tindrà el silenci de la calor. La canícula té aquell silenci aponentat que mustiga els sorollets de la indolència que la defineix. La gelor, però, té la fluïdesa sonora de la quietud, de la mort. Vaig deixar-li al damunt de la seua taquilla un potet amb les millors boletes dels rodaments de la meua bici i també una delicada -quasi poètica, diria- tria de femelles i cargols de tot tipus en attendant que la faça servir en lloc dels habituals claus i fulles de sable que s'empassa com si de caramels es tractés. A la vellesa sóc un pallasso aspirant a flautista de faquiressa, qui m'ho anava a dir, en la tristor que em donaven aquestes coses.

2 comentaris:

  1. un deix de tristor amb una mica d'ironia en tot cas una prosa brillant Vicicle , fer de pallasso ull! que està qualificat de delicte

    ResponElimina
    Respostes
    1. També aquest l'havien marcat com a spam. Gràcies, Elfree. Sí, fer de pallasso pot dur-te greus conseqüències. Qui ens ho anava a dir?

      Elimina