Toy Piano

Menja cacaus amb la voracitat i disciplina d'un esquirol famolenc. Al seu costat el bidonet -li direm així per la cosa ciclista- de cervesa. Un terç de Cruzcampo -no digo más. Se'ls empassa, els cacaus, com si mai de la vida pogués tornar a gaudir d'aquest plaer modest per quotidià. Engoleix, devora, amb el ritme sostingut d'una cadena de muntatge: no acaba de posar-se'ls a la boca amb la mà dreta -l'esquerra, que cau a plom al llarg del seu costat homònim, sosté una mena de caixa o maleta de fusta amb foradets a la part superior- que ja n'està la mateixa mà, la dreta, agafant, sense altra ajuda que la seua flexió digital convexa, la següent remesa. Es capfica a la mastegadora tasca amb la veritat d'un nen, d'una nena amb la xocolata de Pessoa: Olha que nao há más metafisica no mundo senao chocolates. ¿Deuríem dir Cacaueria? Potser. Són quasi les tres de la vesprada, i som al bar que fa cantonada convexa amb la porta del Circ, Le Cirque du Lundi, encara tancada. Som a l'espera. M'intriga aquest home. M'intriga, perquè si el que està menjant és un aperitiu, on és la resta del dinar? Perquè no menja res més. Ho estic observant. El plateret de cacaus, la cervesa i… Jo prenc cafè. He dinat a casa, i per matar el temps demane un descafeïnat amb gel. És el que toca, no? Si no ho hagués fet -dinar, vull dir- demanaria potser un aperitiu i també un pinxo del que em vingués de gust, qui diu pinxo diu mig entrepà o un entrepà o jo què sé, però no em faria un lacònic aperitiu de cacaus atabalats amb Cruzcampo, tot i la fruïció, com a complement del que he menjat a casa. Perquè si has dinat, fas el cafè al bar, però no l'aperitiu. Potser que no ha dinat, és clar. Llavors, no dina? De què viu aquest home? Dels cacaus? Jo li dic Landru. És clavadet a l'assassí en sèrie francès: Henri Désiré Landru. El mateix cap rodó i calb, la barba de setciències i el nas ganxut. De fet, la primera volta que el vaig veure estava convençut que era un mag, i que el seu número consistia en assassinar, esquarterar i cremar davant el públic a la xica que desprès eixia -tal i com si fos per art de màgia, no cal dir- totalment reconstruïda, intacta, et voilà. Però no, resulta que és un domador, un domador de paneroles. Sí, sí, no m'equivoque. No va de puces el seu número, no, va d'escarabats, de paneroles ben grosses i ben roges. I pel que m'han dit, tampoc no és el típic número de jocs malabars o acrobàcies, tot i que a les paneroles els agradaria fer-ho, estic segur. Avui podré veure l'actuació. La dona faquir tenia un compromís -inconfessable, m'han dit- i ell li permuta el dia. Resulta que la caixa de fusta que duia a la mà esquerra és un petit escenari desplegable amb teló i tot. A la part superior està la gàbia amb les paneroles, d'això els foradets que, una volta retirada la gàbia, serveixen com a suport dels llums d'escenari. En obrir la gàbia les paneroles ixen tocant el dos foragitades pel seu instint, però de sota l'escenari Landru ha tret una mena de calaixet amb un Toy Piano, com de joguina, i és tocar dos notes a la babalà -la marxa de magraners, per exemple- i les paneroles queden petrificades. Ràpidament s'alineen en tres fileres, com si foren un cor de cambra, i dempeus sobre les seues potetes del darrere comencen a cantar. El seu repertori és molt variat, des de polifonia del Renaixement fins als clàssics espirituals negres i la música d'avantguarda, passant per la cançó popular i les inevitables peces d'Els Xics del Cor. A mi, el que més m'agrada és el Gòspel i els espirituals, perquè llavors, Landru, trau d'un compartiment lateral una gabieta molt xicoteta amb una sola panerola, negra, com les de tota la vida, que canta amb una veu trencada pel seu captiveri. Mai no li obri, diuen, la gàbia, i ella canta agafada als barrots, bé, filferros, de la seua particular garjola com si no quedés sinó uns minuts tan sols abans la seua execució a la cadira elèctrica o a la forca, tant s'hi val. Per mirar de desnuar el nus que tots tenim a la gola, Landru comença amb l'epíleg còmic de l'actuació. Els nens riuen molt. Una panerola comença a desafinar, però Landru no sap qui és. Així, va agafant-ne aleatòriament i les esquartera per a gaubança del respectable: primer les potes, desprès les antenes i acaba amb el cap, llançant-les, tot seguit, a una mena de barbacoa que és al darrere de l'escenari, i mentre van rostint-se es frega les mans. En trobar la culpable, i amb el crit final del seu coll trencat, comença l'àpat panerolèlic acompanyat de l'ínclita Cruzcampo amb que conclou la funció. Et voilà. Et moi, en attendant la faquiressa.