dissabte, 18 de febrer del 2017

Correcte


Els oriünds del Cabanyal tenen una forma molt peculiar de rebre els comunicats exteriors, tant siguen els dels forasters com els dels seus propis compatriotes, els transcendentals com els importants. Poseu-vos en situació: aneu pel carrer, direcció Mercat del… bé, Mercat Homònim (que el present article és un estudi seriós) aneu per qualsevol dels camins -com si de Roma en parlàrem- que duen, mitjançant Via Augusta, al Mercat Homònim, i, oh, sorpresa! vegeu un amic, conegut, saludat o el que siga, que us obliga a fer-li salutació de bon dia. Doncs bé, ja quasi esteu a la seua alçada i la convenció s'imposa: Bon dia!... Si el susdit amic, conegut o saludat n'és dels autòctons, és a dir, un@ -què cosa més ridícula- veritable/a -encara més ridícul- hom@ cabanyaliensis, deuria contestar-vos amb l'expressió que els identifica com a tals: Correcte. Sí, un judici de valor. Vosaltres en dieu: Bon dia, i ell@ vos contestarà: Correcte. I el mateix faran sempre, tot i no ser indiferents a l'assumpte que vos ocupe. ¿La supèrbia sobrepassa en ell@s les bones maner@s? ¿És un acte de prepotènci@? ¿És l'hom@ cabanyaliensis un profess@r frustr@t? Res més lluny de la realitat. Senzillament, quan el cread@r va  escampar la població pel món, se li va quedar al cantó fosc de la mà -sempre n'hi ha un@ de cant@ fosc en qualsev@l ll@c- el grupet@ -i d'ací la denominació ciclista, i deixem córrer l'@ que ni jo mateix m'aclarisc- el grupet, dèiem, de sabuts, que li va quedar enganxat al cantó fosc, el va posar com qui no vol la cosa al Cabanyal-Canyamelar. I no ho va fer per maldat. No. I ells no ho fan per maldat, tampoc: ho fan perquè n'és la seua naturalesa intrínseca: són sabuts, i ho saben. Valoren, fil per randa, l'omniscient naturalesa de Déu tant com les faves comptades, n'és el seu imponderable, ¿voleu que no ho facen amb un Bon dia? I vet aquí, que avui mateix n'he posat a prova tal circumstància. Dissabte pel matí faig la compra al Mercat Homònim. Entre d'altres coses, volia comprar ametlla fregida, i en arribar a la parada no les hi he vist. Que no té armela -i si dic armela i estem al Cabanyal, és que n'és correcte- fregida?, li he dit; perquè només veia que anous -i si dic anous, i estem on estem, és que n'és més que correcte- panses, dàtils i tutti quanti relatiu als fruits secs dolços... És que estan a l'altra banda, carinyet… No sé on tinc el cap avui, que vaig en presses, i és el que passa. El que passa és que l'aparador del puesto -i si dic puesto és puesto- està dividit en dos, a un costat els fruits dolços, i a l'altra banda d'un separador d'acer  inoxidable els salats. Anem a tirar el mur, em diu la dona... Això és el que tindran que fer els mexicans amb el de Trump, no?... M'inquireix amb la mirada. L'americà, li aclarisc… Correcte… Déu, quin borinot… Correcte… Pose'm mig kilo… ¿De borinots?... Quines ganes de broma… Anem a fer un aparador sense mur, carinyo… Molt millor… Correcte. Alguna cosa més, carinyet?... De camí a la carnisseria, passe pel puesto de Conxin, la xarcutera. Tot i que no tinc res que comprar-hi, la salude: Conxin, bon dia!... Correcte… I això que Conxin és de Picassent, però porta tant de temps al Mercat Homònim… Les carnisseres són dues beutats, i ho saben. Uniformades de negre jersei fi de coll cigne i faldilla de tub tot just per damunt dels genolls, guarneixen la pitrera amb davantal negre, el cap amb tocat negre i l'esguard amb llavis roig Rubi Woo de la gamma Retro Matte sobre el fons d'uns cutis blanc de ploma. En són tan sofisticades, que li han donat un àuria primmirada, com de delicatessen de la vedella i el porc al seu puesto. Tallen la carn amb la precisió d'un cirurgià. El seu tempo és un moderato amabile i cantabile. Hi ha alguna cosa afrancesada al seu somriure impostat, i això em resulta tan irresistible, si més no, que el seu spancià ¿Tens xulla d'agulla?, li dic... De ternera, imagino… No, de porc… (Primer Correcto avortat) Cuánto le pongo?... Una tallada grosseta… Así?… Això mateix, li dic; perquè els del Grau, mai no direm Correcte, faltaria més... Cómo la hago?... Res… I obre els ulls i les comissures en clar senyal inquiridor amb un frec de "mai no m'havien fet cosa igual d'un tall de xulla d'agulla de porc, si almenys fos de vedella" (Segon Correcto avortat) I sóc feliç. Sóc feliç perquè l'he deixat sense Correctos. Ja la tinc al pot. Vaig a inflar les rodes.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Només


Només una imatge al passar. Una imatge interrompuda. Perquè l'esguard alterna la visió del camí a pedalar i dels seus marges, i no en pot gaudir totalment. Al costat dret, direcció nord, i un poc de retirada, una fila d'arbres oxidats destaca les seues branques i fulles terroses sobre el llençol grisenc d'una boira que converteix La Calderona en la sanefa misteriosa d'un conte de fades. Costa creure la quietud ominosa d'aquest escamot en formació i sense caporal al bell mig de les ventades. Costa creure que la fila no n'és conscient de la seua terrible desolació, tot i la quimera. Costa creure que el seu punt de fuga forma part ineludible d'aquell altre i prototípic punt que domina el camp visual. El plugim crepita displicent sobre el teixit un poc encartonat dels nostres mallots i de les seues fulles. L'aroma humit del vent transvasa la terra als pulmons i un deliciós perfum de mantega vegetal ho fa amb els records. Som a l'horta, i tanmateix sembla que pedalem pels camps melancòlics i horitzontals, adormits, del secà. Potser els arbres es pregunten si deuen ignorar-nos o si potser ens fan un bes llançat amb l'ambigua intenció i antic dibuix dels arquers homèrics. Potser tant s'hi val. Perquè sura damunt les pedalades la inquietud quimèrica de que per més que ho intentem el pensament dels arbres mai no podrà arribar al nostre destí. Hi són els cinc, perdent-se a la boirina que pinta el verd de cendra, i l'alçada uniforme de les seues frondes de sang seca és la resposta a totes les preguntes dels pelegrins. Ens endinsem a la teranyina de tràfecs, gotes de pluja i pètals roses dels ametllers discordants. Som al núvol, diu un company. Dins el núvol baix. I aquesta pluja delicada, fina com les puntades d'una núvia que cus el seu cor als llavis dels somnis, no n'és tan poderosa com per reviure el mort fullam de la imatge al passar, els seus troncs prims i elegants, adormits. Sí, només una imatge al passar, i amaga el secret indesxifrable de l'aventura humana. Una imatge interrompuda dins la sang i la memòria.

dimecres, 1 de febrer del 2017

Serena


Crec que ja ho he dit, però pel que sembla no estarà de més insistir: sóc un home -bé, un ciclista, que no n'és del tot el mateix- que odia els que parlen gratuïtament d'extrems. Per tant, igual que li vaig declarar el meu amor incondicional a l'Scarlett Johansson, amb la meua sèpia a la veneciana d'inútil reclam -potser no li va agradar el color de la salsa amb la tinta- he de reconèixer que bebo los vientos per aquesta dona inigualable, la Serena, a la qual l'única cosa que li falta és tastar la meua sèpia veneciana, la vera paella i una pujada a l'Oronet com déu mana -l'ordre dels factors mai no alterarà el producte. Ja vegeu, igual que li vaig dir a l'Scarlett, cap diferència. ¿On és l'extrem? ¿Serà tot igual d'estèril? Serena, què seria de Venècia sense tu? No vull ni pensar-ho, no vull ni tan sols imaginar-ho fugisserament. Com és que aquesta colla d'indesitjables no veuen la tendresa inabastable que amagues al darrere de la teua volea liftada? Com és que ignoren la femenina i excelsa delicadesa de les teues deixades? Només l'odi destil·lat de la seua enveja pot negar-te la subtil innocència del teu revés, o fins i tot els sentiments contradictoris d'un passing shot marca Williams. Serena, els teus globus em fan lliure: me importa un pito les magnòlies i les figues seques, tu sí que en saps de volar; i aquells que t'insulten pel teu cutis d'esclau estigma, els teus llavis travessats d'onades de sorra, les dunes del teu cos, la gasela superba que amagues als teus ulls, són els mateixos que miren de Tirez sur le pianiste, sobre aquell pobre músic que cremava la seua vida amb la cigarreta d'hora baixa que n'és el que anomenem fracàs. Aquells que mai no li arribaran a la suela de las zapatillas de su saxo a un del majors genis musicals del segle XX, un que també tenia un cutis estigmatitzat, el gran Bird, aquells són dels que només en descriure'ls ja en tenim prou, no cal ni perdre el temps en insultar-los. I no deixa de ser curiós que amb el teu cognom i el malnom del gran Charlie formem el nom d'un tal William Byrd, músic anglès del periode isabelí, que no sé ben bé que hagués dit o pensat de vosaltres, vull creure que només que elogis, sobretot si atenem a la seua música transparent i ambigua, com si d'un dels teus drive es tractés, com si una de les seues fuetades de sons ens bressolés al capvespre d'una taberna oblidada pel món dels que busquen el pianista. No em culpes, Scarlett. Són coses del cor, del costat fosc del cor, ma chérie. Benvolguda Serena, a Venècia hi som, t'esperem, jo i la meua sèpia, la salsa de la qual t'agradarà de segur. À tout à l'heure.