Soparet a la fresca i...

Al fons, el balconet

Ahir dilluns a la nit, l'airet de la mar ens va donar un respir als ibers. Ah!, quin goig, com pujava pel capvespre, Avinguda amunt, la brisa humida i carnosa dels llavis de la donzella, com es desfeia a les galtes de les noies, com perfumava el nas de la meua Nefertiti, com... Vicicle, para. Per què no sopem a la fresca? -em va dir la Titi... I tant, amor meu -és que la fresca em posa d'això. Va, xe, dit i fet, -bé, li farem la iberació: va, xè, pensat i fet!! Només tenim un problema, Nefer… Digues, Vic… Doncs, que no tenim lloc de fresca… Tens ànima de cagafestes… Ets injusta, Nefer… D'això, per què em dius Nefer?... Perquè ets injusta… ¿I el balcó?... ¿Com dius?... Que per què no sopem al balconet?... Si tu ho dius, li farem un homenatge als teus avantpassats: una fresca de perfil, la llúcera que es mossega la cua… Ara, m'he perdut… Res, que soparem de gaidó, com qui diu. Però, què no faria jo per la meua Nefer, per fer-te feliç?… Deixa'm ara. Lleva les mans! Què pesat. Va, anem a preparar el sopar… D'ensalada, res, Nefer, que no cap… Home, que les tomaques no són tan grosses… Deixa-ho, que no vull problemes amb els veïns… Quins problemes?... No, no. Que desprès tot se sap… Que se sap, què?... Te diré, si el fet d'una cirera és sorprenent, imagina't el de la tomaca i el pepino. A més, per la nit és indigesta; la tomaca, vull dir… ¿Segur?... No me tientes, no me tientes… Llavors, què?... Deixa-li l'ensalada al Mateo Flecha. I d'entrepans, només baguette, i d'anxoves, que són la mar d'estirades, ¿ho agafes, Nefer?… Que agafe, què?... La mar i estirades, eh?... No, anxoves no, que són la mar de salades -¿ho agafes, Vic?- i tens la tensió alta… ¿Simpàtiques? Bé, millor deixar el pathos per si de cas canta, ¿ho agafes, Nefer?... No, ni ganes… Bé, no et poses així, dona, que era broma. Doncs, fines tiretes de pebrot torrat estellesià i ara ha parat… ¿Parat? ¿Entrepà de pebrot estellesià parat?... No, dona. Que dic que l'aire ha parat. Sempre igual, a les deu i deu de la nit caput. Mira que el règim de vents és força administratiu, germànic, totalment funcionarial… ¿Has parat taula?... Sóc ciclista, i els ciclistes anem sempre de perfil, ho reconec, però qui pare taula al nostre balconet és que desconeix la tercera dimensió… Ma' que ets de graciós, Horaci… Per què em dius Horaci?... Per les R'Odes, ¿ho agafes, Vic?... Ara, m'he… (To Castle) No viene nadie, entrenador… Ja li vaig dir, príncep, que no devia d'arriscar-se: Soparet a la fresca i germanor, és tot un desafiament… Pues la Ritha i el Sito han triunfado… Vostè ho ha dit, Sito i Ritha, quina parella… Bonitos dibujos… (Aparte: No hay más ciego que el no quiere ver)… Cómo dices?... No, que potser açò de "pescadilla de ración" del menú sona massa castrense, m'entén?, i la gent s'ha espantat… ¿Tú crees? Es por los imputados, para que vayan haciéndose a la idea, además la ration whiting hace juego con el refectorio del castillo, tan de Hogwarts College… Potser el refectori, a més d'u, li recorda molt més el CIR de Rabassa, excel·lència; tot i que el Harry, la "pescadilla de ración", els porcs i les berrugues deuen tindre alguna cosa més que els connecta… No te entiendo, odio las cortezas de cerdo. Oye, tú que eres tan leído: Quién mató a Harry?... Els pebrots estellesians, príncep, per favor!… ¿Los pebrots mataron a Harry?... Príncep Albert, a qui se li acut posar com a picaeta "montaditos de pimientos estellesianos"pepper sandwiches estellesiian... Horacio, dixit… Però vostè ha llegit Horaci?... No, ya te pago a ti para eso. Que he dicho alguna barberitat?... Never, never more; m'entén?... ¿Nefer, nefer maar? ¿Que si hace fresqueta? ¿No? Pues no entiendo, explícamelo… No sé si paga la pena… No, no te preocupes, paga el de siempre… (Toc, toc, toc)… Quién es?... Vengo a personarme, por Nóos y por mi honor… ¿Dónde está el balcón?... Que canviem de tragèdia, príncep Albert?...

La son i el nom de la natura

Pel camí conegut com a "Canteras"

La natura mai no dorm. O és el que a mi em sembla. I no és només que pense en l'esplendor de la verdura, el resplendor de l'herba que amaga, a l'estiu, l'arrel d'alguna beguda dels déus pagans. És alguna cosa més. Estic més que convençut: llevat els éssers humans, la resta dels animals vertebrats i invertebrats no dormen, o almenys no ho fan com els humans. I la raó és ben palesa: ells no volen oblidar el que són, no ho necessiten. La natura és ben insomne. Viu sense somnis. Sense perquès. Sense paraules. Sense noms. La natura és ben anònima. Diuen que els dofins sí que en saben de noms. No m'estranya, perquè sempre he pensat que varen ser els primers humans en adonar-se del que els esperava damunt la terra i decidiren tornar al seu origen aquàtic. Potser la terra els hi va marcar amb el verb, el petit nom que tanta tristesa els hi produeix, el xiulet que els identifica en la impaciència. I de tant en tant, s'acosten a la vora del mar, i moren damunt la platja al recer de mots impenetrables que llisquen sobre la sorra. I alguna cosa n'he sentit dir dels llops, i dels seus udols amb nom i cognom de lluna plena, coses del amor. I tampoc m'estranya, si en parlem d'impossibles i lletraferits amors. I dels micos, és clar, també se n'ha dit tant i tant.

És el cas, però, que pedalant de sota veu per la Calderona, em trobe a tort i a dret un fum de gent més que coneguda el nom de la qual desconec. Com a molt, un breu llistat de genèrics: arbre, ocell, bestiola… ¿I tu qui ets?, -els hi preguntaria si no fos tan tímid. ¿El pomer, potser? I ell o ella, no només no entendria res, sinó que li semblaria ben lletja la paraula: ¿pomer? ¿què vols dir?, jo faig el que faig i ho seguiré fent en el més estricte dels silencis. Ah!, el silenci. Com és el silenci de la natura. Com és de capritxós el silenci de la natura. Un silenci fet amb milers, infinits milers, de murmuris. La seda del vent esmicolant-se a les branques. El cant ferit i primmirat de l'ocell. Les passes de la por rondinant el silenci.

Oh!, Amapola, lindísima amapola, preciosíssima rosella, no facis cas dels mormols i deixa'm gitar-me al teu costat, vull veure els teus pètals retallats sobre el blau del cel, el vent bressolant el teu cos de noia adolescent, perquè les roselles moriu a la més tendra jovenesa, aquell instant que tot just començàveu a sentir i saber la bellesa dels vostres malucs i tanmateix el primer pètal va desprendre's per a desolació del somni de la flor. Noies de flor. Perquè és ben autèntica la sensació de dormir per enèsima vegada aquest insomni. O ben bé, somiar-lo infinites vegades dins una sola nit de vetlla. La natura mai no dorm. Mai no oblida ni fa memòria. Bromosa matinada de dissabte canicular, als teus atzucacs és tota la diversitat abans la paraula, el món sense nom, palíndrom necessari a la subsistència. Anònima i insomne natura: quina necessitat de compassar sons, noms i somnis fins arribar a la rosella.

L'Esprit de la ruche

Sí, ho reconec, ja tinc els meus dubtes existencials. I no són petits, no, són més que grans. Potser ningú dels que passeu per ací vareu tindre la gloriosa idea de veure la cerimònia final de Le Tour de France, la del centenari, doncs no només us ho vareu estalviar, a més, no vareu atemptar contra la vostra dual salut, la física i la mental. Jo, que fins ara tenia la meua Rue de l'Absinthe i el meu Coin de la Faucille, com una fugida endavant, val, però fugida, què és el que hi puc fer? Què és el que em queda?... Com d'horteres poden arribar a ser aquests gavatxos, per favor. Perquè la part visual era de les de súper-rebaixes de la botiga dels xinesos del cantó; però la musical, de la musical, em quede sense paraules. Què dir? Què fer? (Tolstoi, dixit) ¿Cerimònia final de Le Tour centenari amb xumba-xumba? Però què collons els hi passa als fills de la grandeur? ¿On ha anat a parar aquella habilitat que els francesos sempre han tingut per a derivar el seu mal gust a l'amable calaix de lo kitsch -paraula que sempre he associat amb la quiche lorraine i al kirsch, o licor de cirera: és sorprenent el fet d'una cirera- on ha anat a parar, cony, aquesta saviesa de ciutat cosmopolita? Sí, n'estic més que enfadat, estic cabrejat, emprenyat, empipat, estic tip de tanta aldea global on la vulgaritat més vulgar d'un tros de suro al dintre del seu cotxet contaminant amb el seu particular xumba-xumba a tot el barri un dijous a la nit, empastifant-lo del seu mal gust de baix perfil és l'única cosa que viatja pel món amb la celeritat d'una grip espanyola, d'una pandèmia letal i universal que s'encomana fins i tot als indrets més resistents a l'horterada. No, amb aquesta tendència suïcida, no sempre ens quedarà París. De Ciutat de la llum a Poblet de bombetes. Mireu, encara que siga de reüll, el que li varen fer a la pobre Torre Eiffel. Fa mal, oi? Jo, que sempre he estat convençut que els únics esports horteres per la seua essència contranatural eren el patinatge artístic i la natació sincronitzada, ara m'assabente que el ciclisme pot arribar a cotes molt més altes de vergonya aliena, d'infàmia estètica. Sí, ja sé: Vicicle, que era només la cerimònia i no les pedalades… ¿Sí?, doncs espereu que algú no tinga la gloriosa idea de fabricar mallots amb llumenetes i so quadrifònic. I jo, que del que realment volia escriure era de l'ànima sonora i celestial música on descansa el pinyó o cassette (sic) Campagnolo, i de com al dintre d'aquest gloriós engranatge hi és l'estiu vivaldià. ¿On anirem a parar? Això, a Vivaldis amb bombetes i xumba-xumba. Que desprès ningú no s'espante del espíritu de la colmena.

Autoconsumició

Bé, me'n vaig a carregar les piles. No, no me'n vaig de vacances, què més volguera jo. Jo no faig de vacances, per si de cas. No. Avui és dilluns i tinc que carregar les piles, la caixa de piles -podria dir bateries, però són tan petites- per a tota la setmana, les de casa. Parle de forma literal, vaig a carregar les piles de casa. Va de temps que tinc un sistema de producció casolana d'electricitat. M'apuje al damunt d'una de les meues bicis prèviament enganxada al corró o roleu d'entrenament -fins ací, tot molt convencional- dels extrems del qual -el roleu fa de dinamo- surten un parell de cables que van a parar a la caixa de piles, que he anat recollint al pas dels anys, connectades en sèrie per aconseguir un voltatge final de 220 volts, els imprescindibles, i em pose a pedalar com un posseït. Faig sèries -valga la redundància; per les piles, dic- d'entrenament i alhora m'estalvie uns eurets, gràcies a l'autoconsumició o el meu esforç ciclista. La idea em va vindre al cap, en segona il·luminació, mentre llegia Lance Armstrong. El plan de entrenamiento, fortalecimiento y alimentación para ganar el Tour, la carrera más importante del mundo. I dic en segona il·luminació, perquè la primera va ser comprar-me un roleu d'entrenament -per a fer les sèries que el Lance aconsellava- i mirar de guanyar el Tour. Il·luminació que va enfosquir-se a la velocitat de la llum, no cal dir, com els set Tours del texà. Bé, no vull fer llenya de l'arbre caigut. I de sobte vaig tindre la meua segona il·luminació: val que mai no guanyaria el Tour, com l'Armstrong -perdó, no ho puc remeiar-, però potser li trobaria alguna aplicació a la tortura del corró o roleu. Com que sóc de la generació dels Trabajos Manuales i la Formación del Espíritu Nacional, doncs mira, una cosa va portar a l'altra: primer vaig acumular les piles i desprès les hi vaig enxufar a la caixa segons l'atàvica tradició d'arrels iberes: en sèrie. I a pedalar. I va ser tan reeixida la cosa que ho vaig propagar entre els meus amics. I tots em seguiren, fins i tot els no ciclistes. De fet, al damunt del roleu no hi ha cap perill de trontollar i caure. Mira, ara faig memòria d'un d'ells, dels meus amics, que n'era prou reticent per una causa més que excusable. Vicicle -em va dir- és que les morenes (català) m'estan matant. I jo, erra que erra, que si tenia una casa molt gran, que ni volia pensar el gasto que faria de llum, que si la calefacció a l'hivern, que si la refrigeració a l'estiu, que millor donar-les tu a ells, que que ells et donen a tu… Al capdavall, el vaig convèncer. I allí el teníeu, plorant de dolor, a priori i a posteriori, sobretot a posteriori, però estalviant-se uns calerons gràcies als pedals i el seu sacrifici. Dissortadament, les hemorroides (iber) varen empitjorar, cosa més que previsible. El metge li va aconsellar operar-s'hi o abaixar-se del maleït roleu. Greu dilema. Perquè, a més a més, el galè li va deixar ben clar que les despeses de l'operació ja no les cobria les dues SS, i que la cosa no només li podia costar un ull de la cara, sinó que corria greu perill de perdre el del cul, per la dolenta disposició de les seues al-morranas (al-Àndalus). Però, què no faria un pare pels seus fill i la seua llar?... Va continuar pedalant, és clar. I és que… Riiiiinngg, riiiiiingg, riiiiiing. Perdó, un moment, em truquen per telèfon… Era el meu amic. Sí, el de les morenes. Que s'ha assabentat del que tindrem que pagar a partir d'ara per acumular electricitat a la caixa de casa. Que qui li paga ara tot el patiment que ha hagut de sofrir els darrers anys, i la inversió que va tindre que fer en la bici, el corró o roleu, les piles, la caixa, l'a priori i el posteriori, sobretot el posteriori… I com que jo n'estic més pelat que el cap del Guindos, doncs no he sabut què dir-li. Però ell m'ha deixat caure que potser el model Shylock ja li estava bé. I tots els dubtes còsmics i cosmètics m'han envaït. ¿I quina part del meu cos vols com a compensació? -li he preguntat... Silenci. ¿I si és el que n'estic pensant, què entenem per tal, un o els dos hemisferis que el conformen?... Més silenci. ¿O el teu objecte d'indemnització és ben bé el forat negre del seu bell mig on la llum queda totalment absorbida i acumulada?... Silenci sideral. ¿Els forats negres paguen a les elèctriques?... Sepulcral, de silenci, vull dir. ¿Pot guanyar un forat negre el Tour?... I m'ha penjat.

Les cames

Largamente he permanecido mirando mis largas piernas,

con ternura infinita y curiosa, con mi acostumbrada pasión,

como si hubieran sido las piernas de una mujer divina

(Pablo Neruda, "Ritual de mis piernas")

Anava a parlar-vos de les meues cames. Què pot fer un ciclista si no? Però… Deuria ser finals del mes de juny, perquè el pare sempre va dir que jo encara tenia nou mesos. Em vaig plantar al bell mig del jardí, sota l'atenta mirada del magnolier, no de la mare, o també, i vaig començar a caminar. Vaig posar els peus a terra, sense sabates ni sandàlies ni cosa alguna que fera d'intermediari. La terra, les passes, la planta dels peus, l'equilibri i jo. Potser vaig somriure i tot. Ah!, l'equilibri. I no em va desagradar del tot, ho diu la meua expressió, molt al contrari de la humitat lliscosa de la pica i el bany a la cuina. Així, tal i com l'Ocaña va decidir que ja n'hi havia prou de l'Eddy, l'Eddy Merckx, i de la seua ambició desmesurada, i el va trencar pujant, ara ja ni me'n recorde el port, abans de caure ell mateix i trencar-s'hi, jo vaig decidir deixar de caminar a quatre grapes com a primer pas del que seguiria. Pel que es veu, però, la cosa no em va convèncer del tot, és clar, el caminar a dos peus, sembla no va ser aquella sensació de plenitud esperada, i el més aviat possible me'n vaig passar a pedalar, circumstància molt més raonable si tenim en compte la condició humana. Perquè caminar suposa una paciència infinita amb l'espècie humana que jo mai no n'he tingut ni tindré, o ben bé una consciència de superioritat i paternalisme que jo abomine. No sóc de fàcil confraternitzar, ho reconec, d'això la meua tendència a ciclista solitari, però mai no n'he menyspreat ningú ni m'he parat a estudiar-lo només pel seu més que previsible estil de caminar. Sí, les acaballes de juny són temps magnífic pel pedaleig i jo vaig aprendre a deixar que les meues cames començaren a prendre grans decisions: primer, caminar; desprès, pedalar; i, a l'endemà... És ben curiós, si ho pensem, aquesta cosa de les cames i els nens. Perquè jo d'instints em crec la meitat del que tots en diuen. Què és allò que impulsa el nadó a posar-se dempeus?... Ah!, si conservés almenys alguna de les cèl·lules grises que varen presenciar aquell moment en que jo mateix ho vaig decidir… Però estan totes més que renovades, i la seua saviesa dorm a les constel·lacions d'innocència que sempre trobareu al fons dels ulls dels gossos, els gats, els cavalls… i els nens. I heus ací que jo volia parlar-vos d'aquell moment que la retina d'una pel·lícula de plàstic va gravar amb la innocència en que només els nens reconeixen el Paradís -així, en majúscules, el Paradís- a qualsevol dels maleïts llocs que els reserva el món de realitats que només els malparits anomenen vida, alhora que en disculpen amb tan elevat argument tota mena d'atrocitats. Un paisatge ple de boira amb l'arbre al rerefons, aquesta vida. I un parell de nens que saben ben bé el que val la seua vida, però que desconeixen per què un dia varen decidir posar-se a caminar. ¿Pagava la pena? Sí, primer, caminar, desprès, fugir, i a l'endemà… ¿Pagava la pena? Tal la innocència amb que Arthur Rimbaud va fer aquell seu primer viatge a peu fins a París i del que va tornar amb l'ànima trencada i els hexàmetres llatins desfets per la malenconia d'un Paradís perdut.

Tu niña

Distinguido Mariano:

dispense mi atrevimiento al dirigirme a usted sin previa presentación, aunque tuve la ocasión, bendita ocasión, de estrechar su mano. Pero es el caso, que por más que indago entre mis amistades (Cotino, Camps, Blasco, los Costa, la Cospe, la Espe y un largo etcétera) alguien que le conozca con la suficiente confianza para llevar a buen fin esta misión, no hallo la oportunidad. De manera que he decidido escribirle para tener el placer de comunicarme con usted y suplicarle me conceda un deseo, del cual dependerá mi felicidad y el porvenir de los dos. Le advierto, distinguido Mariano, que mis intenciones son honradas. Este propósito nació en mí desde el mismo instante en que le vi por primera vez en la pantalla de plasma, por cierto que iba usted muy bien acompañado. Luego supe que era Santa Rita, Santa Rita, lo que se da ya no se quita. Nunca en la vida creí pasar por un momento tan amargo como el presente. Siempre seré con usted una niña leal que le escribirá con el corazón en la mano, y que no ambiciona otra cosa que hacer su felicidad. Indudablemente le ha faltado el valor para ser sincero como lo hubiera sido yo en el caso de haber pasado por una situación como la que tú (permíteme en adelante este tuteo, que no es sino muestra de mi sincero afecto y cercanía en los difíciles momentos que sólo los más aviesos pueden vivir desde el gozo más inmundo) como la que tú, decía, atraviesas. Porque en la sinceridad está la futura albricia de nuestra felicidad. Di la verdad. Confiésate ante el mundo. Haz como yo, coge una hoja de tu "Querido Diario", arráncala, es un muy pequeño sacrificio frente a todo el bien que nos reportará, y escribe en él: "Socorro, estoy secuestrado". Cuando vayas en el coche oficial, pégalo a la ventanilla. Ten por seguro que alguien lo verá, un guardia civil fuera de servicio, un ciclista en servicio, un guardia civil ciclista, un ciclista civil en guardia, un civil sin guardia de ciclistas… Quién sabe. Y todos comprenderán tus silencios, tus ya tal, tus SMS. Hazlo por mí, por ti, por nosotros, o es que ya no me quieres y no disimulas tu desamor? No procedas de esa manera con una niña que fue a estrecharte la mano con el más vivo afán. No te figures que, por haber sido demasiado débil contigo, he de acceder ahora a todas las humillaciones que me ocasiones. Soy tu niña, no lo olvides. Si es tu deseo, te devuelvo tu mano, la mano que meció mi cuna, y puedes hacer con ella cuanto te plazca, sobre todo eso, lo que te plazca; el amor es una cosa demasiado sagrada y lo he sentido hacia ti y con demasiada intensidad para poder olvidar. Cómo han caído las lágrimas de mis ojos enrojecidos imaginando los SMS que yo tanto hubiera deseado y que nunca tendré:

-Hola, distinguido Mariano, soy tu niña, la de la mano…

-…

-¿Cómo estás?...

-…

-Yo bien, gracias. ¿Y Luis, ha dejado de reírse?

-…

-Oh, sí! Muy guasón…

-…

-Sí, es un chiquillo… y no tiene en qué pensar…

-…

-Bueno, quiero decir que nada le inquieta. ¿Y a ti?

-…

-¿A mí? Ya lo sabes…

-…

-¿Que no lo sabes?...

-…

-Vamos, no te hagas el nuevo…

-…

-Serías el primer Mariano que no lo comprendiera…

-…

-Mira, distinguido, tan enterado como yo y como todo el mundo…

-…

-¿De qué va a ser? De que te quiero. Sí, de que te quiero oír cómo respondes cualquier pregunta, incluso las no pactadas. Diles la verdad. Háblales de tu secuestro…

-…

-No, nada de sopetón. De algún modo tendrás que decirlo…

-…

-Cómo! ¿Que ya te vas? Cuánta prisa!...

-…

-Entonces hasta nunca…

-…

-¿Esta tarde?...

-…

-Sí podrás, ya lo creo que podrás…

-…

-Nada de trabajo… lo dejas todo…

-…

-Bueno, si para ti es más interesante que yo…

-...

Ya ves, estos son mis imaginados, mis soñados, SMS. Un Mariano tan distinguido como tú, no puede dejar sufrir por más tiempo a esta su rendida admiradora que te besa las barbas,

Tu niña

P.D. Agradezco públicamente la impagable ayuda que me ha supuesto el manual de epistolario amoroso Diversas maneras de declarar el amor de la señorita (sic) Margarita Pinós.

Royal Asquet

Els de Ca Windsor, quin luxe, per favor

(The coach, monòleg rere els prismàtics; i el príncep Albert, Ham, pels amics) Ha estat una gran idea, sa excel·lència; només un ésser privilegiat dels déus com vos podia tindre aquesta clarividència. Tothom acceptarà que els ciclistes de la Volta a la Comunitat s'hagen anat a prendre pel d'això -que ara no vull posar-me inconvenient- i que el seu pressupost multiplicat per... ehem, ics a l'enèsima potència, se'l mengen aquests bonics cavallets de curses. Mireu al vostre voltant, príncep Albert, tothom és aquí. Sí, potser aquesta cosa dels cavallets ens costa una fortuna, però, què caram!, paga qui paga i a falta de boxes amb fum de cortina -dels hospitalaris, els boxes, ja ni en parlem, oi?- bones són unes quantes bonyigues d'haca, eh?. Hi és El Borbó, mireu, el campechano; diuen les males llengües, mon senyor, que va perdent els tornillos a tort i a dret. El seu gendre també hi és; sí, no pose aquesta cara d'estranyament, el de l'handbol, que va deixar el "bol" i començà a ficar la mà -la hand- també a trot i a dret, deu ser cosa de família. I la Chris, la seua dona, mira que n'és d'espavilada, doncs no porta a la seua pròpia hand un llistat de les darreres gangues de la seua immobiliària "que és i que no és", com el vostre monòleg predilecte -to be or no to be, te di o no te di- i "segons el color del ministre d'hisenda i el DNI en que es mire". Ah!, benvolgut príncep, hem triomfat; perdó, heu triomfat. Però, què és aquella cosa roja que es mou entre el públic com el dimoni de Tasmània, com un elefant -campechano, deja la escopeta- en una terrisseria -cacharrería (català -iber)? Si és la Ritha, déu meu, qui l'ha invitada? Li jure o xurro (català o iber) que no n'he estat jo, príncep Albert. ¿I què caram porta a la pamela? ¿Una maqueta de la prolongació de la maleïda avinguda de Blasco Ibáñez que deixa el Cabanyal com si hagués passat l'Àtila amb els elefants? Campechano, coge la escopeta. (Ei, Vicicle, que no va ser l'Àtila el dels elefants, que va ser l'Anníbal… I què, ¿no comencen els dos per A?, doncs ja són ganes d'enredar, cony!) I parlant del Blasco, clar, no podia faltar, el Blasckadder, amagat rere l'escó, pel que es veu va de cagafestes i la seua senyora de pixafestes. ¿I aquell parell de pipiolos del cantó -ei, com l'actor polític, el Cantó, el Reagan local- quina elegància, sempre joves, diríem? Ah, és clar, La parelleta, com és que no els he reconegut, Rick's i Paco's, la crem de la crem, literal, senyoria. Quin públic que hem aconseguit, Ham -si em permeteu la confiança. Aquells són Lady Tampax i Míster Tampó, com d'internacionals que som, Ca Windsor ací, estic per plorar. ¿I el Luis?, què impecable amb el seu vestit del Tall Suïs a ratlles. Quin detall del Mariano, sa excel·lència, ens ha enviat un plasma amb les seues primícies: ya tal, salvo alguna cosa, españa va mejor, Luis, hacemos lo que podemos… Però chitón, que ja comença la cursa, La Royal Asquet, i ens fa d'hipòdrom improvisat l'Street Circuit amb les tones de bonyiga que genera dia sí i dia també els esfínters de grans campions com Gürtel i Nóos, la Zal de Pinedo, Ibers filòlegs, ONG Cooperació, Cotino's afers, Terra Mítica, Aeroports sense fronteres… Tota la merda al seu sobre. Què bé que corren els pura sang damunt la merda... Quién nos representa?... Com diu, sa excel·lència?... Tendremos un caballo en la carrera, no? El caballo de la Generalitat... Sí, és clar, sí… ¿Y cómo se llama?... Qui?... El caballo, collons, pareces tonto… Bé, és una dona, perdó, volia dir una euga… Y?... Li diuen Milagrosa, Milagrosa Sònia… Qué me estás diciendo? ¿No habían más caballos ni yeguas ni nombres?... Estoooo… Y quién la monta?... Com diu?... Oye, a ti qué te pasa, que estás sordo?... No, no… No, no, qué?… No, que no estic sord… Entonces?... Llavors, què?... Que quién collons la monta!!!!... El més petit dels nostres homenots, sa excel·lència, feu un esforç, príncep, és un joquei per dret propi, va nàixer joquei… ¿El Rus, me estás diciendo que Sito Rus monta la yegua de la Generalitat? No me gusta, no me gusta nada. ¿Algún otro debía haber?... De la seua alçada no, sa excel·lència. Relaxeu-vos, senyor, mireu, ja comença la cursa, La Royal Asquet, farem història, president, vull dir, príncep Albert, Ham, farem història.

Thunder and lightning

El pare, la meua germana i jo asseguts al banquilet, 
sota l'atenta mirada de la mare.

Com que Google no ho diu, ja ho dic jo:
avui és l'aniversari de Marcel Proust.

Le temps efface tout comme effacent les vagues

Les travaux des enfants sur le sable aplani

Nous oublierons ces mots si précis et si vagues

Derrière qui chacun nous sentions l'infini.

(Marcel Proust, "Je contemple souvent le ciel de la mémoire")

Les tempestes d'estiu sempre es vivien a casa meua amb una cruïlla de sentiments. Bé, a casa meua gairebé tot es vivia amb aquesta incertesa de base: no hay bien que por mal no venga, deuríem haver posat com a llegenda fundacional. Com el Home, sweet home, però passat per l'Avinguda del Port, lloc on la riuada del '57 -servidor encara no hi era- va arribar a l'alçada de quasi un metre, és a dir: hacía falta eso?, que era l'expressió preferida de la mare. Perquè si plovia al capvespre d'un dia xafogós i bascós (català i iber) doncs o eren "quatre gotes que es pitjor i ja voràs tu quina nit de basca que anem a passar" o refrescava i "ara vindran els constipats". Total, t'aclamaves al cel nostre senyor i amb tota la humilitat possible li dirigies el teu prec: hacía falta eso?. Així, jo vivia aquells xàfecs i tronades (català i iber) amb l'ànima en vilo -que no en vélo- i amb la seguretat de que aquell meravellós flaire de terra acabada de mullar -tan intens als estius de terra cremada- acabaria pagant-lo, i ben car, no cal dir, a l'endemà o el despús-demà. Perquè mai no sabies si l'aigua acabaria entrant a casa teua -és el que té viure a un baix de l'Avinguda- o bé respectaria l'alçada del banquilet, és a dir el graó que donava pas a casa. I començava a ploure. Sempre amb fingida timidesa, amb excuses de mal pagador, només per fer-nos desitjar que esclatés l'aiguat. Com la ginebra que li afegeixes al gintònic per reduir -diuen els penats- l'acidesa de la tònica. I llavors tancàvem les finestres, no fos el cas que un raig volgués creuar la intimitat familiar, o ben bé la pluja mirés de fer-nos un asperges tel·lúric i pagà. I gaudíem l'aroma net de l'aigua no sempre neta, el lliscar salivós sobre les fulles encartonades del magnolier, la basseta que es feia al bell mig del jardí i que ofegava d'horabaixa els crits i males paraules dites al voltant del rotgle dibuixat al matí pels xavos negres o la trompa. I l'aiguat es despatxava al seu gust, sempre torrentós als estius, faller, feia tolls i bombolles amb la facilitat que els músics diuen les mentides que tothom vol escoltar. I amb la mateixa crueltat que les mares les hi llevaven aquelles mentides de músic a les seues filles a l'endemà de la berbena: però què no veus que el que vol és aprofitar-se de tu, perquè no haureu fet res, no?; amb la mateixa facilitat, deia, el meu pare eixia al carrer amb els pantalons arremangats i llevava  les trapes de ferro de les clavegueres per obligar la fugida d'aquell riu de mentidera pluja cap al mar, no fóra el cas que obsessiu com són tots els rius amb els seus records busqués per casa nostra el seu llit. I acabat el xàfec, eixíem al carrer, a la porta de casa. I jo corria xafant la vorera humida amb tota la planta de la sandàlia fent rebotar els sons llepissosos de la pluja morta. I m'esquitxava els peus amb la bava -mai no sabies si mala- dels àngels. Vols estar-te quiet? Encara cauràs i et trencaràs el cap. Sí, el temps ho esborra tot, com les ones del mar esborren els nostres peus a la seua vorera al retirar-s'hi. Però els peus hi són. Són ben endins de la sorra, coberts pel fang primitiu de l'aigua i l'arena. Doneu un petit pas enrere i trobareu aquells peus petits, nets, blancs, nus, xafant la vorera humida amb tota la seua ànima, fent rebotar els sons de la memòria al cel dels records.

Poema del Mío Mudo

(De tots és ben sabut que al manuscrit d'aquest universal poema, li falten un o dos  fulls del seu començament. Sembla que aquesta part donava les causes per les quals En Josemarí Campseador va caure en desgràcia i va ser despatxat de Castilla. Gràcies a la inestimable ajuda del gran dietarista apòcrif i paleògraf Lapsus Calami hem pogut reconstruir aquest capítol singular de la història universal de la infàmia, perdó, volíem dir de la insània.)

Doña de Cos Pedal    a Mio Josemarí cata:

'¡Fabla, Mio Mudo,    varon que tanto callas!

Hyo las he pijas    e tu primas marranas;

a mi lo dizen    a ti las orejadas.

Si yo respondier    tu non entraras en calma.'

Mio Josemarí    conpeço de fablar;

detienes le la lengua,    non puede delibrar,

mas quando enpieça    sabed, nol da vagar:

'Direvos, Cos Pedal    costumbres avedes tales!

¡Siempre en las cortes    Mio Mudo me lamades! (sic)

Bien lo sabedes    que yo non puedo mas;

Las tus mañas    yo te las sabre contar:

¿miembrat quando lidiamos    çerca de Valençia la grand?

Pedist las Fitur primeras    al Campseador desleal,

has gran morro,    y sin ensayar,

antes fuxiste    que d'el te apiadasses.

Si yo non bendeçia    el morro te jugara mal;

passa por mi,    con el morro en pos de pedalar,

de los primeros colpes    no la de arrancar.

Did el cavallo,    rayitas en puridad,

fasta este dia    no lo descubri a nadi;

fabla Cos Pedal e delante todos    oviste me de alabar

que pusieras el morro    e que fizieras calaix;

crovieron telo todos,    mas non saben verdad.

¡Y eres fermosa,    mas mala varragan!

¡Lengua sin manos!    ¿cuemo osas fablar?'

'Di, Josemarí,    otorga esta razon:

¿non te viene en miente    en Valençia lo del Noos,

quan durmies Mio Mudo    y el Noos se desato?

E tu, Blasckadder,    ¿que fizist con el pavor?

¡Metistet tras el escaño    de Paco el desleal Campseador!

¡Metistet, Blasckadder,    por o menos vales oy!

Nos çercamos el escaño    por curar nuestro señor

fasta do desperto Barcenas    el que la Caja apaño,

levantos del asiento    e fues pora'l Rajoy;

El Rajoy premio la posadera,    a rey ya tal espero,

dexos le prender el culo    e la cosa le metio.'

Quando se torno    al mal Campseador

a sos vassalos    violos aderrededor,

demando por sus cuernos:    ¡ninguno non fallo!

Barcenas el cuerpo    por malo e por traidor;

estot lidiare aquí    ant'el rey Rajoy

por pijas del Çid,    la Soraya e doña Cos.

'¡Por quanto las dexastes    menos valedes vos!

Nos somos mugeres    e vos sodes varones;

en todas guisas    mas valemos que vos.

Quando fuere la lid    -si ploguiere al Criador-

tu lo otorgaras    a guisa de traidor;

de quanto he dicho    verdadero sere yo.'

D'aquestos amos    aquí quedo la razon.

Cuixes de ciclista a la garagardo

Ingredients per a 3-4 comensals:

1 bicicleta

3 cuixes de ciclista -francès o portuguès a elegir- amb les seues corresponents entrecuixes

3-4 dents d'all

oli d'oliva verge -com el ciclista-

verdures de temporada -al cas que ens ocupa: 1 ceba roja, 1 pebrot verd i 1 pastanaga-

dues garagardo d'1/3 -Shandy i Voll-Damm-

un got generós de suc de taronja

sal i pebre.

El primer que farem serà pujar-nos a la bici i fer la ronda dels camins de l'horta nord. Haurem tingut la prevenció d'agafar una motxilla de mitjana capacitat, ja que les butxaques del mallot potser no seran suficients. Si tenim bici amb basquet com a portaequipatges, cap problema, serà més que suficient. L'única hortalissa indispensable per a la preparació d'unes bones cuixes de ciclista a la garagardo és la ceba, d'aquella qualitat que més vos agrade. I podeu afegir-ne aquelles verdures que més us vinguen de gust. Jo, la ceba li la compre a l'amo d'una orxateria que hi ha a l'eixida d'Alboraia al costat del carril bici. Vaig fer per casualitats de la ruta una etapa fins Marines vell i com no el vaig deixar enrere, i el vaig esperar, total anava més sol que la una, em va prendre certa estimació. Fins i tot volia regalar-me un paó blau -mai no sabré si era gallus o lusitani-, que a dia d'avui encara es passeja per l'orxateria. Me'n fa molt bon preu, i la ceba que cultiva m'agrada, és dolça i roja com la remolatxa. Els pebrots verds, de carn ben fina i pell d'àngel, els trobe a l'eixida de Meliana, camí de la vaqueria, al tros ben coqueto que té un altre company de ruta circumstancial. Me'l vaig trobar a la via de servei que duu a Olocau, havia punxat. Jo tinc el bon costum ciclista -algun dia parlaré en profunditat d'aquests costums- de preguntar als que hi veig de peus a terra i amb la bici a la mà, per si de cas necessiten alguna cosa: "¿tot bé?", és l'expressió clau, concisa i clara. D'habitud, tothom fa que sí amb el cap i dóna les gràcies de viva veu, però és el cas que aquest llaurador de Meliana no portava càmera de recanvi i jo li vaig donar una de les dos que sempre duc, i no li la vaig cobrar, faltaria més. I al poc temps me'l veig amb l'esquena doblegada, no per la bici sinó pel tros de terra, i el vaig saludar, i des de llavors li compre la seua verdura, de gran qualitat i que sempre em deixa a preu i pes d'amic. Les pastanagues no us hi puc dir on les aconseguisc, al igual que les taronges. Perquè ja no parlem dels companys ciclistes, sinó de les… I Vicicle és un cavaller. Bé, comencem. Ah, per cert, la bicicleta ja la podeu aparcar. De les cuixes de ciclista cadascú que les compre on millor li semble. Ara, tenen que ser de ciclista verge i criat sense cap mena de crueltat.

A la cassola hi posareu un bon raig d'oli, els dents d'all i una mica de sal, tal i com si anàreu a fer la vera paella. Prèviament haureu tallat a fines tiretes la verdura, el pebrot i la ceba, i la pastanaga a rodetes ben rodones, com si foren de… bicicleta, molt bé. Quan el flaire de l'oli calent cremant la sal i els alls arribe al punt de la vostra satisfacció ja podeu posar-hi la verdura esfilagarsada i la pastanaga en rodetes -ah!, Marinette-. Baixeu el foc, i paciència que el arte es largo y, además, no importa. Les verdures han d'ofegar-s'hi a poc a poc, com els grans grimpeurs pujant el Tourmalet, pose per cas, amb una mica de sal per a que transpiren millor i fins que arriben quasi al punt de confit, de caramel.

Afegireu les cuixes i entrecuixes, sempre en perfecta disposició radial, de 3 o 4 pals depenent el nombre de cuixes. Al nostre cas, tres. Marcareu ben la carn abans d'afegir el suc de taronja

-ah! Madeleine- i la garagardo Shandy que duu suc de llima o qualsevol altra cervesa del vostre gust. Rectifiqueu de sal i pebre.

La Voll-Damm, com ja haureu sospitat amb la vostra habitual perspicàcia, és per al cuiner. I paciència porque la vida es larga y el arte un juguete. I una horeta o tres quarts de xup-xup, que la garagardo és curta, però sempre podem repetir, i més si estem en bona companyia.

Una volta la salsa haja reduït al vostre gust -a mi personalment m'agrada ben travadeta- doncs ja podeu convidar els amics. Sempre podeu afegir-ne, un poc abans de servir, unes creïlles ben roges fregides a generosos daus: Un coup de dés jamais n'abolira le hasard. Ah, i suqueu bona cosa de pa, que la vida es corta y el arte una quimera. Passeu, doncs. Passeu i tasteu, si us plau.

Ah, i una picaeta abans, fins que repose el mínim precís. 

Et in Arcadia ego.

Casualty

Hi ha qui creu en les casualitats i n'hi ha qui les pateix. Hui, dia 3 de juliol del 2013 fa 130 anys -massa tresos, no?, casualitat?- que va nàixer Kafka. M'he assabentat pel Google, no cal dir. Avui, d'altra banda, de la més fosca que imaginar pugueu, ja fa 7 anys de l'accident del Metro de València. Què poc li costa a qualsevol que tinga dos dits de vergonya lligar aquestes dues commemoracions. Perquè el recorregut, fins hores d'ara, dels familiars de les víctimes (43 morts) i de les víctimes (47 ferits) ha estat un vertader capítol que ningú no dubtaria en adjectivar de kafkià (=0). Qualificatiu, el significat del qual tothom coneix sense haver-ne llegit mai una sola línia d'aquell escriptor txec, magnífic nadador que escrivia en alemany i va morir de tuberculosi. No pensava, de bon matí, escriure cap cosa sobre el maleït accident, del qual ja he dit el que volia dir en altres entrades. Però heus ací, que l'aniversari del Franz i altra cosa de la qual aquí baix teniu constància documental, m'han fet considerar que potser havia de preguntar-m'hi sobre la naturalesa del que anomenen casualitat. Casuality, i també Casualty en anglès, llengua oficial a To Castle (El Castell). Què resposta solem donar a uns fets que considerem casuals?... Depenent de la gravetat dels fets anem de l'alçament de muscles i un mig somriure -mira, t'ha tocat, xato, què vols que et diga?- a l'abraçada més sentida que li pots fer al que estimes -ho sent molt, no fa falta que t'ho diga. I fixeu-vos que cap dels dos extrems afegeix d'habitud paraula alguna. Només silenci. Com a molt, el previsible: quina casualitat! I això, silenci, menyspreu, oblit, absència, és el que han rebut els damnificats d'aquella tragèdia a l'estació de Jesús, a dia d'avui més soterrada a la foscor si cal sota el nom d'un pintor de la llum. Quina casualitat o casuality o casualty. I aquest silenci jo l'entenc com una de les pitjors immoralitats en que pot caure un responsable polític, i els que els hi voten. Perquè aquests últims han triat el silenci com a forma de vida. Perquè li tenen por a la veritat. Potser perquè mai no han llegit ni llegiran a Kant, ni a Kafka, és clar. I els hi agrada el silenci com a model de la millor música que hom pot escoltar, la música del no-res. El silenci davant tot allò que no només compromet el polític en el que per a ell és el màxim: la seua carrera professional -perquè com a professió, ben lucrativa, per cert, i poder es prenen el que per definició mai no deuria passar de ser un servei públic- sinó en el que ells ni s'ensumen, és a dir, la seua alçada humana. Sí, la seua alçada humana està ben compromesa al darrere del seu silenci, dels seus contubernis -tant que li agradava parlar al franquisme de contubernis- de les pantalles de plasma, dels "ya tal", dels mòbils que es deixen a casa del germà, dels llibres d'incidències que ningú no sap on han anat a parar, de les comissions amb declaracions al dictat, de la casualitat d'un conductor que va decidir accelerar al pitjor tros de la línia, quina casualitat!, com la d'aquest matí quan he passat pel passeig marítim camí de l'Oronet. Quina casuality o casualty. És el que té tant d'estudiar l'anglès menyspreant la pròpia llengua. Perquè casualty pot significar coses com: víctima, accident, casualitat, mort, cadàver, baixa militar, ocasió tràgica. Quina casualitat. Ah, per cert, demà comença l'exposició d'ací baix a la platja de València. Quina casualty, no?

Preceptiva ciclista

Segons el DIEC2, la preceptiva literària és el tractat destinat a l'exposició dels preceptes i les regles necessàries per a la composició literària. No, no, que no se m'espante ningú, la preceptiva ciclista no n'és el tractat dels preceptes i regles necessàries per a la pedalada ciclista, faltaria més… O sí?... No. Per si de cas, no parlaré dels variats estils de pedaleig que vaig observant per aquests camins que tant sovintege a la meua fugida particular sobre dues rodes. Què n'és la meua dèria ciclista sinó una fugida endavant?. Doncs això. Tanmateix, hi han de pedalades i pedalades, és clar. Tal i com n'hi han de paraules i paraules, és fosc. I ara que pense, me n'adone que els escriptors, com els músics, sempre han ignorat la seua amagada i inconscient vessant ciclista. Dis-me com escrius i et diré com pedaleges… Arribat el moment, és clar... o fosc? Ara no ho sé. Bé, continuem. Posem per cas: a) Si sou d'aquells als que agraden les frases llargues, les pujades a un ritme incansable, demolidor, plans seqüències, com si diguérem, una mena de Turangalila amb pedals a les Ones Martenot, una lletania d'amor etern, inabastable cadena-bes feta de llavis-baules a Encadenats d'en Hitchcock, inassolible amor de bici i ruta, joiosa continuïtat de l'encadenament d'esclats, besos, baules, comes, baules-comes com a besos, un deixar-se anar per impressions deleroses que només la conjuntura de la seua contigüitat les hi fa sensibles a l'intel·lecte, i el pathos de les quals s'imposa a la dèria d'un equilibri plaent a la raó cartesiana, tal i com la cadena de baules-leitmotiv floreix la melodia infinita d'en Wagner, on les poderoses pedalades d'un ritme que semblava suportable acaben evidenciant la seua ànima inhumana i infernal, ritme que desgrana qualsevol raïm d'aquells ciclistes que s'havien cregut fills dels déus nòrdics, d'Ikea, de la novel·la negra més gris que hi ha a la corfa dels crims, i se n'adonen que només eren un succedani, una cavalcada de valquíries afòniques, potser amb un cudol mític, sí, però amb l'aclaparador abisme de la carnalitat ofegada, esgotada de tanta mentida com un horitzó de punt impropi serveix al repòs del guerrer, a la necessària cadència criminal, a l'aixopluc retòric dels dèbils mentals, el recer balsàmic d'un punt i seguit que com aquells ungüents màgics… ¡Prou, Vicicle! ¡Prou! Què és el que vols dir? De qui parles? Buf, deixa'ns respirar, per l'amor dels déus... b) Però si més us estimeu aquelles proses de pedalada barrada, d'arquitectures fetes amb els tiralínies metòdics dels que planifiquen l'estratègia que domina l'itinerari, versos com a fletxes enverinades. Versos que travessen els tres cors del pensament que no són sinó un, amb l'encertada pedrada d'una metàfora genial, assassina. D'aquelles que abaixen un parell de corones al pinyó de la bici i derrapen cap als núvols. Àngel i dimoni. Àguila i colom. Gavilán o paloma. Pirata sense vaixell i poeta sense Beatrice o Laura… Dis-me com pedales i et diré què penses. I c) Notorious, escàndol, preceptiva i realitat dels fets: De la lune et des eaux pâle et doux camarade, va dir Proust de Chopin. Sí, ja sé, fa calor i estic avorrit... la tercera ya tal.