Les cames

Largamente he permanecido mirando mis largas piernas,

con ternura infinita y curiosa, con mi acostumbrada pasión,

como si hubieran sido las piernas de una mujer divina

(Pablo Neruda, "Ritual de mis piernas")

Anava a parlar-vos de les meues cames. Què pot fer un ciclista si no? Però… Deuria ser finals del mes de juny, perquè el pare sempre va dir que jo encara tenia nou mesos. Em vaig plantar al bell mig del jardí, sota l'atenta mirada del magnolier, no de la mare, o també, i vaig començar a caminar. Vaig posar els peus a terra, sense sabates ni sandàlies ni cosa alguna que fera d'intermediari. La terra, les passes, la planta dels peus, l'equilibri i jo. Potser vaig somriure i tot. Ah!, l'equilibri. I no em va desagradar del tot, ho diu la meua expressió, molt al contrari de la humitat lliscosa de la pica i el bany a la cuina. Així, tal i com l'Ocaña va decidir que ja n'hi havia prou de l'Eddy, l'Eddy Merckx, i de la seua ambició desmesurada, i el va trencar pujant, ara ja ni me'n recorde el port, abans de caure ell mateix i trencar-s'hi, jo vaig decidir deixar de caminar a quatre grapes com a primer pas del que seguiria. Pel que es veu, però, la cosa no em va convèncer del tot, és clar, el caminar a dos peus, sembla no va ser aquella sensació de plenitud esperada, i el més aviat possible me'n vaig passar a pedalar, circumstància molt més raonable si tenim en compte la condició humana. Perquè caminar suposa una paciència infinita amb l'espècie humana que jo mai no n'he tingut ni tindré, o ben bé una consciència de superioritat i paternalisme que jo abomine. No sóc de fàcil confraternitzar, ho reconec, d'això la meua tendència a ciclista solitari, però mai no n'he menyspreat ningú ni m'he parat a estudiar-lo només pel seu més que previsible estil de caminar. Sí, les acaballes de juny són temps magnífic pel pedaleig i jo vaig aprendre a deixar que les meues cames començaren a prendre grans decisions: primer, caminar; desprès, pedalar; i, a l'endemà... És ben curiós, si ho pensem, aquesta cosa de les cames i els nens. Perquè jo d'instints em crec la meitat del que tots en diuen. Què és allò que impulsa el nadó a posar-se dempeus?... Ah!, si conservés almenys alguna de les cèl·lules grises que varen presenciar aquell moment en que jo mateix ho vaig decidir… Però estan totes més que renovades, i la seua saviesa dorm a les constel·lacions d'innocència que sempre trobareu al fons dels ulls dels gossos, els gats, els cavalls… i els nens. I heus ací que jo volia parlar-vos d'aquell moment que la retina d'una pel·lícula de plàstic va gravar amb la innocència en que només els nens reconeixen el Paradís -així, en majúscules, el Paradís- a qualsevol dels maleïts llocs que els reserva el món de realitats que només els malparits anomenen vida, alhora que en disculpen amb tan elevat argument tota mena d'atrocitats. Un paisatge ple de boira amb l'arbre al rerefons, aquesta vida. I un parell de nens que saben ben bé el que val la seua vida, però que desconeixen per què un dia varen decidir posar-se a caminar. ¿Pagava la pena? Sí, primer, caminar, desprès, fugir, i a l'endemà… ¿Pagava la pena? Tal la innocència amb que Arthur Rimbaud va fer aquell seu primer viatge a peu fins a París i del que va tornar amb l'ànima trencada i els hexàmetres llatins desfets per la malenconia d'un Paradís perdut.